Circular Les Comes-Castell Sant Martí de Centelles-El Fabregar-Barnils-Ermita Mare de Déu del Roser-Coll Fabregar-El Pou

Aparcament Plaça Sant Martí

Inici i final de la ruta. Plaça de Sant Martí , al nucli de Les Comes, a Sant Martí de Centelles.

Cementiri de Les Comes

Rectoria i Església de Sant Martí de Centelles

Les primeres notícies històriques sobre l'església de Sant Martí de Centelles són força confuses. Entorn del 900 no existia l'església de Sant Martí ja que no apareix esmentada a l'acta de consagració de Sant Martí del Congost (898 dC), però és possible fos l'església associada al Castell amb l'advocació fos a Sant Esteve. Sant Martí de Centelles com a tal apareix per primer cop a partir del 1039 quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer III amb la seva muller Elisabet venen a Gombau de Besora un alou al lloc dit "Riells i Fallio que termeneja a cerç in parrochia sancti Martini de Sancteias uel in parrochia sancti Petri vocitata Bertini", (document del 1045 cartulari de Sant Victor de Marsella, del fons de Sant Miquel del Fai), possiblement en aquest moment es va constituir en parròquia atribuint-li gran part de les terres de l'actual terme. Tot i això aquesta església estava mancada de les prerrogatives clàssiques de les antigues parròquies com són una dotació parroquial i una sagrera o espai protegit. Sembla que els patrons foren els senyors de la vila de Centelles. Una hipòtesi que es basa en aquests arguments portaria a pensar que l'església de Sant Martí fos, en un primer moment, l'oratori d'aquesta vila i que avançat el s. X es va constituir en parròquia. Els vilars assignats a la seva demarcació foren els de Casulles, Castell de Sant Esteve, Balona, Mamolla, Vallasnera, vilar de Ninfrid i el vilar de Rigbald. Inicialment estigué vinculada a la parròquia de Sant Martí del Congost o d'Aiguafreda de Dalt però molt aviat aconseguí la parroquialitat. Seran diverses les referències a aquesta església al llarg de l'època medieval i moderna. La primera dotació territorial del rector de Sant Martí fou l'alou conegut per la Coma del Bosch on fins l'any 1857 va estar emplaçada la rectoria vella de la que en resten encara les runes i que consta que fou donat a Sant Martí pels nobles Gilabert de Centelles i la seva muller Saurina a inicis del XIII. També els delmes i primícies de Sant Martí anaven repartits a mitges entre els senyors de Centelles i el rector i els de Sant Miquel Sesperxes entre el prior dels beneficiats del Castell i el rector de Sant Martí. Es cita des del segle XIV l'altar de Sant Martí i no serà fins el segle XVI que es documenten els altars de Santa Eugènia i la Verge del Roser. (visites Pastorals de l'Arxiu Episcopal de Vic). Sembla que l'altar o culte de Santa Eugènia tindria un origen anterior i una possible vinculació amb la família Santaeugènia que va ser feudatària del Castell al segle XIII. El seu culte va subsistir fins la construcció de la nova església al 1669. La segona meitat del segle XVII es va procedir a la construcció d'un nou temple parroquial. El 1666 el feligresos, amb consentiment d'Elisabet Descatllar, comtessa del castell de Centelles es van comprometre a pagar un cens de gra d'aresta, que oscil·laria segons la collita entre la trentena i la seixantena part del total recollit. El 1668 el rector i els obrers varen comprar un tros de terra per eixamplar l'església perquè aquesta no tenia sagristia pròpia. Segons la data que consta en la porta adovellada, aquesta construcció es va acabar el 1669. El 23 d'abril el 1668, pel fet de no tenir sagrera o terreny propi, el rector Josep Vila de l'Abella i els obrers parroquials compraren a l'amo del mas les Comes un tros de terra per solar de la construcció del nou temple. Altres notícies del mateix segle XVII fan referència als béns immobles de l'església. Al 1665 el bisbe Antoni de Pascual va manar que s'acabés l'altar major i va donar altres disposicions referents als altars de Santa Eugènia i la Mare de Déu del Roser. L'altar major fou obra de Francesc Morató i es va acabar el 1706, com indica la data que porta gravada. Va daurar-lo Salvador Colobrans de Centelles qui ja estava contractat el 1704 cobrant 539 lliures barceloneses pel seu treball. Al replà de davant l'església, hi ha una creu de ferro de planta grega ben treballada i bisellada en els extrems subjectada en un dels seus extrems a un pilar de pedra de de 50 cm d'alçada formada per tres blocs de pedra local . Tot i que els elements arquitectònics ornamentals són força parcs, cal destacar el treball del bloc de suport de la creu que imita la part superior d'un capitell. La creu es pot classificar en el conjunt de creus utilitzades com a padró de funcions clarament religioses. Històricament la creu s'associa a la simbologia cristiana. Aquestes peces ornamentals i de caire monumental podien presentar diverses morfologies comprenen des de les creus gregues a les llatines tant esculpides com gravades amb un tractament més o menys elaborat. Les creus pròpiament de pedra apareixen en un moment indeterminat de l'alta edat mitjana relacionades amb el poder eclesiàstic o com a indicadors: situades al peu d'un camí, una cruïlla, o al límit d'un terme. La seva diversa funcionalitat ens ha pervingut a través dels segles com element protector, com a recordatori d'algun esdeveniment, o com a símbol de poder. Serà en els segles XIV i XV que es documentaran de forma regular aquests tipus d'elements arquitectònics, tot i això molt poques creus estan datades o es poden datar. Concretament la creu de Sant Martí és de factura força moderna, segurament bastida en un moment de remodelació de la mateixa església, en època moderna avançada, cap el s. XVIII. Durant l'època moderna es va utilitzar com a padró.

