Circular Serra de Rodes - Llançà/Sant Pere de Rodes/Llançá

Inici ruta GR-11

Camí GR-11 a l’esquerra tenim la riera d’en Prim

Rec d’en Venturer - vistes mar d’Amunt

Dreta - Coll del Perer

Panoràmica

Panoràmica La Roca - Coll de la Guillosa

Mas de la Pallera

Dreta

Santa Creu de Rodes - Sta Helena

Santa Creu de Rodes El poble i l'església de Santa Creu de Rodes estan situats sobre un petit replà a 540 m d'alçada. El temple es construí al segle x aprofitant una antiga torre de guaita que prengué la funció de campanar. A partir del segle xII, damunt del cementiri que envoltava l'església parroquial, es començaren a construir les cases del poble i també els portals d'entrada. Per aquests portals, hi passaven tots els camins que es dirigien al monestir de Sant Pere. Santa Creu de Rodes visqué el seu moment de màxima prosperitat entre els segles xil i XV, quan sampliaren i modificaren algunes cases i es construiren barris extramurs. Durant el segle Xv, s'inicià n període de decadència i l'abandonament gradual de la població. L'església va perdre la condició de parròquia al seale xu i es va convertir en l'ermita de Santa Helena, que va mantenir el culte fins al final del segle XIX.

Santa Creu de Rodes

Santa Creu de Rodes El poble i l'església de Santa Creu de Rodes estan situats sobre un petit replà a 540 m d'alçada. El temple es construí al segle x aprofitant una antiga torre de guaita que prengué la funció de campanar. A partir del segle xII, damunt del cementiri que envoltava l'església parroquial, es començaren a construir les cases del poble i també els portals d'entrada. Per aquests portals, hi passaven tots els camins que es dirigien al monestir de Sant Pere. Santa Creu de Rodes visqué el seu moment de màxima prosperitat entre els segles xil i XV, quan sampliaren i modificaren algunes cases i es construiren barris extramurs. Durant el segle Xv, s'inicià n període de decadència i l'abandonament gradual de la població. L'església va perdre la condició de parròquia al seale xu i es va convertir en l'ermita de Santa Helena, que va mantenir el culte fins al final del segle XIX.

Homenatge Poetesses Catalanes

EL POBLET DE LA VALL,MIG AMAGAT 6 A LA MUNTANYA SEMILANT VETLLAR EL TRIST ENRUNAMENT DE LALTIU MONESTIR QUE EL DOMINAVA, 1 RIALLERA LA SELVA DE DALT IOTA ESQUERPA, CUMS AMAGUÈSLACARA, ENTRE OLIVE RES GRISES ILLUENTS I VINYES CONREVADES. ELMOSAIC VERD DELS CAN YISSERS DELS HORTS ALEGRA LA MIRADA,S/ HOM DESTEN SORE EL PLÀ DE LA RIBERRA TOTA EN SORRALADA, 1 AL DEVANT. LAMONTAN YA DE VERDERA NEGREJA DINTRE L'AIGUA EL CAM DE LA GOSTA DEL PORT, SOL PUJAR-LO TARD QUAN CAN LATARDA QUAN EL LJAS'AJOCACANSAT DARRERA I MUNTANYA, HERÉRUBIÉS MONDONELL HOMENATGE A LES POETESSES CATALANES DiLLUNS DE PASCUA GRANADA -|975- ANY INTERNACiONAL DE LA DONA

