El Bellver Creu de l'Agustí Pla de la Llacuna Barraca d'en Ramon

Avui amb la Colla del Mestre Pedrissa teníem pensat fer una excursió per la Calma pujar als dos turons més alts de la Calma, que són el Puig Drau i el Sui, i si estàvem de sort retratar i observar les primeres Orquídies d'aquest any, fent una excursió que vam fer en una altra ocasió. Aquí posem l'enllaç https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/la-calma-pedres-blanques-el-sui-36989000 però només començar tot se'ns ha complicat.

Es veu que ara els gestors del Parc del Montseny han decidit tancar l'accés per vehicles a tota la pista que va de Tagamanent fins a Collformic. Per la qual cosa l'itinerari que teníem previst, de poc més de vuit quilòmetres i fent els dos cims , calia afegir-hi quatre quilòmetres més d'anar i altres quatre de tornar, en total 16 quilòmetres per uns excursionistes veterans alguns dels quals ja passen dels vuitanta anys, sense altres objectius que gaudir de la natura i contemplar les orquídies. Senyors de la Diba sou uns torracollons.

Punts a destacar de l'itinerari.

Aparcament del Bellver
Aparcament a prop de la casa de Bellver on ara obligatòriament cal deixar el cotxe i seguir cap a l'Agustí i la Calma.

L'Agustí.
L'Agustí és una antiga masia situada en el serrat dels Arenals del pla de la Calma, municipi de Tagamanent (Vallès Oriental). Al final de la dècada del 1990 va ser restaurada com a Casa Museu l'Agustí, un museu etnològic que forma part del Parc Etnològic de Tagamanent en el Parc Natural del Montseny.

Masia
És una masia ramadera de grans proporcions. La major part de les dependències ramaderes són a l'interior i amb escassos annexos. Al costat esquerre hi ha una eixida de dos pisos amb grans arcades. L'edifici és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La teulada és a doble vessant amb aiguavés als costats. Té finestres i porta quadrada amb llinda de pedra. Als baixos, al costat de la porta, hi ha una finestra espitllerada i una única obertura al primer nivell.

Història
La primera referència documental del topònim Agustini és del segle xii en un capbreu de la parròquia de Tagamanent pel comte de Barcelona. En el fogatge del 1497 i posteriors del segle xvi apareix el cognom Agustí, on destaca Bernat Agustí com a batlle reial de Tagamanent.

La masia es va construir el segle xvii i l'estructura actual correspon a les reformes del segle xviii. En la llinda de la porta principal hi ha la inscripció «Ave Maria gratia plena Pere Agustí 1776». A la galeria hi ha la inscripció «Felis Agustini 1788» i a les llindes de les finestres de la pallissa s'hi llegeix «Dionís Rovira i Pera Agustí 1736».

Va ser la casa pairal de la família Agustí fins al segle xix. Després de passar per diferents propietaris, va patir una davallada econòmica al segle xx i l'any 1943 consta com a abandonada i en runes. L'últim propietari la va vendre a la Diputació de Barcelona.

la Creu de l'Agustí
A pocs metres de l’aparcament del Centre Etnològic del Tagamanent, que serveix per accedir còmodament al museu de Ca l’Agustí, el restaurant de Can Bellver i el propi castell de Tagamanent, hi ha un xic encinglerada vora una petita canal a 1.090 m d’altitud, la misteriosa i oblidada creu de l’Agustí.

Segons sembla (E. García Pey, 1998) la petita creu de ferro és en recordança d’un noi de Can Bellver que anava a veure la seva novia a Ca l’Agustí i que de tornada a casa, va ser sorprès per diversos llops i fou mort en aquest paratge. Història que d’altra banda, podria ser ben bé certa perquè no és tan fantàstica ni original com altres llegendes catalanes.

El que és ben bé estrany és que segons sembla, la creu de ferro va ser perduda molts anys per culpa d’una esllavissada però, ara per sorpresa, la tornem a trobar on podria ser segons sembla, el lloc original. Vegeu aquest article del blog dels Folloneros, datat el març del 2011, on el seu autor no hi veu cap creu i ens explica la història mencionada. D’altra banda Francesc Roma, uns mesos més tard, en fa un article al seu web de Patrimoni existencial de l’Alt Congost. Resulta evident -si és la mateixa creu- que algú la va trobar sota el rocam i la va tornar a posar a on era o es creia que era el punt característic.

