Wikiloc | Coll Panissars - Trofeu Pompeu - Priorat ST María-Vies Domitia i Augusta, Torre Burots -cementiri militar -Fort Bellaguarda. Trail

Dreta

Riu Llobregat de l’Empordà

El Llobregat d'Empordà és un riu de l'Alt Empordà, afluent de la Muga pel costat esquerre. No s'ha de confondre amb Llobregat. Neix al pic del Llobregat, passa per la Jonquera i rep les aigües del vessant sud de la serra de l'Albera. És un riu de règim pluvial, nodrit tan sols per les pluges de tardor i de primavera i té un mínim a l'agost. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes… Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres…

Dreta seguim ruta pirinexus

Mas Pobre

Mas Guillem

Panoràmica Fort de la Bellagarda

Photo ofFlora - Apagallums Camps d’en Vidal

Flora - Apagallums Camps d’en Vidal

És un bolet molt vistós i fàcil de reconèixer. És comestible força bo, però només el barret, ja que el peu és massa dur i astellós. Altres noms: Cogoma, Cogomella, Maneta, Paloma Nom en llatí: Macrolepiota procera Nom en castellà: Apagador, Galamperna, Parasol Descripció: És el més gran i espectacular bolet de làmines. Pot assolir 40 cm d’alçària i 30-35 cm de diàmetre de barret. De jove, el barret és esfèric. En créixer, s’obre i s’aplana, es recobreix d’un to bru fosc, s’esquinça formant esquames. Habitat: Creix en llocs oberts, als marges dels boscos, als prats (en especial sobre terreny silici) a tot arreu, és molt comú. Finals d'estiu i tardor. Etimologia: Macro < grec: gran; lepiota < lepís (grec: esquama) + otós (grec: orella) >> "gran orella esquamosa"; procera < procerus < llatí: alt, esvelt.

Dreta - ruta Pirinexus

Refugi natural

Esquerra

El corral del tronc

Forn del corral del tronc, pla de les tortugues. La Jonquera. En la meva linia de patrimoni perdut us presento un forn tradicional. El forn de fang tradicional funciona a partir de materials forestals. Des del punt de vista del consum energètic, és el menys eficient i el que més emissions de diòxid de carboni té, però des del punt de vista gastronòmic, en certs casos dóna un gust especial a certs plats. S'utilitza àmpliament en la cuina tradicional castellana: per exemple, pel be rostit o el garrí rostit.

Riu - correc del forn de vidre

Panoràmica vall del llobregat

Fort de Bellagarda

Esquerra cami

Priorat del Coll De Panissars

Les ruïnes del priorat de Santa Maria de Panissars són al coll del mateix nom, lloc per on passava l’antiga via romana que comunicava la Gàl·lia i l'Hispània i on es trobaven la Via Augusta i la Via Domitia. Aquestes restes estan situades just sobre la ratlla de la frontera, de manera que es divideixen entre els municipis del Pertús i la Jonquera, amb la major part en el primer. A finals del segle XX es va descobrir que en aquest lloc el 72 aC el general Pompeu el Gran hi va aixecar el trofeu que hom coneixia a través dels antics historiadors i que fins llavors no s’havia pogut localitzar. El lloc de Panissars pertanyia el 878 a l’abadia de Santa Maria d'Arles, segons un precepte de Lluís el Tartamut. Una butlla del papa Sergi IV (de l’any 1011) esmenta per primer cop una església dedicada a Santa Maria vinculada encara a l’abadia d’Arles i fundada amb la protecció del comte Bernat Tallaferro de Besalú. Durant el segle XI consten donacions a favor de l’església, que en aquella època devia tenir funcions hospitaleres, pròpies d’un lloc molt transitat com aquest. L’any 1097 el papa va traspassar la jurisdicció de Panissars, de l’abadia d'Arles a Santa Maria de Ripoll que hi ha instaurar un priorat depenent d’aquell monestir. Aquest punt estratègic fou escenari de la batalla del Coll de Panissars (1285) entre les tropes franceses de Felip l’Ardit i la Corona d’Aragó de Pere del Gran, segurament a causa d’aquest esdeveniment la comunitat monàstica hauria fugit, no hi ha notícies del lloc fins el 1302 quan patia una època de declivi. Entre els segles XVI i XVII el lloc estava en decadència i va resultar afectat de ple pel tractat dels Pirineus que el deixava sobre la ratlla fronterera. Fou enderrocat el 1683 per bastir el fort de Bellaguarda, molt proper. Les propietats del priorat van continuar administrades des del bisbat de Girona, conservant el títol de prior, fins la desamortització de 1835 que ho va privatitzar. Les ruïnes del priorat benedictí estan superposades a les del trofeu de Pompeu i la via romana sobre la qual es va bastir aquell monument. Bibliografia: BADIA I HOMS, Joan (1985). L’arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. II-A. Girona: Diputació de Girona BLANGY, Marie-Louise (1981). Notre-Dame de Panissars, prieuré oublié des Pyrénées Orientales. Archéologia, núm. 152. Dijon MONSALVATJE Y FOSSAS, Francisco (1908). Nomenclator histórico de las iglesias parroquiales... Olot: J. Bonet VIVAS I LLORENS, Eduard (1993). Panissars històric i monumental. Annals de l’IEE, Núm. 26. Figueres VIVAS I LLORENS, Eduard (1995). El monestir de Panissars. Figueres: Arrels PONSICH, Pere (1996). Catalunya romànica. Vol. XXV. El Vallespir, el Capcir... Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Priorat Del Coll De Panissars

