Corçà, Torre de les Conclues, Mas de l’Hereuet. Àger, La Noguera

Aquesta vegada tornem als confins del país, als antics dominis d’Arnau Mir de Tost.

Sortim del petit llogaret de Corçà (amb el mateix nom existeix una població en terres Gironines). El lloc és conegut per ser a l’extrem meridional del camí del Congost de Mont-rebei.

Quan vam anar al Puig de Millà i el Pla de les Bruixes (més al sud), i ens vam aproximar a la timba, ens va cridar l’atenció l’existència d’una torre al cim d’un espadat sobre el congost de Fet, a la dreta de la crestallera de Savinós. Era la Torre de les Conclues. Aleshores ho desconeixíem. Vam indagar i així s’originà la ruta que avui ens ocupa.

Des de l’aparcament caminem cap a l’església de Santa Maria pel solitari nucli de Corçà i tot seguit deixem la vila per antics corriols i anem a buscar el camí de la Salada.
Passem pel costat de la masia i la bassa de Coixet. Depassem un trencall de pista a la dreta i arribem a una segona cruïlla de pistes; la que segueix l’emprendrem a la tornada cap a l’Hereuet. Nosaltres trenquem cap a la dreta.
Passem entre els dos petits edificis del mas del Joaquim fins que trobem una banderola que ens indica la Torre de les Conclues. Aquí comença el corriol.

Per un camí de pendent suau entre bosc travessem un dels Espins, després el Barranquill dels Espins que separa el suau del rocallós, travessem la carena rocosa per un pas tallat, seguim ascendint, i en arribar a un collet enfilem la ferma pujada final fins la Torre.

Aquesta ens barra el pas si volem accedir fins el llindar de l’abisme. Per fer-ho hem d’entrar a la torre per l’obertura esbotzada de la cara N-NE, travessar la cambra interior i sortir per l’altra obertura practicada a S-SW.

La torre és imponent. Alçada en un indret impossible. Degué tenir diverses utilitats en funció de l’època. La principal degué ésser sens dubte la torre de guaita i de guàrdia de les Conclues, és a dir, dels llocs de pas important. En els congostos és més fàcil travessar un riu i a sota hi ha el congost de Fet. Un altre us de la torre fou el lloc on el bestiar afectat per la tinya era immobilitzat; per això també s’anomena la Torre de les Tinyoses. I encara existeix un altre topònim: la Portaclusa, que se m’antulla “porta-tancada”, que inspira una referència claríssima a que aquí podia tancar-se el pas fàcilment.

El pas practicat en el mur de migdia per sortir a la terrassa presenta un ferm bastiment de pedra tallada amb arc de mig punt, amb allotjament practicat als laterals per tal de fer-hi córrer una ferma llata i barrar la porta. També es pot apreciar perfectament l’allotjament de la polleguera. Segurament hi havia hagut una porta de doble fulla.
El que em crida l’atenció és l’existència de la terrassa. No vaig tenir pebrots d’explorar per a trobar una possible escapatòria de la terrassa que no fos per la porta, perquè la timba és impressionant i fa feredat. Crec que no hi és, i si hi és, el risc de pas és extrem. Se m’acut que podria ser un espai presó.
En l’interior de la torre destaca un preciós arc apuntat que es manté miraculosament dempeus, el qual empeny i desplaça el mur de migdia.

Emprenem la tornada i refem el camí fins la cruïlla de pistes passat el mas del Joaquim. Aquí prenem la pista de la dreta. Sembla ser que per la rasa de les Rebolloses que baixa per la nostra esquerra i travessa el camí hi havia una cascada. Arribem a un camp. Naltros hem pogut passar pel dret; sinó és el cas es dóna la volta vorejant el camp per baix. Passem a tocar del mas de l’Hereuet i seguim.
Trobem una barraca amb menjadora i continuem per la pista amunt.
Guanyem la carretera i la seguim fins el punt de sortida inicial.

La ruta no presenta cap dificultat tècnica. L’únic a recalcar és que dalt la torre, concretament a la terrassa, la balsera és impressionant i pot representar un repte per a qui pateixi de vertigen. Atenció també a les relliscades pel corriol en tram rocós si el terreny és humit o moll.