Continuem per les escales

Seguim per Carrer de l'Escola.

Església de Sant Martí de Centelles

L'església de Sant Martí de Centelles és un edifici de planta quadrangular orientada de sud-est a nord-oest, alterant lleugerament la disposició de la majoria d'esglésies cristianes. Es tracta d'una construcció d'un sol espai distribuït amb tres naus per quatre pilars de pedra picada. Les dimensions d'aquest temple oscil·len entre els 11'5 m de llarg per 10 m d'ample i amb un presbiteri de 5 m per 4'5 m. D'aquesta església parroquial només es pot observar la façana principal ja que la resta de façanes presenten altres construccions annexes. Aquesta presenta una teulada a doble vessat coberta amb teula aràbiga, el parament del mur no es pot apreciar ja que està totalment arrebossada i emblanquinada amb un sòcol de mig metre amb arrebossat gris. La porta d'accés el recinte la conforma una porta adovellada amb carreus de grans dimensions combinant la llinda monolítica amb la construcció en pedra per als brancals. A la dovella central s'hi troba esculpit un petit escut totalment erosionat i a sota la data de 1699. La llinda del marxapeu de la porta també porta gravada la frase: CRISTUM REGEM ADOREMUS. En aquesta façana s'obre una altre obertura o petita finestra formada per un vitrall amb una creu central i acabada amb totxana disposada al voltant de la finestra i a la base, com a element decoratiu. Seguint una disposició simètrica s'obren dues obertures més a banda i banda de la porta que segueixen el model constructiu de la finestra amb vitrall decorada amb totxana. Adossada a aquesta estructura es troba una petita cambra rectangular de factura senzilla i tota emblanquinada que conforma l'actual sagristia. En aquesta construcció es pot observar part d'un edifici anterior amb volta de canó que mostra l'existència d'una antiga església que anava de l'actual campanar travessant el presbiteri fins a mitja sagristia, on hi hauria el presbiteri vell amb l'absis que va ser suprimit per allargar la sagristia conforme a la nova nau de l'església. Les restes conservades de l'església original permeten hipotetizar que aquesta podia tenir uns 3'3 m de llargada, amb un cos de 4'5 m i amb una llargada fins la base del campanar modern fins a 14 m. En mur de ponent s'hi veu una porta dovellada amb un finestró (anterior a l'actual església). La base del campanar i la porta que si troba ubicada també és possible que formessin part de la primitiva església. El campanar es troba adossat al nord-oest de l'església seguint una estructura de cos amb una escala de cargol interior i torre amb tres obertures semicirculars on s'hi troben les campanes i una estructura de petits merlets de pedra com element decoratiu del ràfec superior. Està format per una estructura massissa de petits carreus de pedra ben tallada i lligada amb morter de calç amb escassos elements decoratius.

Les escoles de Sant Martí

Girem a l'esquerra

Seguim per Carrer de les Comes.

Mas Les Comes

Aquesta masia consta d'un cos central de planta rectangular d'uns 16 m per 14 m i diverses dependències annexes antigament utilitzades amb funcions agropecuàries i actualment com a estances o magatzems, ja que la casa és, avui en dia, utilitzada com a segona residència. La coberta d'aquesta estructura és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana orientada a migdia, amb una estructura de planta primer pis i golfes. La tècnica constructiva emprada és el mur de pedra calcària unida amb morter de calç i amb obertures de pedra picada. En referència a la coberta, aquesta és de bigues, teula aràbiga i rajoleta. La façana sud presenta adossat a dreta i esquerra dos cossos de planta rectangular (terrat i cobert a una sola vessant) formant una lliça de forma quadrangular, el que resta visible a la façana és un portal rectangular flanquejat per 2 finestretes amb reixa a la planta baixa i tres finestres al primer pis amb ampit motllurat on la central hi té també els montants i la llinda, i les dues restants una inflexió gòtica. Les obertures de les golfes seran més petites, es tracta de tres finestres la central, més enlairada. Com veurem, la resta de façanes també presenten elements gotitzants. La façana oest presenta 3 contraforts i dues finestres a la planta baixa, tres finestres al primer pis i tres més a les golfes, repetint la façana anterior. Mentre que la façana nord serà la més restaurada i presenta 2 portals rectangulars amb una finestra central a la planta baixa; dues finestretes entre aquesta planta i el primer pis, una altra finestra i una obertura d'arc rebaixat formant un porxo en el mateix primer pis, i finalment una finestreta de totxo amb llinda de fusta a les golfes sota el carener. La restant façana, a la banda est, presenta un contrafort i tres finestres a la planta baixa, dues espilleres i dos porxos a la part de les golfes. La història del mas les Comes es relaciona amb la propera església de Sant Martí de Centelles i amb la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines, vertebradora de la població de la zona. Aquest mas apareix documentat junt amb nou masos més en els diversos fogatges del terme de Sancta Coloma de Scentelles. En el fogatge de 6 octubre 1553 per Pere Rovira batlle hi apareixen els noms de Joan Comes i Antoni Comes com a caps de família d'aquest gran mas. En el decurs de l'època moderna, l'esment documental d'aquest mas serà puntual, apareixent en diferents documents en relació a les seves propietats, i a les diverses compra-vendes. Després de passar per un període d'abandonament, i part de destrucció d'algunes de les seves estructures la masia passà entrat el segle XX a mans d'Alfons Amich i posteriorment a la família Torán que la restauraren i la convertiren en la seva segona residència. Dins la finca d'aquest mas hi entra el Castell de Sant Martí.

