Del Turó de Tagamanent al de Sui, per La Calma

Amb la previsió d’un matí d’hivern radiant, amb olor i desig de primavera, ens acostem al flanc sud del massís del Montseny. Des d’Aiguafreda, per una pista estreta, però ben asfaltada, arribem amb el cotxe al Collet de Sant Martí, sota mateix del Turó de Tagamanent i des d’on comencem la nostra ruta d’avui.

En un racó del Collet, una pila de pedres crida la nostra atenció; del mig de la malesa, un tros de mur rectilini amb finestra, un fragment de pared corba acompanyat d’una barana mirador a l’estil d’absis i unes quantes pedres polides ens indiquen l'existència de les runes de l’antiga església romànica de Sant Martí de Tagamanent.

Enfilem el camí de pujada, perfectament empedrat i habilitat. Fa un parell de giragonses per salvar el desnivell. Un cop dalt, s’obre una tan amplia panoràmica que dispersa la nostra assombrada mirada: El congost d’Aiguafreda, els cingles de Bertí, Montserrat, la plana vallesana fins a Collserola i per l’altre costat els pics més entranyables del nostre prepirineu.

Tanmateix, la panoràmica deixava en segon terme el conjunt arquitectònic format per l’ermita de Santa Maria de Tagamanent i les restes de murs, mig enrunats, però ben cuidats, corresponents a l’antic castell de Tagamanent.

Tot semblava estar dins d’un conte de llegendes i per llegendes, la que s’explica d’aquest emblemàtic indret:
Si llegiu Tagamanent a l’inrevés, llegireu “tnen amagat” i d’aquí la macabra llegenda en la que un comte del castell, per dues vegades va tindre un fill deforme que feu matar conjuntament amb la mare i al final també, ben avorrit, es va suicidar. Diuen que d’ençà, en el castell deshabitat, s’escolten els plors dels nadons amagats en algun dels seus racons.

Després de recuperar forces desfem el camí fins el collet de Sant Martí i d’aquí per la mateixa pista d’arribada, ara també Sender GR-5, fins la masia El Bellver, una antiga construcció convertida en restaurant i punt d’informació del Parc Natural del Montseny.
Aquí, en una ampla era, de vistes espectaculars, amb un plàcid i tranquil sol de matí, fem seient en uns bancs i cadires del restaurant, per fer el mos de l'esmorzar.

Un xic més enllà, la bonica masia de L’Agustí que ara serveix de museu Etnològic, avui tancat, pero que des del seu exterior ens mostra les seves elegants galeries porticades.

Seguint el GR-5, coincident amb el sender Matagalls- Montserrat, ens endinsem al Pla de la Calma. Un extens altiplà, de gran alçada i que a través dels seus monticuls, ondulacions, turons i cims, es converteix en un dels grans miradors de mitja Catalunya. De fet, del sender que el travessa des de Collformic, en diuen “El Sender dels Miradors”

Arribats al Pla de la llacuna i per tal de fer-ne dins de l’altiplà de La Calma una petita circular, ens desviem passant per llocs meravellosos com l’ arrodonit Turó de la Primavera, el rierol del Sot dels Avellaners, encara amb basses d’aigua amb una llepada de glaç al damunt. Per cert, més que el Clot d’avellaners s’hauria de nomenar dels faigs, per la renglera de faigs, acurrucats a l’obaga dels turons i alineats “en fila de a uno”, culpables de tapar amb la seva fullaraca el minúscul sender paral.lel al rierol.
Arribats als Plans de Vallfornès, ja albirem, per sobre una impressionant carenna, desvestida d’arbres, el Puig del Sui. Per la llunyania que s'endevinava, alguna queixa s’ha escoltat dels més mandrosos, però un toc fi d’ironia ha aconseguit tocar el seu amor propi que els ha empès a no defallir.

Sense adonar-nos hem arribat dalt del Puig del Sui. Avui teniem el temps com a aliat i feia un sol espectacular. A més, corria una mica d’airet, just per estar del tot satisfets i gaudir de l’atalaia. La senyera onejava amb força i servia de contrast a la fotografia de grup amb el massís del Montseny com a teló de fons.

A la baixada, desfem el camí fins pujar al Turó de Puniol, on a la seva falda hi ha la barraca d’en Ramón, una construcció tant restaurada que sembla un xalet. En el seu interior, l’Estela de La Calma o Sitja del Llop, un rellamp de pedra d’un metre d’alçada i 1,40 d’amplada, amb inscripcions prehistòriques en forma de cercles concèntrics, de les quals no n’hem pogut esbrinar el seu significat. La llegenda parla d’un pastor, debia ser en Ramón, que va trobar un gran roc pla i va pensar: “ m’anirà la mar de bé per fer-me una cabana per si fa mal temps”. Aquesta pedra és una rèplica de l’original que es guarda dins una urna en el museu del poble de Montseny

Ja travessat l’altiplà de La Calma, només ens queda reconèixer les excel·lències d’aquest indret tant aeri i vistos a quatre vents. Fins i tot la seva vegetació sembla adequada per ser el flanc sud del Montseny. Immensos prats d’herba que avui començava a tenyir-se de verd esperant les primeres pluges de primavera i que servien de marc per les meravelloses panoràmiques dels seus voltants, però sobre tot, ens enamoraven les aillades i frondoses alzines, de soca esbelta i de copa moldejada amb rodona perfecta, com retallada del millor jardiner. Tot semblava fet, per alliberar les nostres tensions mundanes.

Trobem de nou el Sender GR-5 que ens ha tancat la petita circular i retornat al Pla de la Llacuna i d’aquí desfer el camí fins al Collet de Sant Martí, on donem per acabada aquesta ruta que ha superat amb escreix les expectatives programades.