Circular Premià de Dalt-Bon Jesús-Cornissa-Fonts Vedat,Dragó,Ajupits,Perdius-Sagrat Cor-Refugi Ferreria-Turons Baldiri,Ponç

Plaça de la Vila, Font de les Quatre Piques

Ajuntament de Premià de Dalt. Inici i final de la ruta. Iniciem el recorregut per Carrer de l'Església.

Església de Sant Pere de Premià

Documentada per primera vegada el 21 de desembre del 966 quan el Comte Mir va cedir l'església de Sant Pere de Primiliano amb els seus delmes i primícies a la Santa Creu de la Seu de Barcelona; a mitjans del segle XI, ja està plenament consolidada com a parròquia. La parròquia va esdevenir el centre neuràlgic de la població, va aglutinar la societat i va organitzar el territori per tenir cura de les ànimes, però també de la producció agrícola, els excedents de la qual vehiculava a través de la recaptació del delme. Davant de l'església hi ha la rectoria, un edifici del que es pot dir que va ser el primer ajuntament que hi va haver a Premià, ja que, en l'època medieval, el batlle i els consellers es reunien a la sortida de l'església o als edificis parroquials, com en aquest cas. Actuava doncs, com a centre religiós, social i cultural de la comunitat, liderat per la figura del rector que dirigia l'espiritualitat, la beneficència i l'ensenyament de la comunitat. Tanmateix, a partir del segle XIII, el seu poder es va veure eclipsat per la seva dependència de la Seu de Barcelona i per la incipient organització municipal de Premià. En efecte, al segle XIII un procurador de la Seu de Barcelona va usurpar-ne les rendes eclesiàstiques. Un segle més tard, la comunitat representada pels seus prohoms es va revelar contra el pagament del delme dels cigrons argumentant que no n'era costum en aquesta parròquia. L'any 1379 l'església de Sant Pere juntament amb el campanar es trobaven gairebé en ruïnes. La iniciativa de la reparació fou portada a terme pels prohoms de Premià, sota llicència reial i sense la participació dels representants eclesiàstics. L'any 1425 l'altar major estava dedicat a Sant Pere i els laterals a Sant Tomàs i a Sant Antoni i l'altre a Sant Rafael. Anys després, el 1421 s'hi documenta un altre altar dedicat als sants Macari, Abdó i Senén. El campanar s'enlaira cap al cel i cap a Déu, símbol del poder feudal eclesiàstic, i ofereix protecció a la comunitat. Té el mateix significat que les torres medievals dels senyors feudals laics. L'església és d'estil gòtic tardà, del segle XVI, i no conserva res de la primitiva església romànica anterior. La incoherència de l'arcada exenta i la construcció unida a la rectoria responen segurament a la reforma documentada l’any 1588, en la qual es van reaprofitar les gàrgoles gòtiques per decorar el campanar. A l'hort de la rectoria es va trobar fora de context una pedra tallada amb la inscripció de l'escut parroquial i l’any 1745. A la sagristia es conserva el relicari del fèmur de Sant Flor, copatró de Premià.

Girem a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Camí de la Costa.

