Circular Granera-L'Òssol-Coves, Mirador i Balma del Salamó-Font Salamó-Font Febres-Balma Penitent-Cova Salvatges-La Riera

Aparcament de Santa Cecilia de Granera

Inici i final de la ruta. Iniciem el recorregut en direcció al nucli urbà per carretera BV-1245.

Creu de Santa Cecília

Seguim cap a l'esquerra

Ermita de Santa Cecilia de Granera

Església d'una sola nau amb un absis semicircular que està decorat amb pintures murals romàniques, i que formen part de l'obra original. El temple s'il·lumina mitjançant dues finestres d'arc de mig punt adovellades de doble esqueixada (una d'elles tapiada) obertes al mur de migdia i una altra finestra de les mateixes característiques oberta al centre de l'absis. La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus de pedra. Damunt seu hi ha un rosetó o òcul circular adovellat. La façana està coronada per un campanar d'espadanya d'un sol ull rematat amb una creu llatina de ferro. La construcció està bastida en pedra desbastada de mida mitjana lligada amb morter i disposada en filades regulars. A l'interior, tant la volta com la part superior dels murs estan arrebossats i emblanquinats. La primera referencia documental relacionada amb el temple és de l'any 1065 i el situa dins d'un alou o propietat que el monestir de Santa Cecília de Montserrat tenia a Granera. Aquest alou ja estava documentat des de l'any 971. Posteriorment, l'any 1187 apareix un personatge anomenat Arnau de Santa Cecília de Granera com a testimoni juntament amb Berenguer de Centelles del testament del noble Guillem de Berguedà. El temple tenia cementiri propi i un edifici proper, anomenat la Caseta de Santa Cecília, que segons algunes informacions podria haver estat la seva rectoria, tot i que no hi ha fonament per creure que havia estat la parròquia original del terme. Pel que sembla hi vivia l'ermità encarregat de l'edifici. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, el temple era utilitzat com a magatzem del cementiri veí, que fou construït l'any 1892. El temple s'ensorrà sobtadament el 15 de maig de l'any 1924, restant dempeus l'absis i un tram del mur de tramuntana, i quedant les pintures murals a la intempèrie. Fins al seu enderroc, un quadre pintat l'any 1703 tapava tant l'absis com les pintures (amb l'enderroc fou traslladat a l'església parroquial de Sant Martí). Pels voltants de l'any 1950 es va construir un tram de la volta absidial per protegir les pintures de les inclemències del temps. L'any 1975, la Diputació de Barcelona es va encarregar de la rehabilitació del temple mitjançant el seu arquitecte Camil Pallàs, que aprofità per separar el temple del cementiri. El temple fou retornat al culte el 5 de setembre de l'any 1976. El 17 d'abril de l'any 1977 es va consagrar un nou altar. Actualment, el temple fa les funcions de parròquia durant l'hivern (des de passat Sant Martí fins a Sant Josep aproximadament).

Cementiri de Granera

És un recinte de planta rectangular situat al costat de la capella de Santa Cecília. Està format per dos volums aïllats i una tanca de pedra que delimita l'espai respecte l'exterior. La façana principal presenta un gran portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb maons, i rematat amb una coberta de teula plana i dues vessants integrada a la tanca. Està coronada amb una creu grega de ferro. Damunt del portal hi ha les restes d'una inscripció gravada damunt del revestiment que cobreix el mur, de la es conserva el següent text: "REQUIES (·) PACE.". El portal està tancat amb una porta de ferro treballat, amb un timpà semicircular amb la data 1892. A l'interior, l'espai s'organitza mitjançant un carrer central empedrat disposat longitudinalment i emmarcat amb dues filades de xiprers. En aquest carrer destaca una creu llatina de ferro decorada amb carcanyols i situada damunt d'una peanya de pedra quadrada amb capitell. El cementiri respon a una ampliació efectuada l'any 1892, quan passà a ser de propietat municipal. Antigament, la capella tenia un cementiri propi. El dia de Tots Sants es feia una processó de l'església fins al cementiri resant el rosari i després de la missa. Un cop allà es feia una absolta general per tots els difunts. El passadís que separa el cementiri de la capella de Santa Cecília fou construït durant les obres de rehabilitació del temple, als anys 70 del segle XX.

