Circular Santa Maria de Martorelles-Bosc de Mates-Fonts Baix,Sunyera,Sant Domènec,Ferro,Teula-Castellruf-Pedrera Can Gallemí

Aparcament públic

Inici i final de la ruta. Iniciem el recorregut sortint de l'aparcament cap a la dreta per Carrer de Josep Anselm Clavé

Girem a la dreta

Continuem per Passeig de l'Onze de Setembre

Girem a l'esquerra

Pugem per les escales del final del carreró

Menhir de Castellruf

El Menhir de Castellruf o Menhir de Can Gurri és un prisma trapezoïdal de forma rectangular, situat cronològicament entre el neolític final i el calcolític recent, entre finals del IV i III mil·lenni aC, 5500-2200 a.C. Fins fa poc era en unes jardineres d'obra situades al costat d'unes escales que donen accés a la Baixada de la Font, però recentment s'ha traslladat a la Plaça de la Vila, a tocar de l'edifici de l'Ajuntament Les seves mides aproximades són de 160 x 63 x 48 centímetres, tot i que pràcticament la meitat de l'element es troba soterrat. En una de les seves dues cares més llargues hi ha un gravat longitudinal format per dues línies arquejades superposades a mode de número 3, i una tercera línia recta en vertical que les tanca per la banda esquerra, creant així una lletra B. El gravat amida 124 centímetres de llargada per 24 d'amplada i té una secció en forma d'U. El tipus de pedra que el conforma es correspon amb la granodiorita d'edat tardiherciniana, característica de les muntanyes litorals. El Menhir de Castellruf és el primer menhir localitzat a les muntanyes litorals (la resta de menhirs del Baix Vallès provenien de la plana). Fou localitzat entre les dècades dels anys 50 i 60 del segle XX a l'extrem sud-est del terme municipal, a la zona coneguda com Els Lletreros, situada prop del Pi d'en Casals (actualment desaparegut), i a uns 400 metres de distància en línia recta del dolmen de Castellruf. Estava estirat a terra, dins d'una zona boscosa. Al cap d'un temps, per iniciativa d'alguns veïns del poble com en Josep Marín, l'Andrés Cueto i en Miquel Oliveres, el menhir es va traslladar al centre del poble mitjançant un toro mecànic. Es col·locà mitjançant una ploma a la seva ubicació, a petició de l'alcalde d'aquell moment. Es creu que l'alçada real del menhir és d'uns 220 centímetres, aproximadament. Sembla que va ser fet mitjançant repicat linear amb un instrument de pedra. Tot i que la interpretació del gravat és una incògnita, no es pot obviar el fet en origen estava situat en un punt carenós que dominava sobre la plana de la depressió prelitoral, en el límit dels actuals termes municipals de Santa Maria de Martorelles i Alella. L'any 2001, el Museu de Mataró va fer una prospecció a la zona emmarcada dins del projecte "El poblament prehistòric a la Serralada Litoral (Maresme-Vallès Oriental)". Posteriorment, dins del marc d'aquest mateix projecte, l'actuació s'amplià l'any 2004 amb un nou estudi de prospecció, investigació i documentació.

Ajuntament de Santa Maria de Martorelles

Plaça de Mossèn Josep Paituvi

Façana posterior, absis i campanar de l'església.

