Els Castells de Jorba i Rubió

Waypoint

Fuente

Castell de Jorba

El castell que va donar origen a la població ocupa un petit cim (amb una forma aproximada de triangle irregular i una orientació sud-oest/nord-est) i part del vessant sud-est. La notable pendent obliga a que l’edificació estigui construïda en diverses terrasses. Malgrat que la planta no pot ser definida per complet, al recinte sobirà és visible una torre de planta circular força gran (que deu ser l’estructura originària) a la qual s’annexen estructures de planta quadrangular. De diàmetre més petit, hi ha una segona torre circular, que podria tractar-se d’un afegit posterior, possiblement del període de les guerres carlines. La intervenció arqueològica duta a terme l’any 2017 ha permès conèixer amb més detall l’espai entre ambdues torres, posant a la llum un paviment enllosat i una canalització subterrània, un possible pou, un forn de pa i un cup amb una boixa de pedra treballada. La majoria d'estructures i materials descoberts corresponen a les fases més tardanes del castell, als segles XVII-XVIII, quan era utilitzat com a mas. De les terrasses successives que formen el castell, encara per excavar, n’hem de destacar la capella romànica de Sant Miquel. El primer esment documental al castell data del 978, com a límit dels termes de Montbui i de Tous. Malgrat que l’emplaçament no proporciona una gran superfície constructiva, constitueix un punt clau de control de l’accés a la Conca d’Òdena des de l’oest (la Segarra) i el nord (Alta Segarra). Fou incorporat al comtat d’Osona-Manresa, associat ja d’antic al comtat de Barcelona. A inicis del segle XII n’era senyor Guerau de Jorba, que rebé el títol de baró i tingué gran influència a la cort de Barcelona (primer amb Ramon Berenguer IV, després amb el comte-rei Alfons), a més de participar personalment en les conquestes de Lleida, Tortosa i Tarragona. La néta de Guerau, Gueraua de Jorba, va casar-se amb Guillem de Cardona, passant des de llavors la tinença del castell de Jorba per les mans de diverses famílies en l’òrbita dels Cardona, com els Castellolí (segle XIV). Posteriors canvis de mans, en molts casos per via matrimonial, portaren al castell cognoms i títols que també deixaren empremta en alguns símbols i infraestructures del poble: els Rajadell, els Ponts, els Salbà (marquesos de Vilanant), els López de Mendoza (comtes de Robres), els Abarca de Bolea (comtes d'Aranda) i els Silva (ducs d'Híxar). Rere la desamortització, el castell fou adquirit pels industrials igualadins germans Muntadas i Campeny. L’any 2011 fou adquirit per l’Ajuntament de Jorba. Les conteses militars que van afectar el castell són, sobretot, dues: la primera, en el marc de la guerra civil catalana (en la que els senyors del castell es van posicionar del costat de la Generalitat), va comportar la presa del castell per part dels realistes l’any 1475; Durant la primera guerra carlina, el castell fou volat (l’any 1835) pels carlins, deixant-lo en l’estat de ruïna en el que ha estat pràcticament fins l’actualitat.

Castell de Jorba

El castell que va donar origen a la població ocupa un petit cim (amb una forma aproximada de triangle irregular i una orientació sud-oest/nord-est) i part del vessant sud-est. La notable pendent obliga a que l’edificació estigui construïda en diverses terrasses. Malgrat que la planta no pot ser definida per complet, al recinte sobirà és visible una torre de planta circular força gran (que deu ser l’estructura originària) a la qual s’annexen estructures de planta quadrangular. De diàmetre més petit, hi ha una segona torre circular, que podria tractar-se d’un afegit posterior, possiblement del període de les guerres carlines. La intervenció arqueològica duta a terme l’any 2017 ha permès conèixer amb més detall l’espai entre ambdues torres, posant a la llum un paviment enllosat i una canalització subterrània, un possible pou, un forn de pa i un cup amb una boixa de pedra treballada. La majoria d'estructures i materials descoberts corresponen a les fases més tardanes del castell, als segles XVII-XVIII, quan era utilitzat com a mas. De les terrasses successives que formen el castell, encara per excavar, n’hem de destacar la capella romànica de Sant Miquel. El primer esment documental al castell data del 978, com a límit dels termes de Montbui i de Tous. Malgrat que l’emplaçament no proporciona una gran superfície constructiva, constitueix un punt clau de control de l’accés a la Conca d’Òdena des de l’oest (la Segarra) i el nord (Alta Segarra). Fou incorporat al comtat d’Osona-Manresa, associat ja d’antic al comtat de Barcelona. A inicis del segle XII n’era senyor Guerau de Jorba, que rebé el títol de baró i tingué gran influència a la cort de Barcelona (primer amb Ramon Berenguer IV, després amb el comte-rei Alfons), a més de participar personalment en les conquestes de Lleida, Tortosa i Tarragona. La néta de Guerau, Gueraua de Jorba, va casar-se amb Guillem de Cardona, passant des de llavors la tinença del castell de Jorba per les mans de diverses famílies en l’òrbita dels Cardona, com els Castellolí (segle XIV). Posteriors canvis de mans, en molts casos per via matrimonial, portaren al castell cognoms i títols que també deixaren empremta en alguns símbols i infraestructures del poble: els Rajadell, els Ponts, els Salbà (marquesos de Vilanant), els López de Mendoza (comtes de Robres), els Abarca de Bolea (comtes d'Aranda) i els Silva (ducs d'Híxar). Rere la desamortització, el castell fou adquirit pels industrials igualadins germans Muntadas i Campeny. L’any 2011 fou adquirit per l’Ajuntament de Jorba. Les conteses militars que van afectar el castell són, sobretot, dues: la primera, en el marc de la guerra civil catalana (en la que els senyors del castell es van posicionar del costat de la Generalitat), va comportar la presa del castell per part dels realistes l’any 1475; Durant la primera guerra carlina, el castell fou volat (l’any 1835) pels carlins, deixant-lo en l’estat de ruïna en el que ha estat pràcticament fins l’actualitat.

Intersección

Capella de Sant Salvador

Edifici adossat al costat est del Mas Bover. És de nau única, rectangular, amb orientació cap a l’est/sud-est. Malgrat que no se’n coneix la capçalera, hi són visibles els dos murs laterals, fets amb un bon aparell de carreus. Així mateix, es conserva l’arrencament de la coberta, en volta de canó. La porta és al lateral sud. Castro (1993) anota que hi ha documentació que, en diferents moments, recull la prohibició del Bisbat de Vic de celebrar-hi missa i de fer-hi processons.

