Circular Cabrera de Mar-Montcabrer-Turó de l'Infern-Burriac-Turó dels Oriols-Santa Elena d'Agell-Sant Sebastià-Sant Feliu

Aparcament de Ca l'Arnau

Inici i final de la ruta.

Girem a l'esquerra

Continuem per Carrer La Riera

Termes de Ca l'Arnau

El complexe de Ca l'Arnau-Can Mateu va ser descobert l'any 1997 degut a un projecte d'urbanització de la zona. Li deu el nom a la proximitat del jaciment amb les masies de Can Mateu i Ca l'Arnau. Les troballes prèvies realitzades i la seva possible desaparició motivaren la mobilització per part de la comunitat científico-cultural del Maresme. El dia 22 de setembre es va signar, a Can Martinet, un manifest pels membres de l'Equip de Recerca Arqueològica de Territori. El 12 d'octubre va tenir lloc una taula rodona centrada en la problemàtica de Ca l'Arnau i l'arqueologia a Cabrera de Mar. A partir d'aquí es va constituir una coordinadora oberta i formada pel Grup d'Arqueologia de Cabrera (GAC), la Societat Catalana d'Arqueologia, l'Associació d'Estudis Científics i Culturals (AECC) de Premià de Mar, el Grup d'Història del Casal de Mataró, la Secció d'Arqueologia del Museu de Vilassar de Dalt, el Grup d'Arqueologia de Premià de Dalt (GAPD), el Grup d'Amics de l'Art. La zona de les termes és un edifici molt ben dissenyat, que originalment constava només de tres sales de servei, que marquen alhora un recorregut en el seu us. A l'edifici s'accedia des d'un carreró que marxava en sentit Est-Oest i que donava directament al vestuari (apodyterium). D'allà es podia passar a la sala. tèbia (tepidarium) proveïda d'una pica (labrum) de la qual es conservava el suport: D'aquesta habitació es.passava després a la sala calenta (caldarium), proveïda d'un banc al mig i també d'un labrum. Al cantó oest tenia la banyera (alveus) situada al damunt d'un hipocaust (subsòl buit i escalfat). La resta d'instal·lacions la composàvem els forns amb el seu, praefurnium, que permetien l'escalfament de l'aigua i del alveus. En un moment posterior, la instal·lació s'amplia amb la construcció d'una sauna de planta circular (laconicum) i també una sala porxada al sud del laconicum. Tant el tepidaritum com el caldarium estaven coberts per mitja de sostres de superfí- cies corbes fabricats amb peces de oeràmica d'uns 20 cm de llarg (tubuli afusats) . que s'inserien les unes dins les altres. Aquests tubuli, ja muntats i armats amb vare- tes de ferro transversals i verticals, estaven recoberts per morter de calç i emblanqui- nade's, fet que dojava a aquests sostres l'aparença exterior i interior de cúpules i su- perfícies corbes molt avançades per al seu temps.

Forns de Ca l'Arnau

El forn està situat dins d'un ampli recinte delimitat per dos llargs murs perpendiculars. Es de planta rectangular, delimitat pels seus quatre costats per una paret de pedra, que agafa tant el laboratori, que té una superfície útil de 14,5 m2, com el praefurnium. Conserva quasi bé tota la graella in situ. Les dimensions totals de l'estructura són d'uns 45 m2, a excepció de l'espai de treball situat davant de la porta del praefurnium. A l'extrem nord del clos, la part ocupada per la Figlina (els forns) es superposa a les estructures d'habitat anteriors ja abandonades. Als voltants d'aquesta instal·lació hi ha nombroses acumulacions de deixalles procedents de la cocció fallida d'àm fores i altres ceràmiques: Les restes que s'han trobat corresponent al centre productor d'amfores són un forn i alguns abocadors d'àmfores en la rodalia. El forn esta situat dins d'un ampli recinte delimitat pels dos llargs murs perpendiculars. És de planta rectangular, delimitat pel seus quatre costats per una paret de pedra, i conserva quasi tota la graella in situ. Les dimensions totals de l'estructura són d'uns 45 metres quadrats. A més d'amfores, també es varen fabricar materials constructius, cerámica comuna i vasos de parets fines. La cronologia inicial del complex terrissaire és per ara problemática. larg Durant la seva excavació es varen trobar fragments de vores d'amfora local datats Mar entre el segon quart del segle I aC i el primer del segle I, moment en què s'abandona pred definitivament el centre productor i tot el jaciment.

Girem a l'esquerra

Carrer de Barcelona

Carrer Barcelona

Alcem la vista i ja divisem el cim del Montcabrer i les antenes de comunicacions davant nostre.

Girem a l'esquerra

Camí de Cabrils

Ca l'Escarramant

L'aparença d'aquesta masia, de línies barroques, no en testimonia el seu origen sinó segurament una reforma. L'estructura de la casa correspon a dos cossos paral·lels a la façana principal, als que cal sumar dos cossos més en sengles laterals, disposats, però, perpendicularment. La casa té planta baixa, planta-pis i golfes, tot i que aquestes darreres només es troben representades en el cos central. La reforma barroca està caracteritzada per la línia de façana, de formes sinuoses, que amaguen l'estructura dels vessants del sostre. Al cos central de la façana trobem una porta similar a una d'arc carpanell, sobre la qual trobem una porta amb balcó al primer pis, i a l'alçada de les golfes una finestra rectangular. Tots aquest elements es troben ressaltats pel fet de trobar-se emmarcats en carreus de pedra granítica. La façana està decorada amb esgrafiats, on destaca el carreuat de la planta baixa. A l'alçada del primer pis, del carreuat neixen pilastres esgrafiades que assoleixen les golfes, Destaca el celler de volta de canó, i els dos safareigs de la part posterior. A nivell botànic cal destacar la presència del pi pinyoner de l'esquerra de la façana, un gran garrofer de força edat, l'olivera així com tres servers a la zona de la bassa (Rovira i Vinyals 2005). La tradició oral fa derivar el nom de la casa de la paraula "esquerra", pel fet que la construí un bandoler al que li faltava aquesta mà.