Seguim cap a l'esquerra

Camí de Granera a Sant Llorenç Savall

Seguim cap a l'esquerra

Plans de la Riera

Camí de Granera a Sant Llorenç Savall

Seguim cap a l'esquerra

Pla de lÓssol

Seguim cap a l'esquerra

Mas Clapers

Masia aïllada i enrunada de planta més o menys rectangular, envoltada de camps de conreu. La construcció ha perdut completament la coberta, tot i que per les restes conservades, sembla que en origen era de dues vessants. Alhora, probablement estava distribuïda en planta baixa i pis. Es conserven les quatre façanes dempeus, tot i que en diferents estats de conservació (les façanes nord i sud són les que conserven un major alçat dels murs). La de tramuntana presenta dues petites finestres rectangulars bastides amb quatre carreus de pedra, una d'elles força malmesa. Per contra, a la façana de migdia hi ha una antiga obertura d'arc de mig punt bastida en pedra i actualment tapiada (no es descarta que es correspongui amb la façana principal). De la façana de llevant es conserva una finestra i una porta rectangulars, amb llindes de fusta. La cantonada sud-oest de la construcció està reforçada amb un contrafort de pedra. L'interior està força enrunat i cobert de vegetació. En general, la construcció està bastida en pedra treballada i sense treballar de diverses mides, La masia apareix documentada en el fogatge de l'any 1553, dins del lloc de Sant Martí de Granera i de la vegueria de Manresa també. La construcció apareix mencionada en un llistat de l'any 1880 amb els noms de les cases del quarter sud, els números i els seus propietaris. El mas Clapers tenia el número 4 i era propietat de "Isidro Riera". Posteriorment, en un mapa confeccionat l'any 1922 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, el qual està basat en un original elaborat per l'Instituto Geográfico y Estadístico espanyol, la construcció apareix mencionada com "Casa de Clapers" Actualment, el camí d'accés a l'edifici ha quedat desdibuixat per l'activitat que generen els camps de conreu.

La Païssa

Es tracta de la pallissa del mas Clapers, situat al seu costat. Durant un temps, una part de l'edifici fou destinat a habitatge de segona residència. Actualment, el camí d'accés a l'edifici ha quedat desdibuixat per l'activitat que generen els camps de conreu. És un edifici aïllat i mig enrunat de planta rectangular, envoltat de camps de conreu. La construcció ha perdut completament la coberta, tot i que conserva bona part de la solera de llates i bigues de fusta que la sostenia. Era de dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal i estava distribuïda en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d'accés d'arc rebaixat emmarcat en pedra, amb brancals fets amb carreus de pedra també. Al pis hi ha una finestra rectangular amb els brancals bastits amb maons, l'ampit motllurat de pedra i la llinda de fusta. Tot i això, aquesta part de la construcció està força enrunada. A la façana de ponent es conserven dues petites finestres rectangulars bastides amb maons. Una d'elles conserva la llinda i l'ampit de pedra. La façana de migdia conserva les restes tapiades d'un antic portal d'arc de mig punt adovellat. La dovella central està gravada amb l'any 1777. Damunt del parament que tapia l'obertura hi ha les restes d'un rellotge de sol. Adossat a la façana de tramuntana hi ha un volum rectangular força enrunat i cobert de vegetació, que conserva un portal d'accés d'arc rebaixat bastit en maons, i situat a la banda de ponent. En general, la construcció està bastida en pedra treballada i sense treballar de diverses mides, disposada de irregularment i lligada amb morter. La construcció apareix mencionada en un llistat de l'any 1880 amb els noms de les cases del quarter sud, els números i els seus propietaris. "La Paisa" tenia el número 8 i era propietat de "Vicente Comellas". En un mapa confeccionat l'any 1922 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, el qual està basat en un original elaborat per l'Instituto Geográfico y Estadístico espanyol, la construcció apareix mencionada com "Cal Pahisa"

El Corralot

Edifici aïllat i envoltat de camps de conreu, que està format per dos cossos adossats organitzats en un sol nivell. El volum principal presenta una coberta de dues vessants de planxa metàl·lica, amb el carener paral·lel a la façana principal, que està orientada al sud-oest. Presenta un gran portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb maons, i amb els brancals fets de carreus de pedra. A la façana de ponent hi ha dues petites obertures rectangulars bastides en pedra i utilitzades com a forats de ventilació. L'altre volum presenta la part de tramuntana enrunada i sense coberta. La de migdia, en canvi, compta amb una coberta de teula àrab d'un sol vessant i conserva un portal d'accés rectangular, amb un dels brancals bastits en pedra, l'altre reformat amb maons i carreus de pedra i la llinda de fusta. La construcció està bastida en pedra sense treballar de diverses mides, disposada de irregularment i lligada amb morter. El volum principal té els paraments arrebossats. Es tracta d'una antiga borda o corral destinat a les tasques agropecuàries que, segons les informacions aportades per l'Ajuntament de Granera, també fou habitada. Pel que sembla, antigament la construcció era coneguda com a cal Mateu. Actualment, el camí d'accés a l'edifici ha quedat desdibuixat per l'activitat que generen els camps de conreu.

