Covalta i Aiguadonzella. Els Ports

22 d’abril de 2019

Sovint, en els darrers temps, a cada entrada us parlo de la potent sequera que afecta a les Terres de l’Ebre, que a part de veure’s reflexada en l’escassetat d’aigua a fonts i basses, també es fa present en el lamentable estat de la vegetació d’algunes zones del Montsià, els Ports… Aquest vegada però us ensenyo l’altra cara de la moneda. Una setmana de Pasqüa que s’ha fet interminable, mirant com es succeïen les llevantades des de la finestra de casa: pluja, vent, mal temps…
El dilluns de Pasqüa, tot i que la previsió era desastrosa, ja no puc més i marxo a la recerca d’un projecte que fa molt temps que em balla pel cap: Covalta i el Racó d’Aiguadonzella, als Ports.

Aproximació: Des de la Raval de Cristo, a Tortosa, prenc la TV 3421 en direcció al Mas dels Barberans. A pocs quilòmetres una pista per la dreta passa pels xalets de les Crevetes i seguint el camí de Parellades, deixant a dreta i esquerra antigues graveres, creuo el Canal de Xerta-Sénia, i de cara al Port, i seguint per la dreta el barranc de la Garrofera, per un estret camí, creuo el barranc per l’estretíssim pont de Covalta i prenc direcció sud-oest per una pista entre conreus, fins a una bona esplanada a l’esquerra del camí on puc deixar el cotxe.

Dificultat: Compte!!! bous braus!!! A l'itinerari en sí, la dificultat és moderada ja que a estones el sender està molt perdut.

Itinerari: Només baixar del cotxe, el panorama és per tornar a pujar i tornar cap a casa. Les ganes però poden més que el sentit comú.
Fins i tot poso un paraigua a la motxilla en vistes del desenllaç de la sortida d’avui, però que de ben poca cosa serveix per una estreta sendera.
Segueixo el camí que s’endinsa a la vall de Covalta. A la dreta una gran finca tancada per a ramats de bous braus, per acabar d’adobar-ho. El camí ample acaba al costat d’una finca d’oliveres molt arreglada a l’esquerra, i s’estreteix baixant fins al llit del barranc, per creuar-lo. Un sender pel vessant esquerra comença a remuntar el barranc.
Pel vessant dret, la música inconfusible de les esquelles em confirma que serà un matí difícil sota un cel de plom que amenaça a deixar-se caure. Em creuo amb tres mansos, que al seu “rollo” van en direcció contrària, barranc avall. Pujo a veure una caseta al final del barranquet de Lequita. Segueixo després remuntant el sender paral·lel al llit del barranc de Covalta. Un cartell i una porta de varilles, i el repicar d’esquelles perdudes per la vall fa que el nivell d’adrenalina pugi a alerta 2… passo la tanca i remunto el barranc.
Per l’altra banda del barranc una caseta entre cingleres que pugen cap a la Tormina del Rei, per l’esquerra, es comencen a succeir uns cingles espectaculars de parts rematades per innombrables coves, balmes i cavitats. Roquerols i orenetes en un anar i venir constant arran del meu cap, em fan oblidar momentàniament la presència cada cop més evident de braus. Creuo el barranc i remunto ara pel llit del barranc fins a l’aiguabarreig dels barrancs de Desferracavalls i de la Conca, que en trobar-se, al Toll del Caragolet, conformen el de Covalta. Com a teló de fons de l’encontre s’aixeca, imponent i espectacular, la Mola del Moro, que des d’aquí sembla inexpugnable.
El sender pren el ramal de Desferracavalls i remunta decidit fent una curiosa ziga-zaga, a trams empedrada, el tram del Caragolet. Dalt i a una gran roca trobo la bifurcació: dreta Aiguadonzella i esquerra al Mas del Xaco. Prenc el ramal de l’esquerra i remunto el barranc de Desferracavalls fins a un gran circ que per l’esquerra puja cap a la Part alta dels Ports, als peus de Caro. Abans però, a una bifurcació marcada, segueixo un petit corriol que em porta a visitar la Font de Cagarrís: una preciosa basseta d’aigua al peu d’un cingle.
A les envistes del circ que comentava, el sender s’enfila perdedor cap a la dreta seguint una nova ziga-zaga per entre uns cinglets, per pujar a un altiplà abancalat, ara ple de pins i de vegetació, al mig del qual trobem el vell Mas de Xaco, amb una petita cisterna adosada. Per la part de darrera del mas surt una sendera que imagino impossible i remunta cap a la verticalitat de la Mola del Moro.
Jo opto per seguir els bancals planers en direcció nord-est, i el núvols opten per començar a deixar anar la seva càrrega generosament. Els bous i vaques opten per pasturar per l’altra banda de barranc, pel coll de la Bassota. Cadascú a la seva… i sota la pluja, la muntanya esquerpa, pren uns matisos preciosos.
Arribo a la capçalera d’una empinada canal que en altres circumstàncies es baixaria còmodament, però amb aigua patina molt i la fa perillosa, mantenint alts els nivells d’adrenalina.
Al final de la canal i entre vells bancals trobo les restes d’un maset enrunat, i als seus peus el sender que s’endinsa al barranc cap a l’esquerra. Poc a poc vaig remuntant-lo guanyant alçada per l’esquerra, per un corriol perdedor, pujant fins a la base d’una gran balma, on puc fer un breu recés de pluja. Ni tercera capa de gore- tex, ni botes amb membrana, ni un remei de Déu… literalment calat fins al moll dels ossos, però amb la il·lusió d’estar a punt de descobrir el racó d’Aiguadonzella. Abans i arrapat al mateix cingle, les restes d’un vell corral, amb un curiós forn em surten al pas. Només cal perdre alçada i baixar fins a la raconada de la bassa que fa honors al topònim: Aiguadonzella. Una preciosa bassa alimentada per un doll d’aigua que baixa de la capçalera del barranc de la Conca, o de la Geganta, configura una raconada d’una bellesa captivadora. A la part superior, per la dreta, una bonica cova em serveix de recer de la pluja la bona estona que dedico a la contemplació d’aquest espectacle natural.
Cal tornar remuntant un altre cop cap a la balma, ara per la dreta, per trobar el corriol que m’ha pujat fins aquí i que ara segueixo en sentit contrari fins al maset enrunat del final de la canal del Xaco. Segueixo ara el sender cap al Caragolet, que ara cal baixar, i barranc de Covalta avall, tornar. Prop de la tanca del sender per als bous, em fixo amb les restes d’un vell forn de calç, amagat per la vegetació, que a la pujada no havia vist.
Quasi al costat del cotxe, em crida l’atenció una vella caseta restaurada amb un gust exquisit, conservant l’essència de la filosofia de construcció de l’original, amb una preciosa cisterna, a la dreta del camí.
Sortosament al cotxe porto sempre una muda de recanvi i em puc canviar de cap a peus. L’experiència, tot i la pluja, i l’alerta constant de les esquelles, ha estat brutal. Un “xute” de muntanya salvatge!!
En contrapartida aquesta vegada la qualitat de les fotos s’ha vist greument “amarada” de puja primaveral.

Salut i muntanya!!!