Colomers - Ruta del Ter - Sant Romanç de Sidillà

CAT

Ruta que iniciem al poble de Colomers, al pàrquing que hi ha davant del restaurant El Cargolet, al Carrer Costa Brava 9. Es en sentit contrari a les agulles del rellotge, es senzilla de fer i de seguir, nomes s´ha de tenir compte al tram de carretera a Sant Llorenç de les Arenes. Si es vol tenir mes indicacions del recorregut, cliqueu a la font d´aquest itinerari, en aquest cas en sentit horari. S´ha afegit waypoints amb les desviacions principals, per si es vol fer un seguiment actiu i no tenir que estar pendent del GPS per gaudir mes de la natura.

CAST

Ruta que iniciamos en el pueblo de Colomers, en el parking que hay frente al restaurante El Cargolet, en la Calle Costa Brava 9. Es en sentido contrario a las agujas del reloj, es sencilla de hacer y seguir, solo hay que tener precaución en el tramo de carretera de Sant Llorenç de les Arenes. Si se quiere tener más indicaciones del recorrido, clique en la fuente de este itinerario, en este caso en sentido horario. Se ha añadido waypoints con las desviaciones principales, por si se quiere realizar un seguimiento activo y no tener que estar pendiente del GPS para disfrutar más de la naturaleza.


Informació addicional gencat.cat

El terme municipal de colomers es troba situat a l'esquerra del riu Ter, en un sector pla a vora del riu i amb un altre sector més accidentat, ondulat pels estreps més occidentals de les serres que separen les conques del riu Ter i del Fluvià.
L'aigua és una de les característiques de la població de Colomers capitalitzada pel riu Ter i per la resclosa on comença el Rec del Molí, canal artificial que des de fa molts segles permet de regar les terres planeres de la riba esquerra del curs inferior del Ter1.
A les obres de restauració de l'església, l'any 1980, es varen localitzar en els fonaments del clos monacal set sitges i material divers d'època ibèrica i romana, el posa de manifestest que possiblement es tracta d'un lloc habitat ja en època indigeta2.
L'existència d'un tram de 150 metres de camí romà i un mil·liari, així com diversos vestigis localitzats a la població, fan pensar en un assentament romà, possiblement una villa2.
L’any 844 es troba documentada una cel·la existent “apellata Columbariis sita super fluvium Taceram”, depenent del monestir de Sant Medir1. La seva església podria correspondre a l'edificació visigòtica sobre la qual es va bastir l'actual església romànica, quina base es va trobar a sota el presbiteri2.

La Resclosa de Colomers i el rec del Molí
El riu Ter, des de Colomers fins al mar, forma una subcomarca, la Plana Baixa del ter, per la seva unitat geogràfica i d'influències de població. Antigament, el riu Ter havia tingut altres noms, extranys com el de Sambroca o Alba, el Ticis o Thetis donat pels ibers, Tezere, Texaro, Tacerum, Tether, Tetler, Teyzer, Ticeris, Teer o Ther, anomenat des de l'Alta Edat Mitjana.
La resclosa la trobem documentada l'any 1224, en una donació d'unes terres de Colomers a l'abat d'Amer, on es parla del reclosario, vora el camí que "exiliit de rupe super vilarem (Sobirànigues) et vadir ad ecclesiam Sancti Romani de Fuxano", és a dir, "la resclosa que surt de la roca de Sobirànigues i va a l'església de Sant Romà". Sant Romà de Cidillà, és a l'altra cantó del bramador, enmig del bosc.
El segle XIV, a Colomers hi ha un rec del molí. En un procés de 1324, es parla del "recho molendini"; "terra in qua transit rechus molendini, in Ramema", "proppi molendinum d'en Martí", "rechus qui vadit at canal". Actualemt, vora Ramema, encara Joan Pujol (En Pau del Raval) hi té un camp amb el nom de "Camp del Molí".
El segle XVI, en temps de Felip II i per concessió reial, Jaume de Cardona, del castell de Verges, tenia la propietat dels drets d'aigua de la resclosa de Colomers, que incloïa els drets sobre els molins de Jafre, Verges i Bellcaire.
A finals del segle XVI passa a mans del Baró de Sant Mori i l'any 1647 n'és propietari el Marquès de Ciutadilla, també per concessió reial.
Per enllaç matrimonial dels Ciutadilla, el 1824 passa als marquesos de Sentmenat, que l'han conservada fins avui. Actualment els drets dels Sentmenat els posseeix Pere Coderch de Sentmenat.
La Resclosa i el rec del molí portaren mals de cap al poble i als Ajuntaments veïns. Sovint el Marquès deixava la presa bruta, embossant-se en les inundacions. D'altres vegades enfondia la presa perquè l'aigua no arribés al rec del Molí. Sovint la gent dels pobles veïns s'han de reunir i formar un col·lectiu per defensar els seus interessos davant les pretencions del Marquès sobre les aigües.
El Registre de la Propietat de Girona de l'any 1868, descriu la resclosa de Colomers, com a puntada sobre terrenys de de la Casa Quintana de Colomers i sobre el Puig del Suro de Sant Llorenç de les Arenes, propietat del comte de Foixà. Té 950 m. de llarg, una superfície de 6990 m2. i un pont en el camí de Colomers a l'Escala. Hi ha una cabana per a guardar les eines. Els Sentmenat tenen dret sobre l'aigua i els molins, fins el mar, i poden treure llenya i sorra del bosc del Comú de Colomers, de 14 vessanes.1
Pel manteniment i control de la resclosa hi havia el “rescloser” que, apart de controlar les comportes, feia les tasques de manteniment i reparació dels murs de contenció, per això disposava de la pedra de la pedrera, pólvora, estaques i claus. Tenia casa a Colomers2.

