Coves de Sant Ermengol

Parc

Waypoint

Intersección

Camí del Torrent Gran d'Abrera

Intersección

Río

Cascada

Intersección

Pou de Glaç d'en Margarit al Torrent Gran

Intersección

Pont del Torrent Gran d'Abrera

Intersección

Torrent Gran d'Abrera

Intersección

Waypoint

Intersección

Torrent del Tabasca

Camps de Sant Ermengol

Waypoint

Bosc de Can Garrigosa / Cami de Sagraments

Barraca de Can Garrigosa

Intersección

Bosc de Can Garrigosa

Esparraguera amb Montserrat

Barraca de la Casa Nova

Intersección

Ermita de Sant Ermengol

Les seves restes són a la part de tramuntana, dalt d'un turonet vora la riera de Masquefa o Magarola, a ponent del pont de Magarola. Queden dempeus alguns murs d'una alçada considerable i alguns contraforts, i es conserven alguns paviments de lloses de pedra i de rajola de terra cuita. És de planta rectangular i sembla que la seva construcció es va fer en dues fases constructives, perquè la cara nord és de carreus i la sud, i els murs laterals, de tàpia amb sòcol de mamposteria. Es troba documentada durant la primera meitat del segle XVI. A partir de l'any 1555, la inspecció de l'església de Sant Pere d'Abrera per part dels bisbes de Barcelona incloïa una visita obligada a les dues capelles depenents de la parròquia: Sant Hilari i Sant Ermengol. És aquesta l'època de màxima eclosió de les processons, els romiatges, les confraries i els pelegrinatges a l'ermita. El 1582 Sant Ermengol ja és anomenada en el "Llibre dels òbits". L'any 1609, el bisbe de Barcelona insta al poble a que "repari la dita capella en lo que sigui més necessari". Poc menys d'un segle i mig després l'estat de l'ermita devia tornar a ser molt precari, ja que així ens ho indiquen les recomanacions d'un bisbe que davant el lamentable estat de l'ermita opta per incentivar amb guanys religiosos tots aquells voluntaris que col·laborin desinteressadament en la seva reparació (SOLER, 2000A: 33). Es va construir, doncs, al segle XVI, però algunes restes pertanyen a les reparacions del segle XVIII. Era custodiada per un ermità que hi vivia permanentment: cap el 1612 Ramon Bayso era l'ermità i el 1670 era un tal Miquel Permànyer. El grup Amics de Sant Ermengol intenta treballar perquè torni a recobrar importància.