Camí de Cabrils

Fi del tram pavimentat

Vista panoràmica

De nord a sud, els municipis de Mataró, Cabrera de Mar, Cabrils, Vilassar de Mar i Premià de Mar.

Girem a la dreta

Deixem la pista i enfilem el corriol amunt per pujar per la falda del Montcabrer.
Atenció:A partir d'aquí s'inicia un tram de fort pendent que combina parts de corriol i parts de rocam, alguns una mica penjats, i fins i tot alguna grimpada,

Pujada al Montcabrer

Pujada al Montcabrer

Seguim cap a la dreta

Cova de les Encantades

Aquesta cavitat és un dels jaciments emblemàtics pel que fa als llocs de culte en la cultura ibèrica. La cova de les Encantades del Montcabrer es pot inscriure entre les anomenades cova-santuari ibèriques, tant per les seves característiques; una cova que, simbòlicament, és en moltes religions de caràcter fecundant, com per la seva ubicació; a la muntanya com centre del món, i pels materials ofrenats; bàsicament petits vasets, tots ells trencats que no es troben gaire allunyats de la cova. És remarcable la possible presència de favissae, o fosses rituals davant la cova. Atenent-se als materials, el moment àlgid de culte comprendria la segona meitat del segle II aC. i la primera meitat del segle següent, mentre que s'observa una progressiva davallada cap el canvi d'Era, essent factibles accions d'ofrena més o menys aïllades a posteriori. La notícia més antiga la devem a Marià Ribas arrel de la troballa d'una sèrie de destrals, trossos de sílex, puntes de sagetes i fragments ceràmics grollers sense decoració. L'acció dels furtius ha esta constant i l'any 1981 es recolliren gran quantitat de materials arqueològics al davant de l'esmentada cavitat, escampats en una àrea relativament reduïda. Posteriorment, després de recuperar gran part d'aquests materials, un estudi efectuat per R. Coll va permetre dividir-lo en 2 grups: en primer lloc, d'època prehistòrica hi havia una petita mostra de ceràmica de l'edat del bronze; en destacaven les vores de grans vasos pithoi lleugerament exvasades de superfícies llises o espatulades, fragments de tasses carenades amb la superfície polida, fragments ceràmics amb decoració de cordons aplicats, incisos i alguns pseudo-acanalats, un fragment de ganivet de quars i diverses ascles en quars i sílex. D'època iberoromana es recuperaren més de 30.000 fragments de vasos en total; hi havien ceràmiques campanianes de vernís negre A i B, terra sigil·lada itàlica, àmfores púniques, ceràmica de parets fines i comunes itàliques i ibèriques. Cal remarcar la presència de dos terracotes que representaven la deesa Dèmeter. El 1993 s'efectuà una intervenció arqueològica davant la cova basada en una prospecció superficial i l'excavació de diverses cales al vessant de la muntanya. Fruit de l'excavació es recolliren més materials ceràmics i es constatà la continuada agressió que havia patit el jaciment per l'actuació de furtius.

Vista panoràmica

Des de l'entrada principal de la cova per on hem arribar podem contemplar una excel·lent vista panoràmica del litoral.

Creu de Montcabrer

La història de la creu al Montcabrer es remunta a l'any 1565 quan documentalment s'ha evidenciat l'existència d'una creu a l'indret, on en un capbreu d'aquell any s'esmenta una afrontació "ab oriente in Cruce de Mont Cabrer" (Coll i Modolell 1999:200). Per Mn. Mas (1909) sabem que el 7 de juny de 1707 es va posar una altra creu. Ens explica que s'havien perdut moltes collites a causa de les tempestes que es formaven al Montcabrer, segons havien observat. La creu era de fusta i feia 20 pams de llargada. Va ser portada en processó i col·locada amb algunes relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Però a l'any 1726, un llamp esberlà aquella creu posada per evitar les tempestes i va haver de ser substituïda per una altra. Potser aquesta no fou la única creu que es col·locà segons una carta de Mn. Joan Moret al Vicari general: "Diumenge prop passat díe primer de maig succehí tant en est pole com en tota esta Costa un ayguat que nos ha deixat pobres per molts anys, y segons difarents monstruositats se han vist, no apar sia cosa natural, per lo que aquest poble y altres han resolt formar uns padrons ab Creus benehídas en lo entorn del poble y posar dins ells algunas reliquias en un vas de vidre ab nota dels Sants." Segons el mateix rector en la creu "s'esculpiren les lletres de la Creu del Gloriós Patriarcha St. Benet que pròpiament son contra etxisos y poder del Dimoni, las quals son de una part estas: C.S.S.M.L.n.D.S.M.D, que vol dir Crux Sancta sit mihi lux, non Draco sit mihi Dux (que la Santa Creu sigui la meva llum i no el Dragó el meu príncep) y a la altre part estas: v.r.s.n.s.m.v.m.q.l.i.v.B, que vol dir vade retro satanas nunquam suadas mihi vana sunt mala que libas ista venena bibas" (veste'n Satanàs, mai no intentis convèncer-me que són inofensius els mals que segregues i els verins que beus). Una altra creu fou erigida a l'indret l'any 1872 a causa d'haver patit l'atac vandàlic d'uns nois de Vilassar de Mar. Però a l'any 1936, en el marc anticlerical del eseveniments de la Guerra Civil es retirà de nou fins el 22 de maig de l'any 1939 que fou restituïda. La creu actual és la darrera d'un seguit de creus que hi ha hagut al cim del Montcabrer. En concret es col·locà per les festes de la Santa Creu de Cabrils l'any 1983. De fet es va col·locar el 21 de desembre de 1982 (Tolrà 1983) i s'havia de beneir el 13 de febrer de 1983, però aquell dia va nevar. La nova creu es va fer als tallers dels Germans Vega amb materials que cedí el Centre d'Investigacions Agronòmiques.