Les ruïnes del priorat de Santa Maria de Panissars són al coll del mateix nom, lloc per on passava l’antiga via romana que comunicava la Gàl·lia i l'Hispània i on es trobaven la Via Augusta i la Via Domitia. Aquestes restes estan situades just sobre la ratlla de la frontera, de manera que es divideixen entre els municipis del Pertús i la Jonquera, amb la major part en el primer. A finals del segle XX es va descobrir que en aquest lloc el 72 aC el general Pompeu el Gran hi va aixecar el trofeu que hom coneixia a través dels antics historiadors i que fins llavors no s’havia pogut localitzar. El lloc de Panissars pertanyia el 878 a l’abadia de Santa Maria d'Arles, segons un precepte de Lluís el Tartamut. Una butlla del papa Sergi IV (de l’any 1011) esmenta per primer cop una església dedicada a Santa Maria vinculada encara a l’abadia d’Arles i fundada amb la protecció del comte Bernat Tallaferro de Besalú. Durant el segle XI consten donacions a favor de l’església, que en aquella època devia tenir funcions hospitaleres, pròpies d’un lloc molt transitat com aquest. L’any 1097 el papa va traspassar la jurisdicció de Panissars, de l’abadia d'Arles a Santa Maria de Ripoll que hi ha instaurar un priorat depenent d’aquell monestir. Aquest punt estratègic fou escenari de la batalla del Coll de Panissars (1285) entre les tropes franceses de Felip l’Ardit i la Corona d’Aragó de Pere del Gran, segurament a causa d’aquest esdeveniment la comunitat monàstica hauria fugit, no hi ha notícies del lloc fins el 1302 quan patia una època de declivi. Entre els segles XVI i XVII el lloc estava en decadència i va resultar afectat de ple pel tractat dels Pirineus que el deixava sobre la ratlla fronterera. Fou enderrocat el 1683 per bastir el fort de Bellaguarda, molt proper. Les propietats del priorat van continuar administrades des del bisbat de Girona, conservant el títol de prior, fins la desamortització de 1835 que ho va privatitzar. Les ruïnes del priorat benedictí estan superposades a les del trofeu de Pompeu i la via romana sobre la qual es va bastir aquell monument. Bibliografia: BADIA I HOMS, Joan (1985). L’arquitectura medieval de l’Empordà. Vol. II-A. Girona: Diputació de Girona BLANGY, Marie-Louise (1981). Notre-Dame de Panissars, prieuré oublié des Pyrénées Orientales. Archéologia, núm. 152. Dijon MONSALVATJE Y FOSSAS, Francisco (1908). Nomenclator histórico de las iglesias parroquiales... Olot: J. Bonet VIVAS I LLORENS, Eduard (1993). Panissars històric i monumental. Annals de l’IEE, Núm. 26. Figueres VIVAS I LLORENS, Eduard (1995). El monestir de Panissars. Figueres: Arrels PONSICH, Pere (1996). Catalunya romànica. Vol. XXV. El Vallespir, el Capcir... Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Punt d'interès

Placa en memòria a la Sra Blangy (Belga) que financia el descobriment i recuperació dels treballs de recuperació de les restes arqueològiques