Mirador de Sant Salvador

Waypoint

Intersección

Plans d'Ardesa

Mas Briançó

Briançó és un mas situat a peu del camí que mena cap a l’església de Sant Pere d’Ardesa. Es tracta d’una edificació formada a partir de diversos cossos annexes amb un pati central tancat perimetralment. Consta d’un cos central de planta rectangular amb la coberta a dues aigües. Consta de planta baixa i pis. A la façana est s’hi obre un portal amb llinda de pedra. A la façana de migjorn s’hi obren diversos finestrals a nivell del primer pis i alguna finestra a nivell de planta baixa. A la façana de tramuntana, a la banda esquerra s’hi adossa un cos, tipus porxo, de planta quadrangular amb un gran arc rebaixat construït amb maons col·locats a mode de sardinell amb un pilar central que protegeix l’entrada a una estança dividida en dos espais a partir d’un mur amb dos grans arcs de mig punt construïts amb pedra. Al sector sud del patí central o barri, hi ha petits volums annexes corresponen a les corralines i magatzem de gra.

Mas Briançó

Briançó és un mas situat a peu del camí que mena cap a l’església de Sant Pere d’Ardesa. Es tracta d’una edificació formada a partir de diversos cossos annexes amb un pati central tancat perimetralment. Consta d’un cos central de planta rectangular amb la coberta a dues aigües. Consta de planta baixa i pis. A la façana est s’hi obre un portal amb llinda de pedra. A la façana de migjorn s’hi obren diversos finestrals a nivell del primer pis i alguna finestra a nivell de planta baixa. A la façana de tramuntana, a la banda esquerra s’hi adossa un cos, tipus porxo, de planta quadrangular amb un gran arc rebaixat construït amb maons col·locats a mode de sardinell amb un pilar central que protegeix l’entrada a una estança dividida en dos espais a partir d’un mur amb dos grans arcs de mig punt construïts amb pedra. Al sector sud del patí central o barri, hi ha petits volums annexes corresponen a les corralines i magatzem de gra.

Intersección

Obaga de Ca l'Estruch

Muntanyeta de Sant Pere

Ermita de Sant Pere d'Ardesa i Necròpolis de Sant Pere d’Ardesa

L’església de Sant Pere d’Ardesa es troba situada sota el puig de Sant Miquel, a la banda meridional del terme de Rubió. Es tracta d’un edifici d’origen romànic d’una sola nau de planta rectangular, orientada d’est a oest, amb un absis semi-circular i la coberta en volta de canó. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migjorn. Al frontis s’hi obre la portalada d’arc de mig punt adovellat amb arquivoltes i amb un contrafort a tocar del portal. A la façana de tramuntana en destaca un portal d’arc de mig punt adovellat i actualment tapiat, que antigament donava accés a la zona de sagrera de l’església. L’absis, situat a l’extrem de llevant, s’hi obren tres finestres de doble esqueixada d’arc de mig punt adovellat i dues més, una situada al mur nord i una altra al mur oest. L’exterior està decorat amb tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes amb una alta solcada de base. La façana oposada a l’absis, a la part superior, s’hi obre una finestra d’arc de mig punt i hi sobresurt un petit campanar d’espadanya. L’interior, que fou restaurat juntament amb la coberta, en destaca la zona del presbiteri, amb l’altar, que alberga relíquies de Sant Antoni Maria Claret, Santa Joaquima de Vedruna i Sant Bernat des del 2014 i una reproducció de la imatge de Sant Pere de l’antic retaule que hi havia a l’església d’estil romànic. Els paraments estan realitzats amb pedra de mida petita amb filades irregulars. Sant Pere d’Ardesa es troba situada dins l’antic terme del castell d’Ardesa, el qual és documentat per primera vegada l’any 989. La primera documentació relacionada amb l’església és entre els anys 1025 i 1050, quan apareix en el llistat de parròquies del Bisbat de Vic. L’any 1082 apareix esmentada novament en el testament de Bernat Ramon el qual deixa 10 unces d’or a l’església de Sant Pere d’Ardesa. L’any 1192 es dotada i consagrada. A finals dels segle XIII – inicis del segle XIV deixa d’exercir funcions parroquials i passa a ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Rubió. Al segle XVII s’hi van dur a terme algunes remodelacions tal i com es documenta en una visita del bisbe Antoni Pasqual de l’any 1685, el qual va manar reparar l’antiga coberta de fusta. Durant la guerra civil l’església va partir greus desperfectes. A la banda de tramuntana de l’església de Sant Pere d’Ardesa s’hi troba una zona erma i coberta de vegetació que acull l’antiga necròpolis de l’església. En aquest àmbit s’ha documentat una estela discoïdal decorada amb una creu en relleu. Aquest tipus d’element era emprat per senyalitzat inhumacions a la zona del cementiri i a Catalunya presenten una cronologia d’ús molt àmplia, que oscil·la des del segle XIII fins el segle XIX. Observacions: Durant l’edat mitjana l’entorn de les esglésies era emprat l’espai protegir com a sagrera era utilitzat com a zona de necròpolis. Sant Pere d’Ardesa es troba situada dins l’antic terme del castell d’Ardesa, el qual és documentat per primera vegada l’any 989. La primera documentació relacionada amb l’església és de l’any 1082 en el testament de Bernat Ramon el qual deixa 10 unces d’or a l’església de Sant Pere d’Ardesa. L’any 1192 és dotada i consagrada. Inicialment va tenir funcions parroquials tal i com es constata en una llista parroquial del Bisbat de Vic d’entre els anys 1025 i 1050. A finals dels segle XIII – inicis del segle XIV deixa d’exercir funcions parroquials i passa a ser sufragània de la parròquia de Santa Maria de Rubió. Observacions: L’actual campana, que ja pertanyia a l’església i que fou amagada durant la guerra, fou localitzada a Cal Tudó. Després de la restauració de l’església, a l’exterior s’hi ha col·locat un llibre on els visitants poden deixar anotacions. La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa 042.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Castell de Sant Pere d’Ardesa

