CORREABOCADORS I: Ruta pels abocadors de Nou Barris

NOTA:
Aquesta ruta no és fàcil, en alguns trams gairebé no hi ha camí i es passa muntanya o camp a través. Cal anar ben calçat i fer atenció al perill que representen les deixalles. Molt sovint hi trobareu fibrociment (Uralita) i també vidres. Veieu la versió CORREABOCADORS II on s'han suprimit els trams més complicats.

DESCRIPCIÓ
Aquesta ruta no és “per gaudir de la natura”. És una ruta de denúncia a l’incivisme, tant el d’algunes persones però sobretot de les institucions que després de més de 40 anys d’ajuntaments democràtics no ha tingut la capacitat de posar aturador als nombrosos abocadors que podem trobar avui per la Collserola de Nou Barris.

L’origen d’aquests abocadors és incert, però en molts casos s’hi troben materials propis dels anys 50 i 60 del segle passat. En aquells anys, en plena febre del “desarrollismo” i de la construcció accelerada, calia abocar la runa allà on no molestés, i es van triar les voreres de les carreteres que passaven per la Collserola perifèrica; eren la carretera de Cerdanyola, el Camí de Sant Llàtzer i la carretera Alta de Roquetes.

Veïns i veïnes de Nou Barris, a partir de la iniciativa del Grup Excursionista del Casal Tres Voltes Rebel, estem treballant per denunciar, conscienciar i actuar amb la finalitat que les Administracions corresponents i també entitats propietàries de Collserola s’arremanguin i posin fi a aquest desgavell.

La ruta comença a la parada del bus de la Plaça Karl Mark (vorera de muntanya). Pugem pel camí de Sant Llàtzer, que aquí és asfaltat, i podrem observar com el mur del recinte de l’Staurus està fet de material reciclat (runa), material que trobarem indefectiblement a tots els abocadors.

Quan arribem al trencant del camí de Sant Llàtzer, ara ja sense asfaltar, a la banda dreta del camí hi trobarem la runa d’una construcció enderrocada, i quan baixem a sota el pont hi trobarem més runa i deixalles diverses.

Seguint el camí de Sant Llàtzer amunt, a mà dreta podrem observar diversos abocaments.
Arribem a Can Masdeu, avui espai de gestió comunitària. L’entrada és lliure, baixem per l’escala del davant de la casa, voregem els horts i anem a parar a la llera del que era la riera de Can Rius. En aquest espai hi trobem dos nuclis d’abocaments, un sota Can Masdeu (que ens consta que estan fent una bona feina de neteja) i l’altre més amunt que costa d’arribar-hi. Aquest segon correspon a les deixalles de quan hi havia activitat mèdica a l’Hospital de Sant Llàtzer. Hi trobem restes de joguines, ferralla i també restes de material mèdic. Bona part d’aquest material està soterrat, porta aquí més de 50 anys!

Ens enfilem pel dret (fa una bona pujada !) fins al Camí de Can Rius, que agafem cap a l’esquerra, en direcció al Forat del Vent. Abans d’arribar-hi tombem a la dreta pel camí que ens portarà a la Font de Santa Eulàlia. A la Font no hi ha deixalles, però ens la trobem totalment vandalitzada. De fet, es troba lluny de les carreteres. Cal dir que aquest indret , igual que l’antic hospital avui tancat, pertanyen a l’Hospital de Sant Pau que també hauria de responsabilitzar-se’n.

Deixem la font enrere i ens enfilem pel camí que hi ha per sobre. Arribem a una torre d’alta tensió, a terra hi queden trossos d’aïllants ceràmics. Més endavant, a la dreta del camí (a la pendent), restes de material de fibrociment i runes diverses. Més avall el camí desemboca a la Carretera Alta de Roquetes. La travessem, i caminem avall uns metres en direcció al barri de Canyelles. De seguida trobem, a l’esquerra, un trencant i baixem per un corriol que ens porta al que anomenem “la Casa Valenciana”. Allà al davant de la porta hi trobem un altre abocador amb material semi-soterrat que denota que ja fa força anys que hi és. El dia que fem aquesta ruta també hi ha dos vehicles, un sense motor. Seguim la ruta camí avall i a l’esquerra podem observar les restes d’antigues barraques que varen ser derruïdes (Barcelona pre-olímpica) i també material de rebuig més recent.

Ens acostem fins el peu del barranc ple de runa fins dalt, que baixa de la carretera Alta de Roquetes. Aquest barranc era el punt idoni perquè en temps de manca absoluta de control els camions hi aboquessin runa de cases que s’enderrocaven a la ciutat. També hi trobem fibrociment, ferralla i vidres entre altres.
Ens enfilem pel barranc fins a arribar de nou a la carretera Alta de Roquetes. Pugem per la carretera fins a trobar un trencant a mà dreta, de baixada, que ens porta a una esplanada on hi havia hagut uns dipòsits d’aigua. Aquest punt és un mirador excepcional, però està tot ple de la runa dels dipòsits.

Seguim caminant per un corriol que ressegueix la darrera filera de cases. En aquest tram hi ha material de rebuig divers (ferralla, fibrociment i altres).
Pocs metres més endavant trobem les escales que baixen des de la carretera. Les seguim avall i arribem a l’últim dels abocadors cronificats d’aquesta ruta, el del carrer Llobera, a tocar de les cases. És un compendi de tot: runa, fibrociment, ferralla i també xassís de motos i fins i tot un xassís de cotxe força rovellat.

Ja som al final d’aquesta ruta, al Barri de Roquetes. Continuem per la Baixada del Pedregar (asfaltada i sense runa!), els carrers de La Cantera i Pla de Fornells fins al carrer Mina de la Ciutat. A mà esquerra hi tenim Plaça de Roquetes amb bones vistes sobre la ciutat. Allà trobem la parada del bus, final d’aquesta ruta, i si prenem l’ascensor ens acostem a la parada de Metro (L3).

Hem vist diversos abocadors i abocaments dels barris de Canyelles i Les Roquetes; no son els únics de Nou Barris. N’hi ha més, especialment a la Trinitat Nova i a Torre Baró.

El grup “Per una Collserola sense abocadors” seguirem treballant fins que les Administracions alliberin a veïns i veïnes d’haver de conviure amb deixalles.