De Fontanilles a Llabià pel Puig de la Font Pasquala

Avui hem caminat per les magnifiques terres del Baix Empordà en una tranquila ruta plena de contrastos entre muntanya i plana, boscos i camps, com si es tractés d’una petita Toscana Catalana.

Sortim de Fontanilles, un petit i tranquil poble en el que hi sobresurt la petita església de Sant Martí, d’origen romànic, però que queda realçada pel seu imponent i barroc campanar d’espadanya i per la seva situació al punt més alt del turó que servia de talaia i defensa dels atacs dels pirates. Una característica que veiem a la majoria de pobles de la zona que s’instal·laven en petites elevacions per estar a l’aguait dels enemics.

Creuem per cultius mig abandonats d’oliveres arrenglerades i plantades en feixes treballades i aprofitades gràcies a les parets de pedra seca, un estil de construcció tradicional de la zona i ben econòmic ja que no requereix de cap material d’unió.

El camí ens porta al mirador de La Font Pasquala, fins avui desconegut per nosaltres, amb una gran vista panoràmica de la plana del Baix Ter que es troba amb el mar entre el Massís del Montgrí i les muntanyes de Begur. Un bon lloc per repassar alguns dels llocs emblemàtics: Torroella de Montgrí, Les Illes Medes i la Gola del Ter.

Baixant de la Font Pasquala descobrim l’entrenyable poble de LLabiá. Un altre petit poble, situat en un turó des del qual es contempla l'àmplia extensió de l'antic i dessecat estany d'Ullastret, tranquil com si fos el cràter calmat i fèrtil d'un volcà extingit. Un paisatge que sedueix i acull, lluny del soroll mundanal, capaç d’asserenar al més estressat “verenejant”
Són quatre cases mal comptades i l’església modesta de Sant Romà davant d’una plaça en pendent i d’un monumental garrofer. Tanmateix ens sorpren una magnífica exposició, a l’aire lliure, d’en Josep Coll, un electricista de professió que regenta la casa rural de Can Pau i tal com diu ell mateix : “el que faig és molt eteri, com si flotés. Hi ha peces que s’estiren en l’aire com un sospir. M’agradaria que hi hagués un lloc sense gravetat perquè les peces s’aguantessin en l’aire”

Marxem per on hem vingut i uns metres més enllà comencem a resseguir la pista que voreja els camps que ocupen el dessecat estany, mentre no perdem la vista, a l’altre costat, del turó de Sant Andreu on hi ha els importants poblaments d’ibers de la tribu dels Indigets.

Amb quatre llargues zigzagues caminant per una pista entre extensos camps de farratge , cereals i plantes aromàtiques, arribem de nou al poble de Fontanilles, on donem per acabada aquesta petita matinal per la Toscana Catalana.