Circular Canyamars - Pou de glaç - Creu de Rupit - Santuari del Corredor - GR92 - Creu d'Aguilar

Plaça de la Germandat

Inici i final de la ruta. Iniciem el recorregut per Carrer Major.
La Germandat de Sant Josep de Canyamars fou fundada l'any 1879 per part dels veïns i veïnes de Canyamars. Es tracta d'una entitat sense ànim de lucre, en la quals unes persones s'uneixen voluntàriament per a tenir accés a uns determinats serveis o ajudes. Al mur que delimita la plaça per la banda de ponent, hi ha instal·lada una placa commemorativa de marbre negre gravada amb lletres daurades, en memòria dels fundadors de la Germandat de Sant Josep en el primer aniversari de la seva fundació. Porta la data del 6 de maig de 1979. Al seu costat, hi ha el Monument a la Sardana.

Seguim per la dreta

Camí del Pou de Glaç

Seguim cap a la dreta

Agafem el corriol cap al parc

Seguim cap a l'esquerra

Passeig del Molinot

Pladel Molinot

A l'inici del que es coneix com el Pla del Molinot, hi ha les restes d'un edifici que correspon a un antic molí fariner de planta rectangular, també conegut com a Molí de Can Galzeran, Molí de Canyamars. Aquestes restes es correponen amb un dels extrems de la bassa, on es troba el cup de planta circular a través del qual l'aigua anava al carcabà, que estava soterrat. Probablement, l'edifici del moliner estaria superposat al mur del cup. A l'espai de bassa s'observa una possible ampliació de la mateixa. La construcció és bastida en pedra de diverses mides lligada amb abundant morter de calç. A les cantoneres del mur de migdia s'observen carreus de pedra. El cup està bastit amb pedra desbastada i carreus a la part superior.

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Camí del pou de glaç

Trencall

A l'esquerra cap al pou de glaç. Després tornem a aquet punt i continuem per la pista

Pou de glaç de Canyamars

Entre els segles XVII XIX va proliferar la construcció de pous destinats a la producció de gel per conservar els aliments refrescar les begudes a l'estiu. Anteriorment ja s'aprofitava el gel de les glaceres, però l'autèntica expansió d'aquesta activitat preindustrial va produir-se durant una època en què baixaren les temperatures. La primera referència documental del Pou de Glaç de Canyamars és dels anys 1770 i 1780, tot i que els estudiosos parien de la seva existència ja al segle XVII. Va edificar-se dins la propietat de Can Galzeran, l'actual masia de Can Prats, en una obaga de la vall de la riera de Rupit. L'edifici és de planta circular amb volta semiesfèrica, amb parets de pedra de notable gruix i coberta de teula àrab. Originàriament estava mig soterrat per garantir el bon aïllament tèrmic i uns contraforts en garantien l'estabilitat.

Interior del pou de glaç de Canyamars

El transport fins a les ciutats es feia mitjançant carros. El gel es protegia amb palla i s'acostumava a viatjar de nit per evitar les hores més caloroses. Amb unes condicions adequades de conservació, el gel podia recórrer centenars de quilòmetres. Segons una publicació de l'any 1937, durant el segle XVIII el glaç produït a Canyamars era embarcat a Mataró amb destí a Cadis. La producció de glaç era un recurs alternatiu per a la pagesia, ja que coincidia amb el període de menor activitat agrícola. Tant és així que tenim constància de tres pous més al terme municipal de Dosrius. Els avenços tecnològics van deixar obsolets els pous de glaç, que s'haurien abandonat definitivament a principis del segle XX.

Rampa de transport del glaç

El procés d'elaboració començava a la bassa situada en una feixa superior. És de poca profunditat i durant els mesos d'hivern s'hi acumulava l'aigua. Quan el glaç assolia el gruix suficient, era trossejat i baixat per la rampa i s'introduïa al pou a través d'una boca d'accés. Una vegada a l'interior, els blocs s'anaven col·locant formant capes separades per elements vegetals, com per exemple les fulles de falguera, per evitar que s'enganxessin. Quan hi havia demanda, el gel s'extreia per un corredor situat al costat de ponent.

