La Gomera: Cumbre de Chigueré (circular des d'El Tributo - Vallehermoso)

Itinerari circular pel vessant nord de l’illa de La Gomera, a l’entorn de Vallehermoso, municipi encaixat en una caldera d'enfonsament que configura una gran vall, en el que combinarem el traçat del GR 132 amb el de la ruta 4 de la xarxa de senders de l’illa. Amb bona visibilitat és un recorregut que ens ofereix grans panoràmiques sobre els penya-segats i l’abrupta costa atlàntica, però hem de pensar que ho fa per terreny despoblat d’arbres, amb vegetació baixa, per tant, en cas de calor sufocant, cal esperar poder-se beneficiar dels vents que la seva situació geogràfica puguin generar per a alleugerir la canícula. No ha estat el cas.

Comencem a caminar pel voral de la carretera TF-712 fins trobar a mà esquerra el trencall on enllacem amb el GR 132, que passa pel costat d’unes cases i tira cara amunt per una barrancada, que deixarem per fer un flanqueig a la dreta, que més endavant traça una diagonal ascendent fins a situar-nos al capdamunt del crestall de Lomo Gordo, per on pujarem, amb bones vistes sobre el perfil retallat de la costa, seguint un camí amb trams graonats fets amb troncs de fusta. Sense treva ens situem a la carena de la muntanya, des d’on ens desviarem a la dreta per a visitar el mirador de la Punta de Alcalà, situats just al vèrtex SE del Monumento Natural de los Órganos, considerat un dels paisatges volcànics més espectaculars de l’arxipèlag, format per unes columnes basàltiques situades en un penya-segat arran de l’aigua, raó per la qual la seva vista només és possible des del mar o des de l'aire. Reculem fins a la collada a la que hem arribat pel Lomo Gordo i seguim una estona per la pista fins arribar a l’encreuament que porta a les cases de Chijeré, antic llogaret rural, avui despoblat, on tot i que encara i resten algunes cases dempeus, la major part està enrunada. Recuperem la pista i en poca estona ens trobem amb l’ermita de Coromoto, petit temple aixecat al 1985, gràcies a les aportacions fetes per un matrimoni d’emigrants retornats de Veneçuela, que el van dedicar a la patrona d'aquest país americà. Moltes guies la situen al capdamunt dels cims de Chigueré, però per trepitjar la seva cota màxima, a 671 metres d’alçada, ens haurem de desplaçar una mica al SW, remuntant uns lloms de terra rogenca que deixen en una mena d’altiplans sobre Vallehermoso, on el GPS ens ha marcat el punt exacte, ja que visualment no localitzes aquesta “cumbre”. Val a dir, que la topografia oficial (si més no la que ofereixen tant el mapa de l’editorial Alpina, com la de la guia Rother), anomenen al poblet com a Chijeré i a la muntanya com a Chigueré, per tant, hem respectat aquesta dualitat a l’hora de posar nom als llocs.

Tornem a l’àrida pista per on va el GR 132 i la ruta local 7 i marxem a l’esquerra, fins que a l’alçada d’una bassa, seguim a la dreta el traçat del sender de gran recorregut, ara per camí, podent contemplar a vista d’ocell el vessant terrestre de la Punta de los Órganos que, des d’aquí, ofereix un aspecte ben altiu. Arribem així a l’àrea recreativa de l’ermita de Santa Clara, temple que pertany als veïns del caserío de Arguamul, barriada que pertany a Vallehermoso. Està situada als peus de la muntanya de Teselinde, Data del 1888, segons una inscripció que hi ha a la paret, però els textos històrics de finals del segle XVII ja fan esment a un altre temple anterior. Hi ha habilitat un mirador des d'on es pot observar la costa nord de l'illa i la conca de Vallehermoso. En aquest punt se’ns obren dues alternatives, que juntes conformen la ruta 4 de la xarxa de senders. Una és tornar pel barranc de La Era Nueva, que ens deixa al centre de Vallehermoso i l’altra és fer-ho pel barranc de Los Guanches, que acaba al nucli de San Pedro, més proper al punt d’inici de la ruta. Malgrat sabem que la primera opció va per un camí arreglat i condicionat, força transitat i turístic, ens decantem per la segona, tot i ni tenir cap referència del que ens podem trobar, per ser més curt. La calor ja apreta de valent.

Abandonem el GR 132 i un rètol atrotinat ens indica la direcció a seguir i ho fem per una pista que entronca amb la que prové de la bassa que hem deixat enrere fa una estona, on a la dreta s’inicia la baixada al barranc de Los Guanches. Malgrat hi ha evidències de que el sender havia estat en el seu moment arranjat, actualment presenta algun tram trencat, tot i que no és gaire problemàtic. Baixem fort en direcció a la llera del torrent, on trobem una casa (que sembla habitada), al costat d’unes vinyes que es veuen conreuades, encara que el precari sistema de rec està ben eixut, i remuntem una mica de desnivell per a situar-nos als peus del vessant nord de la muntanya de Bentagume, completament pentinat per antigues terrasses de conreu, que el cobreixen de dalt a baix, fent-nos una idea de la gran activitat agrícola que devia haver hagut anys enrere en aquest indret. Flanquegem aquests curiosos marges, fins que donem la volta a un morral del Lomo de San Pedro, on el camí fa un canvi brusc de direcció i marxa al sud en direcció a les cases del barri homònim, amb l’esvelta imatge del Roque Cano de front. El sender traça una llarga diagonal descendent per sobre una barrancada i ens deixa a la carretera TF-712, per la que tornem al punt d’inici.

Dificultat tècnica: L’únic tram una mica més desfet és el de l’inici del descens cap al barranc de Los Guanches, que no té res de l’altre món, per a la resta, anirem tota l’estona per pistes, senders i camins fressats, evidents i fitats, sense cap mena de complicació, llevat de l’accés a la “cumbre” que es fa fora de sender

Accés al punt d’inici: Des de Vallehermoso, al que hi arribem per la GM-1, hem de trencar per la TF-712 en direcció a la platja, el jardí botànic i el parc marítim. Carretera avall passarem per una primera parada d’autobús (la del jardí botànic) i més endavant per la d’El Tributo, que és on aparcarem, tot i que si no hi ha espai per fer-ho, al parc marítim hi ha habilitada una ampla zona per estacionar

Nota: Farem parcialment i en sentit contrari la ruta (#54) extreta de la guia La Gomera de l’editorial Rother, que en lloc d’anar pel barranc de Los Guanches ho fa pel de La Era Nueva, seguint la cartografia del mapa 1:25000 que sobre La Gomera té l’editorial Alpina