Seguim per la dreta

Pel mcorriol entre el bosc

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Seguim cap a l'esquerra

L'Óssol

Masia aïllada de planta rectangular, bastida damunt d'una plataforma rocosa elevada que domina tots els camps de conreu que hi ha al voltant. Presenta una coberta de teula àrab de dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal i està distribuïda en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a llevant, compta amb un portal d'accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra i la llinda plana monolítica. La resta d'obertures es corresponen amb finestres rectangulars amb els brancals bastits amb carreus de pedra, les llindes planes i els ampits motllurats. També destaquen dues petites obertures rectangulars, a mode d'espitlleres. La façana de ponent presenta un portal d'accés d'arc rebaixat bastit en pedra, al que s'accedeix mitjançant unes escales de pedra també. Les finestres tenen la mateixa tipologia que les del parament de llevant. Adossat a al costat d'aquest darrer accés hi ha un volum rectangular amb coberta de maons semiesfèrica. A la cantonada sud-oest de la construcció, en el pis superior, hi ha una terrassa oberta amb un sostre embigat, sostingut amb un pilar amb capitell de pedra. El parament de tramuntana compta amb un ample contrafort adossat. Adossat a la façana de migdia hi ha un volum rectangular amb teulada d'un sol vessant, que presenta una successió de petites obertures rectangulars, a mode d'espitlleres, que probablement es corresponguin amb forats de ventilació. En general, tota la construcció està bastida en pedra desbastada i sense treballar de diverses mides, disposada regularment i lligada amb morter. Algunes cantoneres estan embellides amb carreus de pedra. El conjunt es complementa amb un volum rectangular aïllat, situat a la banda nord-oest de l'edifici. Presenta una coberta de teula àrab de dues vessants i s'organitza en un sol nivell. Compta amb un gran portal d'arc de mig punt a la façana de llevant. A la banda de tramuntana de l'edifici es conserven les restes de l'antiga era, bastida amb cairons. Una rampa empedrada delimita la part de llevant de la masia i dóna accés al portal d'aquest banda. La masia apareix documentada en el fogatge de l'any 1497 amb dos registres diferents, "Osol" i "Osoll", en el lloc de Granera i dins de la vegueria de Manresa. Posteriorment, la masia torna a aparèixer en el fogatge de l'any 1553 com a "Orsol", dins del lloc de Sant Martí de Granera i de la vegueria de Manresa també. La construcció apareix mencionada en un llistat de l'any 1880 amb els noms de les cases del quarter sud, els números i els seus propietaris. L'"Osul" tenia el número 3 i era propietat de "Miquel Osul". Posteriorment, en un mapa confeccionat l'any 1922 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, el qual està basat en un original elaborat per l'Instituto Geográfico y Estadístico espanyol, la construcció apareix mencionada com "Casa del Oso".

Camí de l'Òssol

Girem a la dreta

Seguim per la dreta

Seguim cap a l'esquerra

Torrent del Salamó

Torrent del Salamó

Continuem recte

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Carena de les Illes

Carena de les Illes

Vista panoràmica del massís de Sant Llorenç del Munt i el Montcau amb Montserrat al fons.

Collet del Salamó

Girem a la dreta i continuem pel corriol entre el bosc.