Memòria a l’exili

Santa Maria de Panissars

Santa Maria de Panissars és una antic monestir a cavall del municipi altempordanès de la Jonquera i de la comuna vallespirenca del Pertús. Com que està a la frontera és un monument que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i també de França. En aquest lloc es troba la fita frontera número 567 de forma piramidal, que domina les ruïnes arqueològiques. Les restes del priorat estan situades a l'extrem meridional del terme del Pertús, al costat nord-oest del Coll de Panissars i a ponent del Castell de Bellaguarda. S'hi arriba pel mateix camí que mena a aquest castell, del qual deriva cap a ponent una pista que mena al coll i a les ruïnes. Al costat de ponent d'aquests ruïnes hi ha vestigis de parets, d'hàbitats medievals, del Vilatge de Panissars. Descripció Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Panissars són a la mateixa ratlla fronterera, al Coll de Panissars. Les úniques estructures que resten dempeus són unes quantes parets i l'absis de l'església. L'absis amb planta semicircular, manté la volta de quart d'esfera. Conserva part dels muntants de l'arc triomfal. Queda, així mateix, una finestra. A l'absis hi ha restes de pintura, i s'hi aprecien colors blancs, vermells i grocs. Pels voltants de l'església resten 4 restes de mur, d'un metre d'alçària; en algun d'ells s'hi veu alguna filada en opus spicatum. L'aparell és de pedres sense escairar que en alguns punts adopten formes inclinades en opus spicatum. Història La documentació existent mostra que l'alou de Panissars pertanyia, l'any 878, a Santa Maria d'Arles, i que en aquell moment pertanyia al terme d'Agullana. El 881 fou Carlemany qui confirmava aquesta possessió: in Aguliana, ubi dicitur Pananiares. En una butlla papal del 1011 s'esmenta per primer cop l'església de Santa Maria de Panissars, la qual, segons es llegeix en el document, havia estat fundada sota la protecció del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, i de l'abat d'Arles. Per tant, entre l'any 994 i el 1010. Des de la seva construcció, aquesta església fou beneficiada per diversos senyors dels entorns, tant vallespirencs com rossellonesos i empordanesos, i se'n coneixen possessions a Sales de Llierca, Santa Bàrbara de Pruneres i la Jonquera, on l'església de Sant Martí del Forn del Vidre fou seu d'una filial del priorat de Panissars. El 1097 passà a ser possessió del monestir de Santa Maria de Ripoll, que hi fundà una institució que tenia funció hospitalera. Des de la formació del Regne de Mallorca, després del 1262, el monestir esdevingué lloc fronterer, paper que no abandonà ja mai més; això provocà que el lloc que ocupava el monestir passés a ser conflictiu en qualsevol contesa bèl·lica, amb pas sovintejat d'exèrcits i establiment d'aquarteraments. A finals del xvii, el monestir i l'església estaven abandonats, fou enderrocat el 1683, i moltes de les seves pedres van servir per aixecar el castell de Bellaguarda. El Priorat El priorat de Santa Maria de Panissars ocupà tota la plataforma oriental del monument romà existent en aquest lloc, així com part de la mateixa Via Domícia. L'església és a l'extrem nord del conjunt, al seu nord hi havia un petit recinte que en fou el cementiri, i al sud hi havia hagut un petit claustre, a l'entorn del qual hi havia les dependències monacals. L'església era de tres naus, capçades per un absis únic amb planta de ferradura. Aquest absis queda fora de la plataforma d'origen romà sobre la qual s'assenta l'església; a l'altre extrem, el pòrtic també en quedava fora, i ocupava l'antiga via romana. L'extensió de l'església era d'11,55 metres de llarg per 10,10. Sota l'absis existeix una cripta. La nau principal feia 5,40 metres d'ampla, mentre que les col·laterals en feien menys de la meitat: 2,30. El gruix de les parets era d'1 metre i mig. Dos arcs formers per banda comunicaven la nau amb els col·laterals. La planta de l'absis és de ferradura, molt marcada; la cripta, que és l'únic que conserva la coberta, té volta de quart d'esfera. Malgrat la seva avançada destrucció, les excavacions arqueològiques han permès de reconèixer de forma molt completa, les estructures del priorat. Les de l'església recorden molt les de Sant Quintí dels Banys d'Arles, amb la principal diferència que en aquesta darrera església no hi ha cripta. L'espai claustral tenia forma de quadrat, d'uns 11 metres de costat, sense restes de galeries porticades, per la qual cosa es devia tractar senzillament d'un pati entre els edificis del cenobi. Els murs es mantenen en alçades diverses, algunes de les quals arriben als 2 metres i mig. No hi ha enlloc restes de la coberta. Al nord del claustre hi ha una estança llarg i estreta, que sembla fruit d'una reforma tardana, i no se'n coneix exactament l'ús. A llevant, una altra estança llarga i més ampla, que conté restes de compartimentació; es pot tractar, per tant, del dormitori monacal. A migdia, les restes mostren l'existència de la cuina amb un parell d'estances auxiliars. A ponent, en part damunt de la via romana, mostra tres estances, on la central és més gran. Podrien tractar-se de la sala capitular i altres dependències de la comunitat. La major part de l'aparell que correspon al priorat -és a dir, el que no pertany a època romana- presenten un aparell bastant primitiu, del segle xi, principalment. Només alguns fragments d'aparell del segle xvi o XVII són posteriors, pertanyents als darrers temps d'ocupació dek priorat. Dins de l'església es van localitzar diversos enterraments, algunes en sepultures tallades a la roca, d'altres en tombes de cista i encara unes altres amb inhumacions simples de fossa. Aquesta necròpolis s'allargassa en el temps des del segle xi fins al XVI. En tot el conjunt de ruïnes s'han trobat sitges, set al claustre i d'altres a l'església. Sens dubte, es tracta de restes del poblament anterior a l'existència del priorat. La cripta conserva restes, molt malmeses, de pintura mural romànica. Pràcticament irrecognoscible, els colors trobats remeten als emprats a Sant Martí de Fenollar i Santa Maria de la Clusa.