Castell de Verdera - Sant Salvador

Situat al sud-oest de la població del Port de la Selva, al cim més alt de la serra de Rodes, damunt del monestir de Sant Pere de Rodes. Es tracta de les restes conservades del castell de Verdera i de l'església de Sant Salvador, adaptades als forts desnivells del terreny on s'assenten. En general, les estructures estan força malmeses, tot i que els murs es conserven a una alçada considerable. Les restes dibuixen un recinte de planta irregular fortificat pels costats de tramuntana, llevant i ponent. En canvi, vers migdia el castell està construït arran del cingle, que probablement devia fer de defensa natural. El portal d'accés principal al castell està situat a l'extrem nord-oest de la construcció i es troba protegit per una bestorre rectangular situada al seu costat. Està format per dos arcs de mig punt formats per dovelles de mida petita separats per l'espai destinat al rastell, tot i que l'interior ha estat espoliat. El tram septentrional de la muralla està format per un total de set bestorres, tres de planta semicircular atalussades i quatre de rectangulars, lleugerament trapezials. Tant el parament de la muralla, que conserva una alçada en alguns trams d'uns deu metres, com les torres presenten llargues espitlleres que també es localitzen al costat de la porta d'accés. Cal destacar una poterna situada al costat d'una de les bestorres rectangulars del sector. A l'angle sud-oest del conjunt hi ha una torre que presenta unes formes arrodonides tant exteriorment com interior. Presenta una gran volta de mig punt que conserva restes de l'encanyissat original, i s'obre a l'exterior mitjançant un arc de punt rodó bastit amb pedra desbastada. Al seu costat hi ha una altra bestorre circular. A l'angle sudest del recinte, a la part més elevada del recinte i adossada al frontis de l'església, hi ha les restes d'una torre de considerables dimensions i de planta quadrangular, identificada amb la torre de l'homenatge. Se'n conserven només murs de poca alçada. L'interior del recinte fortificat és ampli però molt irregular degut a l'orografia del terreny. Les restes constructives conservades a l'interior són molt escasses i de difícil interpretació. L'església de Sant Salvador de Verdera, situada a l'extrem sud-est del recinte interior, era un petit temple de planta basilical format per tres naus, amb tres absis semicirculars i un pòrtic davanter. El pòrtic comunicava l'església amb la torre de l'homenatge i està obert mitjançant grans arcs de mig punt. L'espai interior està cobert per una volta d'arestes feta amb pedres petites, que encara es conserva. Es conserven importants restes dels murs laterals i del frontis, amb restes d'obertures força malmeses. Destaquen les restes d'una porta oberta al mur de tramuntana, de la que es conserven la llinda i l'arc de petites dovelles de la part superior. A l'interior del temple, les estructures estan força malmeses i arrassades. Tant el castell com les restes de l'església estan bastits amb petites pedres de llicorella poc treballades, excepte a les cantonades que hi ha carreus ben escairats. Fora del recinte emmurallat hi ha una cisterna de grans dimensions, situada al nordoest. Presenta una planta rectangular d'uns set metres de longitud per quatre d'amplada, coberta amb una volta apuntada feta amb llosetes petites i estretes, a sardinell, unides amb morter. L'interior és arrebossat i recobert d'argila. L'extradós de la volta ha perdut la seva protecció. El parament és idèntic al dels murs del castell. Notícies històriques La referència més antiga que es documenta del castell es remunta a l'any 904, apareix com a castrum Verdaria, tot i que, per les mencions dels documents de Sant Pere de Rodes es pot considerar una data molt més anterior. La seva construcció s'ha de relacionar amb el repoblament de les terres del Cap de Creus en època carolíngia i amb una funció de protecció de la població i de les comunitats religioses. La propietat del castell era del comte d'Empúries i l'any 974, el comte Gausfred de Rosselló va cedir el castell al monestir de Sant Pere de Rodes, tot i que, posteriorment Hug I se'n va apropiar a començaments del segle XI, però va ser retornat al monestir després de la mediació del Papa Benet VIII. Tot i l'acord arribat amb el monestir, els comtes en farien ús de la fortificació amb la compensació de fer donacions i aportacions al monestir. L'any 1283, degut a l'estat d'abandonament de la fortificació de Verdera, el comte Ponç Hug va acordar amb l'abat del monestir de Sant Pere de Rodes la reedificació del castell. A partir d'aquest moment el castell se'l va conèixer com a Sant Salvador en referència a l'església homònima mencionada als documents l'any 1279, però anterior a aquesta data. El castell va participar activament en la croada del papa Martí V contra el rei Pere II, durant la qual, les tropes franceses de Felip l'Ardit el van ocupar l'any 1285, però va ser recuperat de nou pel comte en poc temps. Quan desaparegué el comtat d'Empúries, el castell va passar a poder de l'abat del monestir de Sant Pere de Rodes i encara va ser utilitzat durant les guerres civils catalanes dels segles XV i XVII. El 1309 conta que era encara en mans del comte emporità i hi ha notícies en aquest sentit durant tot el segle XIV. En canvi, en un text de 1424, sembla indicar que aleshores tenia la jurisdicció l'abat. El 1698 torna a constar que la titularitat la tenien els comtes d'Empúries. El castell, degut a la seva situació, servia de guaita del mar. Una de les torres és encara avui anomenada pels seus habitants, torre de la monega. Aquesta és citada el 1787 en el privilegi de vila reial concedit al Port de la Selva, en marcar les fites del nou municipi, com torre de la monegra. És molt possible que es tracti de la torre de majors dimensions (extrem nord-oest). La fortificació va ser enderrocada pel duc de Noailles l'any 1708 en el context de la Guerra de Successió. Fins a la primera meitat del segle XIX hi havia sobre la porta d'accés al castell una làpida commemorativa de la reconstrucció de 1283 i de l'expulsió dels croats francesos, amb l'heràldica de Rodes i Empúries, actualment en localització desconeguda. Al costat de la cisterna aïllada hi havia una conducció que portava aigua al monestir de Sant Pere de Rodes, i a escassa distància d'aquesta hi ha més restes de fortificació. Igualment, a la banda de migdia del castell, sobre el puig de Sant Genís o de l'Àliga, hi ha les restes d'una altra torre barrana rodona.