El Salamó

Masia aïllada amb un espai de barri o pati interior, que està formada per diversos cossos adossats que li confereixen una planta més o menys rectangular. El volum principal presenta una coberta de teula àrab de dues vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal i està distribuït en planta baixa, pis i golfes. La façana principal, orientada al pati, compta amb un portal d'accés d'arc rebaixat bastit en maons i finestres rectangulars amb els emmarcaments arrebossats amb el mateix revestiment que cobreix el parament. De fet, la resta de façanes també compten amb finestres de les mateixes característiques, tot i que algunes estan emmarcades en pedra. Adossat a la façana de llevant hi ha un volum rectangular organitzat en dues plantes, amb la coberta d'un sol vessant. Destaca la galeria de tres arcs de mig punt situada al pis i sostinguts amb pilars amb les impostes motllurades. A la part posterior del volum principal, adossats a la façana de tramuntana, hi ha quatre volums rectangulars, amb teulades d'un sol vessant i distribuïts en planta baixa i pis o bé en un sol nivell. Tancant el pati per les bandes de llevant i migdia hi ha tres cossos adossats amb teulades d'una i dues vessants i organitzats en un i dos nivells. Destaca el volum situat a la cantonada sud-est, el qual compta amb un portal d'arc rebaixat i una finestra emmarcada amb maons, ambdós a la façana de migdia. L'accés al pati es fa per la banda de ponent mitjançant un portal rectangular, que està protegit amb un voladís de teula àrab de dues vessants. La construcció està bastida en pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter de calç i amb diversos paraments arrebossats. La masia està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa. Al seu voltant hi ha presència d'Hàbitats d'Interès Comunitari (HIC 9340), que estan seleccionats i protegits per la Unió Europea mitjançant la xarxa Natura 2000. La masia apareix mencionada en el fogatge de l'any 1497, en el lloc de Granera i dins de la vegueria de Manresa. Posteriorment, el mas torna a aparèixer en el fogatge de l'any 1553 en el lloc de Sant Martí de Granera i dins de la vegueria de Manresa també. La construcció apareix mencionada en un llistat de l'any 1880 amb els noms de les cases del quarter sud, els números i els seus propietaris. La masia del Salamó tenia el número 6 i era propietat de "Francisco Calvó". Posteriorment, en un mapa confeccionat l'any 1922 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, el qual està basat en un original elaborat per l'Instituto Geográfico y Estadístico espanyol, la construcció apareix mencionada com "Casa del Salamó".

Girem a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Trencall

Seguim recte i uns metres més endavant trobem les Coves del Salamó. Després tornem a aquest punt i continuem pel corriol que ara queda a l'esquerra.

Coves del Salamó

Es tracta d'una cavitat de grans dimensions situada al sud-oest de la masia del Salamó. S'hi accedeix des del camí de la Riera al Salamó, on s'agafa un altre camí a mà esquerra situat uns 50 metres abans de la masia. Aquest camí baixa cap a la riera. En un revolt molt tancat a la dreta hi ha una petita esplanada amb un corriol que dóna accés a la cova. La cavitat està orientada a ponent i formada per una gran balma d'uns 25 metres de llargada, que presenta 10 boques d'accés, de les quals 5 donen pas a un petit conjunt de galeries reticulars. Els materials arqueològics que s'hi documentaren estan caracteritzats per la presència de fragments de ceràmica amb cordons aplicats, amb incisions epicardials i també un ganivet de sílex, entre d'altres. Aquests materials estan ubicats als magatzems del Museu d'Història de Sabadell. L'any 1919, Vicenç Renom va realitzar la prospecció i documentació de les terres i materials extrets de la cova del Salamó per un pastor de la zona. L'any 2016, en motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, no es va documentar cap tipus de resta arqueològica, tot i que s'observaren alguns desprendiments de pedres i restes de fogueres recents. La cova està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa. Cronològicament, el jaciment està comprès entre els períodes del Neolític Antic Postcardial (4000-3500 a.C) i el Bronze (1800-650 a.C.).

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Trencall

Continuem recte per arrobar al Mirador dels Cingles del Salamó. Després tornem a aquest punt i continuem pel corriol aque ara queda a l'esquerra.

Mirador dels Cingles del Salomó

Bloc del Salamó

Zona d'erosió per tafoni.
Els tafoni és un tipus de modelatge erosiu que apareix en parets verticals o amb forta inclinació. Es manifesta en cavitats de formes poligonals, arrodonides o el•líptiques, majoritàriament en granits i arenisques, com és el cas d’aquests gresos rogencs. La majoria d’investigacions apunten a cicles repetits d’humectació i assecat, així com la cristal•lització de sals en els seus porus, com a principal causa d’aquest fenomen erosiu. La humectació incrementa el volum dels materials, generant esforços de trencament i disgregació de la roca, i per altra banda el ràpid assecat afavoreix la cristal·lització de sals.  Altres factors locals, com ara l’acció del vent, la presència de gel i altres condicions climàtiques i geomorfològiques afecten la peculiaritat d’aquestes formacions. És tracta d’un sistema complex a on intervenen gran quantitat de factors que planteja molts interrogants.