Bassa del pou de glaç

El procés d'elaboració començava a la bassa situada en una feixa superior. És de poca profunditat i durant els mesos d'hivern s'hi acumulava l'aigua. Quan el glaç assolia el gruix suficient, era trossejat i baixat per la rampa i s'introduïa al pou a través d'una boca d'accés. Una vegada a l'interior, els blocs s'anaven col·locant formant capes separades per elements vegetals, com per exemple les fulles de falguera, per evitar que s'enganxessin. Quan hi havia demanda, el gel s'extreia per un corredor situat al costat de ponent.

Seguim per l'esquerra

Resclosa de Can Cunit

L'antiga resclosa desviava part del cabdal de l'aigua de la riera cap a una bassa avui desapareguda, prop de Can Cunit que encara en manté el topònim. Aquesta, anava conduïda mitjançant un canal que encara podem observar. La bassa té el mur est tirat a terra, justament aquest seria el mur per on entraria l’aigua desviada. Aquesta té una fondària pròxima als 60 cm i podia emmagatzemar quasi 90 metres cúbics d’aigua.

Límit del Parc Natural del Montnegre i Corredor

Plans de Can Cunit

Passera del Torrent de Rupit

Can Cot

Can Cot és una masia aïllada de planta rectangular, formada per dos cossos adossats sota la mateixa coberta. Aquesta coberta és bastida en teula àrab de dues vessants de diferent longitud i el carener perpendicular a la façana principal. El volum principal consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra i la llinda plana. La resta d'obertures es corresponen amb finestres rectangulars, amb els emmarcaments bastits amb carreus de pedra i les llindes planes. Destaquen les llindes de les finestres de la banda de llevant, la de la planta baixa gravada amb l'any 1763 i la del pis amb l'any 1747. La llinda de la finestra balconera del pis està gravada amb un arc conopial, tot i que sembla restituïda. A la part superior del parament hi ha un destacable rellotge de sol de grans dimensions. La part corresponent a l'altre volum està reformada, tot i que conserva un gran arc rebaixat emmarcat amb carreus de pedra actualment tapiat. La construcció presenta els paraments arrebossats i emblanquinats, amb ràfec de teula àrab a la façana principal i les cantoneres del volum principal embellides amb carreus. A l'extrem de ponent de la masia hi ha un volum auxiliar adossat amb teulada d'un sol vessant, que presenta un plafó de ceràmica vidrada acolorida. La primera referència documental de la masia apareix en un capbreu de les rendes de Dosrius i Canyamars datat l'any 1570. En aquest document consta "Antonio Cot, Manso Cot de Canyamars". Al mateix temps, la masia apareix novament documentada en una relació de masos del terme de Dosrius i Canyamars ("Individuació de tots los masos que componen lo terme y Parroquies de Dosrius y Canyamas ab las casas y terras que son continuades en lo de capbreu del 1570"). En aquest document hi torna a aparèixer "Antonio Cot, pagès de Canyamars". Finalment, en una relació titulada "Noms dels masos en que es composen la parròquia de Dosrius y Canyamas quan totes estan baix domini directe de la casa de Marquès de Castelldosrius" hi consta el "Mas Cot". Posteriorment, segons una relació de les cases que existien a Dosrius consultada a finals del segle XIX pel rector Gaietà Viaplana, l'any 1632 continua apareixent el cognom "Cot" dins del veïnat de Canyamars. Dins del mateix document, en la llista corresponent a l'any 1897 hi apareix novament. Durant el segle XVIII, les referències documentals del cognom i de la masia continuen. En aquest sentit, en una "Llista per cobrar en lo terme de cañamás un ters i mitx de cadastro per lo enganxament de los soldats que dit poble contribueix", hi consta en "Francesc Cot dit llanchar". Aquest document forma part del fons documental de la família Gel i Amat de Canyamars i està datat dins del segle XVIII. Així mateix, en una llibreta que passava revista de les terres i vinyes de Dosrius i Canyamars datada l'any 1779, hi apareix "Esteve Cot". I, finalment, en les "Llibretes per cobrar lo reial cadastro de dosrius y cañamas del primer ters de 1786", i també en les posteriors fins l'any 1792, hi consten en "Mateu Cot i Jasinto Cot". Quant al segle XIX, la masia apareix grafiada en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. I, finalment, en un llibre de registre de retolació de carrers i numeració de cases del quinquenni 1860-1865, en el veïnat de Rupit, hi consten dues caps de casa de dos edificis diferents de cognom Cot. La masia sempre ha estat propietat de la família Cot, passant de generació en generació des del segle XVI. Era una de les masies més grans de Canyamars, amb jornalers que venien de les masoveries més properes (cal Ranco, cal Xerrac, can Pau de la Rosa, etc.). Segons la propietària actual, la façana de la masia fou reformada l'any 1962 (coincideix amb la data del rellotge de sol) i la teulada l'any 1983.

