Circular Mirador Castell Calders-Malniu-Forat Micó-Riera-Bellveí-Sant Andreu-Resclosa-Molí-Salt-Poua-Castell-Balma Cargolaire

Mirador del Castell de Calders

Inici i final de la ruta. Des del mirador, agafem el corriol cap a la dreta.

Seguim per la dreta

Continuem recte

Travessem la pista asfaltada i seguim pel carrer sense pavimentar.

Girem a l'esquerra

Carrer de Les Hactàrees.

Turó de Malniu

Casa de Les Hectàrees.

Girem a la dreta

Deixem la pista i agafem el corriol en baixada.

Girem a l'esquerra

Obviem el camí ample i agafem el corriol amb fort pendent de baixada.

Girem a la dreta

Tornem a agafar el corriol ample.

Girem a l'esquerra

Agafem el corriol ample i tornem a agafar el corriol amb fort pendent de baixada.

Girem a l'esquerra

Sortim a la pista i continuem en sentit de baixada.

Mas Comelles

Seguim per la dreta

Deixem la pista i agafem el corriol ample.

Girem a l'esquerra i després continuem cap a la dreta

Girem a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Agafem la pista.

Canal de rec

16

Forat del Micó

Plana del Campaner

Trencall

Continuem recte creuant el pont per creuar la Riera de Calders i arribar a la Font de Bellveí i la Fàbrica Vella. Després tornem a aquest punt i seguim pel camí que ara ens queda a l'esquerra.

Riera de Calders

Font de Bellveí

Al juliol és tradició a Calders baixar caminant a Bellveí per berenar en els bancs i taules de pedra. Aquest costum es va interrompre l'any 1994 a conseqüència d'una forta riuada que va colgar al voltant de 1 m el tronc dels arbres. A l'any 2005 es va retirar la capa de terra i es va rehabilitar l'espai. Al retirar la terra per descobrir la font, van quedar a l'aire l'estructura d'arrels formada pels arbres en aquest període. Ben subjectes a nivell original no afecten la seva estabilitat. Les arrels, com si fossin peus dels arbres, els donen una imatge molt peculiar i única, a vegades fantasmagòrica. Els plàtans de la Font de Bellveí són de l'espècie `Platanus x hispanica', un híbrid d'una espècie nord-americana (Platanus occidentalis) i una d'Europa sud-oriental (Platanus orientalis). Es pensa que van ser plantats quan es va construir la fàbrica el 1890, ara abandonada.

Fabrica de Bellveí

La Roca Equilibrada

Quintana de Comelles

Quintana de Bellveí

La granja i el mas de Bellveí al fons.

Riera de Calders

Barraca de pedra seca

Seguim cap a la dreta

Trencall

Accedim a l'ermita en ruïnes pel corriol en baixada poc fressat de la nostra dreta. En la tornada, arribats a aquest punt continuarem pel camí que ara queda a la nostra esquerra.

Sant Andreu de Bellveí

Conjunt d'església i rectoria que en el nomenclàtor de 1860 apareix citat com a rectoria. L'edifici romànic original es troba actualment molt desdibuixat. Possiblement només en resta algun fragment de mur, acui tapat per l'arrebossat. L'edifici actual s'erigí amb posterioritat. L'església és a la part de llevant i es troba molt enrunada. Queden les parets laterals i l'absis (de forma trapezial), amb dos absis laterals. L'absis és fet amb aparell de millor qualitat (filades de carreus de forma més o menys quadrada), mentre que la resta de mura són de rebre lligat amb argamassa. L'entrada a ponent és inexistent. La rectoria estava adossada a l'església per la banda de ponent. És un cos amb dues cambres obertes amb volta. Una de més alta en forma de torre. L'edifici havia funcionat com a molí. Cal suposar un origen romà de l'assentament en aquest indret. Així ho fa pensar la troballa de material d'època romana utilitzat com a reble en els murs de l'església. Probablement es tractava d'un lloc de culte anterior al Cristianisme o bé d'una petita cil·la amb pocs parroquians tot i que sembla que pel període medieval va tenir certa rellevància. La primera notícia documental referida a l'església és el testament de Guillem Ramon, senyor de Calders, del 1105. El manteniment de l'església es costejava amb les donacions que feien els Senyors de Calders així com amb les deixes dels pagesos de la contrada. Des el segle XV fou sufragania de l'església parroquial de Calders. Ho va ser fins l'any 1875, encara que no es deixà de celebrar-hi la missa. Hi ha notícies documentals d'un altar dedicat a Sant Isidre i un altre a Santa Maria Sassala, a més de l'altar major.

Girem a la dreta

Barraca de pedra seca

Resclosa de Sant Andreu de Bellveí

Seguim cap a l'esquerra

El Rial del mestre Jan.

Pla de Malniu

Casanova de Malniu

Encreuament

Cap a l'esquerra, anem en direcció a la Casanova de Malniu. Continuem la nostra ruta cap a la dreta.