Girem a l'esquerra

Carrer de la Font.

Campanar de l'Església de Sant Martí de Centelles

cap al 1763, es va construir el campanar actual, que encara va tenir diverses ampliacions al llarg del segle XIX. Entre el 1895 i 1899 es construí la nova capella que va fer aixecar el comte de Centelles i Duc de Solferino, Manuel Maria de Llanza, per posar-hi la imatge romànica de Santa Maria del Castell de Centelles i tenir-la sota el panteó familiar. I al llarg del mateix segle es troba documentada, a l'església parroquial, un benefici o capellania col·lectiva a honor a Sant Josep amb l'obligació d'una missa quotidiana. Abans del 1936 hi havia quatre retaules barrocs, tres d'ells dataven de principis del segle XVIII essent l'obra del Sant Crist del mateix Morató, i el de la Mare de Déu del Roser de l'escultor vigatà Bartomeu Ballester. El retaule més recent està dedicat a Sant Isidre i data de finals del XIX. El vandalisme de la Guerra civil espanyola va destruir els altars abans esmentats i va exposar el temple a perill d'enrunament, ja que s'havia trencat una de les columnes que aguantaven la volta. El 1940 es va arranjar la columna i es va arreglar tot l'interior i actualment aquesta destrucció és quasi inapreciable. Actualment l'església compte amb l'altar principal dedicat al Sant Bisbe de Tours amb el Sant Crist i dos altars situats al fons de les naus laterals. El de la dreta dedicat a Sant Isidre i el de l'esquerra a la Verge del Castell, ambdós han estat decorats per l'artista Elissa Lagoma.

Girem a la dreta

Continuem pel corriol en pujada.

Camí del Castell

Camí del Castell

Pas equipat

Vista panoràmica

El Puig del Castell i el Pla de la Garga.

Vista panoràmica

El Puig del Castell.

Camí del Castell

Pas equipat

Continuem recte

Coll del Castell

Seguim cap a la dreta.

Vista panoràmica

Vista panoràmica

La Rovira, Rocallisa, Centelles i la Plana de Vic.

Trencall

A l'esquerra, pujada al castell. Després tornem a aquest punt i continuem pel corriol en baixada.

Castell de Sant Martí de Centelles

El puig del castell, anomenat l'Agullola de Sant Martí en un document del s. XVIII, és un turó de forma cònica unit per ponent a la Serra o Costa de Sant Martí. Assoleix una altura de 855 m s.n.m. i permet el domini del Massís del Montseny, les serres de Taradell i Seva fins la Garga i el Tagamanent. Amb un control directe sobre els Pirineus i la Plana de Vic, sobretot pel què fa els pobles més propers de Centelles, Hostalets, Tona, Balenyà i Vic. El Castell dels Centelles s'adapta a la orografia del terreny i presenta dos recintes delimitats formant dos nivells diferenciats en alçada. El castell superior o sobirà es troba dalt del turó encinglerat, d'accessibilitat molt difícil. Les restes arquitectòniques actuals són un parell de murs (de petits carreus) dels que no se'n pot precisar l'orientació ni la funcionalitat, i una gran sala (feta amb grans carreus de pedra local ben tallada i lligada amb morter de calç) coberta amb volta de canó i orientada nord- sud amb l'accés a la cara est. El castell inferior o jussà té unes dimensions que oscil·len entre els 113 m de llargada del costat nord i d'uns 50 m per la banda oest. Aquest recinte està emmurallat en la seva totalitat a excepció de la banda sud-est. El mur perimetral conservat és força important, en alguns punts pot arribar a fer 5 metres i presenta un gruix de 50 cm, està construït amb pedres mitjanes i grans lligades amb morter de calç i totxana i és de factura força senzilla. En aquest espai s'hi distribueixen les diverses residències dels senyors i els dels preveres de Santa Maria, juntament amb altres dependències d'avituallament, la cisterna i la presó.

Castell de Sant Martí de Centelles

La major part de les restes que s'han conservat del castell són d'estil gòtic i es troben al voltant del patí d'armes (al cantó de llevant) i a l'església (per la banda de ponent). L'església es troba situada a l'oest del recinte i és de planta rectangular conservant la coberta i un petit campanar d'espadanya.

