d'Aiguablava a Aiguafreda per camí de ronda, el Rec de ses Gralles i el Semàfor de Begur

Continuem amb la ruta dels fars de la Costa Brava. En aquesta ocasió l’objectiu és el semàfor de Begur. “L’edifici del Semàfor va ser construït el 1891 i, gràcies al seu emplaçament estratègic (segon punt més oriental de tota la península ibèrica), la seva funció era d’observatori meteorològic i d’orientació de vaixells. Fins la dècada dels 70 un meteoròleg s’ocupava del seu funcionament, com a punt visual de referència i per a establir conferències amb els vaixells d’alta mar; però posteriorment fou substituït per un sistema automatitzat, i actualment l’edifici es troba abandonat” Informació extreta de http://garrotas.perdutsbegur.cat/descripciogr92.pdf
En aquesta ocasió ens aventurem a fer una ruta lineal i no circular com estem avesats a fer, amb tota la logística que això comporta per tal de tenir vehicles tant al punt d’inici (Aiguablava) com al final (Aiguafreda). Fem la ruta, doncs, entre dues aigües si em permeteu la broma fàcil, però per terra.
Sortim, doncs, d’Aiguablava cap a la cala dels Tries i el port d’Esclanyà, la platja d’en Malagret, els port des Orats, es Cau, el port de Fornells, la platja de l’Anastàsia i la platja Fonda (on fem una anada-tornada), amb tot un puja-baixa d’escales amunt i escales avall, i per camí de ronda.
Després de la platja Fonda, continuem primer per carrer i de seguida per camí de ronda, que comença a pujar per la muntanya, de moment fins a trobar un camí de terra on a l’esquerra, ben a prop, hi ha el carrer de Fornells (asfaltat), a la dreta una porta de ferro amb una casa al fons, i seguint recte, el camí de ronda per corriol amb forta pujada. Potser l’opció més recomanable és seguir recte per camí de ronda, que és fressat i no té pèrdua. Ho veureu bé si consulteu el mapa OpenStreetMap.
Nosaltres estem seguint una ruta que visita el Rec de ses Gralles, que gira cap a la dreta en direcció a la casa abans esmentada. Com que veiem la porta de ferro dubtem entre si continuar el traç o seguir recte. Finalment, com que veiem que la porta no està tancada amb clau i el camí sembla que continua després de la casa, anem cal al Rec de ses Gralles, tal com teníem previst. Passada la casa, el camí aviat es transforma en un corriol que com més avancem més perdut sembla. No obstant això seguint el traç i amb prou feines intuint el corriol continuem endavant amb forta pujada. Aviat comencem a trobar esquerdes profundes repartides en tota una zona ampla, que ens fan extremar les precaucions i mirar d’anar molt amb compte per on posem els peus. En algunes d’aquestes esquerdes hi veiem aquells ganxos típics de les vies d’escalada i fins i tot en un lloc hi ha una corda. Un rètol de fusta en una les escletxes és prou revelador del lloc on es trobem i de la seva perillositat. Diu així: “REC SES GRALLES - escola d’espeleologia vertical- sector rec de ses Aranyes- equipat l’1 de març de 2001 per l’EPP (Equip d’Espeleologia de Palafrugell)”. No pot ser més entenedor. Si visiteu aquest web en veureu unes fotos brutals https://www.rocjumper.com/espeleologia/rec-ses-gralles-circuito-rapeles-begur/
Sense moure’ns de la zona, entremig de tot aquell rocam aprofitem per esmorzar en una clariana que ens proporciona unes vistes excel·lents.
Reprenem la marxa, baixant primer pel rocam fins a entrar novament en zona boscosa i ara ens cal trobar un corriol a mà dreta que s’enfili fins a trobar el camí de ronda fressat. Ens costa una mica trobar-lo però finalment li trobem la pista. El corriol és costerut i una mica brut però de força bon seguir. També ens hi ajuda molt el traç de wikiloc que estem seguint. Finalment arribem al camí de ronda, que recorrem amunt sense problemes fins al carrer asfaltat del Puig de la Guarda. Ara trenquem a la dreta i anem seguint per camí de ronda fins a un mirador amb un panell informatiu dels diferents llocs que tenim a la vista (Aiguablava, ses Falugues, El cap de Sant Sebastià, Palamós, Sant Antoni de Calonge, el massís de Cadiretes...).
