Circular Argentona-Fonts Picant, Mig, Sureres,Ferro-Castell Burriac-Fonts Baló,Cua Llarga,Oliveres

Parc de la Font Picant

Inici i final de ruta.

Font Picant

La Font Picant és un indret emblemàtic del poble d’Argentona on, antigament, hi concorria gent de tota la comarca a fer-hi passejades i passar-hi els dies de lleure, tot gaudint de la seva aigua picant amb els típics anissos. La seva història es remunta molts anys enrere. Segons la tradició, la font es va descobrir per accident: un nen va caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos. Arran d’aquest fet, es va descobrir que l’aigua en qüestió contenia gas carbònic i tenia un gust picant. Aquest descobriment de les aigües mineromedicinals a mitjans del segle XIX propicià la construcció del Balneari Prats. El 1900, es construí el passeig que va cap a la font i també el parc que l'envolta. I al lloc del balneari, s'hi edificaren el xalet i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar fins al 1976. Després, la font va quedar en l’abandó, fins que l'Ajuntament la va adquirir l'any 2002, i la restaurà per convertir-la en una zona amb un parc públic molt concorregut actualment.

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Font del Mig

Antigament, la gent anava a buscar aigua a les fonts. En aquesta zona n'hi havia tres d’aigua mineromedicinals: la font Picant o de Baix, la font de Dalt o de Ferro i aquesta, la font del Mig. L’espai d’aquesta font està presidit per un ampli templet, un xic elevat, on antigament hi havia un petit mostrador amb dues aixetes: una amb aigua dolça que venia de la mina propera i l’altra amb aigua ferruginosa provinent de la font de Dalt (actual font del Ferro). Malauradament, ja fa anys que es van perdre les canalitzacions i actualment, a mà dreta de la construcció, hi ha una font amb aigua de xarxa. Cal destacar que la coberta ha estat recentment restaurada i conserva la clàssica teula catalana. Segons la saviesa popular, l’aigua d'aquesta font tenia poders fecundants i era considerada molt efectiva per tal que les joves emmaridades quedessin embarassades. Així es recull en el el famós Lazarillo español de Ciro Bayo, l'any 1920: "— ¿Tiene usted fe en las aguas, don Rafael? —Mucha; sepa usted que soy catalán, hijo de Barcelona. En esta provincia hay unas aguas, las de Argentona, tan famosas por su virtud fecundante que antiguamente los menestrales acostumbraban estipular antes de la boda, que sus mujeres no irían sino una vez en toda su vida a estas aguas, para no cargarse de hijos. Tenían razón, porque al cabo de los años que mi mujer era estéril fuimos a Argentona y allí concibió su primer hijo, que fue Nina."

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Font del Camí

És una font construïda el 1999 pel Grup de Fonts d'Argentona i està situada al camí que mena al Castell de Burriac. Una inscripció sobre un mosaic ens recorda que la font va ser feta sobre una antiga mina que estava en desús des de feia dècades. L'espai està envoltat d'alzines i llorers i enmig un cep ufanós que ens recorda el passat d les vinyes d'aquest entorn. L'aigu, segons la temporada, és escassa, però gairebé sempre n'hi ha prou per refrescar la gola del caminant.

Seguim per la dreta

Font de les Sureres

La font de les Sureres, construïda el 1999, rep el seu nom en honor a les dues impressionants alzines sureres que presideixen aquest entorn. Les sureres (Quercus suber) són arbres típics de la Mediterrània, caracteritzats per la seva gran resistència al foc. La cobertura de suro protegeix el tronc dels efectes de les flames, i així salvaguarda el teixit encarregat de transportar les substàncies nutritives per tot l’arbre. El suro és molt apreciat i s’arrenca periòdicament, cada 8 o 10 anys. Té moltes aplicacions, encara principalment serveix per a la fabricació de taps per a les ampolles de vi. Al seu costat, hi ha, també, uns bancs de pedra per seure, descansar i gaudir de dringar de l'aigua que salta de la font. És, doncs, un racó molt agradable que convida al repòs i la contemplació. Unes passes més enllà, hi trobem un monòlit erigit pel Grup de Fonts d'Argentona, l’any 2003, i que ens recorda que “L’aigua és vida”.