Vista panoràmica de la banda mar

La Conreria - Sant Mateu - Céllecs és un dels espais naturals inclosos al PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) aprovat per la Generalitat de Catalunya l'any 2013, amb una superficie protegida de 7408,24 ha. L'organisme que gestiona aquest espai és el Consorci del Parc de la Serralada Litoral, format pels municipis d'Alella, Argentona, Cabrera de Mar, Cabrils, La Roca del Vallès, Martorelles, Montornès del Vallès, Premià de Dalt, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes, Vilanova del Vallès, Vilassar de Dalt, els Consells Comarcals del Maresme i el Vallès Oriental, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El Maresme és una comarca abocada al mar. El seu propi nom n'és un reflex: Maresme, del llatí maritima o maretima, zona costanera o propera al mar. L'agricultura ha tingut fins fa uns anys un pes important a la comarca. Les Mataró potatoes al segle passat, i actualment els clavells, els vins amb Denominació d'Origen Alella, els pèsols de floreta de Llavaneres i la planta ornamental són alguns dels productes maresmencs coneguts arreu. Malgrat l'extraordinària productivitat de la terra i el clima temperat, els canvis en l'ocupació del sòl han fet retrocedir l'activitat agrícola davant altres tipus d'activitats econòmiques com la industrial, la residencial o la de serveis. El turó de Montcabrer (311 m) se situa en un dels contraforts de la serralada. Des d'aquest cim podem observar: a la dreta, els turons de Sant Mateu (499 m) i d'en Baldiri (427 m) ambdós a Premià de Dalt. Més a la dreta les planes i la masia de Can Boquet (Vilassar de Dalt). Al fons es distingeixen els cims del Tibidabo (516 m) i Montjuïc (185 m) a Barcelona. Al davant, la plana. Proper a la costa, les poblacions formen quasi un continu urbà que fa difícil distingir-ne els límits. D'esquerra a dreta trobem el pla de l'Avellà (Cabrera de Mar), i els nuclis urbans de Vilassar de Mar, Premià de Mar i ja més enllà el Masnou. Darrere els nuclis urbans, apareixen els cultius d'horta, molts d'ells en hivernacle, que s'alternen amb zones ermes, polígons industrials i altres instal·lacions de presència creixent.

Vista panoràmica de la banda muntanya

La Serralada Litoral o Serralada de Marina constitueix el nucli longitudinal del parc i esdevé el límit geogràfic amb la comarca del Vallès Oriental. Als seus peus, la plana fèrtil s'estén fins arribar pràcticament a la costa. Aquesta zona té una llarga tradició de poblaments que han donat lloc a l'existència de molts jaciments arqueològics. El mont-illa del Castell de Burriac (S.XI al XV, 401 m) és l'element que destaca en el conjunt de la panoràmica. A esquerra i dreta, es troben els turons de Cirers (322 m) i dels Oriols (466 m), al límit de Cabrera de Mar i Argentona. Al darrere, i en direcció a la costa, la serra de Bruguera sobre nucli urbà de Mataró i el Turó de Mata (133 m). A tercera línia, el Far, el Puig d'Aguilar (387 m), els cims del Corredor i del Montnegre (755 m) al Parc Natural del Montnegre i el Corredor, i també la Serra Polseruda (440 m) i el Turó de l'Oriola (427 m). Darrere de Burriac, el massís del Montseny, amb el cim del Turó de l'Home (1.706 m), és l'element geogràfic més distant visible des d'aquest punt geogràfic. La vegetació en aquest vessant de solana, és formada bàsicament per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyoner (Pinus pinea), alzinars (Quercus ilex), brolles i herbassars.

Antenes de comunicacions del Repetidor de Montcabrer

Montcabrer (317m)

Continuem recte

Sender SL-C115 i SL-C116

Seguim per la dreta

Deixem la pista i continuem pel corriol en pujada

Turó de l'Infern (324m)

És coneguda l'actuació d'activitats furtives que al llarg del temps han assolat el jaciment que hi havia en aquest turó. Els aficionats de la zona esmentaren que els furtius trobaren un tresoret de monedes ibèriques (entre 100 i 400 monedes), però no s'ha pogut confirmar la veracitat d'aquesta notícia. El 1984, davant aquest intensa actuació furtiva a la zona i un cop posat en coneixement del Servei d'Arqueologia, es va dur a terme una campanya de recollida de material en superfície . D'entre els materials recuperats en destaquen fragments de ceràmica campaniana calena, àmfora itàlica, àmfora local i nombrosa ceràmica ibèrica tardana. El 1999, amb motiu del projecte de recerca "Prospecció arqueològica sistemàtica de Montcabrer", es va dur a terme una altra recollida de materials amb la aportació de fragments de materials no documentats fins aleshores, com fragments d'àmfora laietana Dressel 2-4. Per les notícies descrites sembla que les restes respondrien a un assentament ibèric de segon ordre o, més aviat, un lloc de guaita relacionat amb el poblat ibèric de Burriac, des d'on es controlava la vall de Cabrera d'un banda i la vall de Cabrils, no visible des de Burriac, de l'altre. La cronologia de l'assentament estaria relacionada amb el període ibèric final, entre els segles III i I aC. Jaciment documentat arrel de les troballes efectuades per M. Ribas de diverses sepultures de teules, sepultures de parets de pedra, urnes cineràries, sitges i molta ceràmica ibèrica i romana republicana. En el cantó nord i est del cim també es podien observar les últimes filades d'una paret segurament de factura ibèrica que envoltaria el cim del turó i uns forats rectangulars repicats en les roques que coronen el puig.