Girem a la dreta

Seguim per Carrer de l'Església

Girem a la dreta

Plaça de l'Església. Al davant nostre, l'edifici de l'antic Ajuntament

Església de Santa Maria de Martorelles

L'any 877 hi ha constància de la construcció d'un primer santuari que un segle més tard, el 985, fou destruït per l'exèrcit d'Almançor. L'any 1090, l'església fou reedificada tan sols amb la nau central i l'absis. El 1105, el bisbe de Barcelona Berenguer Bernat, va consagrar l'església parroquial del poble,i més tard, el 1161, el bisbe Guillem de Torroja dona la parròquia, amb els seus alous, béns i la sagrera, a la Canònica de Barcelona. L'edifici ha tingut moltes modificacions, especialment els segles XVI i XVII. El 1490, fou adossada la Capella de Sant Sebastià; el 1568 la de Sant Martí, que més tard es convertí en la de Sant Domènec; el 1587 foren afegides les capelles de Sant Isidre i del Roser.; i el 1776 fou restaurat el Cor, amb jàssera de roure. De l'estructura original del segle XI es conserva l'absis semicircular que té tres finestres d'arc de ferradura amb una llinda recta protegint l'arc de les finestres, rematat per una volta de quart d'esfera en aquest cas restaurada el 1383. Originalment podria haver comptat amb tres absis en creu, a jutjar per unes arcades que resten al final de la nau, i just abans d'un arc toral d'època gòtica que serveix per reforçar. L'església ha patit diversos saquejos. El primer, el de l'exèrcit francès, el 1809, que posteriorment va incendiar-la. Ja al segle XX, el temple fou novament saquejat el 1936 per la turbamulta revolucionària. Acabada la guerra, el 1940 es reposaren les campanes i el 1960 es reformà el Baptisteri. El 1987, el recinte parroquial fou tancat amb un reixat de ferro que encara avui l'envolta, i el 1988 es descobrí una placa commemorativa del mil·lenari del temple.

Rectoria de Santa Maria de Martorelles

Situada davant l'església, la rectoria devia existir des dels inicis de la parròquia. L'edifici actual, construït probablement als segles XVI o XVII es devia modificar substancialment al segle XVIII, coincidint amb la reforma de la façana de l'església. En el cens parroquial de l'any 1626, fet pel rector mossèn Pau Querol, consta que a la rectoria era habitada per 4 persones. La casa va servir durant la Guerra Civil per albergar refugiats, de la mateixa manera que l'església, tot i que la rectoria no va patir grans desperfectes. De fet, tant l'església com la rectoria es van destinar a casa del sindicat CNT i, l'any 1936, passaren momentàniament a ser "propietat de l'ajuntament, pe ésser béns comunals o parroquials". Sabem també que durant la dècada dels anys 40 del segle XX, una part de l'edifici estava destinat a escola. També hi ha notícia que durant força temps, l'edifici albergava l'arxiu parroquial de Santa Maria, el qual es va traslladar a l'església donat el mal estat de conservació de la construcció. L'any 1994, el bisbat es va vendre l'edifici de la rectoria per poder reformar l'església. L'aspecte que té ara, amb diversos cossos de diferent alçada, és fruit dels canvis soferts al llarg del temps. Els plafons que hi té encastats van ser instal·lats per Jaume Sindreu a finals dels anys vuitanta del segle XX. Damunt de la porta principal de la façana de la rectoria, hi ha una finestra de forma rectangular amb els bancals i la llinda són de pedra treballat formant una llinda tripartida; la part central té forma de paràbola amb dues petites motllures laterals. La finestra talla la part inferior dreta del marc pintat d'un rellotge de sol. Un element singular és la pedra situada davant de la façana, denominada Roc del Padró. És una roca granítica situada sobre un basament de maons, que servia de límit de la sagrera. Es va instal·lar l'any 1587.

El Lledoner

A la Plaça de l'Església, hi ha un Lledoner el qual s'estima que pot tenir més de 800 anys, i, que per les seves característiques (el tronc està totalment buit i solament té la meitat de l'escorça el que no l'impedeix seguir viu), el fa ésser un arbre emblemàtic del poble i molt estimat pels seus veïns. L'Ajuntament Ple en sessió celebrada el dia 28 d'abril de 2006 va acordar que, principalment, per la seva edat, era necessari la seva protecció i conservació i el va declarar d'interès local.

Girem a l'esquerra

Carrer del Rector

Girem a l'esquerra

Carrer de la Neu

Girem a la dreta

Plaça del Rei

Girem a l'esquerra

Carrer de López de Castro

Girem a la dreta

En aquest punt s'emplaçava el Menhir de Castellruf abans de ser traslladat a la Plaça de l'Ajuntament. Seguim per Baixada de la Font.

Girem a l'esquerra

Carrer de la Sagrera

Seguim cap a la dreta

Trencall

A la dreta a la Font de Baix. Després retrocedim fins a aquest punt i continuem per la pista.

