Circular de Colera a Portbou

Les sempre compromeses previsions de pluja només auguraven per avui una clariana al Nord Est del país i així la nostra ruta d’avui l’hem fet per lo més Nord-Est de tot. Un troç de costa que correspon a la façana litoral del massís de L´Albera

Sortim de Colera i ens enfrontem a quilòmetres de terra àrida, normalment eixuta, dominada pel matollar, les figueres de moro i l’absència d’aigua, per bé que els recs i les rieres avui han estat testimonis de les pluges tan abundants dels últims dies i tots baixaven regalimant una aigua transparent i juganera direcció a la mar.

A Colera, l'empremta d’Eiffel queda palesa, al mig del poble, amb l’enorme i transversal pont ferroviari, una mena de torre Eiffel tumbada, polsosa, sorollosa i posada de trascantó. Per sota, els carrers asfaltats van esquivant els robusts pilans de formigó i el rec del Molinàs, avui ple d’aigua, el travessa canalitzat fins la badia.

Només sortir de Colera, la Platja dels Morts, una platja de pedra grisa amb un nom ben curiós, recordant a la gent de Portbou que hi anava amb barca a enterrar els seus morts fins que els colerencs, cansats de la macabra subordinació, es van revoltar i aconseguiren la seva independència com a municipi el 1934.

Seguint i bordejant la costa, el paisatge és de somni, amb badies, puntes, roques i caps connectats per un seguit de penya-segats espectaculars de tonalitats negroses i grisenques que sovint recorden a un paisatge lunar.
Així hem passat per la Punta del Pi i la Cala Rovellada, nom en honor a la font ferruginosa que hi brollava i encara és manté el seu record. Des de la Punta de L’Escala hem vist la Roca Veta Blanca, un penya-segat situat a l’extrem de Cala Rovellada que és tota una raresa geològica pel color blanc entre el conjunt de parets de roca fosca. Radera seu, el Cap Marcer, un espadat de més de cent metres d'alçada on hi hem queixalagat l'esmorzar tot amenitzant la nostra vista amb una llarga mirada a l’horitzó llunyà i a l’escuma blanca fruit del repicar de les ones a la penya.

Recuperada la nostra energia, hem enfilat la carena per sobre el pedregal, només interromput per les punxants penques de les incomptables figueres de Moro que groguejaven a la falda del Puig del Claper. Dalt del Puig, una antenna destartalada de Telefónica no aconseguia embrutar la meravellosa vista sobre el Cap de Creus a una banda i sobre la Badia de Portbou per l’altre.

Amb la il·lusió i vista posada sobre Portbou i el seu modern i ben construït port sota la Punta de Gatillepis, baixem per un corriol dret, recargolat i divertit fins el cementiri del poble, un recinte funerari que traspua l’essència mediterrània i a on les parets blanquísimas reboten la seva llum neta sobre el blau profund de la mar i el cel.
A l’entrada del cementiri, el Memorial a Walter Benjamin, un filòsof alemany d'origen jueu que va viure els seus últims anys a Portbou fugint dels nazis, durant la Segona Guerra Mundial.

A Portbou, es respira encara la seva essència de poble de pescadors, obert al Mediterrani més natural, verge i salvatge, però també entristeix en veure la decadència del colosal edifici i complex ferroviari, de proporcions fora de context i que va ser construit només per tal d’exhibir el poder d’un estat davant del seu veí del nord.

De retorn a Colera, ho fem pel GR 92, un sender que passa per Catalunya, el País Valencià i continua per Andalusia. Forma part del sender Europeu E-10 i es diu així perquè el tram català va ser acabat pels Jocs Olímpics del 92
Travessem un parell de vegades la Carretera que uneix Colera amb Portbou que dibuixa un etern puja-i-baixa de petits ports i giragonses i que gràcies al túnel ha quedat relegada a via turística, un homenatge a la conducció lenta i contemplativa.
El sender enfila, amb molta pendent, directa al Coll del Frare. Passat el coll i ja de baixada, el paisatge és de domini gairebé absolut del matollar combinat amb la llicorella, una pissarra que ha atorgat identitat a la construcció de pedra seca local i que dibuixa centenars de feixes abandonades i penjades a la falda de la muntanya.

Entrem a Colera per radera l’església de Sant Miquel amb el pont d’Eiffel de fons i ja només ens ha quedat admirar el Platan centenari de la plaça Major, l’Arbre de la Llibertat i una insignia pels colerencs, on a la seva ombre s’hi fa safareig de tots els temes més candents de l’actualitat.

I així és com, amb un matí radiant tal com predicaven les previsions, hem fet una circular per un altre dels indrets més feréstecs i bells de l’Alt Empordà.