Seguim cap a la dreta

Sender SL-C115

Collada

Seguim per la dreta en baixada

Coll de Les Planes

Límit del Parc de la Serralada Litoral. Continuem cap a la dreta per la pista ampla (SL-C115).

Àrea de lleure de la Font Picant de Cabrera

Continuem recte

Seguim pel tram pavimentat en pendent ascendent.

Girem a la dreta

Torrent de la Font Picant

Girem a l'esquerra

Corriol en pujada

Bosc de la Font Picant

Bosc de la Font Picant

Coll de Burriac

Girem a la dreta pel corriol en pujada abans de la pista ampla.

Monòlit del Coll de Burriac

És un monòlit de granit de més de 5 metres d'alçària, tot d'una peça i molt ferm. Fou erigit el 1980 en commemoració del 500è aniversari de l'alliberament dels lligams senyorials de les viles veïnes amb la Baronia del Maresme. Aquest fet suposà el final de l'època feudal per a aquest territori. El 3 de juliol del 1480, el rei Ferran II d'Aragó va signar a Toledo el privilegi que deslliurava jurídicament del feudalisme els termes de la baronia i els incorporava a la jurisdicció reial. En aquesta època, el baró i senyor del Maresme (Pere Joan Ferrer i des Torrent), vivia al Castell de Burriac i no era massa estimat per la població. Sota la jurisdicció del castell es trobaven sis parròquies en total, entre elles les actuals poblacions de Cabrera de Mar, Argentona i Òrrius. Per la cessió de les terres a la corona va obtindre 8.000 florins, 6.000 aportats pels ajuntaments i 2.000 per la mateixa corona. El baró va continuar, però, residint en el castell.

Grimpada d'en Marc

Accés al Castell de Burriac

El castell de Burriac o de Sant Vicenç s'ubica en un massís de roca que corona el cim d'una muntanya dels contraforts de la serralada Litoral, a uns 401 metres sobre el nivell del mar, dins el terme de Cabrera de Mar, al límit amb Argentona. És un punt de control del territori òptim, ja que des d'aquí s'albiren la costa i la plana del Maresme. Les restes de presència humana al turó es remunten a l'època ibèrica (s. VI aC A s. I aC). Als vessants meridionals del turó es conserven les restes d'un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya, la capital de la Laietània, amb una extensió d'unes 10 hectàrees. Durant l'ocupació romana del litoral, sembla que al cim del turó s'establi un petit forti militar romà com a punt de guaita per controlar la costa i les vies de comunicació cap a l'interior. Tanmateix, la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1023. Apareix en un llistat de castells, on se cita el catrum Sancti Vicentii, que la comtessa Ermessenda va donar com a penyora el seu fill Berenguer Ramon I. Entre els segles XII i XIII van ser construïdes la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella. En el decurs del temps s'hi van fer diferents reformes o ampliacions, però la més important fou la de Pere Joan Ferrer, a partir del segle XV. La torre de l'homenatge té quinze metres d'alçada i uns cinc d'amplada. El gruix de les parets és de prop d'un metre. Servia per guaitar, guardar provisions i com a darrer lloc de defensa si el castell era assaltat. Cap al segle XVIII el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. El primer estudiós important del castell de Burriac va ser Francesc Carreras Candi, que el descrigué minuciosament. Altres estudis posteriors solen referir-se a les descripcions d'aquest autor. Les excavacions dins el recinte van continuar des de 1986 fins a 1993. A aquestes les va seguir la restauració total del monument, que es trobava en un estat de ruïna molt avançat. Actualment pertany a l'Ajuntament de Cabrera de Mar, i és declarat Bé Cultural d'interès Local.

Cisternes, magatzems i quadres

El document més antic que fa referència al castell és de l'any 1023, que esmenta un "castri Sancti Vicenci que pertany a la comtessa Ermessenda de Carcassona (vídua del compte de Barcelona Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I). Els comtes de Barcelona en mantindran la propietat fins al segle XIV, tenint-lo infeudat a les famílies Sant Vicenç, Castellvell, i Desbosc, com a sen- yors, cavallers i castlans. Un testament de l'any 1313 és el primer document on s'anomena el castell amb el nom de "Burriac". L'any 1471 el castell passa a mans de Pere Joan Ferrer, que es feia titular "baró del Maresme". Cal tenir en compte que els senyors de Burriac ho eren també del Castell de Vilassar i, en temps de Pere Joan Ferrer, del Castell de Mataró. Pere Joan Ferrer és un personatge singular que neix a Barcelona el 1431 i mor al castell de Burriac el 1502 0 1504. De família benestant, va ser militar i home de lletres (va escriure un tractat sobre la guerra, "Sumari de batalla a ultrança" i "Pensamenť", obra de temàtica morosa). Va lluitar al servei de la Generalitat defen- sant Barcelona contra el rei Joan II d'Aragó, però l'any 1471 va canviar de bàndol. El rei li va pagar aquesta traïció amb el lliurament de la vila de Mataró, del castell de Burriac i dels pobles d'Argentona, Cabrera, Vilassar i Premià. Va participar en les lluites contra França, i en recompensa li va ser concedi- da la jurisdicció civil i criminal sobre els seus dominis. Temible cavaller, va exercir de senyor feudal, fins que els seus vassalls, molestos pels abusos, van alliberar-se per fi del jou feudal quan, el 1480, el rei Ferran II el Catòlic reincorporà aquests pobles a la seva jurisdicció. El 1532 la propietat del castell torna a la família Desbosc, fins a l'any 1671. Després queda abandonat i passa per diversos propietaris. Finalment, l'any 1990 l'adquireix l'Ajuntament de Cabrera de Mar. Els anys 1993 i 1994 s'hi excava i es consolida per evitar-ne la degradació. L'any 1993 és declarat BCIN (Bé Cultural d'Interès nacional).