Damunt el Puig de Sant Miquel s’hi localitzen en superfície restes muraries realitzades amb pedra i argamassa malgrat que degut el grau d’acumulació de les pedres per l’entorn no es possible determinar-ne la planta. A pocs metres del puig s’hi localitzen les restes de dues parets fent angle realitzades amb pedra amb filades regulars rejuntada amb argamassa amb una alçada aproximada d’1,5 m. No es localitza material ceràmic a l’entorn. En relació al castell termenat de Sant Pere d’Ardesa hi ha poques noticies documentals. L’any 989 es esmenat en un document del comte Borrell II el qual ven a Saula un alou situat al comtat de Manresa, que afronatava al nord amb la fortalesa d’Ardesa. Al segle XII apareix novament documentat quan n’era el senyor Bertran de Rubió. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 014. BAP de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Puig de Sant Miquel

Damunt el Puig de Sant Miquel s’hi localitzen en superfície restes muraries realitzades amb pedra i argamassa malgrat que degut el grau d’acumulació de les pedres per l’entorn no es possible determinar-ne la planta. A pocs metres del puig s’hi localitzen les restes de dues parets fent angle realitzades amb pedra amb filades regulars rejuntada amb argamassa amb una alçada aproximada d’1,5 m. No es localitza material ceràmic a l’entorn. En relació al castell termenat de Sant Pere d’Ardesa hi ha poques noticies documentals. L’any 989 es esmenat en un document del comte Borrell II el qual ven a Saula un alou situat al comtat de Manresa, que afronatava al nord amb la fortalesa d’Ardesa. Al segle XII apareix novament documentat quan n’era el senyor Bertran de Rubió. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 014. BAP de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Cim del Morrocurt

Parc Eolic de Rubió

Turo del Puig

Intersección

La Torre del Castell ( Casa Berenguer)

La Torre de Castell o també denominada Casa Berenguer es troba situada al nord del nucli del Castell de Rubió, en un petit turó del Puig. La casa va ser construïda per Francesc d’Assís Berenguer i Mestres l’any 1908 i fou concebuda com a casa d’estiueig. L’edifici està format per dos cossos de planta rectangular amb la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migjorn. Consta de planta baixa i dos pisos. L’entrada principal, que dona accés al primer pis, és amb llinda de pedra i està protegida per un petit porxo en arc de catenària. A la planta baixa s’hi accedeix per un portal de llinda de pedra amb les inicials gravades F.B i l’any 1908. Totes les obertures estan emmarcades amb llinda i brancals de pedra i no segueixen una composició simètrica. El parament dels murs és de pedra amb filades irregulars lligades amb argamassa i amb les cantonades arrodonides. L’arquitecte Francesc d’Assís Berenguer i Mestres va contraure matrimoni amb la pubilla del mas del Puig de Rubió. La família dels mas del Puig va obsequiar a la filla amb un tros de terra on poder-hi edificar una casa. La construcció de la casa es va iniciar l’any 1908 i va quedar quasi tota acabada en vida de l’arquitecte. Tot i això, hi ha elements que van quedar inacabats com part de la teulada i de la planta superior; treballs que han estat realitzats per les generacions posteriors seguint el disseny original. En els plànols originals hi apareix dibuixat un torratge que exercia les funcions de mirador però que no s'ha arribat a construir. Francesc d’Assís Berenguer i Mestres (Reus, 1866 – Barcelona, 1914) va iniciar els estudis d’arquitectura l’any 1881-1882 a la Escuela de Arquitectura i els va continuar amb certa irregularitat fins l’any 1888 que els va abandonar definitivament. L’any 1887 va començar a treballar al taller d’Antoni Gaudí, amb qui va tenir una estreta amistat. Va treballar en projectes com la Sagrada Família, la casa Gaudí del Parc Güell o l’església de Can Aguilera a Piera. També va realitzat varis projectes els quals van ser signats pel propi Gaudí, atès que no tenia el títol d’arquitecte, com Miquel Pascual, Balcells i Buigas.

Creu de terme del camí del Castell de Rubió a les Maioles

La creu de terme es troba situada a la carretera BV-1037 just passat el nucli del Castell de Rubió en direcció nord. Es tracta d’una creu de ferro que reposa damunt d’un fust llis i de forma cilíndrica. Aquest s’assenta damunt d’un basament monolític de pedra format a partir de tres cossos superposats i decreixents en alçada. El cos inferior hi ha la data de 1907. La creu fou reconstruïda a la dècada de 1940 atès que l’original fou destruïda durant la guerra civil espanyola. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 004.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Castell de Rubió

Les restes del castell de Rubió es troben situades a la zona nord del nucli del castell de Rubió, a l’interior del jardí d’una de les cases. Actualment es conserven les restes de la primitiva torre, de planta circular, i el mur de defensa nord i oest que delimitava el seu contorn. El parament de la torre i dels murs és a base de pedra regular i alineada que s’assenta directament sobre la roca natural. Davant del castell, per la banda nord, es documenta part de l’antic fossat defensiu del castell, destinat a reforçar la fortificació per la zona més vulnerable. Actualment, aquesta part del fossat correspon a un dels carrers d’entrada al nucli de Rubió i es troba reforçat per un mur de pedra. El castell de Rubió és esmentat per primera vegada l’any 1065 en una escriptura de venda que fa el Bisbe d’Osona, Guillem de Balsareny, amb comtes de Barcelona del castell de Copons. L’any 1069 s’esmenta novament com afrontació per la banda de migjorn amb el terme del castell de Miralles. Al segle XII apareix la família denominada Rubió i vinculada a la castlania del castell amb Bertran de Rubió i el seu germà Bernat de Rubió, els quals signaren un document de concòrdia amb el monestir de Santes Creus. L’any 1317 la castlania del castell de Rubió es troba sota la família Castellolí. Segons els fogatges de 1358 la fortalesa de Rubió pertanyia a Gombau d’Anglesola, com a successor de Berenguer de Castellolí. L’any 1365 estava sota el domini de Francesc de Timor, casada amb Berenguer de Boixadors i amb segones núpcies amb Guillem d’Anglesola. L’any 1380 Bernat de Boixadors va comprar la jurisdicció del castell al rei Pere III, la qual va mantenir la família Boixadors fins al segle XVIII. Durant els segles XVI-XVII el castell va anar perdent les funcions de caire militar, fet que va propiciar al seu propi deteriorament. A partir del segle XVIII i fins la primera meitat del segle XIX, estigué en mans dels comtes de Peralada i Savallà, descendents dels Boixadors. Observacions: Castell que presenta les característiques pròpies d’un castell tremenat construït a partir d’una estructura defensiva a redós del qual s’agrupa un petit nucli de cases que depenen del castell. Fitxa 001.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Esglesia de Santa Maria de Rubió