Sant Romà de Sidillà
Sant Romà de CidillàLa primitiva parròquia de Sant Romà de Sidillà, era citada el 1065 (CDS, 314), amb Temple del segle. X (Catalunya Romànica, VIII, 213-214), es traslladà abans de 1313 (Delmes, 264) a l'església de Sant Llorenç (municipi de Foixà).
El poblat es localitza a uns 3 quilòmetres de Foixà, en un indret anomenat Sant Romans. Podria ser del segle VII i l'església preromànica és un edifici de 22 metres de llargada, amb dues portes, la original ubicada a la façana de migdia i d'arc escanyat i una de nova, oberta en un pòrtic afegit a ponent. També hi havia una petita porta secundària, de 63 centí­metres, situada a l'extrem de llevant del mur de tramuntana, però que va ser tapiada des de molt antic. El temple és d'una sola nau amb absis trapezoïdal a llevant, coberts amb una volta de ferradura poc acusada, en la que encara es pot observar l'encanyissat que s'utilitzà en la seva construcció, el qual formava un curiós enreixat. Està dividida en dues crugies per un arc de ferradura i està pavimentada amb un enllosat de llambordes escairades. Al costat s'entreveuen uns bancs d'obra correguts. El presbiteri està separat de la resta de la nau per uns cancells de 30 centí­metres d'alçada, testimonis d'un ritual litúrgic d'arrel molt antiga. Els murs estan construïts en forma d'opus spicatum , igual que un mur localitzat uns 100 metres més al nord que podria pertànyer a l'ermita de Sant Sebastià o a una antiga torre de defensa.
Els documents medievals l'anomenen de diferents formes: Sicilianum, Ciziciliano, Ceziliano, Cidiliano o Sidilianum, i toponí­micament el trobem com a Sidillà, Sedillà o Cidillà.
La primera notí­cia que es té d'aquest indret l'aporta un document del 14 de juny de l'any 983. Posteriorment a l'any 1065, figura com a parròquia, sota el domini de la seu de Girona. Es creu que el lloc va quedar deshabitat a la segona meitat del segle XIII o a les primeries del XIV, sense saber-ne el motiu exacte. Potser la pesta negra de 1348 o a causa de l'avanç de les dunes o per motiu del desviament del Ter per part del Compte d'Empúries, als voltants del canvi entre els segles XIII i XIV. Altres indrets d'un estil similar es despoblaren també per aquelles èpoques, com per exemple Sant Esteve de Caulés a la Selva o Lloret Salvatge a Amer.
Quan es va netejar hi havia una gran quantitat de bocins de ceràmica, des de l'ataronjada tardo-romana del segle V-VI, fins a la medieval dels segles XI-XIII. A migdia i a ponent de l'església es varen trobar restes d'ossos que poden indicar la presència de la necròpoli. La manca de professionals en el primer moment de l'excavació ha impedit un estudi exhaustiu i cientí­fic de la descoberta.
Poblat de CidillàActualment és un poble medieval completament abandonat, situat al mig d'una pineda i ple de bardisses. A partir del seu abandonament la sorra de les dunes esperonades per la tramuntana, van cobrir-lo totalment deixant al descobert únicament la volta de l'església, a la que es podia accedir per un forat al sostre i que utilitzaven els pastors com a refugi. L'extracció d'àrids la va posar al descobert i a l'any 1973 es va fer una neteja per un grup espontani, que la va alliberar de sorra i vegetació i va fer una petita intervenció d'apuntalament i conservació, potser amb més bona voluntat que encert, ja que les excavacions no van estar assistides per cap equip d'arqueòlegs. El 1984 les obres es varen interrompre i el deteriorament es fa cada vegada més evident, de tal manera que, si no s'hi posa remei, l'església més antiga del Baix Empordà acabarà totalment enrunada.
Miquel Oliva Prat, ja va parlar d'aquest indret en una notí­cia publicada a l'any 1959, en que l'identificava com l'església preromànica de Sant Romà.