Pati d'armes i cambres

Torre de l'Homenatge

Des de dalt de la torre gaudim d'una panoràmica de 360 graus al'entron del castell.

Bastió Sud

Des d'aquí podem observar la carena per on hem arribat amb els turons de Montcabrer i de l'Infern.

Continuem per la pista pavimentada

Girem a la dreta

Seguim per la Pista de Burriac.

Coll de Codera o Collet de Burriac

Seguim cap a la dreta

Girem a l'esquerra

Continuem per la pista en direcció a Santa Elena d'Agell (SL-C115).

Sender SL-C115

Girem a l'esquerra

Deixem el sender i prenem el corriol en pujada

Seguim cap a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Turó dels Oriols (323m)

En aquesta zona de bosc i matoll al cim del turó, on hi ha unes restes d'una antiga antena de comunicacions i una excel·lent panoràmica de l'entorn, hi ha documentada l'existència d'un antic jaciment. El jaciment es documentà arran de la notícia de Marià Ribas qui, al 1946, va excavar tres sitges d'època ibèrica i romana republicana. L'autor afirmava que va exhumar nombrosos fragments de ceràmica d'època republicana (comuna ibèrica, ceràmica ibèrica pintada, campaniana A i B, àmfora ibèrica, un as d'Untikesken) amb materials dels segles III i IV aC. (formes Lamboglia 27 o ceràmica àtica decorada amb greques) a més de ceràmiques més antigues, hallstattiques i fetes a mà amb cordons aplicats, que podrien anar fins al segle VII aC. Aquest material va datar les estructures amb la mateixa cronologia que el jaciment de Burriac. A més Ribas (1952) va donar la notícia de que hi havia, una cova, restes de moltes habitacions i grans parets seguint la corba de nivell, aquestes arribaven a unir-se amb el poblat ibèric d'Ilduro, el qual distava un quilòmetre del turó. Al 1987, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es va prospectar la zona i es va veure que les úniques estructures visibles pertanyien a margenades d'antics conreus tot i que s'hi van recollir algunes ceràmiques ibèriques disperses. De les altres troballes que en Ribas feia esment, no es varen poder localitzar les sitges i la cova va ser identificada com a una de les moltes coves artificials excavades en el sauló pels pagesos de totes les èpoques, molt comunes en tota la zona del Maresme. C. Ruestes (2002) va efectuar unes prospeccions però no va documentar cap tipus de resta visible a excepció d'algun fragment de ceràmica ibèrica comuna. Donades les característiques de les troballes, podem parlar de la hipotètica existència, al cim d'aquest turó, d'un assentament de tipologia indeterminada d'època iberoromana. Cronologicament es pot situar, a partir dels materials recuperats per Ribas entre els segles IV i I aC.

Girem a la dreta

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Drecera als Oriols

Girem a l'esquerra

Continuem per la pista ampla

Camí d'Agell

Blocs de pedra gegants

Els Esquius

Continuem recte

Capella de Sant Vivenç

Construïda durant el primer terç del segle XX, Sant Vicenç és un edifici de planta rectangular amb un cos annexat al lateral. L'accés a l'edifici és mitjançant un portal rodó ample, i sobre del sostre, que havia tingut un teulat a dues aigües, s'hi troba una petita torreta, a manera de campanar. La morfologia i l'estat ruinós poden fer-nos pensar que estem davant un temple, tot i que la realitat és que són les cotxeres de la propera Torre Ametller.

Torre Ametller

La finca, coneguda amb el nom de Torre Ametller, pertanyia a la família dels Amatller, concretament a Teresa Amatller i Cros, filla del fabricant de xocolata Antoni Amatller, i fou construïda els anys 20 del segle XX. Durant la Guerra Civil la Torre va servir per allotjar-hi refugiats. Posteriorment la propietària es veié forçada a cedir la casa al règim, que l'habilità per la Secció Femenina de l'Auxili Social, i fou administrada per monges fins l'any 1977. Posteriorment seria orfenat i finalment adquirida per la Generalitat de Catalunya. És un edifici de tres plantes d'estil noucentista, que manté les característiques originals des de la seva construcció. Reconeixible des de lluny per les dues torres acabades (de tres i quatre plantes) amb un sostre acabat en punxa. Cal destacar les façanes que estan arrebossades i decorades amb esgrafiats. També conserva el porxo semicircular que dóna accés a l'entrada, caracteritzat per la presència de sis columnes amb capitells d'ordre jònic. Sobre els capitells hi reposa un terrat descobert a l'alçada del primer pis, amb balaustrada, també de forma semicircular. A la façana oposada s'hi troba una altra terrassa coberta sobre un porxo amb arcada. En aquest indret, sobre la dovella central, hi trobem el relleu d'un ametller, emblema de la família. Cal destacar també el banc adossat en un dels murs laterals, que es troba decorat amb un enrajolat de ceràmica amb sanefes i motius florals, una escena bucòlica i l'omnipresent ametller. Adossat a la torre noucentista trobem un conjunt modern d'ordre racionalista. La torre es troba envoltada per un gran i elegant jardí, que malgrat no tenir-ne evidències documentals, sembla que fou projectat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí. En l'actualitat és un alberg de la Generalitat de Catalunya, amb capacitat de 167 places.

