De Sant Joan Despí a Barcelona, passant per Cornellà i Esplugues de Llobregat

Casa Camprubi

El que segueix ha estat copiat de poblesdecatalunya.cat És una de les obres menors del gran arquitecte modernista Jujol, d'una expressivitat més continguda en relació a les seves obres més conegudes de Sant Joan Despí. Va ser edificada entre 1927-28. Està formada per la juxtaposició de tres cossos quadrangulars, de diferent alçada, amb un cos cilíndric més petit, adossat al principal. Les finestres es disposen de forma asimètrica, algunes d'elles amb voladís, i les cobertes són de teula romana, a quatre vessants. Els voladissos i el cos cilíndric són coberts amb ceràmica esmaltada en colors i de trencadís. Destaquen les baranes, a base de barres torçades i nusos, típiques de Jujol. Un dels trets més característics de l'edifici, que el fa enllaçar amb l'estètica noucentista, és el seu fons d'estuc rosa, decorat amb esgrafiats de motius florals i camperols, fent referència al conreu de roses, activitat a la qual es dedicava el seu propietari.

Can Suris

El que segueix ha estat copiat de citilab.eu L’edifici que acull el Citilab, l’antiga fàbrica de Can Suris, va ser construit el 1897 com a centre d’una colònia industrial per la qual van passar diverses generacions de cornellanencs. Després d’una profunda reforma, segueix mantenint en la seva aparença i arquitectura l’essència industrial del segle XIX, però adequada als nous usos del segle XXI. La fàbrica de filats Fontanals i Suris va ser inaugurada el 1913 com a continuadora de l’empresa Sala i Cia, del 1897, any de construcció de l’edifici. Posteriorment es va ajuntar amb 11 fàbriques més per recuperar-se de la crisi econòmica provocada pel crac de 1929, i Josep Maria Suris va ser el director gerent d’aquest complex industrial fins la seva dissolució el 1935. Josep Maria Suris finalment va abandonar la direcció de la fàbrica el 1943, després d’un procés legal obert en la seva contra per la manca d’activitat durant la guerra (període durant el qual el recinte va ser utilitzat com a caserna per les tropes franquistes). La fabricació va cessar definitivament el 1978, i l’edifici va restar en desús durant més de 30 anys.

Can Suris, vist des d’una perspectiva diferent

Pou Fives Lille al Museu AGBAR de Cornellà

Es el pou més antic d’aquesta instal-lació. Data del 1905

Museu AGBAR a Cornellà

El que segueix s’ha copiat de museudelesaigues.cat El Museu Agbar de les Aigües ocupa los edificios modernistas de la Central Cornellà, la planta que Aigües de Barcelona inauguró en 1909 para extraer agua del acuífero del Baix Llobregat y abastecer así Barcelona. Hoy en día, la Central Cornellà sigue haciendo la misma función que hace un siglo, y la instalación hidráulica de vapor original convive con las modernas bombas de impulsión. Así pues, el Museo es también, al mismo tiempo, una industria en funcionamiento, un lugar donde pasado y presente se entrelazan sobre un sustrato común: el agua subterránea. Pero por encima de todo, el Museo es un espacio vivo, concebido para que afloren las diversas manifestaciones y aproximaciones al agua, a través de una oferta de exposiciones y actividades para todos los públicos.