Via Domitia

Via Domícia La Via Domícia (en llatí Via Domitia) fou una via romana que enllaçava Itàlia. Fou construïda el 120 aC pel procònsol Gneu Domici Aenobarb, dos anys abans de la fundació de Narbo Martius (Narbona). A Narbona, la Via Domícia es trobava amb la Via Aquitana, que des d'allà comunicava la costa mediterrània amb l'atlàntica del sud de la Gàl·lia. Travessava la ciutat pel fòrum, i en queden restes just davant del palau Vell de Narbona (per la banda de la porta de Gil Aicelin), que es van descobrir el 7 de febrer de 1997. Des de Ruscino cap al S es dividia en dos per anar a enllaçar amb la Via Augusta a la serra de l'Albera: un camí d'adreçava cap a la costa, prenent l'antiga ruta de la Via Heràclia, i passava vora mar fins a l'actual punt fronterer entre Cervera i Portbou; l'altre camí anava per l'interior, per les fortaleses de les Cluses, fins a trobar la Via Augusta al coll de Panissars. El camí o carrera de Carlemany En el seu pas pel Rosselló, la veu popular ha associat de fa segles el suposat camí que va seguir l'emperador Carlemany en el seu camí cap a Hispània amb la Via Domícia, fins al punt que s'havia oblidat, en àmbit popular, el nom antic de la via, i se la coneixia amb el nom de carrera de Carlemany, primer, i camí de Carlemany, després. Es tracta d'un fals camí de Carlemany, car en realitat es tracta de la romana Via Domícia

Via Augusta - vall

Via Augusta via romana que anava del Pirineu a Cadis per la costa mediterrània La Via Augusta fou una via romana que unia la península d'Hispània amb el centre del món romà. Estrictament, transcorria al llarg de la costa mediterrània: des dels Pirineus fins a Cadis. Fou la calçada més llarga i l'eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana, amb una longitud aproximada de 1.500 km. Al llarg de la història va rebre diferents noms: Abans i tot de ser construïda ja era una ruta natural coneguda des del segle vi aC amb el nom de Via Heràclea (o Via Hercúlia i Via Heràclia), ja que acabava a les mítiques Columnes d'Hèrcules. També se l'anomenà Camí d'Anníbal. Traçat Aquesta via romana unia la península Itàlica amb la ibèrica després de travessar els Alps marítims i tot el sud de França. En arribar als Pirineus, seguia cap al sud per tota la façana mediterrània peninsular fins a Cadis, ara si sota el nom de via Augusta. Va rebre la denominació definitiva per l'emperador August, arran de les reparacions que es van portar a terme sota el seu imperi, entre els anys 8 i 2 aC, que la van convertir en una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani. Connectava amb la Via Domícia al coll de Panissars, per l'interior, i a l'actual pas fronterer entre Cervera i Portbou, per la costa. Diverses ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta. A algunes ciutats com ara Bàrcino o Lucentum s'hi arribava mitjançant ramals o vies secundàries.