Cadenat

Límit del Parcde la Serralada Litoral

Ca'ls Frares

Ca'ls Frares és una característica masia de tres cossos, amb teulat a dues aigües, amb el carener disposat perpendicularment a la façana. L'estructura es basa en planta baixa, planta-pis i golfes, La façana principal està dominada pel portal rodó, dovellat, sobre el qual trobem l'escut de la casa, posterior a l'execució de l'obra. Totes les finestres de la façana, de forma rectangular, estan emmarcades per llindes reposant sobre brancals. En destaca la finestra de les golfes, que ofegada per la poca alçada de l'altell, reposa directament sobre la llinda de la finestra del pis. Al costat de la porta trobem el pedrís i un cas de cavalcador graonat. Destaca igualment l'obra de forja de la reixa catalana d'una de les finestres de la planta baixa. A la casa s'hi accedeix mitjançant un portal que dóna lloc al barri, espai de l'antiga era. El celler es troba a la part posterior, però només a l'alçada dels baixos, sobresortint-ne les arcades d'obra vista. Cal ressenyar un altre element que singularitza la masia, com és el cactus que es troba a la façana. En l'actualitat aquest element botànic presenta un bon estat fitosanitari i presenta una alçada d'uns 9 metres. El primer nom conegut d'aquesta casa era ca l'Arnó. Probablement, la seva construcció data del segle XIII, degut a les dades despreses d'un llibre del Convent de Nostra Senyora del Carme de Barcelona, de 1687, propietari de Ca l'Arnó (Modolell 1993). També s'ha palesat l'existència d'aquest cognom en un testament de l'any 1235, de Pere Arnó, pagès de Sant Feliu de Cabrera (Escura 2007). En el fogatge de 1497 tornem a trobar a un Pere Arnó, que cal vincular a aquesta masia. El mateix cognom reapareix en el cens de 1553. En aquest indret hi havia hagut també el convent benedictí dels camaldulencs, com hem esmentat del document de 1687, ocupat aleshores per membres d'aquesta comunitat, i segurament d'aquesta circumstància en derivi el seu nom actual, Ca'ls Frares, fent referència a l'origen religiós. Però després de la desamortització de les propietats eclesiàstiques de 1835 tornà la propietat a mans privades, segurament a mans dels Gallemí, tal i com resa l'escut que es conserva a la façana "Jaume Gallemí 1843". Posteriorment la propietat fou adquirida a principis de segle XX per la família Ametller, fabricants de xocolata de Barcelona, que residien a la Torre Ametller i empraven Ca'ls Frares com a masoveria. A la façana principal trobem un rellotge de sol, recollit a l'inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica, número d'inventari 2917. Aquest rellotge es troba en molt mal estat de conservació i tan sols es conserva el gnòmon i la seva morfologia rectangular, que permeten classificar-lo en el els de tipus vertical declinant. En l'actualitat en aquesta masia hi ha el restaurant "Els Frares".

Trencall

A l'esquerra cap a l'ermita de Santa Elena d'Agell. Després tornem a aquest punt i continuem cap al que ara és la nostra dreta.

Santa Elena d'Agell

Santa Elena d'Agell és un petit temple que artísticament cal adscriure al gòtic tardà. El temple presenta una sola nau de forma rectangular, amb un teulat a dues aigües amb el carener disposat perpendicularment de la façana. La façana principal està dominada per la completa simetria dels seus elements. Trobem al punt central una porta d'arc de mig punt dovellada, i a cada lateral una finestra horitzontal emmarcada per blocs de pedra, d'aparença molt similar a la Capella de Sant Sebastià. En comptes de finestra hi trobem un petit òcul, i sobre el frontó trobem un petit campanar d'espadanya. La volta és de creueria ogival amb voltes quatripartites en els dos primers trams i de cinc parts a l'absis. L'absis és poligonal. A les dues parets laterls hi trobem tres contraforts a cadascuna de les parets. Tot i que el terme d'Agell ja es documenta en època altmedieval (950), cal esperar per trobar la primera menció documental del temple, l'any 1236, tot i que un uns primers moments l'advocació del temple no era a Santa Elena sinó a Santa Maria. L'aspecte primigeni del temple s'ha perdut ja que sabem que es reedificà l'any 1576, en part sobre les restes del temple anterior (Modolell 1993: 122). Aquest mateix autor comenta que al temple hi havia hagut un retaule de Jaume Serra i Pere Serra (ca. 1387) que ell va localitzar a la Fundació Amatller. El temple està inclòs en l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic, però l'antiguitat de les primeres mencions al terme d'Agell (s.X) i la construcció del primer temple (s.XIII) han fet que també aparegui en en l'Inventari de Patrimoni Arqueològic. Prop del temple s'hi ha localitzat material ceràmic i enterraments propis del s. III dC.

