Crespià: Sant Miquel de Roca i Font Vella

Aparcament

Font Vella

Sant Miquel de Roca

Santuari ubicat dins una balma en una cinglera damunt del riu Fluvià. Consta de dues naus perpendiculars, separades per un arc apuntat. La coberta és de volta de canó apuntada, recolzada en la mateixa pedra conglomerada. A la volta es poden veure marques de canyís. En els murs es distingeixen diverses obertures tapiades. La porta d’accés és d’arc rebaixat, però mostra indicis d’un arc de mig punt fet de dovelles de pedra calcària. A l’interior hi ha una cisterna de planta oval irregular, amb les parets internes arrebossades. El santuari de Sant Miquel de Roca és situat dins d'una balma o cova a la part alta del cingle de Roca de Castellar, a uns 170 m sobre el curs del riu Fluvià, que és als peus del rocam. La cavitat natural va ésser modificada i ampliada artificialment. Així, es tancà amb una edificació al seu davant, que incorpora la cova al seu interior, i amb el temps es convertí en un lloc de culte semirupestre. Els murs de la construcció que tanquen la cova es veuen sospesos vora el cim de la paret rocosa de l'espadat, gairebé vertical. És probable l'orígen eremític d'aquest lloc de culte tot i que no és documentat. L'any 1131, de manera indirecta, és esmentat en una clàusula de l'establiment d'un molí de Portell. En altres documents dels anys 1193 i 1196 figura, entre els signants, el prevere de Sant Miquel. El santuari ja devia tenir, doncs, rendes pròpies. L'any 1214 l'església és anomenada "Sancti Michaelis de Penna", però la denominació més corrent és Sant Miquel de Roca o de Roca de Castellar (any 1215 i posteriorment). En un text de 1220 s'anomena de forma precisa " Sancti Michaelis de Rupe de Castellar vel de Portel". En els documents de la primera meitat del segle XII trobem el llinatge dels Cabanelles en possessió de la senyoria de Portell, i com a benefactors del santuari. Fins entrat el segle XIII els Puigdaran tenien també drets al lloc com a feudataris dels Cabanelles. Al començament del segle XIII el santuari ja tenia un patrimoni territorial a l'entorn, ja que rebé diferents donacions i es demostrà que tenia mitjans per a fer adquisicions pròpies. Tenen un especial interès dos documents del 24 d'abril de 1220, pels quals Bernat de Santacoloma - senyor del lloc, germà de Guillem de Cabanelles, que esdevingué bisbe de Girona l'any 1227- féu donació a l'església de Sant Miquel de Roca i a "tots els germans del mateix lloc", en mans del seu prevere Dominic, del dret de les aigües del Fluvià, amb els monars, aqüeductes i aiguadeixos de l'indret. Amb aquests dominis el dit Bernat dotà i fundà un benefici sacerdotal a Sant Miquel, i hi afegí el seu mas de Castellar. Entre d'altres hi ha una clàusula que exigia la residència del beneficiat al santuari. L'al·lusió a una comunitat -als fraters de Sant Miquel- és clara, però no se'n tenen notícies segures. L'any 1228 el clergue Arnau Vidal, que obtenia el benefici i també era procurador de Sant Miquel, adquirí els drets dels Puigdaran. El 1245 el bisbe Guillem de Cabanelles llegà el dret del patronat de la capella i la jurisdicció de Portell a la dignitat episcopal, en el cas que Arnau Vidal no residís al lloc. El cert és que els drets i béns passaren d'Arnau a Serrat Vidal, senyor de Bestracà, qui l'any 1264 ja els tenia. El 1282 els havia heretat la seva filla Sibil·la Vidal, qui els aportà al seu matrimoni amb Berenguer de Cruïlles. Mort aquest, el seu pare Gilabert els va vendre, l'any 1284, al clergue Guillem Gaufred, qui els cedí a la Pia Almoina de la seu de Girona. Des del 1300 fins al segle XVI els prepòsits de l'Almoina -que disposaren de la procuradoria de Sant Miquel- feren diversos actes de senyoria sobre el lloc de Portell amb els seus masos i molins. Des de la primera meitat del segle XIV, per les actes de visites pastorals, hom dedueix que el santuari ja estava en decadència, sobretot a causa de l'absència dels beneficiats, que no hi residien malgrat les disposicions contràries. Com ja hem dit, el santuari és situat en bona part dins d'una balma o abric natural a la part superior del seu cingle. La part d'obra que tanca la cavitat natural és estratègicament bastida damunt d'un terraplenament artificial fet per allargar el replà enfront de la balma i aconseguir l'espai necessari. Les dues façanes en angle recte tanquen al seu interior la boca de la cova. L'interior és dividit en dues naus perpendiculars al fons rocós de la balma comunicades per una gran arcada gòtica, apuntada, a manera d'arc former. Ambdós espais presenten voltes apuntades al tram d'obra, les quals enllacen amb la part rocosa, de conglomerat, que ha estat molt treballada. La roca ocupa tot el fons i part dels costats del santuari. A l'interior es pot observar que les dues naus havien estat dividides en planta i pis per mitjà d'un trespol de fusta, del qual queden els encaixos que sostenien l'embigat i una porta. Al costat de migdia hi ha l'entrada i una porta d'arc de mig punt de gran dovellatge. No hi ha una estructura clara d'església en aquesta curiosa edificació-cova. Hi destaca, a la part rocosa, a llevant i a la nau meridional, una gran concavitat de pla aproximadament semioval, potser ja existent a la balma, però que fou treballada per donar-li la forma actual. El seu aspecte de capella rupestre i la seva situació al costat de llevant semblen indicar que aquí hi havia el santuari amb un o més altars. La cisterna que proveïa d'aigua l'ermita és a l'interior, a l'esmentada nau meridional, sota l'espai rocós. Un sistema ben estructurat de canonades recollia l'aigua de pluja de la coberta i de la penya superior. Aquesta gran cisterna té una volta, molt sobresortint i apuntada, i un brocal. Hi havia hagut encara una tercera nau o espai construït, i una estança més reduïda o pòrtic, a migdia, de la qual queden només uns pocs vestigis. Pels elements essencials -la tipologia de les voltes i l'arc former, de la porta d'entrada i l'aparell- es pot considerar una obra popular d'època gòtica, segurament de cap a la fi del segle XIII, o més probablement ja del segle XIV. Això es refereix únicament a l'edificació; ara per ara no és possible determinar quan fou modificada la balma natural fins a donar-li l'espai i la forma adequats per al santuari, o si aquest treball fou fet abans o al mateix temps que la construcció del seu davant. L'església de Sant Miquel de Roca s'inscriu, tant per l'emplaçament com per la seva dedicació i tipologia, dins un corrent comú a tota la conca mediterrània. Els temples i ermites rupestres són documentats des del segle V i VI a l'Àsia Menor i a tota la Mediterrània Oriental, i almenys des del segle VIII -si no abans-, també a l'Occidental cristià. Sense esmentar els grans exemples orientals, bizantins (els temples excavats a les penyes de Capadòcia, Anatòlia, Síria, Grècia), hom troba emplaçaments rupestres, si bé no gaire nombrosos, a la Itàlia meridional, a França i Occitània i a la Península Ibèrica. A l'interior del santuari, a la roca de la cova del costat de tramuntana, que evidentment fou treballada per donar-li verticalitat, hi ha una cavorca artificial, que té l'aspecte de refugi o amagatall; és molt probable que es tracti d'un eremitori. Aquesta cavitat petita ha estat excavada al conglomerat rocós, i la seva boca fou tancada o protegida amb un mur d'obra que tenia una petita porta. Aquesta ermita o santuari, avui mig amagat, es troba situat molt a prop d'on passaven vells camins romans que comunicaven Empúries i els pobles de l'Empordà3, situats a la riba esquerra del riu Fluvià, amb la població de Besalú2. S'identifica aquesta via romana com la branca nord del tram inicial de la via de Capsacosta, de Iuncaria a Crespià que comunicava amb les zones minaires del Pre-Pirineu i Pirineu, que confluïen amb la Via Augusta i amb els passos d'entrada a la península Ibèrica a través de les zones més orientals dels Pirineus, segurament observada i vigilada des de la torre de Falgars.