Castell de Sant Martí de Centelles

La primera referència històrica del Castell de Sant Esteve i posteriorment dels Centelles data del segle IX i la trobem en l'acta de Consagració de l'església de Sant Martí del Congost, feta pel bisbe Gotmar de Vic al 898 on s'esmenta el topònim "Kastro Sancti Stephani" juntament amb una sèrie de masos i cases fortes de l'Alt Congost. D'aquesta dada es pot deduir que al 898 el castell ja estava construït i en funcionament i no és d'estranyar que donat el seu destacat emplaçament el puig del Castell presentés una ocupació humana des d'antic. Les primeres evidències sobre el domini eminent del Castell per part de la casa comtal no les trobarem fins a Pere el Cerimoniós, a qui, entre els anys 1359 i 1360, la família Centelles li rendia vassallatge. Els Centelles, una de les famílies castlanes més importants, no apareixen com a senyors del Castell de Sant Esteve fins el 1242 quan Bernat II de Centelles va fer un conveni amb Pere de Santa Eugènia sobre el Castell de Sant Esteve. A partir d'aquest moment la branca principal de la família Centelles exercirà el domini jurisdiccional d'aquest castell; i a partir del 1247 el castell prendrà definitivament el nom dels Centelles. Les notícies documentals del Castell aniran associades als esdeveniments de la família Centelles i a la seva política d'ampliació del patrimoni, actuant com agents de la casa Montcada i mitjançant diversos enllaços matrimonials. En època moderna la castlania passà per mans dels Bell-lloc, dels Peguera, dels Tagamanent i dels Montbui; però amb tot, els Centelles no perderen mai el domini jurisdiccional. A principis del segle XV, en una data incerta, els senyors de Centelles deixaren d'habitar el castell i traslladaren la seva residència a la vila de Santa Coloma de Vinyoles, que a partir d'aquell moment passà a anomenar-se Santa Coloma de Centelles. En època moderna, entre la Guerra de la Generalitat i el rei Joan II (1462-1472) el castell fou ocupat, al 1464 pels partidaris del rei en el tercer intent de conquerir-lo. En aquest moment fou enderrocada una part del castell sobirà. La capitulació es produí a l'abril de 1465, moment en que el Conestable de Portugal disposà la reparació del castell i l'ampliació de les fortificacions amb la intenció d'habitar-lo. Els treballs foren dirigits pel capità Dídac de Villarreal i portats a terme pel mestre de cases Jaume Cantal i el pedraire Joan de Montmany. En aquest moment s'esmicolà una grossa penya per fer més ampli el recinte inferior. Així durant els anys 1465 i 1466 es realitzaren diversos treballs a càrrec d'alguns artistes que treballaven també al palau dels Centelles a Barcelona; s'obriren noves finestres, es posaren vidrieres, es pintaren els sostres, i es preparà una cambra per el rei. La decoració la realitzà el pintor Alfons de Còrdova i l'escultor Joan Claperós. El mestre de cases Jaume Cantal i Jaume Vallès s'encarregaren de restaurar la fàbrica de fora porta. Aquestes obres semblen correspondre a les edificacions de la banda de tramuntana de l'entrada del Castell i la part de migdia o casa del Moro, que més endavant acabà Bonfill de Júdice, el qual exercí el domini del castell entre els anys 1469 i 1472. Les obres encara foren completades pels Centelles un cop acabada la guerra. El castell començà la seva decadència durant la Guerra de Successió. Cent anys més tard, el 1809, les tropes del general Saint-Cyr varen volar una part del castell, patint diverses destruccions i un incendi i al 1827 es desplomà el pont que unia el castell amb la serra. Durant les guerres carlines, també va albergar un escamot d'observació que va fer volar part dels murs. Els Centelles mateix a finals del segle XIX traslladaren diverses peces de l'edifici a altres casals de la família, fins a restar el castell abandonat i espoliat. La finca completa, amb el mas les Comes i el Castell fou adquirida el 1949 per la família Amich i recentment per la família Torán.

Castell de Sant Martí de Centelles

Segons una tradició popular, en el segle VIII, el Castell de Sant Martí, també anomenat Castell de Centelles o Castell de Sant Esteve, situat al terme municipal de Sant Martí de Centelles, va ser l’escenari d’un enfrontament entre musulmans i cristians, en què aquests, dirigits per Lluís el Pietós i ajudats per Sant Miquel, després de lligar unes torxes a les banyes de 50 bocs, els van atiar de nit cap als primers. Els sarraïns, en veure aquelles cent teies, van pensar que al darrere hi havia un gran nombre de soldats i van fugir espantats. I aquelles cent teies van donar lloc al topònim de Centelles.

Castell de Sant Martí de Centelles

La Casa del Moro o la Cambra del rei Moro és l'edificació que ocupa pràcticament tota la banda sud del recinte. A la façana sud-oest es conserven dues petites finestretes o troneres obertes en un gran pany de paret format per dos murs sobreposats i adossats a la roca natural del castell superior. Aquests murs han estat construïts amb grans blocs de pedra calcària escassament lligada i acabada amb tres grans merlets enmig dels quals hi ha sengles espitlleres. Resta un petit escut de pedra esculpit amb les armes de la família dels Júdice, que permet datar aquesta estructura entre el 1468 i el 1472. A la façana sud-est hi ha l'única porta d'entrada a la massissa construcció, és petita i baixa, fent-la fàcilment defensable. El mur de llevant acaba també amb merlets, i té una espitllera en forma de creu en el pis baix i tres en el superior. A l'interior s'observen indicis d'una estructura circular obrada amb calç i rajols, interpretada per alguns com la xemeneia d'una cuina, i per altres com una escala d'accés al recinte superior. Les hipòtesis sobre el seu ús són diverses.