L'Església de Santa Maria de Rubió està situada al poble de Rubió a l'alta Anoia, al peu del castell de Rubió. L'església ha exercit les funcions parroquials des dels seus orígens en el segle xi fins a l'actualitat. L'edifici actual va ser construït entre 1275 i 1300, substituint una església anterior que s'esmenta en documents medievals des del 1082. La construcció fou a petició dels senyors de Castelloló, potser enterrats a la zona del presbiteri. L'església estava integrada amb les estructures del castell i formava part de les seves construccions defensives. La coberta superior culmina en un ampli terrat envoltat d'un mur fortificat, des del que s'accedeix a una torre-campanar situada a l'angle sud-oest. L'Església de Santa Maria de Rubió és un temple d'estil gòtic. La planta rectangular té una única nau coberta amb doble volta de creueria, i presenta als vèrtexs dues claus de volta esculpides amb l'Anyell Pasqual i un petit Pantocràtor. Els arcs arrenquen de mènsules esculpides: Sant Joaquim i Santa Anna al presbiteri, escuts heràldics dels Castellolí a l'arc total central i l'àliga de Sant Joan amb un escut, a la zona del cor. La nau central té a banda i banda sengles capelles laterals de volta ogival i coberta de creueria. Situades a l'angle nord-est hi ha la sagristia i una capella, també d'estil gòtic. La resta de capelles van ser obertes entre els contraforts en els segles XVI i xvii, coincidint amb la construcció del tercer pis, el campanar i el cor. Al llarg dels segles XVI i xviii, i al segle xx, l'església sofrí diverses restauracions. L'última va ser duta a terme entre 1985 i 1989 sota la direcció de J. Asarta. Interior de l'església de Santa Maria de Rubió. En el mur nord de l'església hi ha la portalada principal de tradició romànica. Construïda a finals del segle xiii], es compon d'arquivoltes de mig punt que arrenquen de columnes aparellades amb capitells esculpits amb motius vegetals i zoomòrfics. Pels seus trets estilístics, l'obra es vincula a l'escola de Lleida. Aquesta portalada fou restaurada l'any 1989. L'església després d'una nevada En el mur sud es conserva un reduït portal secundari, amb forma d'arc de mig punt, adovellat i motllurat L'any 1985-86 es feren unes excavacions que van posar al descobert sota el paviment de la nau de l'església dos camps de sitges, utilitzades per emmagatzemar cereals, i que ja devien ser emprades amb anterioritat a l'edificació del temple. El més antic dels dos, del segle x, apareixia cobert amb una capa de cendres, pel que es creu que fou abandonat a causa d'una destrucció bèl·lica. Seguidament s'hi obriren unes sitges que estigueren en ús fins a la construcció del temple romànic. L'església de Santa Maria de Rubió és tot un referent del municipi. Fins i tot, l'escut municipal de Rubió actual té com a element central un castell de guies (vermell heràldic) sobremuntat amb un muntat d'argent, acompanyat d'una flor de lis també d'argent, atribut de la Verge Maria, patrona de la localitat. El retaule de Rubió presideix l'altar de l'església de Santa Maria. És de característiques italogòtiques i constitueix una de les peces pictòriques més importants del gòtic català. El seu estil segueix el model trescentista. A la part inferior del retaule sembla que es pugui llegir LXVII, que podria significar l'any en què fou pintat, 1367. Tot i això, els estudiosos de l'obra atribueixen l'obra a l'anomenat ‘mestre de Rubió', deixeble de Ramon Destorrents, i per tant situen la seva factura més enllà de l'any 1380, sota la propietat dels Boixadors. L'obra està pintada al tremp sobre fusta. Consta de tres cossos verticals subdividits en tres pisos als laterals i dos al cos central. Entre el cos central i els laterals i entre aquests i el guardapols hi ha quatre muntants, rematats per pinacles. El banc original, de l'inferior del retaule es conserva al Museu Episcopal de Vic. El retaule està dedicat als goigs de la Mare de Déu i conté set escenes de goig i set escenes de dolor. Les escenes de goig seguint el recorregut de dalt a baix del retaule són les següents: l'Anunciació coronada pel profeta Isaïes, la Nativitat i l'Epifania, la Resurrecció coronada pel profeta David, l'Ascensió i la Pentecosta i per últim a la part inferior i del cos central hi ha la Coronació de la Mare de Déu. Les escenes de dolor són les següents: l'Oració a l'hort de Getsemaní, la Traïció de Judes, l'Acusació de Jesús pels jueus, la Flagel·lació, el Via Crucis i la Pietat o davallament de la creu, i la Crucifixió. En els muntants, seguint el recorregut d'esquerra a dreta i de dalt a baix hi apareixen els Apòstols i els Profetes, que són els següents: Pere, profeta David, profeta Isaïes, Pau, Joan, Andreu, Mateu, Judes Tadeu o Judes Iscariot, profeta Isaïes, profeta Salomó, profeta David, Jaume fill de Zebeu, Bartomeu, Lluc, Jaume fill d'Alfeu, profeta David, Marc, Judes Tadeu o Judes Iscariot, profeta Ezequiel. El guardapols presenta una decoració d'estil heràldic, a base de roses de talla daurada que representen l'escut dels Boixadors. Al segle xvii, la part central del retaule on es representa la Coronació de la Mare de Déu, fou repintada de blau marí amb estrelles. Des d'aleshores i fins a la seva restauració, serví de fons a la talla barroca, tot aprofitant la reforma d'ampliació de l'església. La predel·la està subdividida en sis escenes. Actualment l'original d'aquesta és conservada separadament del retaule pel Museu Episcopal de Vic. A l'església de Santa Maria de Rubió n'hi ha una còpia, que acompanya la resta del retaule original. Pica Baptismal Pica baptismal de pedra de forma cilíndrica amb el fons més estret i amb l’exterior llis. Actualment es troba situada al nord de l’església de Santa Maria de Rubió. Pou de la rectoria El pou de la rectoria es troba situat davant la façana de migjorn de la rectoria, a l’est de l’església de Santa Maria de Rubió. El brocal del pou està format per una base octogonal de pedra ben treballada amb una tapa de ferro amb les inicials STV amb relleu. També es conserva l’estructura de ferro on hi hauria la politja. En una de les cares de la base hi ha inscrita la data de 1718 amb l’abreviació de Jesucrist (IHS). Segons imatges antigues el pou estava alçat. Fou col·locat on es troba actualment arran de les reformes que es va efectuar a la rectoria a la dècada de 1960. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb les dades de la fitxa 009.CA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Rectoria L’antiga rectoria de l’església de Santa Maria de Rubió es troba situada al nucli del Castell de Rubió, al nord-est de l’església. Es tracta d’un edifici de planta quadrada de planta baixa i dues plantes pis. La coberta a dues aigües asimètriques amb el carener paral·lel a l’actual façana principal, orientada a ponent. Antigament la façana principal era la de migjorn. L’actual façana principal (oest) s'hi obre la porta principal d’arc pla i una finestra de secció quadrada a nivell del primer pis, ambdues centrades amb la façana. A la façana de migjorn s’hi obre una segons porta d’accés i dues finestres a nivell de planta baixa que donen accés a una estança que no comunica amb la resta de l’edifici de la rectoria. La façana de tramuntana i de llevant s’hi obren diverses finestres a nivell del primer i segon pis sense cap tipus de motllura. La primera notícia documental relacionada amb la rectoria data de l’any 1554, quan es va manar reparar-ne l’entrada. El novembre de 1865 es va obrir una porta que comunicava la rectoria amb l’església, demanda que va fer el Bisbe de Vic durant una visita pastoral. L’any 1960 la paret que comunicava la rectoria i l’església encara estava dempeus. L’any 1965 es va dur a terme l’enderroc de la paret d’unió entre els dos edificis per petició del rector, obrant l’actual façana de ponent. Observacions: La asimetria de la coberta és a causa de la reforma que va partir la rectoria l’any 1965, reduint-ne el volum. La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 006.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Avituallament El Centre