Balma del Salamó

Balma situada a la banda de llevant de la cinglera, per un corriol que s'agafa des del camí que va al camp dels Espernallacs. Es tracta d'una balma de planta allargassada, oberta per la cara de migdia i delimitada amb grans blocs de pedra irregulars respecte el desnivell. No és gaire profunda. Un estret corriol la travessa, desembocant en el camí que dóna accés a la masia del Salamó. L'erosió causada per l'aigua fa que la pedra presenti unes formes sinuoses i foradades. No compta amb cap estructura construïda. Des de sempre, la balma havia servit d'aixopluc de pastors, pobres i bandolers, entre d'altres. La balma està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa.

Girem a l'esquerra

Continuem recte

Girem a la dreta

Deoxem la pista i continuem pel corriol en baixada

Font del Salamó

Font aïllada situada a l'inici del torrent del mateix nom, en un terreny en pendent pronunciat, al peu d'un marge rocós. Està formada per un dipòsit de planta més o menys rectangular bastit en pedra. Actualment, la part superior d'aquest dipòsit està degradada i tapada amb un plàstic negre. Encastada al frontal d'aquesta estructura, a la part inferior, hi ha una aixeta metàl·lica de botó per on raja l'aigua, que està inserida dins d'una imprompta rectangular. L'aigua cau dins d'una canalització excavada al subsòl, que està delimitada per un mur de pedra lligat amb abundant morter i d'un metre d'alçada aproximada. La canalització marxa en direcció al torrent. La font està inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural de Gallifa.

Seguim cap a l'esquerra

Reprenem la pista ampla

Font de l'Hort del Salamó

També coneguda com a Font Nova del Salamó, és una font aïllada situada al marge dret del camí que va del Salamó a Salvatges. Està formada per una estructura de planta rectangular excavada al subsòl i bastida en pedra de diverses mides disposada regularment. Els murs estan rematats amb una filada de maons plans. La font pròpiament dita està situada al seu interior i s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra de diversos graons. Consta d'un broc metàl·lic per on raja l'aigua i al seu costat una aixeta (també s'observen altres tubs encastats al parament, actualment en desús). Al costat de la font hi ha una caseta rectangular amb teulada d'un sol vessant i una canalització excavada al subsòl i delimitada amb pedra, que condueix l'aigua que emana del marge rocós fins a la font. Antigament, la font subministrava una bassa actualment desapareguda, que estava situada a l'altre costat del camí i amb la que es regava l'hort de la masia del Salamó. La font està inclosa dins de l'Espai d'Interès Natural de Gallifa. Segons l'expert en toponímia Enric Garcia-Pey, la font també és coneguda com la font de la Baga del Salamó. Alhora, l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la identifica com la font Nova del Salamó.

Seguim cap a l'esquerra

Vista panoràmica

Mas el Salamó dalt de la cinglera

Coll d'Ases

Continuem recte

Vista panoràmica

Panoràmica cap a la plana del Bages amb els primers cims del Pirineu al fons.

Trencall

A la dreta el corriol de pujada a la Font de les Febres. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Font de les Febres

Font aïllada situada al marge de migdia del camí que va del Salamó a Salvatges, en un terreny en pendent pronunciat. Està situada en un replà del terreny, al peu d'un marge rocós on hi ha una escletxa per la que s'escola l'aigua. Està formada per un dipòsit de planta rectangular bastit en pedra i maons, amb una petita coberta de teula àrab d'un sol vessant. Encastat al frontal d'aquesta estructura hi ha una aixeta metàl·lica de botó per on raja l'aigua. Aquesta aigua cau dins d'una pica de planta rectangular delimitada amb maons. L'estructura està coberta de molsa donat el grau d'humitat de la zona. Un corriol ascendent li dóna accés. En els darrers metres cal grimpar lleugerament. La font està senyalitzada amb dos petits cartells identificatius, un al trencant del camí i l'altre damunt de l'estructura, i està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa. Segons les informacions obtingudes, un veí de Granera la va arranjar i senyalitzar fa pocs anys. L'aigua d'aquesta font tenia fama de ser molt bona per a curar les febres i també per al ronyó. Juntament amb les fonts del Marcet i la Roca, i segons l'època de l'any, es creia que les seves aigües tenien propietats diferents.