Castell de Sant Martí de Centelles

A l'est del castell trobem l'estructura de la cisterna, de la qual s'observa a la seva part superior el tancament de la coberta i un canal de recollida d'aigua. Seguint d'est a oest el recinte i al voltant del pati d'armes, es disposen un seguit d'estructures i edificacions rectangulars que serien de dos pisos les de la banda oest. Una d'elles, que conserva la coberta en volta de canó, s'associa amb la presó pel fet de presentar una escassa obertura. Aquest conjunt correspon a les obres fetes durant el s. XV per habilitar-ho com a residència reial. L'accés al castell es fa per una porta d'entrada adovellada flanquejada per una torre circular. La tècnica constructiva del conjunt es basa en la pedra de petites i mitjanes dimensions lligada amb morter, encara que en alguns punts s'utilitzen grans blocs de pedra. La porta és de petites dimensions (uns 60 cm) i a sobre d'ella, es troba l'espai on anava l'escut de la família Centelles que posteriorment va ser traslladat al Palau dels Comtes (a Centelles). A aquest accés s'hi arriba per un camí empedrat que parteix de la part baixa del peu de l'estructura castral i puja salvant la distància mitjançant una pendent amb revolts lleugerament pronunciats. Al mateix peu del castell s'observa una sèrie de murs construïts, concretament un gran pilar, que podrien pertànyer a un antic pont que comunicaria la serra amb el recinte castral.

Església de Santa Maria del Castell

La capella del castell és una de les dependències en millor estat de conservació de tot el recinte castral.  Es troba emplaçada a l'angle sud-oest del castell de Sant Martí, una mica separada de la muralla i consta d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i dues capelletes laterals com a indicació del creuer.  La capçalera o absis presenta una forma rectangular i plana, menys ample que la nau. Aquest absis té una finestra de doble esqueixada ben alineada amb la que es conserva enfront seu, a la façana oest. Entre la nau i l'absis s'obren les dues capelletes laterals fetes mitjançant un buidatge dels murs que fan 1'5 m d'amplada.  La porta de punt rodó, és al mur del costat sud, al mateix on s'alça el campanar doble de cadireta i resseguit per un àbac sota el qual s'obre una finestra d'una esqueixada. Mentre que les obertures restants les formen dues finestres més, probablement posteriors. La porta del petit temple és al seu costat meridional i deixa veure el buit d'una portada romànica que ha estat arrencada íntegrament.  Sobre aquesta porta una petita espadanya marca el caràcter castral d'aquesta capella i permet observar les múltiples remodelacions de la mateixa. A la nau es pot apreciar algun que altre buit que correspon a antigues tombes dels senyors del castell.  L'espoli ha afectat la totalitat de la capella, sobretot els elements decoratius de les obertures i accessos, dels que es conserva un arc apuntat decorat amb elements geomètrics i florals esculpits i que es troba a l'extrem nord-oest de la capella. Des del document de l'acta de consagració de Sant Martí del Congost del 898 es coneix una capella situada al castell de Sant Esteve. Aquesta, en un primer moment, estava dedicada a Sant Esteve però cap el segle XIII, moment en què la família Centelles comença a figurar com a senyora del Castell, l'advocació a Santa Maria substituí a Sant Esteve, quedant aquest com a copatró juntament amb Sant Joan. Aquesta església castral apareix des dels seus inicis vinculada a la parròquia de Sant Martí del Congost, passant a ser parròquia en un moment indeterminat del segle XI. Les notícies de l'església es troben en una relació de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050, on apareix com a parròquia de Centelles. Després, al segle XIII, va esdevenir una simple capella castral vinculada a la parròquia de Sant Martí de Centelles. En els documents del Delme del Bisbat de Vic de 1280, tot i l'existència de l'advocació a Santa Maria del Castell, l'església encara apareix compartida amb Sant Esteve. En la documentació trobem que al 1243 Bernat Alfanec deixà en el seu testament un quartà d'ordi a l'altar de Sant Esteve, situat a l'església de Santa Maria i que 1379 la celebració de la festa de Sant Esteve anava a càrrec del rector de Sant Martí citant l'altar de S. Esteve del Castell sobre de Centelles. El primitiu emplaçament d'aquesta capella ha portat a diverses hipòtesis interpretatives. La més comú defensa que la capella seria a la part superior del castell o castell sobirà ja que en diversos documents s'esmenta la seva posició sobirana. Aquest és el cas d' un document del 1307 on apareix in capella Ste. Maria castri superioris, i en un testament de 1318 hi apareix dimitto altaria Ste. Marie et Sti. Stephani sitis in capella superiori castri de scintillis cuilibbet medium octavum blati.  En aquests documents dels segles XIII i XIV es parla de l'església de Sant Esteve al castell superior i la de Santa Maria a l'inferior fet que ha portat a pensar que la primitiva capella es trobaria ubicada al castell superior i que al segle XIII es va fer una nova capella al castell inferior, traslladant el culte i l'altar de Sant Esteve, i que això explicaria la doble titularitat. Associada a aquesta capella i des de mitjans del segle XIII vivia en el castell una petita comunitat de clergues i preveres, amb un mínim de cinc, per expressa voluntat de la família Centelles que era partidària de la fundació de diversos presbiterats. A més d'aquest col·lectiu també hi havia un rector i un beneficiat que a inicis del XIII tenien cura de l'església. En aquest context i al 1217 s'afegiren dos presbiterats més fundats per Bernat de Centelles i la seva muller Elisenda, amb una dotació per al seu manteniment. El rector s'intitulava rector capella Sancte Marie de Scintillis i acostumava a exercir el càrrec de procurador dels senyors de Centelles i, a partir del segle XV, de prior. Al llarg dels segles els sacerdots residents a la capella anaren augmentat fins arribar al nombre de set. Aquesta comunitat viva seguint la regla de Sant Agustí, juntament amb diversos deodants o laics. El nombre de sacerdots augmentà a 8 quan Sança, esposa de Bernat de Centelles, fundà un nou benefici. La capella fou venerada fins al 1888 juntament amb la imatge de la Mare de Déu del Castell. En aquest moment encara es documenta que la capella estava dotada d'importants rendes i alous alhora que funcionava com a panteó dels senyors de Centelles. Actualment la capella ha perdut el seu culte.”