Font de Baix

La Font de Baix, també coneguda com Font de les Canals, Font de can Riulas o Font del Viver està situada a la llera del torrent de la Font Sunyera, al seu pas pel nucli urbà, sota el carrer de la Sagrera. Es tracta d'una font que sorgeix d'un talús de roca mare situat sota camí del Collet, al gual que creua el torrent. L'aigua brolla pel talús, però també es canalitza mitjançant un tub de plàstic de recent construcció. L'aigua que brolla cau dins del torrent, que en aquesta part està canalitzat amb pedres. Per accedir a la font cal baixar per unes escales d'obra amb la barana de ferro i dos replans. Es tracta de la font principal del municipi, donada la proximitat amb el poble. Abans que l'any 1932 arribés l'aigua canalitzada a les cases, la gent anava a recollir l'aigua a aquesta font.

Camí del Collet

Girem a l'esquerra

Deixem la pista i enfilem corriol amunt

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Corriol en ascens

Bosc de Can Boc

Girem a la dreta

Dipòsit de Can Boc

Girem a l'esquerra

Seguim cap a la dreta

Bosc de Montealegre

Seguim cap a l'esquerra

Bosc d'en Mates

Barraca de pedra seca

Barraca margera de planta rectangular amb coberta formada per grans blocs de pedra i llinda plana. Presenta un petit enderroc al sostre.

Seguim cap a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Camí de la Font Sunyera

Bosc d'en Mates

Girem a l'esquerra

Deixem la pista i baixem pels graons de pedra

Font Sunyera

La Font Sunyera està formada per un gran arc de mig punt que es troba obert al bell mig d'un talús folrat en pedra, que sosté el marge inferior dret del camí que porta a Tiana per la Romaguera. L'arc medeix 1,20m d'alçada aproximada i presenta la meitat inferior excavada a la roca i la superior bastida en obra, amb un revestiment arrebossat de guix i calç pintat amb sulfat de ferro. Damunt l'arc hi ha una pedra gravada amb la data 1889 i les inicials P i M. El broc és un simple tub encastat a la paret interior. L'aigua cau al paviment de pedra erosionada inferior i es deixa marxar cap a l'exterior. Al costat del toll on cau l'aigua hi ha un sortint de pedra a mode de repisa o banc. Davant de la font hi ha una agradable i gran esplanada farcida de plataners, i amb diverses pedres de grans dimensions per seure i descansar. Sembla ser que l'amo de les terres on s'ubica la font era el propietari de la masia de can Sunyer de Martorelles. D'aquí vindria el fet que la bategés amb el nom de Sunyera quan la va construir. Documentalment, la font apareix referenciada en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l'any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes. L'aigua que abasteix la font prové d'una mina situada uns 60 metres més amunt, en el torrent de la font Sunyera. Està connectada amb la font mitjançant una mina subterrània.

Girem a la dreta

Sender SL-C120

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Sender SL-C120

Trencall

A l'esquerra cap a la Font de Sant Domènec i el Ca. Després, tornem a aquest punt i continuem pel corriol que ara queda a la dreta.

Font de Sant Domènec i del Ca

La font està formada per un mur bastit en pedra i maons amb la part superior arrodonida. Té un senzill broc circular per on s'escola l'aigua que cau dins d'una pica de planta rectangular excavada a la roca que li fa de paviment. A banda i banda d'aquesta pica hi ha dos petits murets de pedra adaptats com a bancs per seure. Damunt del broc destaca un plafó rectangular de rajoles ceràmiques acolorides, protegit amb una reixa de ferro. S'hi representa la imatge del sant acompanyat d'un gos, el nom de la font i una llegenda a la part inferior: "TU ENS VAS DONAR LLARGAMENT L'AIGUA DE LA SAVIESA / ANY 1769". El plafó de rajoles ceràmiques no és l'original, donat que un veí ceramista del poble el va refer ja que es trobava molt malmès (segle XX). També sabem que durant un temps hi havia hagut una aixeta amb robinet, però va desaparèixer. Alhora, a la part inferior de la reixa protectora, també s'observa l'any 1769 fet en ferro. Entre el plafó i el brollador, destaca una pedra gravada amb el nom de l'element: "FONT DE SANT DOMENEC I DEL CA / 1769". Un dels atributs iconogràfics de Sant Domènec era que sempre anava acompanyat d'un gos. El fet que a la font se la conegui amb el sobrenom de "Ca" prové de la denominació utilitzada per un mallorquí que treballava per la zona. Segons la llegenda, el promotor de la font fou en Lluís Piera i el nom de Sant Domènec fou suggerit pel rector de la parròquia de Santa Maria. Documentalment, la font apareix referenciada en un plànol descriptiu i cartogràfic de Martorelles de l'any 1750, fet pel rector de la parròquia de Santa Maria Josep Antoni Casasayes. Hi ha constància documental que a mitjans del mes de març de l'any 1809, a la font del Ca, hi va haver una gran batalla entre un nombrós grup de catalans i un destacament francès de l'exèrcit napoleònic que venia de la Conreria i anava cap al poble. En total van morir uns 15 homes, majoritàriament de Martorelles però també de Mollet i La Garriga. Pràcticament fins a finals del segle XX, cada 8 d'agost (diada de Sant Domènec) s'hi celebrava un aplec molt freqüentat per la gent de la rodalia.

