Collet de Vilardebò, Collet de Martí Farràs, Collet de Sant Martí i Tagamanent (100 cims)

Ruta circular passant per
- Collet de Martí Farràs (1.3 km)
- Turó dels Reis (1.5 km)
- Collet de Sant Martí (2.3 km)
- Tagamanent (3.1 km)

ITINERARI

He fet el cim de Tagamanent moltes vegades, és un cim humil però amb unes vistes extraordinàries de 360º. Quasi sempre havia pujat amb nens o amb gent poc caminadora, avui volia fer una matinal, per tornar a dinar a casa, però una mica més llaga que la curta ruta que surt del pàrquing del Collet de Sant Martí. Per això he decidit fer la ruta marcada per un company de Wikiloc “karibungo”, era el temps just de caminar una mica i tornar a dinar a Barcelona.
Si vens de Barcelona has d’entrar al poble de Tagamanent i seguir les senyals que indiquen la direcció Turó de Tagamanent- Pla de la Calma, no hi ha pèrdua. La pista és força empinada i estreta, cal anar en compte, però no ofereix cap dificultat ja que està asfaltada.
Deixem el cotxe en un petit aparcament que hi ha al collet de Vilardebò,
amb capacitat de quatre / cinc cotxes (coordenades 41°44'54.4"N 2°16'52.9"E), aquí iniciem i finalitzarem la ruta.
Comencem a caminar i uns trenta metres carretera amunt trobem una desviació a l’esquerra que indica direcció al Soler. La pista és còmoda de caminar però de pronunciada pendent. Després de un 700 m de del inici deixem la pista ampla i girem a la dreta per una altra una mica més estreta, (si mires la imatge del track ho veuràs clar de seguida). Aquesta pista més petita, en molts trams, està empedrada de roques metamòrfiques esquistoses. Continuem fins al Collet de Martí Farràs. En aquest punt hem d’estar alerta, entronquem amb una pista esquerra – dreta, però nosaltres hem de continuar ben bé recte, per un camí que no és tan ample, és el GR-5 (marques vermelles i blanques) molt bé senyalitzat amb pilones verdes. En aquesta zona les roques esquistoses són també evidents
Seguim el GR-5 ja sense cap entrebanc fins al Collet de Sant Martí on trobem de nou la pista asfaltada i un espaiós aparcament per deixar el cotxe si vols pujar al turó de Tagamanent per la ruta més curta. Aquí un panell informatiu del Parc del Montseny t’ensenya les possibles rutes per la zona.
La pujada al turó es fa per un còmode corriol sense dificultat, el PR-C 213, marques grogues i blanques . Tot pujant hem vist senyals que avisaven de perill d’esllavissaments, alerta si plou!
Arribem al cim! Ara feia temps que no pujava i he tingut la grata sorpresa de veure com les obres de restauració han deixat l’església de Santa Maria, romànica del segle Xll, molt maca, neta, polida i amb una bona reixa per evitar l’entrada. PERFECTE!!!. Fa temps, servia d’aixopluc i alguna cosa més, doncs es feia foc a dins i estava plena de brutícia. El castell també està en reforma tot i que menys avançada la seva restauració.
La vista des del cim és espectacular cap al est es veu el Montnegre i el mar Mediterrani traient el nas com un mirall il·luminat pel contrallum del sol que li toca aquesta hora. Cap el Sud es veu amb claredat la torre de Collserola i una mica més a la dreta en primer pla les Cingles de Bertí, darrera , el massís de Sant Llorenç i el Montcau, per sobre en últim pla les agulles de Montserrat. Cap a l’oest en primer terme el poble de Centelles, enlairant la vista cap a la muntanya es distingeix la Serra de Peguera i la serra d’Ensija una mica més a la dreta, ja cap N.O. es veu tot el Pirineu oriental amb una mica de neu, no es podem distingir bé els cims doncs uns nivols embruten la vista,, Com quasi sempre que hi ha anticicló tenim la plana de Vic ben coberta de boira. Cap el nord es veu el pla de la Calma coronat pels cim del Sui i el Saumon, al fons es veu Collsacabra. Avui la vista, com ja he dit no era gaire bona, però aquest cim és una magnifica atalaia per badar contemplant el paisatge.
Ara comencem a baixar, superat el tram més empinat del Turó trobem a la dreta un camí barrat, que indica que per allí no continua el PR-C. Nosaltres agafem aquest desvio. El sender és estret però molt maco, passa entre boscos d’alzines. No està marcat, però no té pèrdua. Hi ha moments que té força pendent, alerta si el terra està mullat doncs el terra és molt argilós. Al final del camí hem sortit a una pista ampla, cap a l’esquerra sortim de nou a la carretera asfaltada i cap a la dreta anem a parar al tram de pujada a l’alçada del Collet de Martí Farràs. Si hagués de fer de nou la ruta potser agafaria aquesta direcció, doncs la baixada per la carretera és poc atractiva. Però teníem presa i hem seguit el track que portaven des del començament. Quan sortim a la carretera girem a la dreta i baixem 1,4 quilòmetres fins al Coll de Vilardebò on tenim el cotxe.