Seguim cap a l'esquerra

Trencall

A la dreta el corriol de pujada a la Balma del Penitent. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Balma del Penitent

Balma de grans dimensions situada sota la cinglera de Salvatges, damunt del camí. El seu accés és difícil donat que cal grimpar pel marge empinat fins a accedir-hi. Es tracta d'una balma de planta allargassada, oberta per la cara de migdia. Presenta les restes d'uns murs que dibuixen una planta rectangular. Estan bastits en pedra de diverses mides sense treballar i lligada amb morter. L'erosió causada per l'aigua fa que la pedra de la balma presenti unes formes sinuoses i foradades en determinats llocs. També cal destacar, a uns 50m a ponent de la cavitat, unes petites obertures a la roca natural a mode d'aixoplucs. El nom de la cova procedeix del fet que, durant un temps, s'hi va instal·lar un home al que anomenaven Penitent. La cova està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa i situada dins dels límits del projecte de recuperació de l'àliga cuabarrada (entre d'altres espècies). Està situada sota d'una cinglera on hi ha un punt d'observació i alimentació suplementària (PAS) per aquestes espècies.

Bassa dels Salvatges

Seguim cap a la dreta

Camí dels Salvatges

Seguim cap a l'esquerra

Carena de les Febres

Punt d'observació d'aus

Trencall

A la dreta el corriol que porta a la Cova dels Salvatges. Deprés tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Cova dels Salvatges

Cova situada prop de l'encreuament entre els camins de Salvatges i Puigdomènec, sota aquesta darrera masia, amagada per una gran roca que amaga la boca de la cavitat. Està formada per una estreta fisura a la roca, que s'allarga uns metres fins a un petit vestíbul o saleta des d'on es bifurquen dues galeries. Aquestes galeries són petites i estretes, tot i que no s'ha pogut verificar la seva longitud i característiques donat que actualment estan força colgades pels despreniments de roques que ha experimentat la cavitat. La cova està inclosa dins dels límits de l'Espai d'Interès Natural Gallifa. Les imatges han estat cedides pel sr. Pere Genescà.

Serra de Puigdomènec

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Sot de Puigdomènec

Torrent de la Riera

Seguim cap a l'esquerra

Pou Nou de la Riera

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Torrent de la Riera

Torrent de la Riera

Girem a la dreta

La Riera

Girem a la dreta i continuem per la pista asfaltada.
Masia aïllada de grans dimensions, formada per diversos cossos adossats que li confereixen una planta més o menys rectangular. Està bastida damunt d'una plataforma rocosa per la banda de llevant i compta amb un petit espai de barri o pati interior tancat. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc rebaixat emmarcat amb carreus de pedra. Al pis hi ha una galeria formada per tres arcs de mig punt bastits amb carreus de pedra i sostinguts amb pilars de pedra amb les impostes motllurades. Damunt seu hi ha una pedra encastada al parament probablement reaprofitada, que està gravada amb la data 1802 i una creu llatina. Del pis superior també destaca un finestral rectangular emmarcat amb carreus de pedra i la llinda plana, que té sortida a un balcó simple amb la llosana motllurada. Dos petits volums auxiliars s'adossen a l'extrem oest d'aquest parament. Durant el segle XIV, l'edifici formava part dels béns que el monestir de Sant Benet del Bages tenia a Granera, i que estaven administrats per la batllia del mas Carner superior. Ja al segle XV, la masia apareix documentada en el fogatge de l'any 1497, en el lloc de Granera i dins de la vegueria de Manresa. Posteriorment, la masia torna a aparèixer en el fogatge de l'any 1553 dins del lloc de Sant Martí de Granera i dins de la vegueria de Manresa també. La construcció apareix mencionada en un llistat de l'any 1880 amb els noms de les cases del quarter sud, els números i els seus propietaris. La Riera tenia el número 2 i era propietat de "Isidro Riera". Posteriorment, en un mapa confeccionat l'any 1922 pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya, el qual està basat en un original elaborat per l'Instituto Geográfico y Estadístico espanyol, la construcció apareix mencionada com "Cal Riera". Segons les informacions obtingudes, és probable que en origen fossin dos habitatges independents que van quedar units pels altres cossos edificats. També sabem que a l'interior de la construcció es conserva un gran portal d'arc de mig punt adovellat, probablement orientat al pati tancat.

Plans de la Riera