Can Vivé

Can Vivé és una de les cases pairals més importants dins del terme municipal, tant des d'un punt de vista arquitectónic com de conservació. Actualment és un allotjament de turisme rural. Les diverses dates esculpides per l'edifici demostren que els ele ments constructius predominants són del segle XVII. A l'exterior destaquen el portal rodó de grans dovelles i les finestres. Entrant pel portal, al cos de mà esquerra, s'hi troba l'antiga cuina de la qual resta una gran llar de foc amb una campana. Al cos posterior de la planta baixa, hi ha un gran celier, anti un rengle de botes ben disposades. Són remarcables els capitells de les dues grans arca des. El cos central de la planta baixa és l'habitual, amb un magnific exemple de volta sota escala, el característic espiell al tram d'ascens de l'escala. Cal destacar que tots els esglaons fins al primer pis son fets de granit. També és remarcable la porta de doble fulla I plegable que segara el distribuidor de dalt amb el que s'anomena la sala fosca (que queda damunt del celier), així com els diferents entelainats dels sostres, segons la categoría de les estances, amb els jocs de posts, llistons, travessers i grans jásseres L'interior de la casa només és visitable pels hostes de l'allotjament rural i visites gulades.

Girem a l'esquerra

Seguim per Camí de Santa Elena

Can Puig

Can Puig és una masia de tres cossos, amb el teulat a dues aigües, i el carener paral·lel a la façana, pel que el frontó no es troba ubicat a la façana principal. L'edifici té tres alçades, planta baixa, planta pis i golfes. Aquesta darrera planta està caracteritzada per un seguit de finestres rectangulars de mòdul més petit que les de la planta baixa i pis. Les finestres del primer pis són rectangulars, sense que se n'observin ni les llindes ni els brancals de pedra, sinó que estan esboçats en el morter. Les dues finestres dels cossos laterals de la planat baixa són d'arcs rebaixats, en sintonia amb la porta principal. Per altra banda cal destacar que la porta no és d'arc de mig punt ni dovellada, sinó que ens trobem davant d'una entrada d'arc carpanell. A la porta s'hi accedeix per una llargs graons. De la façana sobresurt el balcó del cos central, a l'alçada del primer pis, decorat amb esgrafiats a banda i banda per motius al·legòrics i heràldics. Un d'aquests motius, similar al seu simètric, és un rellotge de sol. Al cantó esquerre de l'edifici s'hi ha annexat un cos de doble alçada amb galeria porticada a l'alçada del primer pis. Destaca també el celler, amb paviments, arcs torals i voltes de mocador originals, que encara conserva el cup i les premses. Cal destacar alguns exemplars de l'arbrat, encapçalats per la palmera de Canàries centenària i el xiprer, un dels més alts de les cases del poble, que a nivell paisatgístic li confereixen un valor afegit. Cal sumar al conjunt l'alzina, que no presenta tronc únic, sinó quatre troncs que surten del sòl. A la façana hi ha un rellotge de sol, que està incorporat a l'inventari de rellotges de sol de la Societat Catalana de Gnomònica. Es tracta d'un rellotge pintat, de motiu circular similar a l'esgrafiat a l'altre costat del balcó, i de tipus vertical declinant. La primera menció documental que tenim de l'indret cal que l'anem a buscar a inicis del segle XIV, i a la relació dels qui compren la Casa de Cabrera de l'any 1387 a Francesc de Sant Vicenç, apareixen també els Puig. En el fogatge de 1497 apareix en Barthomeu Puig associat a aquesta propietat, tal vegada el mateix Bartomeu Puig de can Puig d'Agell que comprarà la Casa de Cabrera l'any 1531, juntament amb el Castell de Burriac, per a la Universitat. En el fogatge de 1553 es torna a esmentar el cognom. Cal ressenyar l'anècdota en la que expliquen que a la casa hi havia "l'habitació del pecat" on no s'hi deixava entrar ningú. Segons explica era el lloc que utilitzava la reina Isabel II en les seves visites a Barcelona per trobar-se amb els seus amants.

Girem a la dreta

Seguim per Camí d'Agell.

Girem a la dreta

Camí d'Agell

Plaça Mn. Canalias

Ermita de Sant Sebastià de Cabrera

És una capella de reduïdes dimensions, amb una planta rectangular. La teulada és a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta façana està marcada per la completa simetria dels seus elements. La porta és d'arc de mig punt, dovellada. A cada cantó s'hi presenten petites finestres horitzontals emmarcades per blocs de pedra, d'aparença molt similar al temple de Santa Elene d'Agell. En el frontó trobem una finestra neogòtica a manera de rosassa. El campanar és del tipus d'espadanya, ubicat sobre l'accés al temple. La volta de la capella és de canó rebaixat. Destaquen les finestres d'estil barroc rematades amb una creu dels murs laterals i del posterior. El valor paisatgístic de l'indret es veu reforçat per la presència d'un exemplar de pi pinyoner, a la placeta al costat de l'ermita. La capella fou construïda l'any 1507, en motiu de l'acció de gràcies després d'un episodi d'epidèmies de la pesta. Fou cremada durant la Guerra Civil, i restaurada l'any 2001.

