Circular entre Sant Miquel de Monteia i Sant Grau d’Entreperes

Novament ens hem endinsat en la solitud feréstega de l’Alta Garrotxa. Avui a la Serra d’Entreperes, on el seu paisatge esquerp quedarà per sempre a la nostra memòria per la seva enorme bellesa, penya-segats de vertigen, fonts i basses estratègiques, pedregams i tarteres de pedra dura i boscos tupits i ufanosos que donen peu a un sotabosc net de bardisses i preparat per oferir-nos uns corriols i senders molt agradables de trepitjar. Tot són racons naturals per descobrir.

Sortim des del Mas de Monteia començant a degustar el sender ben fresat que ens porta fins el cim del Puig de Montoriol on hi ha el petit Oratori de Sant Jordi a qui se l’invocava per prevenir futures pedregades.

Seguint el sender, el Pujant de la Guilla és el nostre proper obstacle. Algun bufet s’ha escoltat al veure davant nostre la immensa roca que hem de superar. Un atrevit grau de pedres calcàries que ens permet superar el relleix de la cinglera. Una vegada a dalt, tots hem convingut que la bestia era menys fera del que presentava i tota reticencia s’ha esvaït al contemplar les esplèndides vistes panoràmiques que l’alçada ens oferia.

Ara, el corriol va planejant per sota del cingle de La Calma i ens mena fins el Clot de Cala Nies on hi ha la Font del Rodoret, recoberta amb una paret de pedra seca, mig desgavellada, però que encara conserva, sota la finestra del biot, una curiosa aixeta de llautó recoberta de verdet i de la que no en raja ni una gota per desencís dels que els hi agrada provar-les totes.

Continua una vegetació frondosa d’alzines recargolades amb una escampada de pins que sobresurten per sobre l’alzinar. A la part més ombrívola apareixen grèvols, ginebrons i per al·legria de tots, uns quants boixos rebrollats després de la fatídica cruspida de la maleïda oruga del boix.

El mas de La Roca i Can Diumenjó, són dos grans construccions en ruïnes que trobem abans d’arribar a Sant Grau i que il·lustren sobre la simplicitat i duresa de la vida que portava la pagesia de les generacions avantpassades.

De sobte i sota els cingles d’Entreperes, la immensitat del conjunt format per Sant Grau i la seva rectoria. Un edifici romànic, molt modificat i restaurat i del que m'emporto a la retina l'exuberància del porxo davanter, l’elegancia de la porta a migdia, formada per tres arcs en degradació a l’estil del romànic garrotxí i un absis semicircular d’una alçada considerable.

Ja només ens queda, per acostar-nos al Turó de La Calma, passar pels Colls de Sabassa i de Jou. Ho fem per un corriol de pedregam, encara ensangrentat suposadament per l’arrossegament d’algun senglar acabat de caçar. La vegetació ens ha canviat, ara pins, grevols i sobre tot un sotabosc molt més frondós. És el Bac del Cornaiés que ens prepara per la estocada final; la costeruda pujada al Turó de La Calma des de Coll de Jou


El Turó de la Calma és un cim rocallós que fa un pla allargassat. Anàvem errats al pensar que el cim seria, com d'altres de la zona, un cim amb la vista tapada per la vegetació. Potser si que en el punt més alt, on hi ha el vèrtex geodèsic està una mica rodejat per la vegetació, però a escassos metres abans d'arribar-hi, la carena queda completament descoberta i es gaudeix d'una gran i extensa panorámica a 360 graus.

La baixada és per Sant Miquel de Monteia, església romànica, recolzada al marge de la muntanya, ben conservada, amb un petit cementiri a tocar l’absis i un campanar d'espadanya d'un sol ull, curiosament descentrat vers la nau.

El corriol baixa dret al Mas de Monteia, on donem per tancada aquesta fantàstica circular que ens ha deixat a tots, una vegada més, esglaiats de la feréstega bellesa d’aquest bocí de mon a l’ Alta Garrotxa.