Abeurador per a cavalleries

Antic pont llevadís

Seguim cap a la dreta

Seguim cap a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Vista panoràmica

Perspectiva del Puig del Castell amb la fortalesa al capdamunt i la plana de Centelles.

Girem a l'esquerra

Corriol en pujada.

Vista panoràmica

Una altra perspectiva del Puig del Castell i el Pla de la Garga.

Seguim cap a la dreta

Pla de Batall

Girem a l'esquerra

Pla de Batall

Seguim cap a l'esquerra

Pla Llestenc

Continuem recte

Seguim cap a la dreta

Bassa per a rec

Alzines de Fabregar

El Fabregar

El mas Fabregar correspon a una explotació agrícola ramadera formada per un conjunts d'edificacions annexes on destaca la zona d'habitatge i una sèrie d'edificis disposats al l'est i al sud del mas. Aquest mas es troba assentant sobre una plataforma natural que a causa del seu desnivell distribueix l'edifici en dos plans d'accessos diferenciats. L'edifici central el forma una construcció de planta rectangular orientada de sud a nord i organitzada en planta baixa i dos pisos. El sistema constructiu utilitzat és la pedra calcària local de dimensions mitjanes lligada amb argamassa amb murs de paredat comú i amb grans carreus de pedra local situats en els angles de l'edifici. La coberta està formada per una teulada a doble vessant de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana. L'entrada principal es realitza per la façana sud, tot i que actualment els habitants del mas utilitzen la façana oest, i l'accés es fa a través d'una portalada adovellada que dóna lloc a una petita entrada rectangular en el fons de la qual es disposen les escales d'accés a la resta d'habitacions, concretament a una gran sala que dóna pas a les estances que es troben en ambdós pisos. A la façana principal es pot observar l'afegit, a la banda oest, d'un segon cos rectangular que segueix la disposició general de l'edifici. Aquesta façana presenta una estructura particular, les obertures es disposen de forma irregular en els diferents pisos: en el primer pis s'obren quatre obertures (una de les quals tapiada), totes estan emmarcades amb llindes de pedra de carreus ben tallats i amb una repisa treballada que actua com a principal element decoratiu. Dues d'aquestes, les de la banda oest van ser modificades passant a ser convertides en portes d'accés a una terrassa. Mentre que al segon pis s'obren tres obertures, dues de petites dimensions (una de les quals parcialment tapiada i que hauria funcionat com a finestral) i una tercera centrada que segueix el mateix tractament que la resta. Al davant de la façana principal es troben dos cossos annexes disposats a banda i banda de façana formant un cobert amb funcions de terrat i un edifici rectangular d'una sola nau utilitzat com a estables. Les dues estructures formen part d'una construcció en pedra de carreus poc treballats i irregulars on es combina l'ús de rajola per a les obertures de portes i finestres. La façana est del mas segueix el mateix eix rectangular i amb una disposició simètrica de les obertures, amb un total de 14, en els seus tres pisos. La morfologia d'aquestes obertures és diversa en funció de les reformes arquitectòniques que s'han portat a terme al mas. Es documenten finestres motllurades amb carreus de pedra local i amb repisa treballada, juntament amb finestres acabades amb obra i finestres convertides en balcons. La fàbrica del mur continua essent la pedra de dimensions petites, mitjanes lligades amb morter i en alguns punts amb arrebossat. Per aquesta cara s'adossa un altre cos rectangular i de petites dimensions, format per tres murs de pedra local, poc treballada, actualment sense coberta i en força mal estat de conservació. Segurament aquest espai funcionaria amb una altra construcció situada al davant i actualment utilitzada com a magatzem i com a estable per al bestiar. Al voltant del mas es poden observar altres annexes ramaders de factura contemporània, actualment en ús. Aquest gran mas formaria part de les primeres explotacions agrícola-ramaderes documentades a la zona amb una cronologia del segle XIV o anterior. La documentació sobre aquest mas és força parca i no serà fins el fogatge de 1553 on s'esmenta com a cap de casa a Gaspar Fabragar, segurament el propietari d'aquest mas. En època moderna el mas anirà creixent, tenint com a màxim auge constructiu el segle XVIII. Aquest fet s'evidencia en les diverses llindes conservades en les diverses façanes, en una de les quals s'esmenta el nom de Miquel Fabregar i la data 1713; mentre que en el primer cos es documenta una reforma constructiva que porta la data de 1870. L'evolució arquitectònica del mas es pot observar en l'estudi dels seus paraments. A la façana principal es pot apreciar que el mas el formava un edifici de planta rectangular organitzat en planta i pis amb coberta a doble vessant i que posteriorment s'hi va aixecar un altre pis, es decoraren les obertures i s'afegiren un seguit de cossos addicionals de difícil adscripció associats al creixement del mas i de la família, en un context ja d'època moderna.