Cova de la Font del Ca

A pocs metres de la Font del Ca, al costat d'una taula de fusta amb bancs, en un marge hi trobem una cova excavada a la roca mare del mateix marge, de planta irregular, que amida uns 3 metres de fondària per 2 d'alçada aproximadament. La coberta de l'espai interior és rebaixada, així com l'obertura que li dóna accés, que està força degradada.

Àrea d'esbarjo de la Font del Ca

A pocs metres de la Font del Ca, hi ha una taula de fusta amb bancs integrats per descansar i una cova excavada al talús del terreny.

Seguim cap a la dreta

Bassa del Ca

Bosc d'en Mates

Seguim cap a la dreta

Bosc d'en Mates

Seguim per la dreta

Trencall

A la dreta cap a la Bassassa. Després tornem a aquest punt i continuem pel sender ample.

Toll de la Bassassa

Bassa d'aigua enclotada i planta allargassada formada per un forat excavat al propi terreny, amb unes mesures aproximades de 15,5m de llargada per 2,5m d'amplada i una profunditat d'un metre. Tota la banda de migdia presenta un mur longitudinal bastit en pedra lligada amb morter que fa de resclosa. Mitjançant una petita obertura a la part inferior del mur, l'aigua és conduïda cap avall. Un arbre caigut al damunt de la bassa permet fer de pont per creuar. La bassa es va construir per poder emmagatzemar aigua i així poder refrescar les carboneres que s'explotaven al bosc, així com per poder regar uns horts que hi ha situats a uns 300 metres més avall. Un tub de polietilè permet fer aquesta tasca en l'actualitat. L'aigua de la bassa procedeix de la roca mare.

Trencall

A la dreta, el corriol de baixada cap a la Font del Ferro. Després tornem a aquest punt i continuem pel sender.

Font del Ferro

La Font del Ferro està formada per un muret bastit en pedra lligada amb morter, situat en un petit talús de terra. Al centre del mur s'obre un arc de mig punt bastit en maons disposats a sardinell, sostingut per dos brancals fets de pedra i maons. La part interior de l'arc està revestida amb un morter acolorit amb sulfat de ferro, fet que li dóna el color vermellós i taronja que la caracteritza. L'aigua brolla per un simple forat i cau en una pica de planta circular marcada a la roca. Damunt del broc hi ha una obertura rectangular a mode de registre, que deixa entreveure un possible dipòsit o mina interior. La font pren el seu nom pel gust de ferro que té la seva aigua, donat que és probable que travessi alguna veta d'aquest mineral, característic de la zona. L'aigua brolla sota de dos torrents, el sot dels Verreus i el dels Cirerers, que en aquest punt s'uneixen formant el torrent de la font Sunyera. La font fou rehabilitada als anys 50 del segle XX per en "Picu" Marín, paleta i veí de la població.