El centre és una construcció d’època contemporània situada al nucli del castell de Rubió. Es una edificació de planta rectangular amb la coberta a quatre vessants amb la façana principal orientada a migjorn format a partir del cos primigeni un segon volum annexionat pel cantó de ponent. Al frontis primigeni s’hi obre la porta d’accés i una finestra a nivell de planta baixa i dos balconades a nivell de primer pis. Al volum adossat posteriorment s’hi obren dues finestres alineades, una per planta. A la façana posterior s’hi va edificar una zona de terrassada que s’hi accedeix des del primer pis. El parament dels murs és de pedra de filades irregulars amb les cantonades de pedra ben escairada mentre que el cos construït posteriorment és de maons vistos. Antic local social del nucli del castell de Rubió actualment convertit en un restaurant. Conegut com El Cafè de Castell. Malgrat no se sap l’any exacte de la seva construcció, aquesta s’ha de situar entorn l’any 1931, atès que en una fotografia de l’any 1928 encara no estava edificat. Les obres es van iniciar el 2 de febrer i finalitzaren el mes de maig. Aquesta edificació fou construïda amb els recursos portats pel bàndol conservador esdevenint el cafè de les “dretes” durant els anys previs a l’esclat de la Guerra Civil. (Informació extreta íntegrament de la fitxa 008 EA del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Rubió, Anoia) Observacions: Fitxa 008.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Rubió

Rubió és un municipi de la comarca de l'Anoia pertanyent a l'Alta Segarra, Catalunya. El municipi consta de 229 habitants (2015) i té una extensió de 48 km². És un dels municipis més grans de l'Alta Segarra, i a la vegada té una de les poblacions més reduïdes de la zona. Rubió té un relleu molt accidentat, sent el seu punt culminant a la serra de Rubió, a 837 msnm. Sobre el topònim Rubió hi ha dues opinions majoritàries respecte a la seva etimologia. La primera diu que Rubió és un topònim que deriva etimològicament de rubeus ('rogenc'), probablement fent al·lusió a la color rogenca de la terra i les roques de la muntanya on es construí el Castell de Rubió. Tanmateix existeix una segona opinió: que el terme Rubió deriva de l'antropònim llatí rufus, que significa 'ros' (rubio en castellà), per via del nom Rubione, que era posseïdor d'una heretat o fundus a la zona durant l'època romana. El terme municipal de Rubió, de 38,5 km², limita amb els termes bagencs de Castellfollit del Boix (NE) i Aguilar de Segarra (N) i amb els de l'Anoia dels Prats de Rei (NW), Copons (W), Jorba (S) i Òdena (S i E). És situat al sector NE de la comarca, al límit amb el Bages. La serra de Rubió forma, en direcció NE-SW, l'eix del territori i separava antigament les sotsvegueries d'Igualada i dels Prats de Rei; alhora és la divisòria entre les aigües que vessen a l'Anoia a través de la riera de Rubió i les que vessen al Cardener a través de la riera de Maçana (afluent a la de Rajadell). Aquesta serra, coberta de boscos de pins i alzines, culmina a la Còpia de Palomes, de 837 m d'altitud (al límit amb el terme d'Òdena). Els vessants meridionals de la serra alimenten l'esmentada riera de Rubió que aflueix a l'Anoia dins el terme de Jorba. El municipi comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l'antiga parròquia rural de Sant Pere d'Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafit, amb un antic hostal a prop de la carretera i l'església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha la parròquia rural de Sant Martí de Maçana. Dins del terme municipal s'han descobert vestigis de l'ocupació humana del eneolític ençà. En són un exemple d'aquesta ocupació els dos sepulcres megalítics i la vil·la romana. A l'alta edat mitjana la Serra de Rubió estava repartida entre tres castells termenats (el de Rubió, el d'Ardesa i Maçana). El castell de Rubió és esmentat a partir del 1063. Pere Bertran de Rubió el governava el 1198 i a l'inici del segle xiv (1317) era senyorejat pels Castellolí. Passà després als Timor; Francesca de Timor fou muller de Berenguer de Boixadors i en segones núpcies de Gombau d'Anglesola. Bernat de Boixadors, fill de Francesca, comprà el 1380 a Pere III la jurisdicció de Rubió, entre d'altres, i el llinatge Boixadors (que rebé després els comtats de Savallà i de Peralada) mantingué la senyoria fins a la fi de l'Antic Règim.[4] Durant el segle xiv, el poble va patir la pesta i diverses males collites que van fer que moltes terres quedessin ermes i una gran part de la població rural es desplacés a les ciutats i a les viles properes.[4] A principis del segle xix, durant la Guerra del Francès, la serra de Rubió fou un punt estratègic per la resistència igualadina. El 1841 els bandolers Marimon i Casulleres que capitanejaven una gran partida de lladres foren atrapats pels mossos d'esquadra i el sometent de Rubió. Allí els donaren mort en l'anomenat "Pla de les Bruixes".[4] Després d'anys d'atemorir els pagesos de la rodalia i fins i tot viles mitjanes com Jorba, Copons, Sant Martí de Tous, Santa Margarida de Montbui i Santa Maria de Miralles.