Can Pau de la Rosa

Can Pau de la Rosa és una masia aïllada i reformada de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa i pis. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d'accés rectangular emmarcat amb carreus de pedra. Al costat hi ha una petita finestra emmarcada amb quatre carreus. Del pis, destaquen les finestres centrals, d'obertura rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra, les llindes planes i els ampits motllurats. A la part superior de la façana hi ha un rellotge de sol datat l'any 1830. La resta d'obertures de l'edifici són rectangulars i han estat reformades. La construcció presenta els paraments arrebossats i pintats. Adossat a la façana de llevant hi ha un porxo de nova planta amb teulada d'un sol vessant sobre una solera de llates i bigues de fusta. Es sosté amb pilars arrebossats. La masia està construïda damunt d'una terrassa delimitada amb un mur de pedra. La primera referència documental directa de la masia la trobem en un plànol cadastral dels termes de Dosrius i Canyamars elaborat l'any 1853. Segons les fonts orals, la masia de can Pau de la Rosa, juntament amb la masia de cal Ranco, havia format part de les propietats de la masia de can Rius, situada al mateix veïnat, durant el segle XIX i fins a mitjans del segle XX. Des de finals dels anys 50 o principis dels 60 fins a l'any 1973, les tres finques passaren a ser propietat del Bisbat de Barcelona i, posteriorment, foren venudes. L'any 1981 es va demanar una llicència d'obres per desviar el camí de Rupit, que passava tocant a la casa. A la masia hi van haver masovers fins als anys 80. Pel que fa a les reformes, sabem que la teulada es va fer nova a finals dels anys 60 o principis del 70 del segle XX. A principis dels 90 es van modificar els interiors, es van obrir noves obertures a la façana nord i se'n van reformar d'altres. A l'altra banda de la riera, en un lloc una mica elevat, hi havia una sínia per treure l'aigua d'un pou. En l'actualitat està destinada a casa de turisme rural.

Sender PR-C216

Camí de Rupit

Girem a l'esquerra

Seguim per PR-C216

Sender PR-C216

Sender PR-C216

Creu de Rupit

La Creu de Rupit és una creu llatina aïllada i formada per dos tubs circulars de ferro, amb els braços lligats per una creuera central i els extrems tapats amb peces poligonals roscades. Està pintada de color negre i encastada en un fonament de formigó enterrat sota terra. La creu actual fou construïda pels voltants del anys 80 del segle XX, per encàrrec de la família Sagalés Corrons. La creu original era de fusta de pi i fou cremada per una bretolada. Tot i que no se'n coneix la funcionalitat és probable que servís de senyal d'una cruïlla de camins. En aquest sentit, aquesta creu separa els termes municipals de Dosrius i d'Arenys de Munt, marcant quatre destacables camins: el de Canyamars, el del Corredor, el d'Arenys de Munt i el de Mataró, per la font del Mal Pas. Tot i això no es pot descartar que també tingués un sentit religiós. Segons les fonts orals, en aquest enclavament sempre hi havia hagut una creu, tot i que ningú recorda que s'hi haguessin fet processons, benediccions o actes religiosos.