Seguim cap a la dreta

Poblat ibèric de la Cadira del Bisbe

Oppidum ibèric de la Cadira del Bisbe El poblat ibèric de la Cadira del Bisbe està situat al Turó de Dos Pins, al vessant sud de la Serralada Litoral. S'eleva uns 267 metres sobre el nivell del mar i té una superfície de 20067 metres quadrats. Es tracta d'un poblat ibèric fortificat de dimensions mitjanes, datat des de la meitat del segle VI aC. fins a mitjan segle I aC. Està parcialment excavat, de tal manera que només es coneixen en profunditat la zona superior del carrer, les tres cases i la torre. La seva construcció respon a un model urbanístic terrassat, emmurallat i amb una torre defensiva que constitueix el nucli urbà entès com a centre polític i econòmic del territori circumdant., de clara vocació agrícola. Cal incidir en la importància del jaciment de la Cadira del Bisbe com un testimoni únic i irrepetible d'una cultura, la ibèrica, que des de finals del segle VI aC va perdurar fins poc després de l'arribada dels romans, l'any 218 aC. Descobert l'any 1929 per Joaquim Folch i Torres, ha estat objecte de recerca d'arqueòlegs, associacions i institucions. L'any 1972, els terrenys es van urbanitzar, cosa que va causar la destrucció de gran part del jaciment. L'any 1998, l'Ajuntament de Premià de Dalt va adquirir la titularitat dels terrenys, i l'octubre de 2005 va declarar tot el jaciment arqueològic com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL). El barri de cases, que va ser destruït el 1979, exemplifica el complex urbanisme característic del món ibèric, amb llargs carrers longitudinals que es creuaven els uns amb els altres, sovint esglaonats, i que comunicaven les parts altes amb les zones baixes del poblat. La torre és l'únic element defensiu conegut del poblat, i està ubicada a l'extrem meridional de la ciutat, i probablement flanquejava un dels accessos. És de planta quadrangular amb una sola cambra i buida en el seu interior. Destaca la presència d'almenys una vintena de sitges, unes cavitats subterrànies excavades per l'home que constitueixen el sistema de conservació i emmagatzematge de la producció agrícola, especialment de cereals. Aquest complex és un àrea d'estocatge comunitari de l'excedent agrícola produït al territori circumdant. Bona part d'aquest excedent es destinava a l'intercanvi comercial, tant interior, entre la pròpia societat o amb els pobles veïns, com exterior, canalitzat probablement a través de la veïna ciutat ibèrica de Burriac. El sector d'entramat de carrers i cases està urbanitzat a la part alta del turó, formant terrasses per crear l'espai necessari per construir-hi cases i carrers, generalment estrets, adaptats a l'orografia del terreny. Les cases acostumen a ser de dues habitacions, amb sòcol de pedra, bigues de fusta i paret de terra pastada amb calç premsada en un encofrat i assecada a l'aire. La coberta és de brancatges barrejats amb fang. A l'interior, el paviment és de terra batuda, amb banquetes adossades a les parets, estructura de mòlta de gra o de treball, i llar de foc per cuinar o escalfar-se. Destaca l'enterrament infantil documentat sota el paviment de la segona casa, una característica del ritual funerari ibèric i vinculat a les creences de fertilitat i benestar econòmic. Destaquen també els tres forats de forma el·líptica del carrer horitzontal que, paral·lelament a la presència d'escòries de ferro escampades per tot el jaciment, ens remeten a la producció d'objectes manufacturats de metall. A un extrem del turó, hi trobem el Cau del Mussol, un conjunt de grans blocs de granit de formes el·líptiques que estan apilats formant una cova. El granit és una roca molt dura, resistent, impermeable i molt sensible a la descomposició química. Està format per tres elements essencials, el quars (transparent), el feldespat (blanc) i la mica (negra). La seva desintegració dóna lloc a una sorra de gra gros: el sauló.

Girem a l'esquerra

Continuem per la pista encimentada.

Roques de l'Ignasi

Són anomenades així en homenatge a l'Ignasi, un escalador de Premià de Mar que va ésser el primer a utilitzar-les. Es tracta d'un conjunt de blocs d'alçada diversa (entre 4 i 15 m) en un entorn agradable que permet l'escalada tant a l'hivern com a l'estiu. Hi trobem tres sectors ben diferenciats: la Placa de la Bogeria (on es poden trobar vies de fissura assequibles i vies d'adherència difícil), el Sostre de l'Ignasi (amb cinc vies que superen una vistosa visera, una d'elles sense encadenar) i els blocs del camí, els quals són blocs alts amb reunió i una magnífica adherència. En el conjunt de la part baixa de la pista hi ha diverses cavitats: una d'elles puja fins a la part superior de la roca i s'anomena el Cau de la Guineu, ja que sembla que en aquest forat hi criaven.

