Corça - Millars - Monells 16-12-2012

GARRIC

El garric (Quercus coccifera) és una planta semblant a l'alzina però de port arbustiu. El fruit és una gla. Noms En català aquesta planta se la coneix amb molts noms populars: Coscoll i els seus derivats, comuns a les Illes Balears, País Valencià, Penedès, Ribera d'Ebre i Baix Ebre, entre altres llocs; coscoll roig, coscoll roger, coscó o cuscó, coscona, coscolla. Garriga i els seus derivats; garritx, garriga, garriguella, garroll, garrulla, garric roig, Grana i els seus derivats; grana d'escarlata, graneta, grana vermelló, . Alzina ravell Descripció: El garric, de la família de les fagàcies, és un arbust o petit arbret molt ramificat que sol arribar fins als 2 metres d'alçada. Cobert de fulles perennes de color verd intens, dures i amb el marges punxants, arriba a crear formacions molt denses i comunitats permanents. El seu fruit és una aglà de peduncle curt i cúpula eriçada. Floreix d'abril a maig i fructifica durant l'agost de l'any següent. És una espècie que viu en zones seques i assolellades, acceptant precipitacions anuals d'entre els 400 i els 800mm, preferiblement.

BASSA ESCLOPATER

CAN VERD VELL

CAN CARRERES

CAN GIRONES

MAS LLOVERES

CAN MOSTERA

CAN NOGUER - CAN BATLLE

CAN RODRIGO

CAN XIQUETER

CAPELLA DE SANTA CRISTINA

Santa Cristina de Corçà és una ermita romànica del segle XII situada al municipi de Corçà, al Baix Empordà. El document més antic que dóna notícia de l'ermita data de 1426 i correspon al permís del bisbe per poder demanar caritat i obtenir fons per a finançar el manteniment de la capella. La construcció consta d'una sola nau i absis de planta amb tendència a la forma de ferradura. La base de l'absis és del segle X i la resta de l'edificació pertany al segle XII. Ambdues parts es diferencien pel tipus de carreu: pedra sense treballar a la base del segle X i blocs de pedra ben tallats a l'obra del segle XII. En el frontis s'hi obre una petita porta d'arc de mig punt amb grans dovelles i a sobre hi ha una finestra espitllerada i la base d'un campanar de paret. En el mur lateral de mig dia una altra porta rectangular. La volta és també de carreuada lleugerament apuntada.A l'interior, el terra és enrajolat i adossat al mur hi ha un banc d'obra. La llum hi penetra per dues finestres molt petites. La lleu elevació del terreny sobre el que està assentada i el fet de l'abundància de tègules i fragments d'àmfora en els camps que l'envolten i en una excavació feta el 1981, fan pensar que està construïda sobre els enderrocs d'un edifici d'època romana. Santa Cristina podria haver estat edificada sobre un lloc dedicat anteriorment al culte pagà: les restes romanes evidents, la dedicació del temple a una màrtir dels primers segles i l'antiguitat de la part més vella de l'edifici així ho suggereixen. L'ermita contenia el retaule gòtic de Santa Cristina (1450-1500), obra del Mestre d'Olot, que actualment es pot veure al Museu d'Art de Girona. L'obra descriu amb gran realisme els detalls del martiri de Santa Cristina de Bolsena, verge i màrtir.

CASA TONI

ESGLESIA DE SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA (MILLÀS)

Església de Sant Iscle i Santa Victòria Fou inicialment l'església del castell de Millars. A finals del segle XIV (1387), la documentació l'esmenta en estat ruïnós. Se suposa que era un senzill edifici d'una sola nau construït segons les formes llombardes dins el segle XI. Avui dia conserva elements romànics junt amb modificacions d'època renaixentista i moderna.