Girem a l'esquerra

Continuem per sender PR-C216 / GR-83

Pla de Rupit

Sender PR-C216 / GR-83

Sender PR-C216 / GR-83

Seguim per l'esquerra

Finca de Can Rupit

Sender PR-C216 / GR-83

Seguim cap a l'esquerra

Coll del Pi d'en Buac

Continuem recte

Seguim cap a la dreta

Continuem recte

Sender GR-83

Girem a l'esquerra

Trencall

A la dreta cap a la Pedra del Coll del Pi d'en Buac. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Pedra del Coll del Pi d'en Buac

Segons els entesos, la Pedra del Coll del Pi d'en Buac, actualment caiguda al terra, és la part superior d'un menhir estel·liforme, de 1,25 m de llargada, 0,85 m d'amplada i 0,30 m de gruix en l'estat actual. Presenta fractura en diagonal mostrant la marca d'un dels tascons de fusta emprats per partir-la. No hi ha, a la zona, cap aflorament granític d'on podia haver sortit i el granit de la pedra no es correspon amb el tipus present a la cresta a on està emplaçat. Fou descoberta l'any 2003 per Lluís Vidal i Carme Vila mentre preparaven un itinerari del llibre "De Cardedeu al Megalitisme".

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Camí del Corredor

Pedra Llarga

Aquest megàlit, situat al marge del camí, a uns 6 metres de distància dins del bosc, actualment ajagut i recolzat en una alzina, és de pedra granítica local i forma antropomorfa, amb una secció rectangular i les dues cares principals planes. L'extrem superior ha estat desbastat, donant-li forma arrodonida. Amida 1,65 metres d'alçada, 0,82 metres d'amplada i 0,35 metres de gruix. Està seccionat per la part inferior, perdent-ne un bon fragment (en origen presentava una alçada total de 2,10 metres). Les primeres referències documentals d'aquest megàlit són de finals del segle XIX: apareix mencionat en diversos itineraris publicats per Artur Osona al butlletí de l'Associació d'Excursions Catalanes dels anys 1887 i 1888, en una guia del Centre Excursionista de Catalunya l'any 1892 i en el discurs inaugural de Francesc de S. Maspons del Centre Excursionista de Catalunya l'any 1896. L'any 1983, alguns membres de l'Associació Cultural Vallgorguina intentaren girar la peça i es va trencar, donat que ja hi havia una esquerda prèvia. El fragment trencat va desaparèixer entre els anys 1983 i 1996 aproximadament. Pel que sembla, l'estructura no està situada al seu lloc original, tot i que la seva situació al costat d'una via de comunicació i la seva posició dominant dalt d'una carena són habituals en d'altres estructures similars. L'any 2008, durant la revisió de la Carta Arqueològica del Maresme, es va revisar tota la zona a l'entorn del menhir sense documentar cap més evidència arqueològica.

Seguim per la dreta

Camí del Corredor PR-C216

Coll del Bruc

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a la dreta

Camí del Corredor PR-C216

Girem a l'esquerra

Deixem la pista i prenem el corriol entre el bosc, PR-C216

Roquissar

PR-C216

Sender PR-C216

Tram de roquissar i arrels sobresortints.