Cementiri Municipal de Cabrera

L'any 1863, en un ple municipal, van sortir a subhasta pública les tasques d'excavació i trasllat de les restes de l'antic cementiri a una fossa comú del nou espai. Però no seria fins l'any 1870-71 en que el cementiri començava a estar operatiu, amb el primer registre ja l'any 1871. El recinte del Cementiri Municipal té el valor de l'estructura mateixa, així com d'alguns mausoleus presents. L'accés principal es fa a través d'una portalada amb volta d'arc carpenell motllurat. Al costat oest d'aquest accés hi trobem la façana posterior d'un espai cobert amb volta catalana, dotant al conjunt de reminiscències neoclàssiques. Un dels panteons, concretament el de la família Ordeig, és obra de l'arquitecte Bassegoda i Amigó, l'any 1917. També intervingué l'arquitecte Josep Domènech Estapa, arquitecte, en la construcció, possiblement, del mausoleu en el que s'hi troba enterrat. D'aquesta construcció destaca el fet d'haver-se realitzat amb llambordes, amb pilastres a les cantonades i coberta de cúpula cònica graonada. El primer mausoleu que trobem tot just entrar correspon al de la família Sala, construcció historicista de principis del segle XX. Destaquen del conjunt els dos pins pinyoners que flanquegen l'accés principal. A nivell botànic també cal ressenyar la vintena de xiprers que trobem dins el recinte.

Seguim cap a l'esquerra

Pujada de les Monges

Girem a la dreta

Pujada de les Monges

Escola Sant Feliu

L'actual escola de Sant Feliu correspon a l'antiga masia de Ca l'Esquerra. Posteriorment fou l'Escola de les Monges. L'edifici va ser reformat als inicis del segle XX en un estil eclèctic amb elements inspirats en l'art déco. Al pati hi ha una interessant glorieta de fusta, d'estil modernista.

Continuem recte

Carrer d'Anselm Clavé

Cooperativa La Alcancia

És una edificació de cos estructurada en dues alçades, planta baixa i planta pis. Teulada a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana, amb els frontons desplaçats a les façanes laterals. La coberta no es veu des de la façana al trobar-se ocult per una balaustrada. Al centre d'aquest hi trobem una mena de timpà rectangular, coronat per una ornamentació de tipus clàssic, i a sota la data de construcció de l'edifici, 1903. L'edifici presenta un ordre ben concebut amb portal quadrangular centrat a la façana, amb decoració motlllurada amb ornamentació floral, emmarcant la part superior de la porta. Aquesta decoració es repeteix al portal del balcó del primer pis, on trobem una columna d'ordre clàssic. L'edifici fou construït per la societat l'Aurora, formada per gent del poble d'ideologia progressista.A la primera planta s'hi trobava la Cooperativa Alcancia, formada el 1907, destinada a vendre productes a preus més baixes pels associats. A la sala del primer pis hi havia el cafè.

Font de la plaça

Sota la plaça del poble s'obre una volta d'arc rebaixat carpenell, voltat de dovelles de pedra. Presenta una estructura graonada, i està integralment decorat amb rajoles ceràmiques vidrades, amb alternació de motius triangulars de color groc i verd fosc. L'aigua brolla del cap d'un lleó esculpit en pedra, amb broc metàl·lic a la boca del felí. L'aigua devalla sobre un pedrís. Tal i com resa la inscripció l'aigua començà a brollar a la font l'any 1741. Sembla que l'aigua venia de l'aqüeducte de Sant Domènec, que conduiria l'aigua des de la zona del Rocar d'en Lladó, salvant el torrent de cal Coix. Fins fa poc temps la font també estava decorada amb una placa oval ceràmica amb el paisatge de la muntanya de Burriac i el castell, amb una cabra al front, element avui desaparegut.

Seguim cap a l'esquerra

Plaça de l'Església

Església de Sant Feliu

És un edifici d'estil gòtic tardà amb teulada a doble vessant, amb un campanar de torre quadrada. Actualment la planta és de tipus basilical, tot i que en origen només presentava un espai únic. L'absis és poligonal i cobert amb volta ogival de cinc parts. La nau central està dividida en quatre trams, coberts amb volta de creueria ogival quatripartita. En el primer tram, suportat per una volta rebaixada quatripartida trobem el cor amb un orgue. Pel que fa a la façana destaquem la portalada principal, que com la de la façana lateral, destaca per la presència d'arquivoltes i fullatges, i el baixrelleu de Fèlix Albages que decora el timpà de la porta d'accés principal. També és molt interessant els matacans conservats, un que protegeix la porta principal, i un segon matacans a la façana lateral. Molt posterior (1965) és ela col·locació d'unes vidrieres a la façana lateral, que trenquen en bona mesura l'harmonia del temple neogòtic. El conjunt es veu reforçat a nivell paisatgístic amb la presència de quatre plataners a la façana principal, conferint certa personalitat a l'espai de la plaça. La primera menció documental de l'església és de l'any 1025, en un document en el que el comte Berenguer Ramon I la ven, juntament amb altres propietats. No queda cap element reconeixeble del primer temple romànic. Entorn església s'han documentat enterraments d'època baix-medieval o moderna. L'any 1540 el batlle Bernat Sagrera encarrega la renovació del vell temple als mestres d'obra Antoni Mateu, de Barcelona, i Joan Vives, de Sant Genís de Vilassar. En aquest document, de gran interés, especifica fins el detall les característiques que haurien de tenir la nova església. Al temple hi havia hagut el retaule de Sant Joan Baptista, obra de Bernat Martorell, realitzat entre ela anys 1425-1430. És probable que aquest retaule estigués a la desapareguda capella de Sant Joan, de la mateixa advocació que el retaule. Als anys 20 del segle XX estava en molt mal estat de conservació i el rector decidí treslladar-lo a la Pia Almoina per tal que es restaurés, on encara roman com a fons del Museu Diocesà de Barcelona. Es tracta d'un tríptic pintat al tremp sobre fusta de 147x153 centímetres.

Creu de Sant Feliu

Seguim cap a l'esquerra

Pas de la rectoria

Girem a l'esquerra

Continuem per carrer La Riera, i desfem el tram inicial del recorregut per arribar al punt d'inici.