Museu AGBAR a Cornellà

Instal-lacions del Museu AGBAR

Dipòsit d’aigua que queda a la meva dreta

Museu AGBAR a Cornellà

El que segueix ha estat copiat de museudelesaigues.cat Los edificios de Amargós i Samaranch El rigor constructivo y el cuidado por el detalle son probablemente las características fundamentales de las tres naves proyectadas por el arquitecto Josep Amargós i Samaranch en 1905. La razón de ser de este edificio responde a la voluntad de Aigües de Barcelona de crear la central elevadora de agua potable más eficiente. Cada una de las naves conserva actualmente una muestra representativa y en perfecto estado de la originaria instalación hidráulica de vapor. El paso de humos y la chimenea Al abrigo del edificio de Amargós i Samaranch encontramos un espacio acogedor que tiempo atrás funcionó como salida de los humos resultantes de la combustión del carbón. La rehabilitación de este espacio ha preservado un pequeño fragmento del pasillo que unía la caldera con la chimenea. La chimenea, de 50 metros, símbolo del pasado industrial, es un auténtico referente en el territorio. Los pozos Los pozos de la Central Cornellà, fuera del recinto del Museo, son la puerta hacia las aguas subterráneas, el acceso a la reserva de agua dulce del acuífero. El pozo más antiguo y emblemático es el llamado Fives Lille, que data de 1905 y del que todavía en la actualidad se extrae agua desde 34,35 metros de profundidad. Desde los jardines se pueden observar dos pozos de la década de 1930 que se caracterizan por su forma cilíndrica y por la ausencia de elementos decorativos. Los depósitos de equilibrio En estos espacios, enormes almacenes hídricos, el agua potabilizada reposa brevemente hasta que inicia su viaje por las tuberías. El constante incremento de la demanda de agua ha obligado a la construcción de depósitos cada vez más voluminosos. Historia Los acuíferos, verdaderas minas de agua, son formaciones rocosas permeables que permiten el paso del agua y su acumulación, ya que están delimitadas en su base por un nivel impermeable que impide que el agua continúe infiltrándose hacia niveles inferiores. El agua subterránea es tal vez el recurso mineral más importante; a lo largo de la historia se han realizado y perfeccionado obras de ingeniería para captarla, almacenarla y distribuirla. Jardines Entendido como parte integrante del Museu, el Jardín consta de una serie de espacios con carácter propio. Así, mientras en la plaza de los Cedros podemos pasear bajo la sombra de estos majestuosos árboles, el Espacio de Interpretación de la Central Cornellà nos da la bienvenida y hace de anfitrión del recinto, a la vez que nos sitúa en el espacio y el contexto histórico de la Central Cornellà. Más allá, el Bosque de las Aguas, concebido para realizar en él actividades al aire libre, ofrece una mirada al agua desde la vertiente más científica.

Museu AGBAR a Cornellà

Fábrica Bagaria

El que segueix ha estat copiat de Viquipèdia.org La Fàbrica Bagaria és un edifici industrial del municipi de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Bonaventura Bagaria i Vidal (1875-1939), fabricant de mantes, tovalloles, vànoves i teixits va encarregar a l'arquitecte Modest Feu i Estrada l'obra El sector tèxtil va ser, com a la resta de les comarques del cinturó de Barcelona, el primer a iniciar la industrialització de les viles. Pocs anys després de l'inici del funcionament del canal de la Infanta es tenen notícies de la primera fàbrica d'indianes (1851) avui desapareguda. El 1920, els Bagaria, establerts a Barcelona van demanar el permís de construir una nova fàbrica a Cornellà. La construcció va començar el 1922, ja en plena efervescència industrial, i va costar unes 800.000 pessetes. L'edifici va ser estrenat el 1925.[3][4] Dirigida pels fills Bonvantura (1894-1970) i Eduard Bagaria i Puig (1898-1995), la fàbrica va tancar el 1972. S'hi va instal·lar diverses empreses. Durant les darreres dècades l'estat de conservació de la Fàbrica Bagaria ha anat decreixent i ha patit diversos desperfectes per l'acció de vàndals, lladres, actes delictius i deshigienització

Vil-la Pepita

El que segueix ha estat copiat de Wikipedia.org És un conjunt de tres habitatges unifamiliars aïllats (dels que actualment en queden dos), conegut com a Mansana Pons, situades en un recinte enjardinat, amb accés individual.Les dues cases que queden (la casa Termes o Vil·la Rosa i la casa Pons o Vil·la Pepita) són bessones, i són edificis de planta baixa, pis i amb una torre de coberta a quatre vessants.La façana i la torre són estucades en beix.Les finestres tenen marcs de maó vist.La tercera casa, ja desapareguda (casa Galzeran o Vil·la Maria)era de planta baixa, amb un portell coronat per un frontó de línia corba.