Torre dels Burots

Tipus Muralles i torres fortificades Període Segle XVI-XVII Situació Coll de Panissars Al Coll de Panissars, molt a prop del priorat de Santa Maria, hi una magnífica torre de planta quadrada, amb les cantoneres de pedra ben tallada i lleugerament atalussada, coberta amb un teulat a dues aigües. Té matacans de maó vist i nombroses espitlleres que testimonien el seu caràcter defensiu. En sentit estricte, és dins de territori francès, si bé a tocar de la línia fronterera. El nom de Torre dels Burots deu referir-se a la seva funció de cobrament d'impostos. Els burots eren els funcionaris que, durant el segle XIX i part del XX s'encarregaven de cobrar els drets de pas de determinats articles, en general queviures.

Restes bateria antiaeris

Cementiri militar de Panissars

Cementiri militar de Panissars Descripció El coll de Panissars és un indret dels Pirineus molt especial perquè és un dels passos amb menys alçada d’aquesta serralada. Aquest fet li ha donat, ja des d’època romana, una importància estratègica molt notable. Un exemple d’això és que aquest punt és on s’acaba la Via Domitia i comença la coneguda Via Augusta, que, passant per Tarraco, finalitza a Cadis, vorejant el Mediterrani. S’hi han trobat restes d’una mansio romana i de diversos monuments commemoratius erigits per Pompeu, anomenats Trofeus de Pompeu, que algunes fonts comparen amb l’arc triomfal de Medinaceli. D’època medieval queden restes del priorat de Santa Maria de Panissars i la crònica Bernat Desclot d’una significativa batalla entre Pere el Gran i Felip III de França i una torre dels burots, per cobrar impostos i drets duaners, d’època posterior. El coll està protegit per una fortalesa, el fort de Bellaguarda, construït per l’enginyer militar Vauban, autor de les més importants construccions militars de França. Bellaguarda, per la seva posició estratègica, va intervenir en nombrosos conflictes, és per això que estava protegida per uns 1.200 homes. Al peu del turó, i al costat de les restes romanes i medievals, s’hi va construir un cementiri militar el segle XVII. És un recinte molt senzill i sense decoracions però té dos trets distintius que el fan molt especial : tot i que molts tenen un origen anterior, la majoria de cementiris que podem visitar actualment daten del segle XIX o XX; el cementiri de Panissars és dos segles anterior; l’altre tret distintiu i únic és que la frontera actual el creua longitudinalment. El recinte està envoltat per murs perimetrals de carreus de mitja alçada i té planta irregular. La porta d’accés, sense llinda, és de ferro sense decoracions. Fins fa un parell d’anys, la porta era de fusta. En entrar hi trobarem unes 40 tombes, la majoria d’elles marcades amb una creu llatina de ferro pintades de blanc i sense identificar. Al centre del recinte un vell màstil sense bandera i un xiprer sec acompanyen una creu llatina de ferro. La majoria de tombes estan assenyalades amb els distintiu Souvenir Français, que és un organisme format per voluntaris que des de la guerra franco-alemanya de 1870 es dedica a renovar, restaurar i adornar amb flors les tombes i els monuments de les persones mort pour la France. Actualment cuiden més de 130.000 tombes i més de 200 monuments. Les creus blanques del cementiri de Panissars van ser posades per aquesta associació i, per tant, no són les originals. Les úniques tombes identificades amb inscripcions són les següents : Ci-git / Celine Petrucci / decedeé le 30 / de Decembre 1898 / Agee de 3 ans És la tomba d’una nena, possiblement filla d’algun dels militars de la fortalesa. Ici repose / Joseph Guépratte / Chevaliére de la Légion / d’Honneur décoré de la / Médaille Militaire / Né le 14 juillet 1814 / Malzeville / Décédé au fort de Belegarde le 12 fevrier / 1870 / Regrets Eternels. La llosa més gran correspon a Alphonese Ely Moureau (1831-1837), que era fill del comandant de Bellaguarda. No conté cap ornament. Al centre, hi trobarem la tomba d’un cavaller d’honor, el nom del qual és difícil de llegir ja que la pedra està molt malmesa. Té forma de disc amb una sèrie d’ornaments florals. I, per últim, molt a prop, trobarem una petita pedra tombal amb inscripció però sense decoracions. Una dels detalls que més criden l’atenció és una de les tombes a la banda dreta de l’entrada ja que està decorada amb dos motlles de dues botes o de dos peus, sense detalls. En resum, un indret interessant i únic. Us animem a visitar-lo ja que accedir-hi és molt fàcil : des d’un carrer de Le Perthus, perfectament senyalitzat, arribareu als peus del fort de Bellaguarda a uns centenars de metres. Per un camí asfaltat arribareu, després de tres o quatre revolts, al coll de Panissars.

