Circular Sant Iscle Vallalta-Roca Caganera-Ermita Salut-GR5-Dones d'aigua-Coll Senís-Pedra de les Olles-Can Vives-Sot Infern

Església de Sant Iscle de Vallalta

Inici i final del recorregut. Iniciem el recorregut per Carrer de l'Església. L'església de Sant Iscle de Vallalta data del segle XVIII. És l'església parroquial de sant Iscle, advocació que comparteix amb santa Victòria, Sant Pere i Sant Feliu. És un edifici de construcció relativament moderna, simple i auster construït sobre les restes d'un antic temple romànic del que només en resten alguns vestigis a la base del campanar. El campanar és de torre quadrat, amb unes campanes a l'interior i altres a l'exterior sustentades per una estructura a base de ferros. A la façana principal hi ha la porta d'entrada amb arc de mig punt, una finestreta sobre i un ull de bou que fa de rosetó. El coronament és una línia que commemora la resistència que el sometent oferí a les tropes franceses durant la guerra contra Napoleó (1808-1809) i que salvà la població del saqueig. Adossat als murs de l'església hi ha el cementiri municipal, que conserva la disposició tradicional dels antics cementiris municipals dels nuclis de muntanya, i que gaudeix d'un estat de conservació impecable després del pla de rehabilitació fet l'any 2014.

Continuem recte

Travessem l'Avinguda de Barcelona (Carretera BV-5111) i seguim per Carrer del Doctor Barri.

Seguim cap a la dreta

La Roca Caganera

És una pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica que explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la construcció d'un pedrís amb respatller a mode de bancada per seure i un plafó explicatiu de la tradició del lloc.

Can Sidro

Seguim per l'esquerra

Sender GR-5

Seguim cap a l'esquerra

Corriol d'accés a l'Ermita de la Salut que transcorre paral·lel al GR-5.

Ermita i Font de la Salut

L'ermita és un temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut i està situat a tocar del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campanar, i rematada per una creu de ferro. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que l'edifici ha sofert moltes transformacions al llarg dels anys i han desaparegut diversos elements originals de la construcció primitiva. Als peus de la feixa on se situa l'ermita hi ha un pedrís i un petit pany de paret de menudall i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions.

Seguim cap a la dreta

Sender GR-5

Can Domènec

Can Paturo

Ca l'Argemí

Can Llop

Seguim per l'esquerra

SLC105

Can Bosc

Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut

Sender SL-C105 paral·lel al Torrent de la Font de la Salut. El curs del torrent prové de la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. Curs avall el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe i el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada, que finalment s'ajunta amb el torrent procedent de Ca l'Oller i es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu oen bicicleta, amb algunes intermitències. Pel que fa al topònim, el Torrent de la Roureda pren el nom de l'indret on s'originava la capçalera del curs, que avui ja no constitueix un tret característic. Actualment és més conegut com a Torrent de la Font de la Salut, però es desconeix si aquest nom ja estava adoptat abans del 1885 quan es construí l'ermita. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica.

Girem a l'esquerra

Deixem el sender principal i agafem el corriol paral·lel al torrent.

Torrent de Ca l'Oller

Torrent de Ca l'Oller

Salt i Cova de les Dones d'Aigua

Poc abans de confluir amb el torrent de Can Vives i donar origen al torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, aigües avall de la finca de Ca l'Oller, hi trobem el paratge de Les Dones d'Aigua, que pren el nom de la llegenda homònima, que la veu popular identifica l'indret amb un hàlit màgic. Es tracta d'una fondalada humida, fresca i ombrívola, coberta de molsa i poblada per espècies vegetals pròpies dels boscos de ribera com la falguera i les avellanoses. El saltant d'aigua té una altura aproximada de 6 metres i és format per roques de grans dimensions, la disposició d'algunes de les quals ha donat forma a una petita cova o avenc per on s'escola l'aigua. Als peus de la cascada hi ha el gorg pròpiament dit. A principis del segle XX, el nou propietari de Ca l'Oller, J. Fradera, hi va dur a terme una petita intervenció que s'inscrivia en el seu propòsit de convertir l'antiga masia en un palauet o torre d'estiueig i de dotar-la d'un seguit de jardins romàntics amb llacs i jocs d'aigua. En aquest cas, hi va fer construir -o potser ja hi era- una modesta resclosa d'obra de poc més de mig metre d'altura. Malgrat l'estacionalitat del torrent, el nivell del toll es mantenia constant durant tot l'any. Si bé se n'ha perdut la comporta o portella de ferro, la paret conserva intacta l'obertura amb arc escarser que permetia de desguassar, així com el remat de pedres a mode de merlets que facilitava el creuament del fondal sense sucar-hi el peus. A l'actualitat, pel torrent gairebé no baixa aigua, de manera que per la cascada només hi cau un regalim. A més de la secada dels darrers anys, el torrent acusa la manca de manteniment de les mines que alimentaven les basses i estanys de Ca l'Oller, els sobreeixidors de les quals li'n tornaven l'escreix. Tot i pertànyer a la propietat de Ca l'Oller i estar delimitat per un mur de tanca paral·lel al camí que mena a la casa, el parc de les Donesa d'Aigua es troba obert al públic i és accessible a peu. La seva manca de manteniment actual i un cert aire decrèpit desllueixen avui aquest espai que en altres temps era lloc de visita obligada. La llegenda de les Dones d'aigua té un gran predicament a Sant Iscle de Vallalta i forma part de l'imaginari col·lectiu dels seus habitants. Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Amb l'ànim de projectar la identitat del municipi a través de la llegenda, i de l'indret, la Festa de la Maduixa i el Vi n'ha introduït el component esotèric en la seva formulació i ha estat reconvertida en la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi.