Seguim cap a l'esquerra

Font de l' Esquirol

El 1998, quan es construïa aquesta font i encara no tenia nom, els membres del Grup de Fonts d'Argentona van veure com un esquirol juganer els espiava, saltant de branca en branca. A partir d'aquesta anècdota, la font va passar a ser coneguda com la font de l'Esquirol. L'esquirol és un mamífer rosegador que li agrada viure en boscos de pins i a prop de zones amb aigua, com en aquest cas. Construeix nius en els arbres i els revesteix de fulles i molsa. S'alimenta de llavors, com ara pinyons, avellanes, glans i nous, i té el costum d'enterrar fruits i llavors a la tardor per guardar-los per a l'hivern. Però com que algunes d'aquestes llavors no se les menja, es repoblen aquestes espècies d'arbres i arbustos. És un racó idíl·lic, amb un pont de baranes de troncs que salva el petit torrent i la fressa de l'aigua que corre enmig de l'espessor del torrent.

Seguim cap a l'esquerra

Font del Grup

Aquesta font, enmig d'un bosc de pins, alzines i algun avellaner, va ser construïda aprofitant l’aigua provinent d’una antiga mina, l’any 1993, pel Grup de Fonts d’Argentona. De fet, el seu nom ret homenatge a aquest grup. Cal destacar la importància del Grup de Fonts d’Argentona, associació que treballa per al manteniment i la recuperació d’aquest patrimoni que la natura ha donat a Argentona i gràcies a la feina del qual ara tots en podem gaudir. El Grup de Fonts es va crear l’any 1977, quan una colla d'amics es va aplegar amb l’objectiu de fer un treball de recerca de totes les fonts i naixements d’aigua que hi havia hagut a Argentona. Una vegada feta la feina de documentació, es van proposar restaurar i netejar algunes fonts, tasca que avui en dia encara continua.

Font del Ferro

L'aigua de la Font del Ferro, Font Ballot o Font de Dalt va ser descoberta pel seu propietari Josep Ballot a la segona meitat del segle XIX. En aquesta època, l’aigua era més abundant i s'embotellava manualment barrejant les aigües dels dos brocs. Així, aquesta aigua tenia un gust notable de ferro i una certa presència de gas carbònic natural. A més, era considerada mineromedicinal i es comercialitzava amb el nom de “Ballot”. Fins i tot, fou premiada per la seva qualitat amb la Medalla d’Or, l’any 1888, durant l’Exposició Universal de Barcelona. A finals del segle XIX, es fa en aquest indret una primera caseta que és substituïda per l'actual als anys 30 del segle XX. De la font original s’ha conservat la seva façana modernista. La font té dos brocs: el de l’esquerra és d’aigua ferruginosa i l’altre és d’aigua bicarbonatada, i tots dos provenen de mines diferents. La font va ser restaurada pel Grup de Fonts en memòria de Josep Maria Gallifa i Espiell entre 1994 i 1996.

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Collet de Burriac

Girem a l'esquerra i continuem corriol avall.

Seguim cap a la dreta

Seguim per la dreta

Al peu del Turó de Burriac

Seguim cap a la dreta

Girem a l'esquerra

Pista del Castell.

Escales d'accés al castell

Entrada al Castell

Castell de Burriac

El document més antic que fa referència al castell és de l'any 1023, que esmenta un "castri Sancti Vicencii" que pertany a la comtessa Ermessenda de Carcassona (vídua del comte de Barcelona Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I). Els comtes de Barcelona en mantindran la propietat fins al segle XIV, tenint-lo infeudat a les famílies Sant Vicenç, Castellvell, i Desbosc, com a senyors, cavallers i castlans. Un testament de l'any 1313 és el primer document on s'anomena el castell amb el nom de "Burriac". L'any 1471 el castell passa a mans de Pere Joan Ferrer, que es feia titular "baró del Maresme". Cal tenir en compte que els senyors de Burriac ho eren també del Castell de Vilassar i, en temps de Pere JoanFerrer, del Castell de Mataró. En Pere Joan Ferrer fou un personatge singular que neix a Barcelona el 1431 i mor al Castell de Burriac el 1502 o 1504. De família benestant, va ser militar i home de lletres (va escriure un tractat sobre la guerra, "Sumari de batalla a ultrança" i "Pensament", obra de temàtica amorosa). Va lluitar al servei de la Generalitat defensant Barcelona contra el rei Joan II d'Aragó, però l'any 1471 va canviar de bàndol. El rei li va pagar aquesta traició amb el lliurament de la vila de Mataró, del Castell de Burriac i dels pobles d'Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià. Va participar en les lluites contra França, i en recompensa li va ser concedida la jurisdicció civil i criminal sobre els seus dominis. Terrible cavaller, va exercir de senyor feudal, fins que els seus vassalls, molestos pels abusos, van alliberar-se per fi del jou feudal quan, el el 1480, el rei Ferran II el Catòlic reincorporà aquests pobles a la seva jurisdicció. El 1532 la propietat del castell torna a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Després queda abandonat i passa per diversos propietaris. Finalment, l'any 1990 l'adquireix l'Ajuntament de Cabrera de Mar. Els anys 1993 i 1994 s'hi excava i es consolida per evitar-ne la degradació. L'any 1993 és declarat BCIN (Bé Cultural d'Interès Nacional).