Monestir de Sant Pere de Rodes

El Monestir de Sant Pere de Rodes s’aixeca en un dels cims de la Serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l’Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament. Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l’Abat. El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església. A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època. Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.

Hospital

Situat al sud-oest de la població del Port de la Selva, a la vessant de llevant de la muntanya de la Verdera, dins la serra de Rodes i prop de les ruïnes del poblat medieval de la Santa Creu de Rodes i del castell de Sant Salvador de Verdera. L'edifici està separat del conjunt monàstic uns cinquanta metres aproximadament damunt la Font dels Monjos. Edifici aïllat de planta rectangular i petites dimensions construït en un terreny en pendent, cosa que fa que estigui distribuït en planta baixa més mitja planta més. La façana principal, orientada a llevant, presenta una porta d'accés d'arc de ferradura amb els muntants lleugerament avançats. La coberta ha estat rehabilitada així com d'altres parts del parament, tot i que es conserven diverses filades en opus spicatum genuïnes als murs de llevant i ponent. La resta de la construcció és bastida amb pedres desbastades de granit disposades en filades regulars. Notícies històriques Es tracta d'una edificació del segle XI relacionada amb el monestir de Sant Pere de Rodes com a centre de pelegrinatge. L'any 1088, el Papa Urbà II concedí una butlla que autoritzava la celebració de la festa del jubileu cada any que el dia 3 de maig coincidís amb divendres. Aquest edifici era un refugi pels pelegrins on hi podien fer nit.”

Esquerra

Font dels monjos

Camí direcció la Vall de Santa Creu

Punt d'interès

La Vall de Santa Creu

La Vall de Santa Creu

La Vall de la Santa Creu és un nucli del municipi del Port de la Selva inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És el lloc habitat més pròxim al monestir de Sant Pere de Rodes i es creu que es formà quan fou abandonat el poble de la Santa Creu de Rodes.