Continuem recte

Serrat de la Greveta

Can Barnils

Can Barnils és una masia del municipi de Sant Quirze Safaja inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.És un gran casal de planta rectangular amb teulada a doble vessant. La façana és arrebossada i amb esgrafiats de tons rosats. Pedres angulars a les cantonades, finestres amb llindes de pedra i balcons de ferro. Edifici de planta baixa, pis i golfes. A la façana hi ha el portal, amb dues pilastres que sostenen la llinda. A sobre hi ha un balcó amb llinda i dues finestres als costats. A les golfes hi ha un altre balcó, coronat per una finestra en el·lipse, i dues finestres més als costats. A la banda esquerra, entre el balcó i les finestres, hi ha un rellotge de sol. Al fons hi ha un pou de planta semicircular i altres dependències de la masoveria, que componen l'antic mas Hortolà, avui formant part d'un mateix conjunt. S'hi accedeix pel Camí de Barnils, que surt del costat mateix de l'església parroquial de Sant Quirze Safaja, a l'extrem de llevant i més enlairat del poble, i s'adreça cap al nord-est pujant en amples revolts per anar a cercar l'extrem sud-oest de la Serra de Bernils i, des d'allí, seguir la carena de la serra. En quasi tres quilòmetres arriba a la masia de Serratacó, i continuant per la mateixa pista, en poc més d'un quilòmetre i mig arriba a Bernils. El mas Barnils és l'antic Mas Hortolà, que fou renovat a principis del segle xix. Del Mas Hortolà antic en queden restes que formen les dependències de l'actual masoveria de Can Barnils. La façana és de finals del segle XIX, i està datada el 1887.

Trencall

A la dreta, cap a la Capella de la Mare de Déu del Roser. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista.

Girem a la dreta

Pugem les escales i continuem pel corriol amunt.

Cisterna de Barnils

Situada sota l'ermita del Roser, a pocs metres de Can Barnils i prop d'un dipòsit modern. Està semisoterrada, aprofitant un desnivell del terreny. Té planta rectangular i està coberta amb volta apuntada de canó. L'obertura exterior té una llinda monolítica en la qual hi ha una llegenda, molt desgastada, on sembla llegir-se el nom de Maria Gràcia Pla Barnils....1779. En alguna documentació hem llegit que es podria tractar d'un jub per emmagatzemar aglans.

Dipòsit nou

Seguim per les escales amunt

Capella de la Mare de Déu del Roser de Barnils

La capella, ben conservada, és de planta rectangular, amb coberta interior de canó amb llunetes. La coberta està decorada amb esgrafiats. Al costat de migdia hi ha la sagristia. La façana és senzilla, amb porta rectangular restaurada i un ull de bou. Un encintat trenca la monotonia del mur nu. A l'interior de la capella és conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser d'alabastre policromat, feta cap a començament del segle XVIII.

Creu de Barnils

La creu està plantada sobre una pedra allargada d´uns 1,60 mts d´alçada, i en forma de menhir petit. Aquesta creu no fa mes d´uns 50 cm d´altura i esta situada a uns 30 mts aprox al davant de l´ermita.

Girem a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Torrent de l'Espluga

Seguim per la dreta

Seguim cap a l'esquerra

Baga del Fabregar

Seguim cap a la dreta

Continuem recte

Turons del Fabregar. Inici de tram de pujada pronunciada.

Girem a l'esquerra

Sender Matagalls-Montserrat (Mm)

Seguim per la dreta

Turons del Fabregar

Continuem recte. Inici de tram de baixada pronunciada per la canal.

Sender Mm (Matagalls -Montserrat)