Panoràmica sobre les restes arqueològiques i trobada de la via Domitia i via Augusta

Fort de Bellaguarda

EL FORT DE BELLAGUARDA JOIA DE L'ARQUITECTURA MILITAR El Vallespir és una comarca marcada per la història, situada als peus dels Pirineus, convertint-se així en limítrof amb Espanya, aquest emplaçament geogràfic ha influït fortament en el territori. El Fort de Bellaguarda, construït per Vauban al segle XVII basat en fortificacions anteriors, és una obra mestra de l’arquitectura militar. L’arquitecte va decidir construir una autèntica ciutadella el 1668. Mentre l’obra estava en curs, el 1674, les tropes espanyoles es van apoderar de la fortalesa, i després van decidir modificar-la ells mateixos. Però aquestes obres mai van veure la llum perquè el 1675 els francesos van recuperar la possessió del Fort. A partir de llavors, la fortalesa deixarà de tenir un paper important en la història fins a la Segona Guerra Mundial, quan el monument servirà com a camp d’internament al gener i febrer de 1939 durant el període fosc de la Retirada. Actualment accessible als afores.

Fort de Bellaguarda

Fort de la Bellaguarda (El Portús) (La Jonquera - Alt Empordà) El Portús - Fort de la Bellaguarda Tipus Castell Període Segle XVI-XVII Autor Christian Rousselot de Monceaux Situació Coll de Panissars - Accés des del Portús Tot i que pertany a territori francès, la seva proximitat al Portús (en part dins el terme de la Jonquera) ens ha motivat a incloure'l dins dels elements patrimonials d'aquest municipi, malgrat no formar-ne part. Està ubicat al Coll de Panissars. Té el seu origen en un castell del segle XIII fet construir per Jaume II, rei de Mallorca i senyor del Rosselló. L'any 1680 s'inicia la construcció del castell modern, projectat per Christian Rousselot de Monceaux, sota la supervisió del conegut enginyer Vauban. Està format per dos cossos fortificats, separats. El principal té forma bàsicament pentagonal, amb un glacis de gairebé 1 km diversos nivells emmurallats. Podia acollir una guarnició de 600 homes. Compta també amb una capella

Fort de Bellaguarda

Fort de la Bellaguarda (El Portús) (La Jonquera - Alt Empordà) El Portús - Fort de la Bellaguarda Tipus Castell Període Segle XVI-XVII Autor Christian Rousselot de Monceaux Situació Coll de Panissars - Accés des del Portús Tot i que pertany a territori francès, la seva proximitat al Portús (en part dins el terme de la Jonquera) ens ha motivat a incloure'l dins dels elements patrimonials d'aquest municipi, malgrat no formar-ne part. Està ubicat al Coll de Panissars. Té el seu origen en un castell del segle XIII fet construir per Jaume II, rei de Mallorca i senyor del Rosselló. L'any 1680 s'inicia la construcció del castell modern, projectat per Christian Rousselot de Monceaux, sota la supervisió del conegut enginyer Vauban. Està format per dos cossos fortificats, separats. El principal té forma bàsicament pentagonal, amb un glacis de gairebé 1 km diversos nivells emmurallats. Podia acollir una guarnició de 600 homes. Compta també amb una capella

Fort de Bellaguarda

Fort de la Bellaguarda (El Portús) (La Jonquera - Alt Empordà) El Portús - Fort de la Bellaguarda Tipus Castell Període Segle XVI-XVII Autor Christian Rousselot de Monceaux Situació Coll de Panissars - Accés des del Portús Tot i que pertany a territori francès, la seva proximitat al Portús (en part dins el terme de la Jonquera) ens ha motivat a incloure'l dins dels elements patrimonials d'aquest municipi, malgrat no formar-ne part. Està ubicat al Coll de Panissars. Té el seu origen en un castell del segle XIII fet construir per Jaume II, rei de Mallorca i senyor del Rosselló. L'any 1680 s'inicia la construcció del castell modern, projectat per Christian Rousselot de Monceaux, sota la supervisió del conegut enginyer Vauban. Està format per dos cossos fortificats, separats. El principal té forma bàsicament pentagonal, amb un glacis de gairebé 1 km diversos nivells emmurallats. Podia acollir una guarnició de 600 homes. Compta també amb una capella

