De Port de la Selva a cala Talabre i tornada per GR11

Sortida des de l'aparcament de cala Tamariua, avui pràcticament ple.
Prenem el sender litoral a la mateixa platja, direcció sud i llevant i així passarem cala Captiva, cap Mitjà i arribarem a cala Fornells.
Es una cala petita, verge i pedregosa, molt tancada i protegida de la majoria dels vens.
A partir d'aquesta cala, molta gent fa la volta i torna cap el punt de sortida... nosaltres seguirem.
Ara no tenim cap camí evident, però si que veiem un petit sender que sembla començar a prop de l'aigua i segueix amunt.
Agafarem aquest camí i seguirem unes fites de pedres apilades que ajudaran a anar seguint aquest sender.
El nostre camí no puja al cim del puig Gros, si no que es va decantant cap al sud per un camine't ple de construccións de pedra seca i de clopes, pilons de pedra seca.
Així arribarem a un camí ben fressat que seguint cap al sud oest ens portarà a una desviació a l'esquerra per agafar el sender del rec de la Cala Galera.
Anem seguint aquest camí fins transformar-se en un petit sender que ira baixant fins cala Galera, anteriorment denominada Balandrau, va rebre el nou nom l'any 1654 quant un vaixell holandes ple de monedes, el Pelikan, va naufragar al costa d'ella i amb l'objectiu de rescatar al màxim de monedes, les autoritats espanyoles van idear una campana metal.lica d'immersió amb la qual els submarinistes van poder enforsarse de manera temerària a decenes de metres per aconseguir la seva recompensa.
Nosaltres aprofitarem per aturar-nos a dinar i descansar una mica, pujarem al turo de Talabre, on hi trobarem una construcció particular a tan ramota zona, d'uns 76 metres d'altura.
Ara recularem i des-farem el campi per el rec de la Galera fins arribar a una petita resclosa on intuïm que podem trobar un accés a la cala Talabre.
Després de buscar una mica, comencem a trobar unes fites que ens dirigeixen cap a la preuada Talabre , que anem seguint amb força facilitat.
Veiem que esta una mica trepitjada i per tant no soms els primer d'anar-hi.
El ultim tram es una mica de mal baixar, tenim de des grimpar na mica i abans del previst ja soms a la platja.
Darrera tenim el rec de Talabre, avui amb força aigua i veiem a la paret de l'oest unes fites de perdre que ens fan pensar en un possible accés al cim del puig del moro i posterior via cap a la Cala Taballera.
Avui no ho farem pas....
La propera sortida per aquesta zona explorarem aquesta possible via capa a la Taballera.
Anem per tornar, desfem el camí d'anada direcció mas de Pugnau i pel GR11 arribarem força depres al punt de sortida. sobre cala Tamariua.

Llegenda antiga local


La llegenda del gegant Rotllà. Conte mariner
Data: 28 gener, 2018Autor: escenavegantcat 0 Comentaris



En Rotllà era un gegant gros i fort. Tant fort que no hi havia cap arma que fos capaç de matar-lo, cosa que el feia molt valent. I segons diuen això es devia a que havia nascut amb bona estrella. Anava molt ben armat amb una gran espasa, que com totes les espases importants tenia un nom: Durandal. També sempre portava dins un sarró una pedra molt gran i una barra de ferro d’un dos metres de llarg. Mai oblidava tampoc la seva maça també de ferro que gairebé pesava cent quilos. I no sortia de casa si al coll no portava un corn marí tant gros que quan el feia sonar s’escoltava alhora a Perpinyà, a Barcelona i a Maó.

En Rotllà vivia al Castell de Cabrera, prop de Massanet de Cabrenys allà on el Pirineu es torna més dolç i s’apropa per banyar-se al nostre mar. Compartia la seva vida amb la bella Angelina de qui estava bojament enamorat. Però l’Angelina no corresponia aquell amor pel gegant. Ella es veia fràgil i molt menuda al seu costat. Vivia amb por pels seus cops de geni i mal humor diaris. No se l’estimava al seu marit. I potser per això o perquè un dia que anà a mercat a Girona conegué un jove sarraí ben guapo anomenat Absà, decidí marxar del seu costat. L’Angelina sortí una nit del castell per trobar-se amb l’Absà i els dos fugiren cap el sud, allà on encara regnaven els reis sarraïns.