Mirador del Castell de Burriac

Grimpada d'en Marc

Girem a l'esquerra

Pista de Burriac.

Monòlit del Coll de Burriac

És un monòlit de granit de més de 5 metres d'alçària, tot d'una peça i molt ferm. Fou erigit el 1980 en commemoració del 500è aniversari de l'alliberament dels lligams senyorials de les viles veïnes amb la Baronia del Maresme. Aquest fet suposà el final de l'època feudal per a aquest territori. El 3 de juliol del 1480, el rei Ferran II d'Aragó va signar a Toledo el privilegi que deslliurava jurídicament del feudalisme els termes de la baronia i els incorporava a la jurisdicció reial.[1] En aquesta època, el baró i senyor del Maresme (Pere Joan Ferrer i des Torrent), vivia al Castell de Burriac i no era massa estimat per la població. Sota la jurisdicció del castell es trobaven sis parròquies en total, entre elles les actuals poblacions de Cabrera de Mar, Argentona i Òrrius. Per la cessió de les terres a la corona va obtindre 8.000 florins, 6.000 aportats pels ajuntaments i 2.000 per la mateixa corona. El baró va continuar, però, residint en el castell.

Girem a la dreta

Deixem la pista i agafem el corriol de la dreta en baixada.

Girem a l'esquerra

Seguim per la dreta

Seguim per la dreta

Seguim per l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Girem a la dreta

Camí del Mal Pas.

Girem a la dreta

Girem a la dreta

Deixem la pista i agafem el corriol en baixada entre el bosc.

Trencall

A l'esquerra, corriol en lleugera pujada cap a la Font d'en Baló. Després, tornem a aquest punt i continuem recte cap a la Font de la Cua Llarga.

Font de la Cua Llarga

El 1987, els pioners del Grup de Fonts van construir aquest indret i el van convertir en la primera de les restauracions de les font del municipi. A la font, situada a una vora del xaragall de la Cua Llarga, s'hi accedeix per un caminet ombrívol que condueix fins a un paratge recollit, silenciós, solitari i força agradable envoltat de canyissar, brucs, arboços i arbres diversos. El seu cabal prové d'un pou superior gairebé sec, motiu pel qual és força minso. El galet està encastat a la boca d'una reproducció romana d'un cap de terracota. A tot el voltant de la paret hi ha trossos de rajola i, fent un mosaic de colors, al damunt hi ha les rajoles de València amb el nom de cua llarga i la data. A continuació de la paret de la font, hi ha uns pedrissos rematats amb rajola d'obra.

Font d'en Baló

Degut a que és una de les fonts més enlairades, situada a la capçalera del xaragall de la Cua Llarga, l'aigua que en raja és minsa; però és, precisament, aquesta alçada on està situada la que permet gaudir de la vista dels entorns que l'envolten i la seva contemplació. El nom de la font ve donat pel pagès que menava aquests terrenys, i a pocs metres encara podem veure restes de l'antiga Pedrera de Santhilari, el nom de la qual està gravat en un mosaic. L'accés a la font, restaurada el 1992 pel Grup de Fonts d'Argentona, es fa per un camí i una escala amb baranes fetes de troncs d'acàcia. El galet de la font surt d'una paret que està ornamentada en forma de punt d'ametlla al mig. La pica està feta d'obra i ocupa tota l'amplada lliure. Les dues parets fan de seient, acabats de rajola d'obra; tot el davant de la pica també està enrajolada. A la resta del terra hi ha grava i ciment.

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a l'esquerra

Font de les Oliveres

La font, arramba al marge del torrent, és una bella construcció en forma de capella, treballada amb pedra vista. A ambdós costats, dos seients de pedra conviden a passar una estona assegut gaudint de l'entorn. L'aigua prové d'una antiga mina que alimentava el llac de la masia de Can Ferraters, també coneguda com Can Lledó, i que donava nom al veïnat. Actualment, l'aigua que en raja és escassa i varia en funció de l'època de l'any. El nom de la font ve donat perquè quan aquest era un indret ple de vinyes, hi havia també unes esplendoroses oliveres, les quals avui en dia són testimonials i estan envoltades de llorers, alzines, i algun fruiter.

Girem a l'esquerra

Avinguda de Can Ferreters.

Girem a l'esquerra

Avinguda de Jaume Baladia.

Ca l'Alzina

Girem a la dreta per Avinguda de Nostra Senyora de la Salut.