DE LA SELVA DE MAR A MAS VENTÓS

Components de la sortida: Tomàs Costa, Toni Bach, Kiku Berga, Delfí Santiago, Xevi Muñoz, Josep Fernández, Miquel Colomer, Kim Agustí, Pilar Font, Miquel Vila, Joan Bastián, Josep Darnaculleta, Maria Mosquera, Pere Guitart, Joan Masoliver, Josep Genoher, Toni Prat, Enric Serra, Enric Plantalech i Francesc Espuña

Com ve essent tradició, anem a celebrar la diada de sant Francesc, sant Xevi i sant Kiku a mas Ventós, a la Serra de la Verdera. Anys enrere hi hem pujat des de Llançà, des de Vilajuïga, des de la Vall de Santa Creu, des de Palau-saverdera, des del Coll del Bombo (Pení)... tot passant sempre per Sant Pere de Rodes.

Avui aparquem els cotxes just a l’entrada del poble de la Selva de Mar, petit municipi a tocar del Port de la Selva, encara que una mica apartat del mar, lluny d’antigues i perilloses mirades de pirates i un xic a recer de la violenta tramuntana.

Comencem la pujada amb una marrada de mig quart per tal de visitar el Molí del Salt de l’Aigua i la sumptuosa Font dels Lledoners. Unes rajoles ens hi diuen que “a l’estiu dóna aigua fresca,/ a l’hivern suau es fa,/i a mig temps és com la bresca,/ que endolceix el paladar.” A casa nostra, cada poble, per petit que sigui, té el seu “poeta”!
A pocs minuts de la vila trobem l’església-fortificació de Sant Sebastià, del segles XII-XIII, en un estat de conservació més que correcte. Just al costat s’hi ha construït el cementiri municipal, que en aquesta hora del matí roman tancat i barrat.

I a partir d’aquí enfilem una dreta pujada que, en una hora llarga, ens deixa a l’aparcament de baix, just a sota del monestir de Sant Pere de Rodes, un dels monuments més rellevants dels Països Catalans. Hi ha algú que s’atreveixi a discutir-ho?

Hi arribem quan els guardes estan obrint les portes i passem de llarg. Un aire prim i fred no convida gens a torbar-se, i tampoc ningú no proposa de pujar a Sant Salvador, que queda difuminat per un tel de boira. Ja hi anirem un altre dia...

Continuem cap a Santa Helena, preciosa església romànica situada al costat del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, ara en fase d’excavació. És innegable que l’església, com a institució i com a poder religiós, sempre ha sabut triar magistralment els llocs on bastir els seus edificis , ja siguin capelles , santuaris o monestirs. Des d’aquí, la vista a llevant no pot ser més espectacular. T’hi passaries hores badant i no te’n cansaries!

I finalment arribem a mas Ventós, on els companys no caminadors han pujat els cotxes, han encès foc i han parat taula. Tot està a punt per començar la celebrada. Una vegada més, l’organització ha estat impecable

Després d’un excel•lent esmorzar-dinar, aprofitem la sobretaula, avui que gairebé hi som tots, per acabar d’organitzar les excursions de l’any, les dels dissabtes i la de Nadal a la Serra de Sant Gervàs; per recordar que a l’estiu anirem a fer Le Tour du Mont Blanc, i per revisar diversos aspectes del funcionament del Casalot que, pel que sembla, no acaben d’anar prou bé. De ben segur que aquest estimada casa de Lliurona, de la qual tenim tants bons records i on hem passat tants moments inoblidables, ens continuarà donant moltes alegries.

I en acabat tot plegat, cap a casa falta gent, que a un quart de cinc, en una hora que només interessa a l’economia de les televisions, retransmeten un Barça- Reial Madrid... Quin patir!