Dreta a Coll del Perer

Pujant al Coll del Perer des de la Vall

Panoràmica

Camí al Coll

Barraca pedra seca

Panoràmica

Figues de moro

https://etselquemenges.cat/rebost/la-figa-de-moro La figa de moro és una fruita excel·lent per gaudir-ne en fresc a finals d’estiu i principi de tardor. És refrescant i saciant. Encara que sigui molt dolça no provoca pics de glucèmia, cosa que la fa apta per a diabètics. És un remei astringent per tallar les diarrees. Espinosa per fora, dolça per dins. Així és la figa de moro, també coneguda com a figa de pala, figa de pic, figa de l’Índia o figa de punxa. Té la pell molt gruixuda i està coberta de pues molt fines que gairebé no es veuen. Per dins està farcida de petites llavors, una mica molestes, però que també es poden menjar. Per si no l’heu tastada mai, té un textura gelatinosa i un gust que recorda el del meló o la pera. Les figueres de moro o figueres de pala són originàries de Mèxic. Amb el descobriment d’Amèrica es van dur cap a Andalusia i ràpidament es van estendre a la conca mediterrània. Encara que sigui considerada una espècie exòtica invasora, després de cinc segles ja forma part de la estampa rural, sobretot a prop de la costa. En algunes zones, els pagesos l’han feta servir per separar finques i evitar visites no desitjades. Avui en dia, es recomana no plantar-les, perquè substitueixen ràpidament les espècies autòctones. Les figueres de moro són de la família de les Cactàcies i en concret del gènere Opuntia, del qual n’hi ha unes 300 espècies. La que trobem a les nostres terres acostuma a ser Opuntia ficus-Indica. El nom científic ve del grec Opus, una ciutat grega on creixia una planta espinosa i ficus-Indica o figa de les Índies, prové del llatí i fa referència al seu origen. Les principals propietats nutricional de la figa de moro Una figa de moro de la mida d’un ou d’oca pesa aproximadament uns 100 g, que no arriba a les 50 kcal. La figa mora és majoritàriament aigua (90%). Per això és coneguda com el dromedari vegetal que servia als mariners per hidratar-se en els seus llargs viatges. Minerals. Destaca en magnesi, calci, potassi i fòsfor. Vitamines. Encara que no sigui una de les fruites amb més vitamina C, durant el segle XVIII els mariners la portaven a les bodegues i l’anaven plantant en zones costeres per evitar l’escorbut (malaltia típica dels navegants per dèficit d’àcid ascòrbic). També té nivells apreciables de vitamina A i B3. Fibra soluble. Les pectines i el mucílag tenen efecte saciant i és un aliment per a la microbiota intestinal. Bon equilibri de sucres. Apte per a diabètics: fructosa, glucosa, galactosa i sacarosa. Els beneficis per a la salut de la figa de moro Encara que era molt apreciada per la gent, la figuera de pala no es va començar a investigar en el camp científic fins als anys 80 del segle passat. S’estudia en el seu conjunt: pales verdes o cladodis, fruit i flor. En el cas del fruit destaca pels seus efectes: Hepatoprotectors. La figa protegeix el fetge de substàncies hepatotòxiques. Fins i tot redueix els símptomes de la ressaca després de consumir alcohol en excés: nàusees, sequedat de boca i anorèxia. Antioxidants. L’efecte antioxidant es deu a les betalaïnes, uns pigments naturals que atrapen radicals lliures i aturen la cadena oxidativa. També destaca pel seu contingut en vitamina C, compostos fenòlics i flavonoides. Reguladors metabòlics. Presenta efectes beneficiosos sobre el metabolisme de la glucosa i els lípids. La fruita és apta per a diabètics ja que ajuda a regular el sucre a la sang. A més, ajuda a reduir el colesterol LDL i millorar els valors del colesterol total. Per tant, es considera una bona fruita per prevenir la síndrome metabòlica. Canvis vitals sobre l'organisme de la figa mora Les figueres de moro en el seu conjunt són un aliment bàsic a Mèxic. Es consumeixen les pales joves, conegudes com a “nopalitos” com si fossin verdura. A més, han estat àmpliament usades per la medicina tradicional mexicana indígena i, actualment, formen part de la saviesa popular. Astringent. Gran remei per aturar les diarrees tant si es menja la figa com si se’n fa una infusió amb les flors. No seria una bona fruita si teniu problemes de restrenyiment. Protector de la mucosa gàstrica. El mucílag de la figa contribueix a regenerar la mucosa, cosa que la converteix en una fruita indicada per a la gastritis, l’acidesa d’estómac o l’úlcera d’estómac. Baixa la febre. Per la seva naturalesa freda, el suc de les figues també s’ha usat per fer baixar la febre. Remeis tòpics amb figues de moro La polpa de la figa de moro ajuda a calmar la coïssor i la picor de picadures d’insectes. El xarop de figues de moro s’ha usat tradicionalment com a remei per a la tos. La fibra de pectina té efecte demulcent i antitussigen. Els flavonoides també contribueixen a l’efecte antitussigen. Els cladodis serveixen per tractar ferides i contusions. Es talla la penca per la meitat, es bull o s’escalfa al forn i s’aplica per la part de la polpa en forma de cataplasma. Alleuja el dolor i cicatritza les ferides. Les pales tenen propietats antiinflamatòries. Els principals trucs per recollir la figa de moro La manera més tradicional de consumir les figues de moro és com a fruita fresca. També es poden consumir en forma de liquat, fruita seca, licor, confitura, sorbet o gelat. A Mèxic la llista s’allarga fins a productes tan diversos com farina, mel, gelees, fruita en almívar, etc, i a subproductes de la indústria com ara colorants, pectines o edulcorants. L’estacionalitat de les figues va d’agost a novembre (les més tardanes). S’han de recol·lectar quan encara tenen tonalitats verdoses, groguenques o ataronjades amb la pell brillant i ferma. Quan tenen un color vermell intens i es comencen a deformar vol dir que ja estan massa madures i les llavors són massa grans per al consum. Heu de tenir molta cura a l’hora de recol·lectar-les perquè tenen moltes pues finetes i pot ser una missió perillosa!