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Arribada al Santuari de la Mare de Déu del Corredor

Santuari del Corredor

El conjunt està format per dos cossos separats: el primer constituït per l’església i l’hostatgeria, bastides el segle XVI, i el segon per un cos de planta baixa, avui punt d’informació del Parc Natural del Corredor, ambdós encerclats per un mur que configura un gran pati, al qual s’accedeix per una portada amb brancals de carreus de pedra granítica i llinda plana, tancada amb dues fulles batents de ferro forjat. El 1524, en Saví Arenas, pagès de la parròquia d'Alfar, construeix una petita ermita al cim del Corredor dedicada a Santa Maria. El 1540, els pagesos de ca l'Arenas i de can Bosch decideixen enderrocar l'ermita i construir una nova capella més gran de tres trams i absis. El 1576, amb la construcció encara inacabada de la segona capella, Mn. Lleonard Claus pren la iniciativa d'acabar-la, però fent-la molt més gran. D'aquesta manera, el 1583, s'inaugura la nova capella que consta d'una nau en forma de creu llatina, els braços de la creu són dues capelles, campanar i sagristia. A més converteix la " casa de l'ermità" en una hostatgeria de pelegrins i en una casa sacerdotal al servei del culte del santuari. L'any 1992 s'inicia una restauració del Santuari que compren tota la capella i el conjunt del pati interior promoguda per la Diputació de Barcelona, l'Arquebisbat de Barcelona i amb aportacions dels devots i simpatitzants. Avui, l'estructura de la capella és la mateixa del temps de Mn. Lleonard Claus; i la casa de l'ermità s'ha convertit en un restaurant per als visitants.

Punt d'informació del Santuari del Corredor

El pou del Santuari del Corredor

La columna del Santuari del Corredor

La columna del pati del santuari és un enigma. Fins avui ningú no n'ha sabut donar una explicació. Una columna d'estil romà... De què és vestigi? D'un pati interior d'un edifici romà ? D'un temple pagà ? Havia estat un pedestal d'algun símbol? En no saber la resposta a la pregunta, al llarg dels segles s'han escrit llegendes de tot color. Uns diuen que si es l'única resta d'un monestir de templaris (o Cavallers del temple de Jerusalem). Altres expliquen que al cim del Corredor hi havia un monestir de monjos comtemplatius. D'aquesta hipòtesi s'explica la llegenda de l'assassinat del fill del Senyor de Montnegre. Tot fa pensar, però, que probablement abans de construir-se la primera ermita ja hi havia una construcció antiga i destruïda.

L'església del Santuari del Corredor

L’església forma una planta de creu llatina, d’una sola nau, amb entrada per migdia a través d’una portada de carreus de pedra i llinda plana; a sobre de la llinda hi ha un petita fornícula, protegida per un porxo cobert amb volta de mig punt. La nau es cobreix amb tres voltes de creueria, separades per arcs faixons apuntats; els nervis de les voltes es tanquen amb claus esculpides. El campanar, de planta quadrada i dos cossos, està fet amb carreus de pedra granítica ben escairats a tota alçada; el primer cos és massís i el segon, de planta més reduïda, té quatre obertures (una a cada façana) de proporció vertical, d’arc lleugerament apuntat, on hi ha les campanes. La imatge de la Verge Maria que en Saví Arenas va col·locar a la primera ermita era de dimensions petites, tenia 50 cmts. d'alçada, era de terra cuita i policromada. Aquella imatge va desaparèixer a l'any 1936, i l'actual és una fidel reproducció d'aquella. La Mare verge del Corredor està en postura dempeus i té el seu Fill, Jesús, recolzat en el seu braç dret. Amb la mà esquerra sosté, a l'alçada de la cintura, la bola del Món. El Fillet, recolzat en la mare, amb la mà dreta beneeix. I amb la mà esquerra toca la referida bola del Món.

Casa de l'rermità

Al costat de ponent de la nau hi ha adossada l’antiga casa de l'ermità, un edifici de planta rectangular, de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab a dues vessants que acaben amb una treballada imbricació, amb el carener paral·lel a la façana. Aquesta coberta enllaça amb la de la nau. A la façana, els buits són de proporció vertical amb brancals de carreus de pedra i llinda plana; a la planta pis hi ha les restes d’un desdibuixat rellotge de sol. La " casa de l'ermità" fou concebuda com una casa sacerdotal al servei del culte del santuari i una hostatgeria de pelegrins. Avui, la casa de l'ermità s'ha convertit en un restaurant per als visitants.