Encreuament

Seguim la pista principal per arribar al Molí del Castell i el Salt del Molí. Després, tornem a aquest punt i continuem pel corriol de l'esquerra.

Molí del Castell

Salt del Molí del Castell

La Poua del Castell

Fa quatre mil anys que el glaç és utilitzat com a element de refresc i conservació d'aliments. A través de la Mediterrània arribaren els coneixements a la Península; fou un producte de luxe durant segles. L'usaven les classes més benestants per conservar aliments (peix, fruita), per poder preparar begudes i refrescos, i en usos medicinals. El consum generalitzat i la popularització s'inicià a la segona meitat dels segle XVI. La producció es manté fins a finals del XIX, quan arriba el gel artificial. El del es considera un bé propi molt important. Davant del creixent comerç es reglamenta la producció, la comercialització i el consum. Molts masos creen els seus propis pous per millorar la seva economia agrària. El negoci de la neu i el gel té els seus problemes. Clima, mà d'obra, pèrdues en l'emmagatzematge i en el transport. Els sistemes bàsics d'explotació eren els pous o poues de neu, els pous de glaç i la recollida directa a les rieres. L'orografia feia més factibles els dos primers. Els pous o poues de neu és un sistema arcaic , bàsic i senzill usat abans del segle XVI. És una excavació de només cinc metres de fondària per guardar neu que es cobreix amb vegetació. La neu es recull, es compactava en blocs i es guardava. Les pèrdues en el transport són majors que amb el gel. Els pous de glaç són una excavació feta sota terra, revestida de murs de pedra seca o ceràmica, normalment de secció circular, d'una profunditat de 9 a 11 m i un diàmetre entre 6 i 9 metres. En ells s'emmagatzema glaç produït en geleres properes. El pou es tapa amb una volta semiesfèrica, amb dos o tres accessos rectangulars per posar i treure el gel. L'aïllament en aquestes edificacions és molt millor. En alguns casos, la construcció és més complexa, i pot disposar de passadissos enterrats, accessos a dos nivells, etc. Els pous de glaç es podien construir a cotes molt més baixes que els pous de neu, però requerien un lloc proper on produir el glaç. La producció de gel es feia en llocs propers aprofitant basses o trams de riera on es poguessin acumular certes quantitats d'aigua i on glacés molt. Quan es disposava d'un gruix adequat, aproximadament 20 cm, es recollia el gel en blocs que podien pesar entre 60 i 100 kg. Es transportava al pou i es col·locava a l'interior, intercalant i recobrint-lo amb boll, palla o branques que aïllava i evitava que es tornessin a soldar. Era una cavitat estacional que requeria molta mà d'obra en el ple de l'hivern.

Seguim cap a la dreta

Continuem recte

4Travessem la pista ample i iniciem la pujada pel corriol del davant en fort pendent.

Castell de Calders

El Castell de Calders es troba situat al cim d'un turó de forma cònica que s'aixeca en una clotada al voltant del riu Calders. El conjunt és format per la torre mestre, una muralla perimetral i una construcció dels segles XVII-XVIII de l'antiga església romànica de Santa Maria. La torre mestre o de l'homenatge és de planta circular. És una construcció senzilla amb un aparell matusser. Aproximadament la meitat de la torre s'ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on es sustentava. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l'esplanada del cim del turó. Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s'aixequen les restes d'una construcció posterior al castell (segles XVII-XVIII) amb un soterrani que devia servir com a cisterna. Possiblement es tracta d'una masoveria. Aquest castell tenia la funció de defensar el terme de Calders. És documentat des del 956, tot i que la construcció actual podria datar-se al segle XI. El domini del castell pertanyia a una branca lateral dels vescomtes d'Osona que prengué el nom del castell: els Calders. Aquests, però, no devien tenir el domini eminent del castell, que pertanyia als comtes de Barcelona. Els Calders van posseir el castell fins al segle XIV. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia propera. El segle XIV la família Calders entrà en crisi i el 1336 es vengué el castell de Calders a la família Talamanca. Va ser posiblement al final del segle XIV, quan Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions, que el castell inicià una ampliació que no es va acabar. A partir del segle XV, el castell va sofrir una decadència progressiva.

Seguim cap a la dreta

Meandre del Castell de Calders

Seguim cap a l'esquerra.

Seguim cap a l'esquerra

Trencall

Cap a la dreta en pujada, arribem a la Balma del Cargolaire. Després, tornem a aquest punt i continuem pel corriol que continua recte en baixada.

Balma del Cargolaire

La Cova del Cargolaire és un llogarret arrecerat, una balma des d'on es veu una bonica vista del riu i del castell. Com que forma un abric natural, la cova va ser habitada per en Miquel, un home de les Terres de l'Ebre, arribat a Calders cap allà els anys quaranta un cop acabada la guerra. S'hi va construir una barraqueta, amb argila, rajols, pedres i altres materials. L'espai era força comfortable: cuina, rebost, dormitori, ..., tot arreglat a la seva manera.

Girem a la dreta

Corriol en pujada.