Es tracta d’una petita treu metàl·lica de 30,5 cm d’ample per 40 cm d’alçada, situada sobre un roquissar a prop del coll de la Creu de l’Agustí
Aquesta creu, durant molt temps es va creure que havia desaparegut a causa d’un despreniment. Però l’Eloi ens va indicar que encara existeix.No sabem si és l’original o si algú la va reposar en el seu lloc.

Segons la tradició popular, “una pubilla de la masia de Ca l’Agustí, festejava amb l’hereu del mas del Bellit i aquest sovint feia el camí per anar-la a veure. Una nit d’hivern negra i gebrada, després del festeig el noi va agafar el camí de tornada cap a casa, camí del Sot de les Credes, que és un punt de pas dificultós, on va tenir una topada amb una llopada famolenca. Els familiars trobaren, l’endemà al matí, a l’estret pas unes poques restes de la seva roba. Per recordar el fet es posà una petita creu metàl·lica sobre una de les roques“.

Alzina de les quatre branques de l'inici de la Calma
Alzina de bon tamany isolada que trobem a la dreta del camí assenyala l'inici o el final de la Calma es el lloc de control i avituallament de la Viladrau-la Garriga on trobem el Mestre Pedrissa.

Pedres Blanques (el Brull)
Les Pedres Blanques és una muntanya de 1.271 metres que es troba entre els municipis d'El Brull, a la comarca d'Osona i de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. També es una important cruïlla de camins al cor de la Calma. Aquí es troben els camins que pugen de Montseny, Palautordera, Canoves i també els corriols que van al Puig Drau, el Sui,

La Barraca d’en Ramon
La barraca de la Sitja del Llop va ser construïda prop del Turó del Poniol per la gent del Bellit, per aixopluc del pastor Isidre Vallbona. L'home del Bellit es deia Ramon i segurament per això també se la coneix per aquest nom. La seva construcció és força modesta, aprofitant materials propers (com l'anomenada Estela megalítica de la Calma) i material perible (principalment fusta i branques) i pedra local sense treballar i moltes vegades reutilitzada. Aquestes construccions apareixen a tota l'àrea mediterrània i venen condicionades per les relacions econòmiques amb el medi, com en aquest cas serien les tasques relacionades amb el pastoreig, les zones més aptes per pastures, i les rutes tranhumans. També hi havia una altra barraca coneguda com la Barraca d'en Ramon. El fenomen de reaprofitament de l'Estela és molt curiós, segurament aquesta ja es trobava emplaçada en aquest punt o en una zona propera ja que per les seves característiques i dimensions no és fàcilment manipulable. El moment de construcció d'aquesta estructura no és clara; aquestes construccions d'antiga tradició, s'han datat a partir del segle XVII i XVIII, donada l'explotació de les parts més altes de la muntanya, tant per pastures com per carboneig o desforestació. Per altra banda, a nivell arquitectònic no s'observen reformes significatives a la barraca, indicant un sol moment constructiu.

Tot anant des del Pla de la Calma per la pista forestal secundària que porta cap al cim del Sui (o Sull) hi ha, un xic elevada a mà dreta en un petit turó, l’anomenada Barraca d’en Ramon, original construcció de pedra seca reconstruïda i, a dins seu, l’original estela amb gravats prehistòrics.

Després d’anys d’incivismes i de contínues degradacions de l’estela per part de gent que no té qualificatiu, l’any 2011 es posava una rèplica exacta en la barraca (també reformada) dels gravats mentres que la pedra amb les inscripcions originals es posaven en un espai adequat al poble de Montseny

Costa de creure que la pedra hagués sofert tantes mutilacions, ja que tot i que aquesta zona és freqüentada, no és a la pista principal que des del Collet de Tagamanent porta al Collformic a través de tot el Pla de la Calma. És curiós trobar gravats dins d’una construcció; sembla evident que qui va fer la barraca original va aprofitar les grans pedres que li feien de base, entre elles l’estela on estan situats els gravats.
(blog els indrets oblidats)

Ara ja tornem cap a l'aparcament del Bellver, seguirem un corriol mig perdut que seguint direcció nord-oest ens portarà a la pista per on hem fet el camí d'anada, i ja no el deixarem fins a l'Agustí, que agafarem la drecera fins a l'aparcament.

Informació extreta de la Viquipèdia, Blog dels Indrets Oblidats, Blog del Patrimoni Existencial i la Guia de Joan Lopez Cortijo