La Font del Santuari

Girem a l'esquerra

Plana del Corredor

Continuem recte

Travessem la pista i continuem pel corriol de l'altra banda, seguint el GR-92

Turó del Corredor

Torre de guaita del Corredor

Punt de guaita per la vigilància d'incendis forestals E-203 (Santuari del Corredor) situat a 664 m dal del cim del Corredor.

Continuem recte

Sender GR-92

Seguim per la dreta

Sender GR-92

Girem a l'esquerra

Seguim pel sender GR-92 / SL-C80 / PR-C216 passant pel costat del cadenat.

Trencall

A l'esquerra, el corriol de baixada cap a la Font del Grèvol. Després tornem a aquest punt i seguim recte.

Font del Grèvol

És una estructura aïllada situada en un desnivell del terreny, a la que s'arriba per un corriol amb unes escales de fusta adaptades. Està formada per un banc bastit en pedra i maons, delimitat lateralment per dos grans lloses de pedra granítica i amb paviment davanter de planta rectangular bastit amb còdols i carreuons de pedra. El banc presenta una base feta amb carreuons de pedra, amb rajoles de ceràmica a la part superior. Al mig hi ha una pica de planta rectangular amb una petita repisa metàl·lica per sostenir els envasos. El respatller del banc està bastit amb un aplacat de pedra i delimitat amb maons plans, amb decoració central. El broc per on raja l'aigua és metàl·lic, de nova factura. Encastats al respatller hi ha dos plafons rectangulars de ceràmica vidrada acolorida decorats amb sanefes vegetals. En un hi ha el nom de la font, emntre que l'altre apareix l'any d'inauguració, 1998. Al paviment davanter de la font hi ha una rosa dels vents metàl·lica i, en un dels seus extrems, una antiga canalització de pedra que servia per desaiguar-lo. La font va ser construïda per l'Agrupació Científica Excursionista de Mataró l'any 1998, en un indret on ja hi havia un naixement d'aigua que, en origen, brollava a través d'una teula (d'aquí el topònim antic). Durant els anys 40 i 50 del segle XX, aquest naixement d'aigua havia estat molt freqüentat pels picapedrers que treballaven a les Roques de Mataró, que hi anaven a beure aigua. El topònim amb el que es coneix l'estructura en l'actualitat li ve donat pel tipus de vegetació que creix al seu voltant.

Trencall

A l'esquerra cap al Mirador del Corredor. Després tornem a aquest punt i seguim cap a la dreta pel GR-92.

Mirador del Corredor

Des d’aquest mirador podem contemplar una part important de les muntanyes del Maresme i part del Barcelonès. En primer lloc i davant nostre tenim el cim del Montalt i la serra Polseruda que ens tapen els municipis de Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Anem girant cap a la dreta i a la serralada del Litoral podem distingir el Montcabrer, el castell de Burriac i més a la dreta l’antena del turó de Céllecs. Al fons de tot i a la llunyania, si el dia és clar, podreu veure la serra de Collserola a on destaca la Torre de Comunicacions i el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo.  

Continuem recte

Seguim pel GR-92

Àrea d'esplai del Corredor

Girem a l'esquerra

Placeta del Coneguem

40anys apropant els infants a la natura (1983-2023)

Girem a la dreta

Sender GR-92

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

GR-92 / SL-C60/PR-C216

Seguim cap a la dreta

Continuem recte

Seguim pel corriol vorejant la tanca metpal·lica.

El Solell del Corredor

El campament juvenil del Solell del Corredor és una instal·lació destinada a la realització de les activitats d'acampada per a entitats infantils i juvenils. Situat al vessant de marina de la serra del Corredor i a 500 m d'altitud, disposa d'una zona d'acampada de 2.890 m2 i una superfície total de 11.867 m2. El campament juvenil es divideix en cinc feixes arbrades, que es troben a diferents nivells i amb una capacitat per a 145 persones. També disposa d'aigua de pou clorada, amb dos mòduls amb lavabos i dutxes (dos sanitaris adaptats per a persones amb discapacitats), piques per rentar, fonts i un petit aixopluc equipat per cuinar.

