Coll de pera-pont del Bolassell-coll de Pera

https://marmitonsdemuntanya.wordpress.com

30 DE DESEMBRE: COLL DE PERA –  RABASSA – EL BOLACELL – EL SALOMÓ – COLL DE PERA

Components de la sortida:   Miquel Colomer,  Francesc Espuña,  Xevi Muñoz, Joan Cortadellas, Lluís Busquets i  Enric Plantalech

Grup de suport:  Quel Vila, Josep Genoher , Lluís Bardají i el Xato

Sortida de quatre  hores   i un recorregut d’uns 11,3 kms.

Avui el sol s’aixeca tard i, anit, arreu han florit cristalls de gelada. El món és tot gelat. Encara no sabem que això ens suposarà el contratemps més important dels tres dies, però no avancem esdeveniments.

 

A quarts de nou aparquem els cotxes a coll de Pera i comencem a caminar en direcció al coll de Rabassa, on trobem la bassa amb dos dits de glaç. En altres temps ja hauríem estat al mig a veure si el gel aguantava, però l’edat ens ha fet més savis i , sobretot,  més prudents.

En aquest punt decidim provar un camí nou, el que de ben segur baixava a Rabassa i cap al riberal de Beget per can Passalaigua. Si quedem fotuts, sempre ens queda el recurs d’anar a buscar el que baixa de coll de Bestracà.

Sortim per una pista en molt bon estat, que ens deixa a tocar de can Pastorillo. A partir d’aquí continua un ample camí que va a connectar amb el que baixa de coll de Bestracà a can Jepet. En un moment som a can Pasalaigua i a la riera de Beget, que porta  més de dos pams d’aigua i gairebé cobreix les precàries passeres.

El camí nou ha estat un èxit, però… ara ve quan el maten. La glaçada de la nit ha deixat les passeres com  de cristall polit. Rellisquen com un dimoni i són escasses. Provem d’agençar-ne  de noves, de passar ajaguts, de fer equilibris… però tot és en va. Tres acabem de peus a l’aigua, freda com una mala cosa, un  – en Xevi –  acaba passant miraculosament sense mullar-se i dos s’ho miren amb estupefacció. Finalment, dos aconsegueixen travessar la riera i els altres quatre no gosem. Amb la fredor d’avui, una remullada no augura res de bo. Només ens faltaria una pulmonia.

Tenim un problema que s’ha de resoldre: podem recular –una hora de pujada- , ens podem descalçar i treure els pantalons  – quedarem balbs -,  o podem provar un camí que marxa vora riu en direcció a Fontcalda a veure què passa. Optem per aquesta última possibilitat, alguns sense gaire fe, i l’encertem totalment. Just a sota Fontcalda hi ha una ampla passarel·la de fusta, amb una corda de passamà, que ens permet travessar la riera sense cap dificultat. Els dos companys ens esperen a l’altra banda. Estem salvats!

Vint minuts de pista i carretera fins al Bolacell, amb animada discussió sobre si som al Ripollès o a la Garrotxa. A partir d’aquí seguim el mal pintat GR – 83 que, en suau pujada, ens porta a la ben situada i preciosa casa del Salomó i al coll del mateix nom.

Ens truquem amb el grup de suport per saber on ens esperen per dinar. Ens expliquen que han encès foc prop del Cordonet, però els arriba la rufa i hi fa un aire que talla l’ànima. No ho veuen pas  clar i nosaltres encara menys.

Per avui ja hem passat prou fred. i, en aquesta zona, tenim un trumfo ferm, can Juandillo, lloc arrecerat  a tocar de santa Bàrbara de Pruneres. En Lluís el proposa i no dubtem ni un segon a encaminar-nos-hi.

 

En un instant tenim el foc encès, la taula parada, l’amanida a punt, la paella en marxa, les graelles netes… i la gana feta. Fem un d’aquells dinars que es recorden: lloc espectacular, taula ben proveïda i companyia estimada. És d’aquells moments que t’adones que el més valuós en aquesta vida no és el que tenim, sinó a qui tenim, i que tan importants són els anys de vida com la vida dels anys.

Quan el fred s’insinua, hi ha qui proposa de cantar l’Hora dels adéus, sense agafar-nos les mans.  En un any en què hem perdut petons i abraçades no ve pas d’aquí. Si us he de ser franc, poques vegades l’havia cantat amb tanta emoció i calidesa. És que hem passat tres dies fantàstics caminant per l’Alta i la Baixa Garrotxa. Quina sort! Els tres dies han anat extraordinàriament bé!