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Turó del Bon Jesús

Vista panoràmica.

Girem a la dreta

Deixem la pista i agafem el corriol estret en pujada.

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Mirador de la Cornisa

Està ubicat al peu de la pista carenera, l'-eix principal de circulació que travessa longitudinalment el Parc. És un mirador natural que va ser ampliat i consolidat mitjançant plataformes de fusta tractada i tanques de protecció. Aquest espai de descans i de mirador privilegiat a peu de Sant Mateu, està habilitat amb bancs, amb suport d'aparcament de bicicletes, aparcament de vehicles. També hi ha un rètol panoràmic que ubica amb els topònims corresponents els turons i cims que envolten aquest punt de visió tant del Maresme i Barcelonès com dels Vallès Oriental i Occidental. Des d'aquest punt es pot observar la muntanya de Montjuïc i la del Tibidabo, la Conreria, la vall de Teià i els turons a la banda vallesana, a més de poder-se albirar Montserrat, la Mola i Sant Llorenç del Munt. El mirador es va inaugurar al 2004.

Mirador del Pi d'en Duran

També conegut com Mirador d'en Pere. És situat a dalt d'un turonet escapçat i arranjat amb baranes i bancs de fusta. El seu origen rau en el fet que un membre de l'ADF de Teià havia plantat un pi en aquest monticle i pujava sovint a regar-lo. Arran del seu traspàs, els seus companys de l'ADF van decidir construir aquest mirador el 2008 dedicat a la seva memòria. No aporta noves vistes respecte al veí Mirador de la Cornisa, però el lloc és més tranquil en estar apartat de la pista (força transitada els caps de setmana). Còmodament asseguts al banc que mira a llevant, podem contemplar d'esquerra a dreta el Turó d'en Baldiri i la torre de guaita, els Rocs d'en Xacó (dispersos pel bosc entre el mirador i aquest turó), la part superior de la Roca d'en Riera, la línia costanera fins a Barcelona, el Turó d'en Galzeran i el Castell de Sant Miquel. A sota del mirador, hi ha la Font de les Perdius a poc més de 70 metres.

Trencall

A l'esquerra, cap a la Font del Vedat. Després, tornem a aquest punt i continuem per la pista avall.

Font del Vedat

Vistes panoràmiques des del mirador. L'aigua arriba des de la mina del Vedat, uns 200 metres a l'Est, a la llera del torrent de Can Brai. Al costat, soterrat, hi ha un dipòsit de 20.000 litres d'aigua destinada a l'extinció d'incendis. És un bon punt d'aigua per als ocells i altres animalons, i l'indret gaudeix d'una bona vista sobre Teià i Barcelona. La font està disposada al revés del que és normal: el darrere de la font mira al buit, cap a la riera de Teià i el broc mira cap a la banda de muntanya.L'ADF de Teià fa un seguiment dels cabals de diverses fonts del municipi per tal de mantindre diversos punts d'emmagatzematge d'aigua per fer-los servir en l'extinció d'incendis forestals.

Trencall

A la dreta, cap a la Font dels Ajupits. Després, tornem a aquest punt i seguim per la pista avall.

Font del Dragó

Quan els membres de l'ADF de Teià la van construir, hi van plantar tot un jardí botànic amb arbres que tenia en testos un dels seus membres. Hi ha dos roures, un cirerer d'arboç, alzines, pins i una olivera -arbre no autòcton d'aquestes contrades-. Es van plantar allà, prop de l'aigua, per poder-los regar amb facilitat mentre fossin joves.[ Té un broc molt divertit, que s'assembla a un gripau, però qui el va fer diu que és un dragó. L'aigua baixa per canonada des d'una font natural, la Font dels Ajupits, 40 metres més amunt seguint el camí per on hem pujat. Quan la font raja abundantment, a la pica on es recull l'aigua hi sol haver una munió de capgrossos.

