circular muntanyes de Roses i ruta megalítica. Puig d'en Massot, Cabrit, de l'Àliga, de la Sardina, dòlmens i menhir

Aparquem el cotxe en un ampli aparcament molt freqüentat per autocaravanes, situat a l'esquerra de la carretera del Mas Oliva, abans d’arribar a la zona esportiva de Roses i comencem la caminada seguint la carretera del Mas Oliva i a continuació el carrer de Londres fins al final. Després girem a la dreta pel carrer de Viena i abans de creuar el rec dels Sinols aconsello de trencar a l’esquerra pel camí que transcorre paral·lel al torrent i no feu com nosaltres, que vàrem trencar més endavant a l’esquerra cap al carrer de Roma i més endavant vàrem haver de travessar el rec dels Sinols per un lloc una mica complicat, fàcilment evitable si seguiu aquest consell.
El camí segueix el torrent esmentat, que ens queda a mà dreta, i a l’esquerra tenim una oliveda molt ben cuidada. Anem seguint pel camí principal i ben aviat veiem un corriol que s’enfila per la muntanya, que ens dona idea de cap on hem dirigir-nos per fer els cims que ens hem proposat. Per tant, parant també una mica d’atenció al trak no hi ha d’haver problemes per seguir la ruta tot i els trencants que hi puguem trobar, no només ara sinó al llarg de tot el recorregut.
Coincidint amb el final de l’oliveda, comença el corriol de pujada, força costerut, que aviat ens fa guanyar alçada i ens comença a regalar bones vistes. La pujada és intensa fins al puig d’en Massot, de 216 metres, i les vistes són bones a totes bandes. Continuem carenejant amb pujada molt més suau fins al puig dels Sinols (311 metres) i després d’una petita baixada al coll dels Sinols, tornem a pujar de valent fins a atènyer el puig del Cabrit (399 metres), amb vistes cada vegada més agraïdes. Per fer el cim del puig hem de fer una anada-tornada i continuar per on veníem amb pujada suau fins al peu del puig de l’Àliga, el sostre de la nostra ruta. La pujada al puig de l’Àliga torna a ser intensa però no és llarga. Arribem al cim i gaudim d’unes vistes realment espectaculars a 360º gràcies als seus 463 metres d’altitud. Val a dir que gaudim d’un dia amb una visibilitat molt bona i podem veure tot el golf de Roses, la plana de l’Empordà, el Montgrí, les Medes, les Gavarres, el Montseny, Rocacorba, les Guilleries, els cingles i el pla d’Aiats, la Mare de Déu del Mont, el Bassegoda, el Fau... I més a prop, Roses, el castell de Verdera, el Port de la Selva, el far del cap de Creus, el Pení... i més cap al nord, el cap de Cervera, la torre de Madaloc... Realment impressionant, per badar-hi una bona estona.
Continuem la ruta pel costat oposat al qual havíem pujat, amb bona baixada fins a un petit coll (sense nom als mapes consultats) i continuem en suau ascens fins al darrer cim, el puig de la sardina, de 436 metres. Baixem del puig per una pista amb suau baixada cap al pla de can Causa, amb bones vistes al Pení, que ens queda davant nostre. El camí planeja bastant una estona i continua amb baixada molt suau cap a la font de la Vic i cap a la cova del puig de la Malaterra (que ens queda al costat mateix del camí, una mica elevada). Una cadena ens facilita la pujada a la cova, especialment si el terreny està relliscós per culpa de la pluja. Continuant per la pista arribem a la tomba del general, un sepulcre megalític del tipus cista amb túmul.
Més endavant, arribem a Pedres Altes, un bon mirador sobre la vall de l’Alzeda i la riera de Ginjolers al fons de la vall. També és un bon lloc per contemplar els cims que hem anat fent al llarg del recorregut. Arribats en aquest punt, la ruta que seguim nosaltres continua camps a través fins a trobar un corriol que parteix de la mateixa pista per on baixàvem, però una mica més avall. Potser es fa una mica de drecera però no gaire. En aquest tram sorprèn la gran quantitat de trossets de vidre escampats en gairebé tot el tram, cosa que em fa pensar que antigament allò havia estat un abocador de deixalles o exclusivament de vidre. Si els vidres trencats poden provocar incendis, creieu-me que en aquest lloc el risc és altíssim.
Continuem per aquest corriol, molt pedregós i sempre en baixada, i que ens reserva algunes sorpreses com ara barraques de pedra seca, les restes d’una esglesiola, un menhir i dos dòlmens. Després del segon dolmen entrem en una urbanització i ja per carrers asfaltats i amb baixada severa per als vehicles ens plantem novament a Roses on en poca estona retornem al punt d’inici.
Ha estat una ruta que ens ha agradat molt i que hem gaudit com de les que més. Potser em cal aconsellar que si algú la vol seguir tingui en compte que a l’estiu no és la millor època perquè no hi ombres i la pujada es pot fer molt feixuga. També es bo tenir en compte que no hi ha fonts i que cal portar aigua.
Salut i bones caminades!