Girem a l'esquerra

Seguim cap a l'esquerra

Bosc d'en Mates

Seguim cap a l'esquerra

Girem a l'esquerra

Girem a la dreta

Corriol en baixada

Girem a la dreta

Trencall

A la dreta cap a la Font de la Teula. Després tornem a aquest punt i continuem corriol amunt pel SL-C120

Font de la Teula

La font té un únic broc de ferro en forma de teula, que es troba encastat a l'extrem esquerre d'una gran paret de pedra granítica natural d'on brolla l'aigua. El raig cau dins d'una pica de planta circular que està treballada en una gran pedra. La zona està disposada en pendent, fet pel qual es va construir un mur de pedra de la zona uns metres més avall. Tot i que no s'ha pogut documentar degut a l'abundant vegetació que cobreix la paret, hi ha una petita escletxa damunt del brollador on apareix una imatge de la Mare de Déu. La font agafa el seu nom del broc per on raja l'aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l'actualitat ha estat restituïda i és de ferro. Antigament, els llenyataires que treballaven pels voltants de la font demanaven a les seves dones doble tupí per dinar, donat que l'aigua que raja és molt lleugera i fa venir gana.

Girem a la dreta

Collet de Castellruf

A la dreta cal al Dolmen de Castellruf. Després tornem a aquest punt i enfilem el corriol en pujada que ara ens queda a l'esquerra

Girem a la dreta

Dolmen de Castellruf

El Dolmen de Castellruf o Dolmen de Fàbregues és un sepulcre megalític del tipus galeria coberta catalana, format per una cambra tancada amb quatre grans lloses verticals i una altra horitzontal que fa de coberta. El nom de Fàbregues prové del seu descobridor, mossèn Fàbregues, del seminari de la Conreria. Segons sembla, entre els anys 1939 i 1942, un grup de religiosos d'aquest seminari excavaven els boscos de la Serralada Litoral a la recerca de restes arqueològiques. L'estructura s'adscriu al període Calcolític (2200-1800 a.c.), dins del Neolític final. Al interior del dolmen s'hi va trobar un punyal de bronze, tot i que no hi ha notícies de com va ser la troballa. L'any 2001, el Museu de Mataró va fer una prospecció a la zona emmarcada dins del projecte "El poblament prehistòric a la Serralada Litoral (Maresme-Vallès Oriental)". En total, el conjunt amida aproximadament 1,60 metres de llargada per 1,50 metres d'amplada i una alçada d'uns 60 centímetres. Pel que fa a la llosa de la banda oest, pot ser que estigui una mica moguda. De fet, la cambra interior resta una mica oberta per la banda de ponent. La llosa que fa de tapa té una forma més o menys triangular. També és visible part del túmul (estructura de terra que cobria totalment el dolmen).

Seguim cap a l'esquerra

Mirador

Vista panoràmica del Turó d'en Mates, la Conreria i l'inici de la plana del Vallès