Dreta - Baixant a les casernes

Panoràmica Casernes

Casernes Fort de la Bellagarda

LA FORTALESA DE BELLAGUARDA Bellaguarda ocupa una superfície de 140.000 m2, dels quals 8.000 estan edificats. Està composta per un camí cobert amb un parapet i un glacis que envolta la fortalesa; un fossat excavat a la roca i d’una primera muralla formada per cinc baluards: del Pertús, de Sant Andreu, de Panissars, d’Espanya i del Precipici. Entre el baluard del Pertús i el de Sant Andreu es troba l’accés principal, la gran porta de França dotada d’un pont llevadís que, a gran alçada, creua un estanc artificial situat en el fossat. Entre el baluard d’Espanya i el del Precipici s’obre la porta d’Espanya, també com a pont llevadís. Davant de la porta de França s’estén un revellí accessible per un tercer pont llevadís. Els altres dos revellins defensen les cortines situades entre els baluards de Sant Andreu i el d’Espanya. La segona muralla s’aixeca sobre els terraplens dels baluards i les seves cortines, està composta per cinc petits baluards amb les cortines corresponents, superposats als de la primera muralla, un d’ells és una torre circular o baluard rodó, que per la seva originalitat constitueix un element excepcional i característic de la fortalesa. Aquest segon recinte determina de manera perimetral l’espai en què s’aixequen les diferents dependències on feia la seva vida la guarnició, presidides per la capella, al nord, sobre la qual es troba el pavelló del Governador, i seguits a un costat i l’altre, per les casernes de la tropa i els pavellons dels oficials. Aquests edificis delimiten l’ampli espai ocupat pel Pati d’Armes. Totes aquestes construccions posseeixen soterranis a prova de bomba, que allotjaven la fleca, les cavallerisses, els allotjaments de la tropa en temps de guerra, etc. Situada en el cim d’un pujol granític, la fortalesa no es podia abastir de cap deu. Per resoldre aquest problema tan important, es varen projectar cinc cisternes que recollissin les aigües pluvials. Al 1683, Vauban feia una estimació de la seva capacitat: quan estiguessin plenes, hi hauria aigua per a 1.200 homes durant quatre mesos i mig, a raó de tres litres diaris per a cadascú si no plovia ni una sola gota d’aigua. No obstant això, aquestes cisternes es van considerar insuficients, ja que es van portar a terme treballs d’excavació d’un pou interior del baluard de Sant Andreu. Aquest pou és una obra colossal totalment excavada a la roca, amb una profunditat de 63 m i amb un diàmetre de 5 m. La part superior està revestida amb maçoneria. L’alçada mitjana de l’aigua varia entre els 27 i els 30 metres, la qual cosa representa un volum aproximat d’uns 800.000 litres. EL FORTÍ I ELS REDUCTES Al 1674 l’exèrcit espanyol va recuperar Bellaguarda. Una de les raons per les quals varen forçar la capitulació va ser que els assetjadors varen aconseguir situar quatre canons a uns pocs centenars de metres al sud de la fortalesa, on s’aixecava una dèbil defensa amb estacada de fusta. Aquesta artilleria va causar un gran desgast a la plaça. Tan aviat com els francesos van recuperar la fortalesa l’any següent, van decidir construir un fortí amb maçoneria sobre aquest emplaçament estratègic. Es tracta d’una fortificació amb traçat d’hornabec tancat, composta per dos mitjos baluards amb la seva cortina pel costat sud, el que mira cap a Espanya. El costat nord es troba defensat per una dent de serra i un reducte. Es va excavar un fossat al peu de la cortina oest i també en la part del front sud, d’aquesta manera la resta era inaccessible per la pròpia naturalesa del terreny. Un camí cobert envolta aquesta obra i la comunica amb la fortalesa. L’entrada a l’hornabec o fortí es troba protegida per un fossat i un pont llevadís, avui desapareguts. A més dels pavellons per a un centenar de soldats, cavallerisses i un polvorí situat en el front nord, té una petita plaça d’armes sota la qual es troba la cisterna amb un bonic pou cobert. A fi de completar la defensa de la plaça i la vigilància de les altures properes, es van construir al voltant de la fortalesa forts reductes a diferents alçades: reductes del Precipici (1668), de Panissars (1678), i del Pertús (1693).