Font dels Ajupits

La Font dels Ajupits s'anomena així pels caçadors de la zona, perquè el galet queda molt baix i cal ajupir-se per accedir a l'aigua.També se la coneix amb el nom de «Aiguaneix d'en Nifa». És una deu natural de la llera del torrent del Molí que es va utilitzar molt durant l'explotació de les pedreres de la zona. En una construcció més avall hi havia la farga, que emprava aquesta aigua per trempar el ferro. Va estar colgada de sauló molts anys, fins que l'any 2003 l'ADF de Teià hi va fer uns murets de contenció i la va recuperar.] L'aigua s'esmuny entre les escletxes dels murets i es recull en un petit bassal que serveix d'abeurador per a la fauna.

Font

Seguim cap a l'esquerra.

Seguim per la dreta

Trencall

Seguim recte pel corriol en pujada per accedir al Sagrat Cor. Després tornem a aquest punt i continuem pel camí que ara queda a la nostra esquerra.

El Sagrat Cor

És una estàtua de marbre de Carrara feta el 1956 per Claudi Rius. La va erigir la propietària de la finca per tancar una picabaralla amb el rector de la parròquia de Teià que la va titllar de mancada de fe. La figura, dalt del turó rocallós del Moliner i amb els braços oberts, mira directament a l'església de Teià i gaudeix d'una bona vista sobre la riera de Teià i el mar. Des de la base de la figura (si mirem cap a l'est) s'endevina a uns 200 metres el Refugi de la Ferreria del Vedat. Al nord, el profund tall de la Pedrera del Tercio i al Nord-Est, just a la cresta, la tanca del Mirador d'en Pere. En un lateral de la base, en una placa de marbre hi ha la següent inscripció: "Mi pobre corazón la vida mía. Mi cuerpo y alma te consagro amante si yo tuviera. Mil -en este instante ardiendo en sacro amor mil te daría."

Mirador del Sagrat Cor

Gaudeix d'una bona vista sobre la riera de Teià i el mar. Cap a l'est s'endevina a uns 200 metres el Refugi de la Ferreria del Vedat. Al nord, el profund tall de la Pedrera del Tercio i al Nord-Est, just a la cresta, la tanca del Mirador d'en Pere.

Trencall

A la dreta, a pocs metres la Font de les Perdius. Després tronem a aquest punt i continuem pel camí que ara queda a l'esquerra.

Font de les Perdius

Refugi de la Ferreria del Vedat

És un edifici senzill, de planta rectangular i que es feia servir com a taller on es reparaven i s'esmolaven les eines que utilitzaven els picapedrers (bàsicament, refer els punxons i les escarpes que la dura pedra havia desgastat). En aquesta zona va haver-hi una gran activitat d'extracció de pedra, ja que d'aquí van sortir les columnes i les dovelles de molts portals de l'Avinguda Diagonal de Barcelona.[2] A partir de les restes trobades, podem imaginar-nos com era la ferreria quant estava en plena activitat: a la sala gran, hi havia l'obrador on el ferrer escalfava el ferro a la fornal fins a deixar-lo roent, el moldejava a cops de martell a l'enclusa i el refredava ràpidament en un cossi ple d'aigua per donar-li el tremp. La sala petita era el rebost i el magatzem. L'edifici, ara reconvertit en refugi (propietat de l'Ajuntament de Teià), està sempre obert i normalment el trobarem net i endreçat, ja que en té cura l'ADF de Teià. Cal demanar permís a l'ADF i la policia local per a fer ús de la llar de foc i per a poder menjar-hi o dormir-hi quan s'hi va amb colla. Dins el refugi hi ha bancs i taules per a 15 persones i llar de foc, mentre que a l'exterior tenim una taula de picnic per a 8 persones i una aixeta d'aigua sense garantia sanitària] que baixa de la Mina del Vedat. És un bon indret per descansar i gaudir de la vista sobre la riera de Teià. En una cantonada de la façana davantera, a terra, hi ha dues roques amb gran quantitat d'incisions: són cops que feien per provar el tremp del metall de les eines acabades d'esmolar. Al camí que passa per darrere de la casa, al marge del cantó muntanya, hi ha una cova d'entrada estreta: era el polvorí on es desaven els explosius.