Poblat ibèric de Castellruf

Dalt del turó de Castellruf, prop del bosc d'en Mates, hi trobem un jaciment arqueològic isolat amb una extensió aproximada de 0,6 hectàrees i una planta més o menys ovalada, determinada per l'orografia del propi turó. Està format per una doble línia de muralla separada uns 13 metres. La primera muralla recorre la plataforma superior del turó, mentre que la segona només es documenta pel vessant est. Tant a la plataforma superior com a l'espai entre muralles hi ha restes de construccions. Majoritàriament, les cases presenten plantes rectangulars i estan dividides en una, dues o tres estances. En general, totes les estructures del jaciment s'assenten damunt la roca mare i estan bastides en pedra sense desbastar lligada en sec, amb superposició de filades en alguns casos. La muralla compta amb fossa de cimentació, mentre que la resta de murs no tenen perquè tenir-la. Mesura de mitjana 1,15 metres d'amplada i té un reompliment de pedra petita a l'interior. Els murs de les cases estan fets amb parament de pedra mitjana sense reomplir i s'hi obren un total de 8 portes flanquejades per brancals. Les habitacions anaven cobertes amb sostres de fusta i branques. Pel que fa als paviments, trobem el simple reaprofitament de la roca mare com a nivell de circulació, els empedrats de pedra de diverses mides i algun paviment de terra piconada a l'interior de les habitacions. A la muralla s'observen diverses obertures de mida petita, identificades com a sortida d'aigües. Es van documentar també tres fogars assentats a la roca mare sense solera prèvia de preparació. En una de les habitacions es va documentar les restes d'un forn fet de tàpia i escòries de ferro en abundància. Es va identificar com un taller de ferrer que es va incendiar. En el corriol actual d'accés al jaciment es va documentar una sitja amb tapa de pedra, a l'interior de la qual només hi havia una llàntia. La cronologia de l'assentament ve determinada també per la ceràmica que s'hi documentà: de ceràmica àtica de mitjans del segle IV a.C. a la campaniana A de principis del segle I a.C. (i absència de campaniana B). Pel que sembla, durant el segle III a.C., el poblat patí una gran reestructuració amb la construcció de la muralla i les habitacions de la banda de tramuntana, que s'adossen a aquesta. Posteriorment es bastiren la resta de cases i s'ocuparen, fins que es van anar enderrocant per un procés de destrucció (documentació de diversos enderrocs). En la darrera fase es construeixen els empedrats i s'habiliten nous espais. El jaciment s'abandona cap a mitjans del segle I a.C. Les primeres intervencions arqueològiques documentades al poblat ibèric de Castellruf foren obra de l'Andrés Cueto, veí del poble i aficionat a l'arqueologia, a mitjans dels anys 50 del segle XX. Les seves tasques es concentraren en les habitacions documentades a la banda oest del turó, recollint un gran nombre de restes de ceràmica, òssos, ferro, peces lítiques, etc. Destaca un vas polípode de set peus adscrit al període Neolític, dins del Bronze final, i que a priori no tindria relació amb el poblat ibèric (no s'ha pogut localitzar la peça). Tant en Josep Maria Cuyàs, director del Museu de Badalona requerit pel propi Cueto, com el Baró d'Esponellà, delegat en Cap d'Excavacions Arqueològiques, estaven al corrent dels progressos al jaciment, tot i que no s'hi implicaren mai institucionalment. Entre els mesos d'abril i octubre del 1984, el Departament de Treball i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat dugueren a terme una intervenció arqueològica al jaciment, dins del programa de Recuperació de Jaciments Arqueològics (en aquesta intervenció es fa referència a l'excavació furtiva d'en Cueto). Durant el mes de març de l'any 2014 es va fer una campanya de neteja de la densa vegetació que cobria les estructures, donat que des de la intervenció arqueològica dels anys 80 no s'havia fet res al jaciment. L'acció fou coordinada per l'empresa Àtics, dedicada a la gestió i difusió del patrimoni arqueològic, i hi participaren voluntaris d'arreu de l'estat espanyol i els ADF de la zona. El jaciment s'adscriu a una cronologia establerta entre el període de l'Ibèric Ple i Ibèric Final.

Castell de Castellruf

El terme i el castell de Castellruf són esmentats per primera vegada l'any 1018 com a "castrum Radulfus, super Martorelias". Posteriorment, l'any 1060 en els "Libri antiquitatis" de la catedral de Barcelona apareix com a "castro vocitato Radolph". L'any 1141, Berenguer Bernat de Cabanyes deixa el castell i totes les seves pertinences a la seva filla Adelaida (o Azalaida o Adaleda) que, al seu torn, el cedeix al seu marit Guerau l'any 1159. Posteriorment, l'any 1175, Guerau fa testament abans d'anar a Tolosa amb el rei, deixant el castell i totes les seves pertinences a mans del seu fill Pere de Rocavert. Del segle XIII (any 1225), tenim constància que el senyor del "castri Radulfi" era Bernat de Santvicenç, tot i que aquesta referència desapareix dels documents en posterioritat. Finalment, dins del període de les guerres carlines, hi ha constància que el capitost Isidre Dunyó va fer servir les runes d'una antiga construcció situades al turó de Castellruf com amagatall. En aquest sentit, sembla apropiat pensar que en algun moment de l'alta edat mitjana (probablement a conseqüència de la dominació sarraïna) s'aprofitaren els vestigis de l'antic poblat ibèric per construir una fortificació que protegís la població i la vila. Les escasses referències documentals del castell de Castellruf fan pensar en una vida curta i en una funció de control sobre el territori de la zona. Se'n conserven fragments de murs i una part del que podria ser una antiga torre, però en les diverses excavacions arqueològiques que s'han realitzat a la zona, no s'han pogut documentar restes de cronologia medieval.