Creu de terme del camí del Pla de Rubió a les Maioles

La creu de terme es troba situada a l’antic camí que anava de Ca l’Alzina al cementiri de Rubió. Es tracta d’una creu llatina de pedra on s’hi pot llegir l’any 1890 a la cara nord i a la cara sud dins d’un cercle el símbol del Sagrat Cor. La creu s’assenta damunt d’un fust llis de forma octogonal que reposa damunt d’una base de planta octogonal amb un escut en relleu. La base està dipositada sobre un basament esglaonat amb quatre nivells decreixents en alçada de planta circular. Les creus de terme dins el territori català es troben documentades des de l’alta edat mitjana. Inicialment, la funció d’aquest tipus de creu era simbolitzar el control del terme en el punt on s’erigia la creu. No obstant, en alguns casos també era per indicar els límits del terme. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 005.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Ca l' Alzina

Ca n’Alzina és una edificació d’època contemporània construïda a partir d’una edificació més antiga a principis del segle XX i modificada a l’últim terç del segle XX. El cos primigeni és una construcció de planta rectangular amb la coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migjorn. La façana principal reflecteix l’estructura de planta baixa i pis. Al frontis s’hi obren tres finestres i el portal d’accés, d’accés d’arc de mig punt adovellat. A la dovella central hi consta inscrit l’any 1974 J.C.J fruit de les últimes grans reformes que s’hi van efectuar. No obstant, a peu de la porta hi ha l’antiga dovella clau del portal amb la inscripció F.C 1918. De l’interior en destaca l’entrada, que conserva l’antic enllosat de pedra i l’escala d’accés al primer pis també de lloses de pedra. Adossat a aquest cos, hi ha diversos cossos annexos construïts posteriorment tot i que segueixen les mateixes característiques constructives. Es tracta de cossos realitzats a diversos alçades amb la coberta a una vessant amb pendent a migjorn. La planta baixa d’aquestes zones són espais oberts dividits per grans arcs de mig punt i un d’ells amb la coberta amb voltes de canó. El parament dels murs és de pedra amb filades irregulars amb les cantonades de pedra ben escairada i col·locada a mode de cadena cantonera. A l’interior es conserva un antic cup de vi i a l’exterior la premsa de vi. Davant la casa hi ha una zona enjardinada i una edificació de planta rectangular construïda a finals segle XX - principis segle XXI fruit de l’activitat econòmica que s’hi desenvolupa. En el llistat de lluminàries de 1628 apareix Jaume Calvet de la Alzina i en la recaptació posterior s’anomena la casa com La Alzina. En el llibre de llevadors de rendes de l’any 1869 apareix el Mas Alzina al Tató també anomenat mas Solanes de la Alsina. En aquest moment era propietat de Joan Alzina i després del seu fill Bartomeu Alzina. A inicis del segle XX la propietat va passar a mans de la família Carner, que va dur a terme les grans reformes de l’edificació. Observacions: Fitxa 012.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

GR-7

Cal Rigolfes

Cal Rigolfes és un mas situat a peu del camí que mena des de Cal Bertran. Es tracta d’una construcció formada a partir de dos volums. El volum primigeni correspon a una edificació de planta quadrada amb la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migjorn. Consta de planta baixa i pis. A la façana principal presenta una composició simètrica. A la planta baixa s’hi obre el portal d’accés adovellat d’arc rebaixat i una finestra i a nivell del primer pis dues finestres. Totes les finestres són amb llinda i brancals de pedra. A l’interior es conserva part de les escales d’accés al primer pis, i la zona de la cuina, amb la cuina, la xemeneia i la boca del forn tapiada. A la façana posterior s’hi va annexionar el cup de vi, de planta quadrada i el qual encara conserva els cairons vidrats. Posteriorment, s’annexionà un cos de planta rectangular amb la coberta a una vessant cap a ponent, utilitzat com a corrals, fet pel qual totes les obertures d’aquesta façana foren tapiades. El parament dels murs és de pedra amb filades irregulars amb les cantonades de pedra ben treballada. Relacionat amb la parròquia de Rubió, en un testament de l’any 1702-1703 apareix documentat en cognom de Rigolfas.

Torrent de les Marrinxes

Cal Pallerols

Dalt d’un turó situat al nord de Cal Pallerols, al camí que porta cap a Can Rigolfes s’hi localitza un gran nombre de fragments ceràmics en superfície d’època ibèrica en tota la vessant oest del turó, fins a peu de camí. No s’hi observa cap estructura.

Cal Codinelles

Cal Codinelles es troba situat al peu del camí de Sant Pere d’Ardesa. Està format per la casa principal i diversos annexes en forma de L i finalment un cos annexa a la façana nord-oest construït a inicis del segle XX. El cos primigeni presenta una planta quadrangular amb la coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a l’est, tot i que originalment s’accedia per una porta encarada a migjorn. Consta de planta baixa, pis i golfes. El frontis original, situat a migjorn, conserva la porta primigènia, amb llinda de fusta i diverses obertures a nivell de pis i golfes, totes d’arc pla. Actualment s’accedeix per la façana de tramuntana mitjançant una portal d’arc pla amb llinda de fusta que dona accés directament al primer pis. Aquesta entrada està protegida per un porxo construït posteriorment. Davant la casa i annexa a la façana de llevant s’hi adossen diversos coberts i porxos en forma de L. En aquests s’hi documenta una zona destinada a resguardar els cups de vi i una premsa, ambdós en ús, un safareig i una antiga sínia de sang i un pou d’aigua. Davant l’antiga casa i la construïda al segle XX adossada a la façana nord-oest actualment hi ha una pati tancat amb porta metàl·lica. A la recaptació de la lluminària de 1628 s’esmenta Bernat Bertran de Codinellas. En la recaptació de gra de l’any 1711 per part de la parròquia de Santa Maria de Rubió també s’esmenta la quantitat que havia de donar el mas Cudinelles. En un llistat de maos de l’any 1752-1755 apareix el mas Codinellas amb Rosa Solà i Thomàs com a propietària i Ramon Solà com usufructuari. En un llistat de renda de masos de l’any 1869 apareix Jaume Struch, hereu del de Codinelles que té i posseeix el mas anomenat mas Muset. En aquest mateix llistat, quan parla de La Sala esmenta l’existència de l’antic mas de Codinelles de vall: “Matia Puiggros del mas de la Sala te y posseix en lo terme de Rubió aquell mas vulgarment dit de la Sala juntament ab altre mas dit Bernades y antigament se deya Codinellas de vall... “ Observacions: Fitxa 023.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Safareig de Can Codinelles

Safareig situat prop de la finca de Can Codinelles d’època contemporània. Correspon a una construcció de planta trapezoïdal realitzat amb pedra i lliscat amb ciment per l’interior. Damunt les parets conserva les pedres de rentar. L’entrada d’aigua és mitjançant una boca de mina situada a la paret nord-oest. A la paret sud hi ha una pica de pedra per on sortia l’aigua del safareig emprada per regar els horts més propers.