Mirador del Refugi de la Ferreria del Vedat

Seguim per la dreta

Girem a la dreta

Girem a l'esquerra

Pineda d'Ardenya

Girem a la dreta

Seguim per la dreta

Trencall

Pel corriol de la dreta, cap al Mirador i el Turó de Baldiri. A la tornada, en arribar a aquest punt continuem per la pista que ara queda a l'esquerra per continuar la ruta.

Mirador de Baldiri

La vista des d'aquest punt és esplèndida si el dia és clar, ja que ens ofereix una panoràmica de pràcticament 360 graus, només interrompuda en un petit sector al nord pel Turó de Sant Mateu (abasta la costa des de Vilassar de Mar fins a Montjuïc i les serres llunyanes del Corredor, el Garraf, Collserola, Montserrat i La Mola). És un excel·lent punt per veure els ocells migradors a la primavera i a la tardor. Si li donem el tomb, tot seguint la mateixa sendera per on veníem, tindrem bones vistes sobre la vall de Teià.També és un punt utilitzat per saltar en parapent i ala delta.

Segon mirador

Turó de Baldiri

Turó de Baldiri o Turó de Salve Regina (431 metres). El punt més alt del turó està presidit per una torre de guaita per prevenció d'incendis. La vista és esplèndida si el dia és clar, ja que ens ofereix una panoràmica de pràcticament 360 graus, només interrompuda en un petit sector al nord pel Turó de Sant Mateu (abasta la costa des de Vilassar de Mar fins a Montjuïc i les serres llunyanes del Corredor, el Garraf, Collserola, Montserrat i La Mola).

Seguim cap a la dreta

El Serviol.

Els Verderets

Cau del Dimoni

També conegut com la Brolla d'en Riera. La cova està ubicada al vessant nord-est del turó Salve Regina, en una zona de concentració de blocs granítics, al nord del camí que porta cap a Teià i a la serra de Sant Mateu. És un jaciment documentat en base a l'excavació que efectuà el sr. J. Ventura en aquesta cova als anys 50 del segle XX, on trobà ceràmica, fragments de sílex i ossos humans. Donat que es desconeix la ubicació dels materials i les seves característiques no es pot establir una cronologia pel jaciment, suposant que per la ubicació, en cova, i per l'aparició de material lític, pugui ser prehistòrica. La visita al lloc amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica el 2008 no ha permès aportar més informació.

Girem a l'esquerra

Turó d'en Ponç

Arbres arrelats a la roca. Seguim cap a l'esquerra en baixada.

Seguim cap a l'esquerra

La Caseta dels Reis

Just al davant del turó d’en Ponç, hi ha un ’edifici que era un antic pavelló de caça on disposaven d’una cuineta per poder cuinar les peces de la cacera, una pica i fins i tot un petit lavabo. Malgrat que la construcció està molt malmesa pel vandalisme, si ens hi fixem bé podrem veure algun d’aquests elements. La tradició oral ha identificat aquesta caseta amb el lloc on els Reis d’Orient passaven la nit del 5 de gener. Per aquest motiu, antigament la mainada hi pujava la nit de reis, cantant i fent soroll i xerinola amb tambors i llaunes. Popularment també se l’ha anomenat casa del Moro per la forma de la seva cúpula, que recorda el món musulmà i les seves mesquites.

Petita Cova

Girem a l'esquerra

Continuem per Carrer de Ricard Sagué.