Seguim per l'esquerra

Continuem recte

Rucs del Corredor

Seguim cap a la dreta

Coll de Ca l'Arenes

Girem a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

GR-92 / SL-C60/PR-C216

Dolmen de Ca l'Arenes II

Girem a l'esquerra

Continuem en baixada pel Corriol de les Andròmines

Girem a la dreta

Corriol de les Andròmines

Corriol de les Andròmines

Torrent de Can Xerrac

Corriol de les Andròmines

Girem a la dreta

Seguim cap a la dreta

Pla de la Marruca

Seguim per l'esquerra

Coll de la Creu d'Aguilar

Seguim per l'esquerra

Cremat de la Creu d'Aguilar

Continuem recte

Corriol en mal estat. Cal anar amb compte.

Girem a la dreta

Continuem recte

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Continuem recte

Seguim per carrer de Sant Esteve

Trencall

Pujada a l'església.

Església de Sant Esteve de Canyamars

L'Església parroquial de Sant Esteve de Canyamars és d'origen romànic amb importants transformacions en època moderna, d'estil gòtic tardà. El document més antic que fa referència a Sant Esteve és de l'any 1324. És un edifici relativament petit i la planta és de creu llatina, amb transsepte i coberta de volta. Al costat hi ha un petit cementiri, que proporciona dades de les famílies vinculades amb la parròquia i el poble de Canyamars. El 1721 es va cobrir l'espadanya i, així, el campaner es resguardava de les inclemències del temps per pujar al campanar. El rector disposà també de terres de conreu, on també s'hi féu construir la rectoria. Al llarg dels temps, l'església s'ha anat reformant i ampliant: a l'any 1446, la família Guillem de Canemàs va sufragar la construcció de la capella gòtica situada al costat esquerre de la nau; al segle XVI es va construir l'absis, que té forma poligonal, la sagristia, amb l'accés pel mateix presbiteri, i la portalada d'estil renaixentista; a l'any 1708, es va construir la capella de la dreta de la nau, que té un escut dels Rogent, la família que va fer donació d'una bona part de terres entorn de l'església; al Durant els segle XIX i XX s'hi van continuar fent intervencions, de les que destaca la construcció dels altars i retaules de la Mare de Déu del Corredor, obra de Josep Maria Rovira i Brull; les capelles de les Mares de Déu de Montserrat i del Roser, amb plafons ceràmics policromats del segles XVII o XVIII que provenen de la masia de can Sanfeliu; i el reforçament de la volta, l'arranjament de l'entorn i els accessos. A l'any 1868 Sant Esteve de Canyamars passà a ésser parròquia, tot deixant la dependència de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius.

Font de Canyamars

Font aïllada protegida per un volum de planta més o menys rectangular, disposat a mode de porxo i obert per la cara nord. Presenta una coberta de teula àrab de dues vessants, sostinguda amb bigues de fusta, i els paraments exteriors arrebossats i pintats. A l'interior, en canvi, el parament està revestit amb un aplacat de pedra. La font està formada per un volum rectangular de pedra que integra la pica rectangular i, superposat damunt seu, un altre volum més petit d'on surt el broc, consistent en una aixeta metàl·lica de botó. Destaquen dos graons que salven el desnivell entre el carrer i la font, i un petit banc de pedra per seure a la banda de ponent. La font es va construir l'any 1976 donat que el nucli de Canyamars no disposava de cap font pública que reunís les condicions de cloració i potabilitat. L'aigua d'aquesta font procedia de la xarxa que abastava la urbanització de can Canyamars. Era coneguda com la font de la Cabina, pel que fet que hi havia una cabina telefònica al seu costat. Aquesta cabina era hi era pels voltants dels anys 2003 i 2004.

Trencall

A l'esquerra baixada cap a la font. Després tornem a aquest punt.

Font i safareig de Ca n'Oms