CORÇA-PUIG RODO-CASSA DE PELRAS-PLANILS

BARRACA D'EN BONET

BASSA (JARDINS DEL REI)

CA LA XOCOLATERA

CAN MANGOL

CAN SAVALLS

CAPELLA DE SANT SEBASTIA

CASSÀ DE PELRÀS ( CADAFAL , CREU I BALL )

Cassà de Pelràs L'església de Sant Martí Cassà de Pelràs és una entitat de població del municipi de Corçà, al Baix Empordà. El nucli de població, situat en un pujol de forma arrodonida, s'estén al voltant de l'església romànica de Sant Martí del segle XII, citada el 1060, amb capelles laterals del segle XVIII. És característic d’aquest indret l’ús del basalt per a la construcció, una pedra d'orígen volcànic, grisa i negra. L’abundància d’aquest material es deu al fet que entre Corçà i Cassà de Pelràs hi acaba una colada basàltica que tindria el seu focus o xemeneia al sud de Foixà, una zona coneguda amb el nom de Terra Negra. La configuració del nucli de Cassà de Pelràs resta inalterable durant anys; només es modifica la plaça de Sant Martí amb la construcció, l’any 1908, d’una tarima pels músics i l’accés enrajolat a l’església. Més endavant s’amplia aquest espai amb el trasllat del cementiri l’any 1942 després d’haver-se clausurat el desembre de 1931. Ens explicant que hi van haver dos balls un de la gent d'esquerres i l'altra de la gent de dretes. El ball de la gent d'esquerres ( Societat Recreativa UNIÓ ) sempre ple a rebentar, el altre de dretes sempre molt buit, aixi que anaven a buscar gent per poder omplir-lo.

ESGLESIA DE CORÇA

La vila de Corçà La vila de Corçà (982 h el 2006) és a la vora dreta de la riera de Corçà, a la confluència amb el torrent del Puig Rodó, sota el vessant meridional d'aquest turó a 13 m d'altitud. El nucli conserva l'estructura urbana medieval, amb elements de fortificació i edificis dels segles XVI-XVIII. Al costat de ponent, la plaça Major o de l'Església forma un ample passeig entre la riera i el nucli vell del poble, ornamentat amb rengleres de plàtans. La població s'ha estès a l'altre costat de la riera, fins a la carretera de Girona. Al NW d'aquest nucli de població hi ha la urbanització de Santa Cristina, de cases unifamiliars, a més de masos disseminats que formen alguns veïnats. Arreu del terme de Corçà, sobretot al cap de municipi, moltes cases han estat convertides en segona residència. L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, documentada el 1065, és un gran edifici del segle XVIII bastit sobre un temple anterior, romànic, dels segles XII i XIII, algunes parts del qual subsisteixen la façana, part de l'absis semicircular i fragments del mur septentrional—. El frontis romànic té una senzilla porta de dos arcs en degradació, una rosassa i un campanar d'espadanya. A l'alta torre campanar del segle XVIII hi ha encastat un relleu gòtic o renaixentista, amb el bust de tres sants. A la façana de la sagristia, construïda el 1735, hi ha un carreu amb l'escut del poble del 1598. El 1972 fou robada d'aquesta església una creu processional d'argent repussat del segle XVI. A la part davantera hi ha la representació dels quatre patrons de les arts artesanals ( St. Just, St. Paulí, St. Sisí, St. Germà. La gent del poble els anomenava els Sants Màrtirs de la Pera.

FONT DE CAN XEROT

FONT DE LILOU

FONT D'EN CUNÍ

FORN DE CALÇ

FORN DE CALÇ DEL PUIG RODÓ

Forn de calç Un forn de calç o forn de pedra és una construcció que es feia antigament de pedra i fang; a més al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Es poden classificar en dos tipus: Els forns efímers eren els que es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcaria, la seva construcció no era tan elaborada ja que no s'utilitzaven tan freqüentment. També, aquests forns la gent els fabricava per poder fer el seu propi calç. Els forns permanents són forns més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats molts anys en aquell mateix lloc on s'han fabricat; a més estaven situats a llocs on abundava aquest tipus de pedra (la roca calcaria). [modifica]Construcció En primer lloc, es triava un terreny amb un pendent considerable i amb abundància de pedres i llenya. A continuació, es fa un clot al terra de uns dos metres de fondària i quatre metres de diàmetre que determina la seva capacitat. Seguidament es construïa la caixa que era una paret de pedra en sec amb les juntes fetes d'argila que constituïa l'olla. Després, es deixava una obertura anomenada portada entre 1,5 i 2 metres aproximadament; a més es reforçava amb dos troncs entravessats que es deien tafarres per on s'introduïa la llenya i la pedra. Finalment, a la part posterior es col·locava una pedra plana que es deia enfonadora. Parts que els constitueixen La cambra de combustió és per on s'introdueixen la llenya per poder alimentar el foc. L'olla és un clot on es crema la llenya i on van a parar totes les cendres produïdes. El canó o cambra de carrega és on es fan les capes de pedra calcaria. Cintell és una paret circular que s'aixeca amb peu de murada a la part inferior del coster. La vora serveix per reforçar la part exterior del canó i és fa fent una línia de pedres al voltant. El capell és una capa de calç i fang d'argila que serveix per impedir que el foc surti de dins del forn. Clau, pedra que cobreix l'obertura de manera que es trobi aïllada del exterior. Enfornadora, pedra situada a la part baixa de la boca del forn. Espirall o fumera part baixa que apareix per tot el rodó del munt que no ha estat cobert per argila i per on exhala el forn de calç. Boca, és l'obertura del forn on es introdueix els troncs. Portada, és la paret construïda de pedres encallades amb fang que serveix per tancar la caixa del forn de calç. Tafarra, són troncs que es posen per a reforçar la portada. Voltes, és cada una de les pedres que acaben la volta, a més, les pedres són de grans dimensions.

FORN DE CALÇ DE LILOU

MAS CARBÓ

MAS MASCARÓ

MINES D'ARGILA Familia FABRELLAS de QUART

PEDRA RELLISCOSA

PONT (CORÇA)

REJOLERIA Familia FABRELLAS de QUART

RIERA EL RODONELL

SUROLI

surolí [alzina, alzina surera, surí; Nom científic: Quercus morisii] Arbre de la família de les fagàcies, resultant de la hibridació de l'alzina i la surera, i que presenta caràcters d'ambdues. El suro és prim i les fulles són semblants a les d'alzina. Es fa en boscs mixts d'alzina i surera.