Punt d'interès

LA FORTALESA DE BELLAGUARDA Bellaguarda ocupa una superfície de 140.000 m2, dels quals 8.000 estan edificats. Està composta per un camí cobert amb un parapet i un glacis que envolta la fortalesa; un fossat excavat a la roca i d’una primera muralla formada per cinc baluards: del Pertús, de Sant Andreu, de Panissars, d’Espanya i del Precipici. Entre el baluard del Pertús i el de Sant Andreu es troba l’accés principal, la gran porta de França dotada d’un pont llevadís que, a gran alçada, creua un estanc artificial situat en el fossat. Entre el baluard d’Espanya i el del Precipici s’obre la porta d’Espanya, també com a pont llevadís. Davant de la porta de França s’estén un revellí accessible per un tercer pont llevadís. Els altres dos revellins defensen les cortines situades entre els baluards de Sant Andreu i el d’Espanya. La segona muralla s’aixeca sobre els terraplens dels baluards i les seves cortines, està composta per cinc petits baluards amb les cortines corresponents, superposats als de la primera muralla, un d’ells és una torre circular o baluard rodó, que per la seva originalitat constitueix un element excepcional i característic de la fortalesa. Aquest segon recinte determina de manera perimetral l’espai en què s’aixequen les diferents dependències on feia la seva vida la guarnició, presidides per la capella, al nord, sobre la qual es troba el pavelló del Governador, i seguits a un costat i l’altre, per les casernes de la tropa i els pavellons dels oficials. Aquests edificis delimiten l’ampli espai ocupat pel Pati d’Armes. Totes aquestes construccions posseeixen soterranis a prova de bomba, que allotjaven la fleca, les cavallerisses, els allotjaments de la tropa en temps de guerra, etc. Situada en el cim d’un pujol granític, la fortalesa no es podia abastir de cap deu. Per resoldre aquest problema tan important, es varen projectar cinc cisternes que recollissin les aigües pluvials. Al 1683, Vauban feia una estimació de la seva capacitat: quan estiguessin plenes, hi hauria aigua per a 1.200 homes durant quatre mesos i mig, a raó de tres litres diaris per a cadascú si no plovia ni una sola gota d’aigua. No obstant això, aquestes cisternes es van considerar insuficients, ja que es van portar a terme treballs d’excavació d’un pou interior del baluard de Sant Andreu. Aquest pou és una obra colossal totalment excavada a la roca, amb una profunditat de 63 m i amb un diàmetre de 5 m. La part superior està revestida amb maçoneria. L’alçada mitjana de l’aigua varia entre els 27 i els 30 metres, la qual cosa representa un volum aproximat d’uns 800.000 litres. EL FORTÍ I ELS REDUCTES Al 1674 l’exèrcit espanyol va recuperar Bellaguarda. Una de les raons per les quals varen forçar la capitulació va ser que els assetjadors varen aconseguir situar quatre canons a uns pocs centenars de metres al sud de la fortalesa, on s’aixecava una dèbil defensa amb estacada de fusta. Aquesta artilleria va causar un gran desgast a la plaça. Tan aviat com els francesos van recuperar la fortalesa l’any següent, van decidir construir un fortí amb maçoneria sobre aquest emplaçament estratègic. Es tracta d’una fortificació amb traçat d’hornabec tancat, composta per dos mitjos baluards amb la seva cortina pel costat sud, el que mira cap a Espanya. El costat nord es troba defensat per una dent de serra i un reducte. Es va excavar un fossat al peu de la cortina oest i també en la part del front sud, d’aquesta manera la resta era inaccessible per la pròpia naturalesa del terreny. Un camí cobert envolta aquesta obra i la comunica amb la fortalesa. L’entrada a l’hornabec o fortí es troba protegida per un fossat i un pont llevadís, avui desapareguts. A més dels pavellons per a un centenar de soldats, cavallerisses i un polvorí situat en el front nord, té una petita plaça d’armes sota la qual es troba la cisterna amb un bonic pou cobert. A fi de completar la defensa de la plaça i la vigilància de les altures properes, es van construir al voltant de la fortalesa forts reductes a diferents alçades: reductes del Precipici (1668), de Panissars (1678), i del Pertús (1693).