Quan encara no havia sortit el sol en Rotllà sortí de cacera. Volia menjar senglar per esmorzar i trepitjar les muntanyes del Pirineu era la millor forma de fer gana. Desprès de caçar-ne un parell tornà al castell i se’ls feu rostir. A les acaballes de l’esmorzar era ben bé mig matí. S’estranyà que l’Angelina encara no s’hagués llevat i demanà als criats que la cridessin. Aquests la buscaren per tot arreu fins que el majordom li digué:

– Senyor, la seva esposa no és al dormitori i no l’hem torbat enlloc del castell.

S’alçà d’un bot rebotint la cadira per terra. Agafà totes les seves armes i el corn i a grans gambades sortí del castell. S’encaminà fins el poble més proper i demanà als vilatans si havien vist a l’Angelina. Així un cop i un altre fins arribar a la Selva de Mar. Allà un home molt vell li comentà que de matinada quan ell tornava amb la seva barca de calar les xarxes, havia vist una nau sarraïna fondejada a la badia i un bot que s’hi acostava des de terra amb una dona a bord. En Rotllà s’enfurismà mentre cridava:

– M’han raptat la dona! M’han raptat la dona!

Feu sonar el seu corn que fou escoltat per tot arreu com si fora un tro. També des del vaixell on anaven l’Angelina i en Absà. Aquesta digué:

– El meu marit ja ha descobert que he marxat. Aquest so el conec perfectament és el del seu corn. I això vol dir que esta molt enfadat.

Però el vaixell ja navegava a tota vela per tombar el cap de Creus posant desprès rumb cap el sud.

Mentrestant el gegant s’atansà fins al mar i amb la seva espasa anava donant cops a la costa produint-hi talls impressionants en les roques. De sobte veié molt lluny un vaixell com els que usaven els pirates sarrains. Agafà la seva gran pedra del sarró, la feu girar amb la fona i aquesta caigué trencant-se prop del cap Norfeu -ara en diuen les Roques de Rotllà- però no aconseguí tocar el vaixell que seguí el seu rumb. En la seva persecució arribà a Cadaqués i donant una forta puntada de peu a una altra gran pedra aquesta sortí volant i caigué al bell mig de la badia. Encara avui es pot veure i allà li diuen el Cucurucuc. Continuà perseguint el vaixell tot resseguint la costa donant-hi cops amb la Durandal, la seva espasa. I així tallà els penya-segats que hi ha entre Montgó i l’Estartit. En arribar a aquesta vila feu salt tant fort que la terra s’enfonsà sota els seus peus i quedà negada pel mar. Des de llavors que hi ha uns grans trossos de terra separat de la costa, que és com nasqueren les Illes Medes. El vaixell però, era cada cop més lluny. No s’aturà per això i enfurismat i espasa en mà trinxà tot el litoral creant les cales, els torrents i les coves que encara es poden veure. Des de l’alçada on ara hi ha el Far de Sant Sebastià, a Llafranc, tornà a veure el vaixell on hi era la seva estimada. Prengué un grapat de grans roques amb les dues mans i amb totes les seves forces les llençà tant fort com pogué. Aquestes arribaren davant de Palamós i quedaren escampades en el lloc que ara en diem les Illes Formigues.

El gegant absolutament defallit per l’esforç s’assegué en aquell magnífic indret mirant amb ulls plorosos com el vaixell es perdia a l’horitzó. Enrabiat en sentir-se derrotat s’aixecà d’un bot i prenent la seva vara de ferro la llençà amb totes les seves forces cap el nord. Aquesta encara es pot veure avui a la plaça de Massanet de Cabrenys. Desprès prengué la seva maça i fent-la voltar també la llençà terra endins. Aquesta anà a parar a la vall d’Àneu on quedà mig soterrada per la força de l’impacte.

L’Angelina i l’Absà visqueren feliços molt anys en un poblet costaner de Al-andalus (l’actual Andalusia). I del gegant Rotllà, encara cregut que aquella fugida era un rapte, ningú en donà notícia mai més. Potser encara busca la seva estimada i per això si el veieu faríeu bé d’explicar-li aquesta història. Bé… si sou prou valents!