Seguim cap a la dreta

Continuem pel corriol en pujada de l'altra banda del torrent.

Girem a l'esquerra

Travessem la porta de ferro i continuem pel sender SL-C105.

Camí d'accés a Ca l'Oller

Ca l'Oller és una antiga casa d'estiueig que dóna nom a diversos elements situats en aquest vessant. En origen, els Oller eren pagesos de remença vinculats a Can Vives de la Cortada, i tenien com a senyors intermedis els Arquer, del mas Catà de Goscons de Sant Martí d'Arenys, per als quals el 1644 encara havien de fer tasca i braçatge. Les dues nissagues arribaren fins i tot a entroncar-se quan el 1589, Margarida Arquer va esposar Segimon Oller i va aportar la seva dot. La masia fou adquirida i reedificada com a palauet seguint paràmetres eclèctics a principis del segle XX per Joaquim Fradera, negociant de Barcelona, com a regal a la seva estimada. Tant la mansió com el llac i el jardí romàntic s'inscriuen en un període de prosperitat econòmica en què sovintejaven les festes i reunions socials. Després d'un desencís amorós, el matrimoni es va trencar i la propietat es va transferir a Llorenç Soler Fradera. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la finca va ser abandonada i requisada pel Comitè de Milícies local, que en va malmetre la capella. Un cop finalitzat el conflicte, els amos hi van tornar i van costejar la reconstrucció dels altars de Sant Llorenç i Sant Josep de l'església parroquial. Posteriorment, va heretar la finca Ricard Fradera, i, encara més endavant, el qui fóra president del Futbol Club Barcelona, Agustí Montal. Després d'anys de degradació, l'abril de 2017 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha arranjat la finca, n'ha tancat el perímetre i hi imparteix cursos i seminaris de meditació, filosofia i creixement personal, a més de regular l'accés del públic als jardins i instal·lacions.

Seguim per l'esquerra

Sender SL-C105.

Can Maresme

Coll Senís

Encreuament amb el camins d'Arenys de Munt, Vallgorguina i el Montnegre. Continuem cap a la dreta seguint el sender SL-C105.

Pla de Forcs

També conegut com a Pla de Forques o Pla de Feres. Girem a la dreta pel corriol en baixada per accedir a la Pedra de les Olles.

Pedra de les Olles

En aquest indret hi ha un agrupament de tres grans pedres granítiques, elements naturals molt característics a la Serralada Litoral. Una d'elles, anomenada Pedra de les Olles, té més de vuit cúpules o cassoletes que no semblen tenir un origen natural, sinó gravades per humans. La roca té la planta en forma triangular, amb una gran cubeta al centre de 40 cm de diàmetre i 6 cm de profunditat. Al seu entorn tot el bloc està profusament treballat amb diverses tipologies de cupuliformes o cassoletes. En total es compten 19 cúpules circulars, 5 d'el·líptiques més la cubeta, és a dir, 25 cavitats sense comptar els canals d'unió entre elles. Una inscultura és un gravat rupestre de l'època del Neolític i del Calcolític, tot i que són recurrents al llarg de la història i algunes arriben a ser reutilitzades. A la costa catalana se'n coneixen diversos exemples, amb motius com cúpules, cassoletes, reguerons, creus... i sovint es troben a prop de sepulcres, d'assentaments o d'altres monuments megalítics. La tècnica emprada és un dels indicis que permet identificar la cronologia d'aquests elements. El repicat amb eines de pedra fa que aquestes cassoletes tinguin una secció en U, a diferència de les d'èpoques ibèrica, rmana o medieval en les quals l'ús d'eines ,etàl·liques fan que les seccions siguin més profundes en forma de V. Existeixen discrepàncies sobre la interpretació d'aquest tipus de monument. Alguns historiadors sostenen que les pedres insculturades tenen una funció de senyalització territorial, com a marca de pas, de límit o, fins i tot, punts de reunió. En canvi, d'altres pensen que els gravats responen a funcions de culte. En aquest cas, les cassoletes i els reguerons haurien servit per fer ibacions (rituals d'ofrena a les divinitats o als morts) tot vessant líquids com ara aigua, mel o llet.

Seguim cap a la dreta

Sender SL-C105.

Camí de Can Vives de la Cortada

SLC105.

Seguim per la dreta

Sender SL-C105.

Can Vives de la Cortada

Històricament, es tracta d'una de les masies més importants del municipi, ja que dóna nom a diversos topònims: el turó sobre el qual s'assenta, la roureda que el circumda i el torrent que hi davalla pel sector occidental. Després del seu despoblament a mitjan segle XX, la masia va patir un procés de degradació que l'ha conduït al seu estat actual. Segons els amidaments, resten dempeus menys del 20% de les antigues edificacions, i es troben en un estat molt precari. Del nucli originari amb prou feines s'endevinen, cobertes de malesa, les plantes de l'assentament del cos principal i de la pallissa del sector oriental.

Sot de Can Serena

Sender SL-C105/GR-5.

Barraca d'hort.

Seguim cap a la dreta

Sender SL-C105/GR-5.

Sot de l'Infern

Sot de l'Infern

Seguim cap a l'esquerra

Des d'aquest punt, desfem el tram de recorregut fins al punt d'inici.