De Vilamacolum a Vilacolum: Les Closes de Maria Àngels Anglada i la pedrera de traquita

Passeig per gaudir de les closes, paisatge literari de l’obra homònima de maria Àngels Aglada i per descobrir la pedrera de roca traquita, matèria primera a l’església i al cementiri de Vilamacolum.

daco, Josep M Dacosta. Biolèg i empordanòleg. Article publicat al núm. 29 de la Revista Municipal de Vilamacolum (2021)

Sembla un joc de paraules que dos pobles amb noms tan semblants estiguin a tocar un de l’altre. Fins i tot els indicadors de la carretera C-31 mostren els dos topònims junts, ara bé, Vilamacolum en majúscules, per ser municipi, i Vilacolum en minúscules, en dependre de Torroella de Fluvià on hi ha l’Ajuntament. En aquest segon indret, es troben pedreres de traquita, una roca volcànica rara en el conjunt de Catalunya, que ha servit per bastir els edificis més nobles de la rodalia. Aquesta activitat extractiva ja estava en servei a l’època romana.

El passeig per descobrir aquest aflorament geològic és un itinerari planer, circular, d’uns sis quilòmetres i mig de recorregut (si hi afegim el passieg per les closes arriba als 10,42 km), amb grans panoràmiques si la meteorologia hi acompanya. El punt de partida és l’església de Sant Maria de Vilamacolum. La seva façana de ponent, en concret la portalada i els carreus contigus estan formats per una roca grisa, que s’escrostona amb el pas del temps. Es tracta de la traquita, amb jaciments a Vilacolum.

Els murs del temple mostren diversos materials, a més de la traquita, i el conjunt esdevé un substrat per a la vegetació que espontàniament ha colonitzat els murs: figueres bordes, morelles roqueres i una flor de la família de les asteràcies, semblant a les margaridoies. Al vessant nord, apareixen líquens de color ataronjat, que evoquen el magnífic relat de Maria Àngels Anglada sobre un col·leccionista de líquens, inclòs a l’obra "La daurada parmèlia i altres contes".

El nostre recorregut a la recerca de la traquita ens porta al cementiri local, un dels carners no mariners més bells de la contrada. L’entrada està flanquejada per prismes aixecats amb blocs de roca traquita, perfectament encaixats entre ells, com un trencaclosques de singular bellesa. Aquestes peces de traquita es van extreure de la pedrera dels Srs. Joaquim i Rita Mauné, que han decorat el seu pati del carrer Sant Valentí amb orna-vents (penells i hèlixs acolorits). Amb ells parlem una mica de tot, del bé i del mal, del Barça i d’en Montal i de la conservació de l’antiga barberia, lloc que havia tingut molt de predicament els dimecres -per fer goig els dijous al mercat de Figueres- i els diumenges, per anar ben polits cap al ball.

Continuem per la carretera en direcció Vilacolum i abans d’arribar al pont, seguim recte per passar pel tub que travessa el talús de la carretera C-31. Entrem al poble i podrem admirar la noble façana de la Rectoria, casal dels segles XIV-XV, on destaquen les dovelles del portal, la finestra coronella de tradició gòtica i una finestra més petita, trilobulada, bastides amb roca traquita. Partim cap a ponent, pel camí del puig de l’Estany i sortirem del nucli urbà. Trenquem a l’esquerra i circumval·larem una depressió en el terreny on es troba una terna d’elements naturals d’interès: una zona inundable amb un petit estanyol, l’aflorament de traquita i al seu damunt el dipòsit sedimentari de fòssils marins, compost principalment de closques d’ostra, datats del Pliocè marí de l'Empordà.

La literatura fa esment de la traquita local i cita que «constitueix una excepció dins del conjunt de les roques volcàniques neògenes catalanes, i donen una gran informació sobre l’evolució crustal i magmàtica del nord-est de Catalunya durant el Neogen. Són conegudes científicament des de fa prop d’un segle i constitueixen un dels punts clàssics de visites didàctiques de la petrologia catalana des de fa dècades». Aquests jaciments estan inclosos a l’"Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya i a El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars".

Hi ha altres pedreres en aquest entorn i el passavolant pot continuar el periple fins a Sant Tomàs de Fluvià, -cal afegir uns 5 km (anada i tornada)- essent l’església un exemple clàssic de construcció emblemàtica feta amb aquest tipus de roca, segons la fitxa publicada per la Universitat de Barcelona. A l’interior es poden admirar les pintures romàniques.

La tornada cap a Vilamacolum es pot fer pel mateix trajecte i, un cop a Vilacolum, passar pel pont de la C-31, per contemplar la panoràmica vilamacolumenca. Em trobo amb el pintor Miquel Sargatal i comenten una de les curiositats del poble. A diferència d’altres on el campanar és l’edifici més alt, aquí, a Vilamacolum el que s’apropa més el cel no és la torre de les campanes sinó les sitges de gra, que fan honor al lema del poble: Vilamacolum, 100% rural, lema reflectit en el mural de Josep Maria Comas -Fert – que dóna us benvinguda al municipi.