Conjunt troglodític de Sant Ermengol

Conjunt de tres coves de petites dimensions (per una persona), que van ser excavades artificialment en unes afloracions rocoses, de difícil accés, molt a prop del turó on està situada l'ermita de Sant Ermengol. Una d'elles es veu des del camí que baixa de l'ermita cap a la riera de Magarola, i les altres dues estan al peu del Torrent de la Bardissa. La coveta de la riera Magarola és de planta ovalada i la coberta ha estat excavada en forma de volta de mig punt. L'accés es fa a través d'una porta en forma d'arc rebaixat i al bell mig de la paret del fondo hi ha una fornícula excavada. La primera cova del Torrent de la Bardissa també és de planta ovalada i se li va fer, igualment, la coberta en forma de volta. L'entrada té la forma d'un arc de mig punt i destaca un banc corregut que ha estat excavat a poca alçada del terra seguint tota la paret de la cova. La segona cova del dit torrent mostra una planta més complexa en forma de creu que marca, en vertical, tres receptacles de forma rectangular recordant l'absis trilobulat d'una església. La porta, segurament ha estat remodelada en èpoques modernes, ja que ha estat reforçada amb pedres i argamassa, afegint-li una llinda en forma de biga de fusta. La coberta també te forma de volta de mig punt. Totes tres coves presenten les característiques més comunes que defineixen el que es coneix en el món de l'arqueologia del cristianisme com eremitori: són coves fetes per la mà del home en afloracions rocoses de proporcions mitjanes; estan en contrades isolades, apartades de nuclis de població, i ubicades en llocs alts, de difícil accés; solen estar orientats cap al sud o cap a sol ixent; estan excavats en una roca de tipus arenós amb presència d'uns estrats de poc gruix integrats per conglomerats de mòdul petit; els habitacles o fornícules són de caràcter individual i presenten una certa complexitat arquitectònica; estan situats a prop de fonts d'aigua, com són els rius, les rieres, torrents, sorgències naturals, etc. El moviment eremític té els seus orígens a Orient (Egipte i Síria) cap al segle III d.C., seguint l'exemple de Sant Antoni. A Hispània es té constància d'aquesta pràctica des de l'any 380. Pel que respecta als eremitoris, les fonts escrites tardoantigues parlen ja d'eremites que s'instal·laven, en el marc del cristianisme primitiu i des de la mateixa Antiguitat Tardana, en aquests habitacles en plena natura per contribuir a l'evangelització del medi rural i també al fenomen de la repoblació a la Catalunya de l'Alta Edat Mitjana. La terra de frontera facilitava als eremites apartar-se dels espais poblats i dels poders civils i religiosos, i encarar així l'acció evangelitzadora/repobladora del medi rural. On quasi exclusivament els terratinents i les classes aristocràtiques s'havien convertit a la nova religió, i on la gran majoria de la població camperola continuava adorant vells ídols pagans. Dins del marc de la invasió musulmana, existiria una primera etapa on els eremitoris i les petites esglésies rurals jugarien un paper fonamental en la cristianització del camp, amb la conversió al cristianisme dels jerarques locals. En un segon moment, després de la invasió musulmana, l'eremitisme contribuiria a corregir la desarticulació territorial causada, facilitant una remarcable acció fundacional d'esglésies i monestirs. En aquest sentit, els eremitoris de Sant Ermengol podrien ser la clau del origen de l'ermita del mateix nom. Potser, a l'emplaçament d'aquesta ja existia una ermita anterior, de cronologia medieval. A la Península Ibèrica l'eremitisme rupestre gaudeix d'una gran difusió, i el seu estudi s'està portant a terme, de forma sistemàtica, per historiadors i arqueòlegs, des de fa mig segle. S'han documentat eremitoris rupestres d'Andalusia al Llevant, d'un a l'altre extrem del país, destacant especialment tota la conca del riu Ebre, on s'incrementa la seva densitat a mesura que remuntem el seu curs cap a les terres del nord: a la Rioja, Burgos, sud de Santander i nord de Palència. Sense anar més lluny, a Catalunya, i bastant a prop d'Abrera, al mateix Baix Llobregat (Sant Boi, Castellbisbal, Sant Esteve Sesrovires) i a la comarca de l'Anoia es coneixen molts paral·lels d'eremitoris rupestres.

Río

Río

Coves de Sant Ermengol

Ríera de Masquefa

La riera de Masquefa és una subconca de la riera de Maga­rola i limita Abrera pel seu límit NW. La riera s’uneix al Llobregat a través de la riera de Magarola i el torrent Mal. Una de les característiques d’aquesta riera és l’escàs pendent i un llit de grava compactada molt característic, que fa que l’aigua hi cir­culi en un nivell molt superficial com si fos un immens bassal de pocs centímetres de fondària. Una altra característica d’aquesta riera són els meandres continuats que han configurat espadats com a resultat de l’activitat erosiva, i també algunes balmes. La vegetació de ribera és escassa, ja que la riera ha excavat la major part del seu curs; tot i així, en alguns dels meandres podem trobar bocins de vegetació de ribera, especialment, alguns àlbers, pollancres, oms i salzes. En alguns trams també hi ha retalls de vegetació herbàcia de ribera amb cua de cavall (Equisetum sp) i també, tot i que de forma molt escassa, trobem alguns trams amb poblaments de canya americana. És una riera que en temps eixuts baixa seca en molts trams, però en altres manté una mínima làmina d’aigua superficial. Es caracteritza per l’abundor de poblaments d’ocells aquàtics com ara la cuereta blanca (Motacilla alba) i la cuereta torren­tera (Motacilla cinerea). També s’hi ha observat alguna rapi­nyaire forestal com l’esparver (Accipiter nissus) que fa servir d’abeurador alguns dels bassiols que s’hi fan. Esporàdicament , i en època de migració, la llera de la riera de Masquefa també és visitada per altres espècies d’ocells aquàtics. En els darrers anys s’han fet diversos alliberaments de tortugues de rierol (Mauremys leprosa) per part del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC). En el vessant dret dels sediments d’aquesta riera s’hi va ex­cavar el conjunt troglodític de Sant Er­mengol recollit al Mapa de Patrimoni (Castell, Margall i Miralles, 2016).

Font de la Guineu

Ríera de Pierola

Torrent del Mal

Ruinas

Bassa de Cal Mundet

Camí de Sant Ermengol

Picnic

Intersección

Escultura Caramell

Pont del Treball