Santa Maria de Tagamanent

Santa Maria de Tagamanent és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Edifici romànic del segle xii, orientat a l'oest. Compta amb una porta adovellada amb dos arquivoltes i columnes cilíndriques de base octogonal, coronades per uns collarets a manera de capitell. Rosetó a sobre. El campanar, de dos forats, s'erigeix segons l'eix vertical que configura la porta. Hi ha dues naus laterals d'època posterior, possiblement del gòtic, delimitades també a la línia de façana. La nau esquerra té una finestra, mentre el costat dreta en té tres. Volta apuntada, de tres trams i absis. A la dreta hi ha la sagristia. Les quatre naus laterals són de creueria. L'edifici ha estat restaurat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (els treballs arqueològics duts a terme encara queden sense publicar). Al voltant hi ha restes d'edificis annexes i una porta que data del 1736.
El lloc és esmentat per primera vegada el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. L'església és citada el 1009. El 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la vaig cedir a l'abat de Santa Fe de Conques per fer-hi un priorat. No es va fer, i va passar a Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona, una cessió confirmada pel bisbe de Vic el 1148.
Casserres va caure en decadència i la comunitat de Tagamanent no va tenir continuïtat, si és que mai no es va arribar a establir. La regiren fins al 1331 (entre 1148 i 1257 tenien amb seguretat la titularitat del capellà), sent parròquia, després de l'intent de passar la parroquialitat a la Sant Martí. A partir del segle xiv consta sempre com del bisbat de Vic.
Després del terratrèmol de Catalunya del 1448, l'edifici va ser reconstruït. Des del segle xvi figura com a parròquia. Al llarg del segle xvi es van fer algunes petites obres de manteniment de l'edifici i el dotaran d'alguns retaules nous. L'any 1578 es van iniciar una sèrie de reformes que duraran fins al 1619 i que representaren una gran remodelació de l'edifici. Així s'hi afegiren dues naus laterals i la capella del Roser, s'eliminarà el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada i se'n refà la coberta.
A partir de mitjan segle XVlll, tot i que s'havia construït la casa rectoral, l'església va entrar en un estat d'abandonament progressiu accentuat a l'inici del segle xix quan el lloc és definitivament abandonat.[ Tingué com sufragània la de Santa Eugènia fins al 1878, però des del 1940 i fins a l'actualitat, és aquesta darrera la que té la parroquianatge del terme..
Actualment el recinte ha estat restaurat a la seva totalitat per la Diputació de Barcelona, l'actual propietari. De la construcció romànica se'n conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit, apuntada, així com les restes de la Sala Comtal del Castell de Tagamanent.
(Wikipèdia)