Coll del Fabregar

Girem a la dreta

Carena del Fabregar

Sender Mm

Girem a l'esquerra

Sender Mm

Roquissar

Sender Mn

Girem a la dreta

Corriol en baixada

El Pou

El Pou és un conjunt de Sant Martí de Centelles protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Consta d'un conjunt d'edificacions formades per una torre, una masia, una font, una petita capella i diverses dependències agrícola ramaderes, en un recinte tancat. L'accés al mas es fa per dues portes rectangulars, situades al nord i al nord oest, de dimensions considerables i que permeten accedir a un petit pati on es distribueixen les edificacions esmentades. La torre presenta una estructura rectangular organitzada en planta baixa i quatre pisos acabats amb una coberta a quatre vents de teula aràbiga. La tècnica constructiva d'aquest edifici es basa en l'ús de carreus ben treballats i de mida mitjana lligats amb argamassa i arrebossat a sobre imitant el carreu. Als extrems s'hi troben pedres cantoneres de mida homogènia i ben encaixades. Les obertures es disposen de forma vertical i simètrica emmarcades per llindes de pedra local treballada i un ampit format per un bloc de pedra treballat en tres motllures a les quatre façanes de la torre. Les obertures del darrer pis o les golfes són de dimensions més reduïdes i quadrangulars, sense ampit. L'accés es fa per una porta rectangular, també emmarcada per una llinda a la qual s'accedeix per una petita escalinata i un replà. Les diverses reformes realitzades en aquest edifici van portar a la modificació de les obertures del primer pis que van passar a ser de dimensions reduïdes. Les funcions de caràcter defensiu de la torre es poden apreciar tant per la presència d'espitlleres situades al segon pis de l'estructura com per la presència de quatre petits canons a les cantonades superiors de l'edifici. El mas o habitatge del Pou es troba adossat per la seva banda est a la torre abans descrita. Es tracta d'un edifici rectangular amb entrada per les façanes nord i oest i que s'organitza en planta baixa i dos pisos. El fet d'estar construït sobre una lleugera pendent ha portat a la construcció d'una sobre estructura o contrafort al voltant de la planta baixa de l'edifici. La teulada és a doble vessant coberta amb teula aràbiga amb una doble cornisa i la tècnica constructiva utilitzada se centra en la pedra poc treballada i lligada amb argamassa, tenint com a principal element decoratiu les llindes de portes i finestres. Les obertures de la masia es disposen en ordre simètric en tota l'estructura. A la façana principal, a la planta baixa es disposa una porta quadrangular emmarcada per llindes de pedra ben treballada i tres obertures. Al primer pis es disposen tres balcons, les obertures dels quals són de forma rectangular allargat i que es troben emmarcats per a la part superior per una llinda de pedra ben treballada, i pedres cantoneres al voltant i un ampit inferior motllurada on es subjecta la barana. A la llinda de l'obertura central s'hi troba esculpit en pedra un motiu ornamental circular i un rellotge de sol a l'extrem sud. Mentre que el segon pis s'organitza en tres obertures de dimensions mitjanes emmarcades, com a motiu decoratiu, amb pedra i amb un petit ampit, que a la central de les quals s'hi subjecta una barana. Les obertures de la façana nord són de forma quadrangular, emmarcades amb llindes de pedra amb un tractament senzill i dimensions més petites que a la façana principal, seguint també cert ordre simètric. Les construccions annexes dedicades a les tasques agrícoles i ramaderes es disposen en dues ales construïdes a la cara est i nord del mas i en una terrassa superior situada al nord-oest de la casa. Es tracta d'estructures rectangulars de pedra lligada amb morter i coberta de fusta i teula utilitzades principalment com estables per al bestiar. Tot i que la primera referència històrica sobre el mas el Pou es remunta al fogatge de 1553 on trobem esmentat per primera vegada un personatge congnomitat amb el nom del mas: Joan Pou, la tipologia de l'edifici permetria recular la data constructiva de part del conjunt a l'època baix medieval. Les evidències arquitectòniques i constructives més immediates mostren que el mas va tenir la seva època d'esplendor durant l'època moderna. La seva situació lleugerament elevada i amb bones terres el convertiren en un punt privilegiat en el control del camí ral de Caldes de Montbui a la Plana de Vic, ben evidenciat amb la presència de la torre i les seves mesures defensives. Sense cap mena de dubte, aquest mas fou una de les cases fortes més destacades de la parròquia de Sant Martí juntament amb el mas Viladavall, les Comes, la Rovira i el Fabregar i la resta de masos del Pla de la Garga. La història del mas el Pou va lligada a la història de la seva família, aquesta va emparentar amb diversos masos de la zona, un dels més rellevants fou la família Castellar. Dins la història contemporània destaca la mort d'un dels seus membres durant la Guerra Civil Espanyola i la construcció d'una creu de recordatori. Actualment el mas continua essent una important explotació agrícola ramadera i s'ha remodelat gran part de l'edifici original.

Girem a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Tanca pel bestiar

Camí de les Comes

Girem a l'esquerra

Carrer de la Font

Font del Rector o del Raig

Situada en una petita placeta formada per un torrent, rebaixada i arreglada amb dues taules i uns bancs de pedra local de grans dimensions. L'estructura construïda de la font la conforma una construcció rectangular amb funcions de contrafort, de grans dimensions i on s'ubica la petita font al seu interior. Aquesta estructura està formada per un mur construït i un doble banc de pedra a mode de pedrís. Està fet amb carreus de petites dimensions, escassament treballats i disposats a forma de mur de contenció o talús, lligats amb morter. La font es situa en el centre del banc i està formada per una aixeta de metall (actualment tancada) i una petita pica amb una reixa i un canal d'evacuació que actua com a distribuïdor d'aigua. En aquest punt hi ha una placa de ceràmica on es fa referència al Centre Excursionista de Centelles, junt a la data de 1970, moment del seu arranjament. La Font és molt concorreguda per excursionistes i caminants de la zona i de les poblacions veïnes. Als anys 70 i 80 era molt comú que la gent anés a buscar aigua a la font, fins que aquesta va ser declarada no potable i actualment aquesta zona ha quedat reduïda a un espai de lleure i esbarjo per als visitants de la parròquia de Sant Martí de Centelles, ubicada a uns 200 m de la font. L'aportació hidrogràfica realitzada per la torrentera que baixa per la Coma del Bosc, havia abastit d'aigua els masos i cases de la zona, com també a la mateixa rectoria de la Coma del Bosc, mentre que l'aigua sobrant era retornada a la riera i utilitzada per a regar els camps de la part més baixa. La moderna canalització i gestió de l'aigua en va fer variar la seva funció principal quedant reduïda a font pública, amb la creació de cisternes.