ESTANY DE MILLAS

FITA i MAS ESCLOPETER

FONT DEL CONTE

FONT LAS MALLENAS

FORN MORU de CAN LLOBET

MAS CALVÒ

MILLÀS

El nom del lloc de Millars, situat a un quilòmetre escàs de Madremanya, va tenir diverses denominacions: «Villa Miliasa» (881),«Milars» (1065), «Mias» i «Milliare»(1279).Segons Jaume Marquès Casanovas (professor del seminari de Girona i canonge de la catedral): «el fons del vall fou antigament un llac, el qual fou dessecat pels volts del segle X i a partir d’aleshores va ser construït el castell de defensa i l’església de la seva dependència, Sant Iscle i Santa Victòria, de la qual hi ha notícies l’any 1387 sobre el modest temple que es trobava aleshores arruïnat. Una tomba al peu de l’altar mostrava el blasó dels senyors de Millàs, consistent en camp d’or amb banda de güella acompanyada de dues espigues de mill del seu color natural, una a cada costat». Del 1152 tenim notícies d’un Bernardo de Miars, i noranta anys després Berenguer de Miars, de la parròquia de Madremanya, prestà, per raó dels delme del lloc de Millars, homenatge al prelat gironí. El castell (s.XIV) fou assaltat pels remences el novembre de 1485, i l’any 1671 consta anomenat el castro de Millas en terme parroquial de Matremagna. Va ser propietat de Carles de Gomar qui es va encarregar de la seva restauració fins a l’estat actual.

MOLI D'EN CRISTO

MONELLS MURALLES

El barri del Castell El barri del Castell s'estén entre el pujol on es dreçava el castell medieval i la riba de la riera. En aquest lloc se celebrava l'antic mercat; ho demostren els elements arquitectònics que es conserven en aquest conjunt monumental, d'indubtable categoria, que ha estat restaurat encertadament pels serveis de la Diputació de Girona. El barri del Castell és un petit conjunt urbà ben característic de poble de mercat, centrat per la magnífica Plaça Major, recinte en forma de rectangle irregular. La seva banda del nord és porticada i la de migdia, parcialment, també. Les arcades —de llum i alçada irregulars— són de forma rebaixada; les cases presenten elements dels segles XV al XVIII. En una de les façanes s'ha descobert una curiosa finestra d'arc de ferradura. En el costat oriental de la plaça hi ha l'antiga casa del comú, que té una finestra coronella gòtica. A la banda del nord, entre dues arcades, hi ha la mitgera de Monells. A llevant de la Plaça Major hi ha la minúscula plaça de l'Oli, amb pòrtics que formen curiosos angles i racons. Ambdues places es comuniquen amb el carrer dels Arcs, en una bona part cobert per passadissos amb voltes i arcades. El Carrer Major puja vers el castell, a l'extrem E del barri; les cases tenen elements dels segles XV-XVIII, com tot aquest nucli. Del castell de Monells, a l'extrem meridional del poble, una mica enlairat sobre aquest barri, en un dels passos naturals entre el Baix Empordà i Girona, avui hi ha escassos vestigis. La resta més notable pertany al basament d'una torre rectangular de carreuada, a l'angle NE. Els elements defensius del castell es complementaven amb les muralles que circuïen el barri situat a la seva vora, que formava un extens albacar de la fortalesa medieval. Queden vestigis notables d'aquesta muralla, sobretot al sector septentrional, paral·lel a la riera, avui integrats a les façanes posteriors d'algunes cases de la Plaça Major i del carrer del Arcs (fragments de murs espitllerats i dues torres de planta rectangular). Al costat de llevant al bell mig del carrer dels Arcs resta un portal d'arc de mig punt, adovellat. A migdia, entre la Plaça Major i el castell, resten uns murs emmerletats a l'indret on hi hagué, probablement, l'església de Sant Francesc, desapareguda. El castell medieval de Monells fou bressol de personatges notables, entre els quals Guillem de Monells, bisbe de Girona en 1168-78; el seu germà Ponç de Monells (~1120-1193) —ambdós fills del cavaller Berenguer de Monells— fou abat de Sant Joan de les Abadesses des del 1140 i fou nomenat bisbe de Tortosa el 1178, quinze anys després d'haver estat conquerida la ciutat. Hom el considera el darrer dels grans abats i bisbes medievals de Catalunya. Al nord del barri del Castell, extramurs, hi ha el Mas Fàbrega —conegut també amb els noms de Can Mai, Can Riba, i més recentment, Can Puig Salelles—. L'edifici és fortificat amb una garita angular, de carreus, que té una mènsula esculpida a la base.

PI DE L'AULET

PONT D'EN CRISTO

POU DE GLAÇ DEL BOSC DE PUNTUI