Molí i Bassa de Torredenuça

El molí de Torredenuça, d’origen medieval i reformat en època moderna es troba situat al costa oest del camí que transcorre paral·lel a la riera de Rubió. Actualment del molí només es conserva l’angle de la bassa on hi hauria el cup de pressió. Aquests estan construïts mitjançant grans blocs de pedra amb filades regulars. A la part inferior d’aquest angle s’hi conserva part d’un arrencament d’arc o d’una volta que formaria part del molí. Molí que va estar en funcionament fins a inicis del segle XX, moment en el qual els molins hidràulics són substituïts per molins fariners industrials, més ràpids i eficients. Observacions: La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 017.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

Font de Torredenuça

La font de Torredenuça es troba situada a la dreta de la riera de Rubió. Es tracta d’un mur de pedra rejuntada amb argamassa amb un broc metàl·lic per on surt l’aigua. Al costat de la font hi ha una placa de rajols policromes amb el nom de la font.

Pont de la Riera de Rubió

Pont situat a la riera de Rubió cap a Torredenuça. A la banda oest del camí, a la confluència entre la riera de Rubió i la riera de Cal Martí es conserven les restes d’un pont, de reduïdes dimensions, del qual és visible la part superior de l’ull, en arc de mig punt de pedra col·locada a mode de plec de llibre. La resta inferior del pont està completament enterrada per terra i vegetació i la part superior, la zona de la calçada, està completament desapareguda. Observacions: Altres noms: Pontarró de la riera de Rubió La fitxa s'ha omplert amb dades de la fitxa 020.EA de l'esborrany del Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i del Catàleg de Béns Arquitectònics, Històrics i Ambientals de Rubió, coordinat per Imma Vilamala i gestionat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona.

El Pelaig de Rubió

La resclosa de Jorba es troba situada al límit sud del municipi de Rubió, a la llera entre la riera de Rubió i la rasa dels sis gats. La resclosa està construïda amb ciment i forma un llac artificial. En origen es va edificar com a punt d’aigua per incendis forestals i per regar els horts de l’entorn.

Forn de Calç

Esglesia de Sant Pere

Sant Pere de Jorba és una església de Jorba (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau, de planta rectangular, absis poligonal i capelles laterals, amb un eix orientat de nord a sud. Porta ornamentada oberta a migdia amb una imitació d'un arc flamíger a la part superior. La façana presenta un ull de bou amb una claustra d'arenisca tallada en forma de creu en el seu interior. Presenta un campanar de torre en planta quadrada. Als dos extrems de la façana hi ha dues gàrgoles de pedra, que representen uns animals en forma grotesca; també unes finestres d'arc carpanell rebaixat. La coberta és a base teula àrab. Carreus perfectament tallats en forma de paral·lelepípedes rectangulars. Correspon a un gòtic molt tardà, o de tradició gòtica. La façana principal quatre obertures simètriques prop de la coberta i un petit rosetó. Fou construïda entre el 1551 i el 1558 pel mestre d'obres Joan Gibert de Bellpuig, per 444 lliures barceloneses. Al davant del poble es dreça des del 1679 una creu de terme barroca.

Font del Safareig

Just a la confluència del carrer del Rec amb el carrer Major, i adossada al mur de contenció del carrer, hi ha la font que abasteix el safareig. Hi destaca un relleu que representa un gall (possiblement, en al·lusió a Sant Pere) sota el qual hi ha la inscripció en ciment “1941”. Finalment, hi ha tres brocs metàl·lics. Des de l’any 1323 està documentat el rec que baixa pel carrer al qual dona nom. Des de la construcció del safareig a finals del segle XVIII, l’aigua d’aquest rec s’utilitzà per abastir-lo, si bé el raig d’aigua del rec cap al safareig era anteriorment sota el campanar (on també hi havia uns abeuradors). L’any 1921 fou traslladat a l’emplaçament actual.

Nucli antic de Jorba

El nucli antic de Jorba es troba al vessant de migdia del puig on es troba el castell. Els carrers que en formen part són el carrer Major, el del Castell, el del Call i el del Roser. El carrer principal que vertebra el nucli antic és el carrer Major. Es tracta d’un carrer estret (amb una mitjana de 3-4 m) i allargat (272 m), si bé es troba clarament diferenciat per la inflexió que fa a l’alçada de Can Rovira de la volta. Per norma general, està ocupat per habitatges unifamiliars amb planta baixa, primer pis i pis sota coberta, malgrat que alguns habitatges han recrescut el volum fins completar un segon pis. El patró general consisteix en planta baixa amb dues obertures (porta i finestró), primer pis amb dues o tres finestres, en ocasions amb un balcó, i dos finestrons sota coberta. S’hi observen obertures originals tant amb arcs rebaixats com amb llinda, tot i que en molts casos hi ha hagut estintolaments per eixamplar les portes. S’hi observen llindes dels segles XVIII i XIX. Paral·lel al carrer Major pel nord (per tant, a una cota més alta), hi ha el carrer del Castell. A jutjar pels tipus d’edificacions (generalment, plantes baixes més primer pis) i materials emprats, la meitat oest del carrer n’és el tram més antic, si bé s’hi aprecien reformes o reemplaçament d’immobles antics per altres de nous. El carrer del Call i el del Roser, malgrat la seva pertinença a la trama del nucli antic presenta un predomini d’edificacions contemporànies. L’origen del nucli de Jorba està vinculat al castell, documentat des del segle X. No obstant, la ubicació de la població pot haver variat al llarg del temps, com és freqüent: d’unes primeres cases al vessant del turó de la Guàrdia (on hi ha el castell), cap a la baixa edat mitjana s’hauria anat desplaçant més cap al pla, arran del Camí Ral, donant origen al carrer Major.