Can Rigal

Can Rigal o Can Rigalt es una antigua finca señorial rural, ubicada en barrio de Pubilla Casas de Hospitalet de Llobregat, España. Desde 1997, junto a parte de los terrenos colindantes, pertenece al Fútbol Club Barcelona. Actualmente permanece cerrada y en estado de abandono. La finca está inscrita como Bien Cultural de Interés Local (BCIL) en el Inventario del Patrimonio Arquitectónico de Cataluña. El escudo en el dintel de la puerta está catalogado como Bien Cultural de Interés Nacional (BCIN) Can Rigal era una de las grandes heredades que poseían la mayor parte del terreno del actual barrio de Pubilla Casas, junto a la finca que da nombre al barrio, y con otras pequeñas masías como Can Capella y Ca n'Oliveres. Los extensos terrenos que rodeaban la finca estaban principalmente destinados a la viña. El edificio actual, que data del siglo XVIII, fue construido aprovechando paredes de una edificación anterior, probablemente de origen medieval, ya que en una de las fachadas figura la fecha 1693. En 1728 Miquel Ricalt compró la heredad, y la reconstruyó en 1741. Parte de los terrenos contiguos fueron ajardinados en estilo versallesco, con árboles frutales, estanques y fuentes de agua, que se conservaron parcialmente hasta la segunda mitad del siglo XX. La finca fue remodelada en 1837, de acuerdo a la inscripción que figura en otra de las fachadas. A lo largo de los siglos XIX y XX la propiedad fue reduciéndose con sucesivas segregaciones, destinadas a la construcción del cementerio de Sants, de la estación eléctrica de «La Canadiense» (actualmente FECSA-Endesa), del Hospital de la Cruz Roja y de la escuela Puig i Gairalt. En 1976 el Plan General Metropolitano (PGM) calificó la zona de Can Rigal que restaba sin edificar como jardines, y establecía la creación de un parque metropolitano. En julio de 1997 el FC Barcelona compró al Ayuntamiento de Hospitalet 60.750 metros cuadrados de los terrenos de Can Rigal, incluyendo la masía, por 250 millones de pesetas.[2]​ El club proyectó la rehabilitación de la finca para convertirla en residencia y escuela de futbolistas, en substitución de La Masía original de Can Planes, además de la construcción de tres campos de fútbol anexos, destinados a los entrenamientos del primer equipo y del fútbol base.[3]​ En noviembre de 1997, tras obtener la licencia del Ayuntamiento de Hospitalet de Llobregat, el club inició las obras en Can Rigal.[4]​[5]​ Pero en febrero de 1998, debido a las denuncias presentadas por varias asociaciones vecinales,[3]​ la Generalitat de Cataluña bloqueó la recalificación como equipamiento de los terrenos, considerados zona verde, y el proyecto quedó definitivamente paralizado.[6]​ Desde entonces la masía ha permanecido abandonada, siendo objeto de robos y varios actos vandálicos.

Horts urbans

Fa goig veure aquests horts tan ben cuidats a tocar de la ciutat

Torre Rodona

El que segueix ha estat copiat de Wikipèdia.org Can Vinyals de la Torre o Torre Rodona s'ubica al districte de les Corts, a la cantonada sud-est d'una illa de planta triangular delimitada pel carrer del Dr. Salvador Cardenal, el carrer Sabino Arana i l'avinguda de Joan XXIII, compartint espai amb l'hotel Princesa Sofia. Es tracta d'un conjunt d'edificis aïllat format per una torre de defensa i una masia amb dos cossos annexos envoltades de jardins, als quals s'accedeix des del carrer del Dr. Salvador Cardenal, 5-7.[3] La torre de defensa, feta amb carreus de gres i pedra calcària, té planta circular. Fins al segle XVIII tenia tota l'alçada, però s'hagué d'enderrocar quasi tota perquè en perillava l'estructura. La part que es conserva és una volta esfèrica de pedres escairades, de 5'5 m de diàmetre i 4,5 m d'alçada. Originàriament s'accedia mitjançant una porta elevada, però actualment té un accés modern que comunica amb la masia. Es conserven tres espitlleres i al seu aparell, format per filades de petits carreus irregulars, s'observen elements petris reaprofitats.[3] L'edifici principal és de tipologia basilical, amb el cos central més elevat i coberta a quatre vessants. L'estructura en alçat comprèn planta baixa, primer pis i golfes amb galeria. La façana principal, orientada a migdia, està configurada per carreus de pedra de mida mitjana, al contrari que la resta de les façanes fets amb pedres més petites i irregulars (excepte a les cantonades).[3]