Continuem pel camí de ronda fins a trobar ben a prop un petit turó que ens convida a pujar-hi. Es tracta del puig de sa Guàrdia, un cim amb vistes a 360º que ens permet veure, ara cap al vessant nord, el Montgrí, les Medes, Roses, el cap Norfeu, el cap de Creus... Baixem del puig de sa Guàrdia pel costat contrari al qual hem pujat fins a trobar una pista. En aquest punt, en comptes de seguir el camí de ronda clàssic que porta al Semàfor passant per la part alta de la Serra de sa Guàrdia, optem per continuar recte en baixada per la pista uns 250 metres i després agafar corriol de baixada en direcció a una construcció frustrada incrustada sobre la Vinya Espatllada, en la costa dels Italians. Aquest nyap urbanístic va ser un projecte residencial per als comandaments de l’exèrcit. Passat l’edifici dels Italians continuem pel corriol, una mica sinuós, amb un parell de punts perillosos i que cal vigilar. Paga la pena fer-lo: Passem per sobre l’espadat d’en Serrallés i les vistes del mar són espectaculars, però cal anar amb compte perquè es presenta relliscós, sempre en baixada fins al tram final, que puja lleugerament, i s’acaba al tram asfaltat de la carretera del Semàfor. Som molt a prop del Semàfor. Abans de fer-hi cap, però, ens desviem a la dreta cap a un túnel practicat a la roca. Segons informació extreta de https://rocafull.blogspot.com/2017/11/els-italians-i-el-semafor-entre-el.html “aquest túnel és probable que sigui de l’època de la “maldita” Guerra Civil del 36, o potser de quan, per allà el segle XVIII, es varen posar enclavaments artillers (de fet, fins fa molt pocs anys, encara hi havia una peça d’artilleria ben bé al costat del Mas d’en Pinc, de Begur; peça que es va treure quan l‘Ajuntament de Begur va fer les darreres reformes a la que havia estat la casa de la Carmen Amaya) a la nostra costa per defensar-la dels corsaris estrangers (també n’hi havia de corsaris catalans, i molts) o de les fragates angleses (2)”. A l’altre costat del túnel hi ha bones vistes sobre el mar i si haguéssim estat més al cas hauríem vist un pas estret entre roques que connecta amb el corriol que ve de l’edifici dels Italians.
Finalment arribem al Semàfor, del qual ja he donat alguna explicació a l’encapçalament d’aquest text. Hi podria afegir que malgrat el seu estat d’abandonament l’estructura principal de l’edifici encara es conserva prou bé.
Continuem uns metres per la carretera asfaltada del Semàfor fins a agafar novament el camí de ronda, que ens porta en suau baixada cap a la zona urbanitzada del carrer del Rec de l’Aigua. Passada la urbanització tornem al camí de ronda, en pujada de nou cap al mirador de ses Falguerines. El corriol continua pujant una estona. Quan arriba la baixada comencem a tenir vistes de sa Tuna a l’esquerra i del mirador de Sant Josep davant nostre més avall. Arribem al mirador de Sant Josep (hi ha qui l’anomena l’Agulla de sa Tuna, per la seva forma característica). Des d’aquest punt les vistes són excel·lents sobre sa Tuna, cap sa Sal, el puig d’Aiguafreda i l’Alt de Sant Pau, que forma una mena de port natural que protegeix la platja de sa Tuna.
Ara la baixada és forta i cal anar amb compte fins que el camí de ronda es torna dòcil i ben condicionat per poder-s’hi passejar sense dificultats. Això ens porta directament a la platja de sa Tuna. Abans, però fem una petita anada-tornada fins al mirador de sa Tuna per fer la foto de rigor. No acabem d’arribar fins a l’Alt de Sant Pau com teníem previst perquè hem tingut un incident que ens ha fet perdre força temps i ara no ens podem entretenir gaire.
Arribem a la platja de sa Tuna on una gran àncora presideix la platja, ara tranquil·la però encara amb algun banyista tot i ser a mitjan novembre.
Des de sa Tuna a Aiguafreda hi anem sense problemes per camí de ronda ben condicionat i a la platja d’Aiguafreda donem per acabada aquesta ruta.
El desnivell que assenyala el traç segurament no és real. Jo diria que hauria de ser d’uns 500 metres a tot estirar