El Safareigos

L’edifici del safareig és de planta rectangular, i està alçat amb maçoneria. La seva ubicació en un punt amb força desnivell, entre el carrer del Rec (a darrere, més alt) i el carrer Major (més pla) fa que les obertures estiguin encarades cap a aquest segon, a migdia. Aquesta façana està formada fins a mitja alçada per lloses de pedra calcària més grans que els de la resta. Per tal de deixar dues grans obertures, la coberta se sustenta sobre amb un pilar central de pedra i el marc de la porta de maó. El pilar central de la façana té la següent inscripció: “AÑO / 1921 / 1867 / 1781”, que podem associar a diversos moments constructius de l’equipament. L’espai interior està pràcticament tot ocupat per la gran pica de pedra del safareig, de forma rectangular. L’element associat al safareig del qual es té una constància documental més antiga és el rec que l’abasteix, esmentat l’any 1323. El raig d’aigua que va del rec cap al safareig era anteriorment sota el campanar (on també hi havia uns abeuradors). L’any 1921 fou traslladat a l’emplaçament actual. La tradició diu que el safareig fou construït l’any 1777 com una mesura higiènica per combatre l’epidèmia de pesta que patia la població. Una reforma recent (segle XXI) ha substituït la coberta original per una de nova, amb grans bigues de fusta, que decanten la teulada cap al sud.

Nucli antic de Jorba

El nucli antic de Jorba es troba al vessant de migdia del puig on es troba el castell. Els carrers que en formen part són el carrer Major, el del Castell, el del Call i el del Roser. El carrer principal que vertebra el nucli antic és el carrer Major. Es tracta d’un carrer estret (amb una mitjana de 3-4 m) i allargat (272 m), si bé es troba clarament diferenciat per la inflexió que fa a l’alçada de Can Rovira de la volta. Per norma general, està ocupat per habitatges unifamiliars amb planta baixa, primer pis i pis sota coberta, malgrat que alguns habitatges han recrescut el volum fins completar un segon pis. El patró general consisteix en planta baixa amb dues obertures (porta i finestró), primer pis amb dues o tres finestres, en ocasions amb un balcó, i dos finestrons sota coberta. S’hi observen obertures originals tant amb arcs rebaixats com amb llinda, tot i que en molts casos hi ha hagut estintolaments per eixamplar les portes. S’hi observen llindes dels segles XVIII i XIX. Paral·lel al carrer Major pel nord (per tant, a una cota més alta), hi ha el carrer del Castell. A jutjar pels tipus d’edificacions (generalment, plantes baixes més primer pis) i materials emprats, la meitat oest del carrer n’és el tram més antic, si bé s’hi aprecien reformes o reemplaçament d’immobles antics per altres de nous. El carrer del Call i el del Roser, malgrat la seva pertinença a la trama del nucli antic presenta un predomini d’edificacions contemporànies. L’origen del nucli de Jorba està vinculat al castell, documentat des del segle X. No obstant, la ubicació de la població pot haver variat al llarg del temps, com és freqüent: d’unes primeres cases al vessant del turó de la Guàrdia (on hi ha el castell), cap a la baixa edat mitjana s’hauria anat desplaçant més cap al pla, arran del Camí Ral, donant origen al carrer Major.

Església de Sant Sebastià i de Sant Roc

Petita capella d’una sola nau, molt estreta, feta amb blocs de pedra de mides diverses lleugerament carejades definint filades més o menys regulars. A la part baixa de l’edifici els blocs de pedra són de majors dimensions i a la part superior el parament i les filades de pedra estan més regularitzades. Les cantonades estan definides per blocs de pedra arenisca i a la façana, que mira a nord hi trobem diverses obertures. La porta és rectangular i conserva una gran llinda de pedra d’un sola peça motllurada a quart bosell, típica del segle XVII i que es troba esquerdada. Just per sobre la porta trobem un òcul o ull de bou circular completament arrebossat i pintat de groc. En el centre hi ha una creu de ferro forjat. La coberta es a doble vessant amb teula àrab i té un campanar d’espadanya amb una petita campana. L’edifici està adossat a la rectoria, i les reformes recents en aquesta edifici, han modificat lleugerament la fesomia de la façana principal de l’església, ja que s’ha recrescut la paret la paret a banda i banda de l’espadanya per donar continuïtat a la coberta de la rectoria. D’aquesta manera tot i que frontalment s’identifiquen els diferents edificis, sembla que tots ells estiguin aixoplugats per la mateixa i gran coberta. L’edifici fou bastit al segle XVII i reformat parcialment al segle XX, de fet encara hi ha visible algun desperfecte provocat pel conflicte bèl·lic de la Guerra civil. L’església servia de capella del cementiri parroquial, situat a l’actual plaça de la Font. El fet que tingui dos patrons es deu a que la fi d’una epidèmia de pesta coincidí amb la festivitat de Sant Roc, de forma que la devoció popular agermanà aquest Sant amb Sant Sebastià original de l’ermita. Actualment l’edifici forma part de la ruta del Camí del Sant Jaume en el tram de Montserrat a Alcarràs. La rectoria a la que s’adossa és un alberg. En ambdós edificis es pot veure el logotip del Camí de Sant Jaume a la façana. Font de la Plaça Estructura exempta feta a partir de pedra carejada col·locada a trencajunts. Esta composada principalment per tres elements, una paret de pedra orientada nord sud que fa d’eix de l’estructura. A ella s’adossa una pica de pedra circular, que per la seva forma recorda a un trull. Al centre de la pica hi ha tres blocs de pedra, col·locats de manera creixent un a sobre de l’altre on trobem l’aixeta. Just a sobre recolza l’extrem nord de la paret, on hi ha col·locat l’escut del poble fet de pedra. A la cara est d’aquest mur, en un dels carreus just per sobre la pica es pot llegir Juan Bassegoda, nom d’un reconegut arquitecte, fill i net d’arquitectes especialista en la restauració de monuments. Per sota el seu nom, i parcialment esborrada hi ha un altre inscripció. La Plaça, i per tant la font, està situada just a sobre de l’antic cementiri parroquial de l’església de Sant Sebastià i Sant Roc Observacions: Actualment s’utilitza com a magatzem de peces i material com una pica un capitell i un sarcòfag, per a un futur museu.