Turó de Castellruf (459 metres)

Conta la llegenda que quan Almançor va cremar Barcelona (985), van guanyar la batalla del Pla de Matabous (als voltants de la Mogoda), i els àrabs van matar els cristians que trobaven. Castellruf i Sant Miquel van ser els refugis del comte Sunyer i els seus homes. El fill bastard d'Almançor, el jove Abd-el Muzafar, juntament amb 300 homes, va posar setge a Castellruf i al castell de Sant Miquel, demostrant una clara superioritat numèrica. No hi va haver lluita ni matança, no hi trobem restes humanes ni òssos sepultats. El castell no va ser cremat ni envestit, només assetjat. La rendició va ser força ràpida, i llastimós el fet que els cristians haguessin de destruir la seva fortalesa. Els enderrocs van haver d'escampar-se i dispersar-se per tal que no poguessin reconstruir-lo. Després d'això va retenir captius els joves i més forçuts i als vells i les dones els va donar la llibertat. Tot el poble de Martorelles va quedar destruït i l'església cremada, sense objectes de culte. L'havien utilitzat com a estable per als seus cavalls.

Continuem recte

Voregem la torre elèctrica i continuem pel corriol descendent

Girem a la dreta

Continuem pel Camí dels Quatre Termes. Des d'aquest punt gaudim d'una bona panoràmica de la plana del Vallès amb el Massís de Sant Llorenç del Munt a la dreta i Montserrat al fons.

Trencall

Seguim recte per arribar al Mirador de la Pedrera de Can Gallemí. Després tornem a aquest punt i continuem per la pista en descens.

Mirador de la Pedrera de Can Gallemí

Vistes sobre la plana del Vallès i, en primer terme, just sota nostre, la Pedrera de Can Gallemí.

Camí dels Quatre Termes

Se'l coneix amb aquesta denominació pel fet que transcorre serpentejant els límits dels municipis de Santa Maria de Martorelles, Sant Fost de Campcentelles, Montornès del Vallès i Alella.

Trencall

A l'esquerra, el corriol ens condueix al peu de la Pedrera de Can Gallemí. Després tornem a aquest punt i continuem en descens per la pista.

Pedrera de Can Gallemí, estació superior

A l'entrada a l'esplanada de la pedrera es concentren cinc edificacions aïllades, força degradades en l'actualitat. Es corresponen amb edificis administratius, residencials i industrials relacionats amb l'activitat de la pedrera. En destaca l'estació superior del sistema utilitzat per transportar el mineral que s'extreia de la pedrera fins l'esplanada inferior arran del camí del poble.

Pedrera de Can Gallemí

És la pedrera més gran del terme i la més productiva quan s'explotava. Consisteix en una impressionant foia o conca d'erosió allargassada de 110 metres d'alçada aproximada, amb uns 225 metres d'amplada màxima i 221 metres de longitud respecte el inici de l'explotació. La seva planta còncava li ve donada per la mateixa acció d'extreure la pedra, la qual consisteix en granit procedent dels massissos hercinians. El tall de la roca és força vertical en tot el seu perímetre i presenta una gran esplanada als peus de la paret de roca, en la que encara s'observen diverses piles de blocs de pedra escairats. A principis del segle XX, l'amo de la finca de Can Girona i les seves pedreres, Lluís Piera, va intentar comprar-la en diverses ocasions sense èxit. Sembla ser que aquest fet, sumat a la frustració que les pedreres de la seva propietat no eren gaire productives, va provocar que el Senyor Piera es vengués la finca de Can Girona a l'ajuntament de Barcelona l'any 1920. A la dècada dels anys 70, la pedrera era explotada per l'empresa Cyasa, S.A. Pel que fa al tipus de pedra que caracteritza el terme municipal, cal dir que són granodiorites força homogènies, amb una textura granuda i constituïdes per plagiòclasi (mineral predominant), quars, feldspat potàssic i biotita. En l'actualitat es troba abandonada, amb força vegetació que cobreix la zona (arbusts, matolls i arbres) i esllavissades en el terreny.

Pedrera de Can Gallemí, estació inferior

En aquesta esplanada es duia a terme l'activitat de distribució i càrrega del mineral extret de la pedrera. Des d'aquí es pot apreciar una panoràmica de la pedrera i l'estació superior, amés dels edificis administratius i industrials de l'estació inferior força malmesos també.

Seguim cap a la dreta

Carrer de la Font del Ca

Plaça de Joan Matons

Girem a la dreta i continuem pel carrer de Josep Anselm Clavé fins l'aparcament on hem iniciat el recorregut.