El Convent Coll de Tè Font i Salt de Marianegra

Excursió que sortint i acabant a tocar de l'edifici del Convent al Pla de l'Espinal, on comença la pista de peatge del Vilar, que pot portar-nos fins a Coll de Te, tot i que baixa fins a Arbúcies, i el recorregut es llarg i sinuós i fa moltes llaçades que es poden escurçar fent dreceres, es interessant no abandonar el traçat i gaudir-ne amb calma del paisatge de la fageda, les sequoies i les vistes de les Agudes que es pot veure des d'algunes raconades.
Però com que vam fer-ho en una altra excursió, avui farem la baixada no per la pista, sinó per un sender que baixa pel Pla de Maçaners i a trams molt dreturer fins a Coll de Tè.

A Coll de Te ens desviem direcció nord per una pista que s'endinsa enlairada a la vall de la Riera de les Truites fins a trobar la Font i el Salt de Marianegra. Son els petits tresors amagats que ofereix la vall de la riera de les Truites
Des de la font de Marianegra seguirem per una costeruda pista-corriol que ens tornarà a la pista del Vilar, a prop de la font del Conill i al punt de sortida

Llocs a destacar del recorregut

Pista del Vilar
Aquesta pista la podriem anomenar com "ruta de les sequoies", perquè pujant per la carretera particular de J. Garolera (de peatge pels cotxes) trobem molts exemplars d'aquests enormes arbres.
La pista enllaça Arbúcies amb el Pla de l'Espinal, pel Vilar i Coll de Té, i guanya en pocs quilòmetres un desnivell de més de noucents metres, tot dintre del terme d'Arbúcies i que permet d'apreciar tota la varietat de vegetació a mesura que augmenta l'altitud.
La ruta recomanada és un dels antics senders coneguts com a camins marçalers, que unien la plana d´Arbúcies amb el Montseny. És una excursió ideal ideal per conèixer els diferents estatges de vegetació del Montseny ( alzinars, suredes, castanyers, fagedes...) i per apropar-se a la base del Turó de l'Home i de les Agudes.

Les sequoies del Montseny
Durant els segles anteriors, ja s’hi havia fet ús tradicional dels recursos naturals de la muntanya del Montseny: explotacions de metall com l’argent i el plom, obtenció de pegues, brees i quitrans per a calafatar barcos i l’aprofitament forestal tradicional dels arbres autòctons. Sobretot és durant el segle XVIII, escriu Martí Boada al seu llibre El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges, que hi ha una forta explotació ramadera i forestal del massís i degut a aquest (sobre)ús, la regressió del bosc. Però, per què hi ha sequoies autòctones de Califòrnia a una de les muntanyes més altes de Catalunya? Tot començà, d’alguna manera com els jardins botànics, per l’ús medicinal.

Torne a citar a Martí Boada: La gènesi de la introducció de coníferes exòtiques al massís té molt a veure amb la figura de Jaume Bofill i Salarich, del mas pairal de ca l’Herbolari de Viladrau, que fou apotecari de cambra de Ferran VII. La seva activitat el portaria a iniciar la plantació d’espècies exòtiques, no tant per raons de tipus forestal sinó més aviat per interessos mèdics i apotecaris.[…] Així, de la seva època procedeixen els primers exemplars d’avet de Douglas (Pseudo-tsuga menziesii) i la sequoia gegant (Sequoiadendrongiganteum), que trobem al Montseny.

Més tard, i aquí ve el motiu de per què trobem aquestes tres sequoies quan baixem de l’autobús del parc, hi ha plantacions d’arbres exòtics lligades a les segones residències de burgesia urbana que primer van entendre llur plantació com a ornament del jardí de les antigues masies. Hi ha moltes segones residències al Montseny i amb elles, continuà la introducció d’arbres al·lòctons: l’avet roig, el pinsap, l’avet groc, l’avet del Caucas, la sequoia roja.

Les coníferes gegants de Santa Fe són de la mateixa espècie que el General Sherman, Sequoia dendrongiganteum, sequoies gegants, i estan lligades a Can Casades, una casa modernista construïda al 1900 com a residència d’estiu. Segurament al cap de pocs anys de construir aquella casa, la família va plantar les sequoies. Ara l’edifici és un centre d’informació del parc natural. El seu jardí, part de la muntanya, començà amb aquestes sequoies? En realitat, en van plantar quatre i no tres, a una la va matar un llamp.

No pots abraçar les sequoies a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: superen els quaranta metres d’alçada. Per evitar l’efecte de nous llamps, es troben a més de mil metres del nivell del mar, tenen com parallamps a les capçades. L’aigua recorre quaranta metres en vertical. Les tres sequoies haurien de viure anys i panys.

A Amèrica del Nord hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones agafades, amb els braços ben estirats, les envolten. Poden viure milers d’anys. L’escorça és gruixuda i plena de tanins que els protegeixen dels insectes i dels incendis. Perquè com la surera, les sequoies estan adaptades al foc. Tanmateix, l’estrès hídric continuat i l’augment de la població de certs insectes, fa més vulnerables les sequoies. Enguany, en un article al The Guardian, parlaven de com morien per la combinació letal de sequera, foc i atac d’escarabats. «Haurien de durar, almenys, cinc-cents anys més», diu l’encarregada del benestar de les sequoies de dos parcs nacionals americans.

Les urbanitzacions i desforestacions, la falta de protecció al usos tradicionals de la muntanya, han canviat la periodicitat del foc i moltes de les plantes adaptades a aquest fenomen natural no n’estaven preparades. Els hi ha faltat temps.

Font i Salt de Marianegre
Situada en un dels paratges del Montseny gairebé desconeguts, i per corriols quasi esborrats que ens acosta a la font de Marianegra una de les més abundoses amb els seus quatre brocs tots amb un bon raig d´aigua ben fresca. A tocar de la font passa el torrent de Marianegre que tributa al torrent de les Truites, seguirem enfilant-nos prop de la llera del torrent fins a trobar el Salt de Marianegra,que segons Lopez Cortijo es un dels petits tresors amagats de la vall de la Riera de les Truites. El camí ara es complica, cal seguir riera amunt enmig d´una zona boscosa fins a trobar el Salt i enfilar-se pel marge dret seguint unes fites per continuar l'itinerari.

Informació extreta de la Guia Excursionista de Joan López Cortijo (1990)