St. Bartomeu del Portell

Les ruïnes de l'església de Sant Bartomeu es troben a l'antic veïnat de Portell, d'unes quantes masies escampades, al sud-est de la vila de Crespià, des de la qual hi ha poc més d'un quilòmetre. És en un extens planell, en bona part rocallós, de 205 m. d'altitud màxima, vora la riba esquerra del riu Fluvià. El topònim Portell -també Coll de Portell en alguns documents medievals- deriva del collet per on passa l'antic camí de Besalú. El sector meridional del lloc és anomenat Castellar en documents del segle XIII i posteriors, nom que prové d'un antic hàbitat, amb troballes superficials d'època romano-republicana, i segurament d'origen anterior. El terme de Portello és esmentat l'any 978. Des de la primera meitat del segle XII hi ha notícia de l'honor de Portell, que tenien el Cabanelles, i els molins del lloc, vora el Fluvià. La senyoria, al final del segle XIII passà a la Pia Almoina de la seu de Girona, per la donació que hi féu el clergue Guillem Gaufred. La documentació sobre Sant Bartomeu és tardana ja que apareix en les actes de visites pastorals des de 1514. Fou una capella sufragània sense rendes ni beneficis. Una de les escasses informacions que aporten aquestes actes és que la capella era en ruïnes i que entre els anys 1557 i 1557 fou reparada. L'any 1776 era dreta encara, però el 1828 consta ja com a totalment derruïda. Al segle XVIII hi ha coneixement que entenia cura un ermità.

Coll de Portell

Fluvià

Dreta

Seguim en direcció CAMÍ RAMADER/CRESPIÀ. Comença un tram de pujada.

Esquerra

Prenem camí de l'esquerra.

Esquerra

A l'esquerra, per un camí mig emboscat.

Pista

Prenem pista a la dreta.

Dipòsit

Esquerra

Camí a l'esquerra, amb indicacions.

Vistes al Fluvià

Banc de l'Esteve

Can Guixeres

Dreta

Puig del Sastre