El Faro (1510 m) i el Faro Vell (1795 m), Isil

Els pobles del Pirineu que tenen tradició fallaire donen el nom de Faro a l’indret on s’encenen les falles la Nit de Sant Joan. Faro té el significat de foguera i equival al faró d’altres dialectes del català; faro i faró és un cas anàleg al de porro i porró.
A Isil en tenen dos, de faros: el Faro, on actualment els fallaires encenen les falles que baixaran al poble, i el Faro Vell, on s’encenien en temps força més reculats. Si pugem a tots dos faros arribarem a la conclusió que els fadrins d’Isil de fa potser més de cent anys devien ser molt i molt valents.

DESCRIPCIÓ DE L'ITINERARI
Sortim de la plaça de l’Església, travessem la Noguera pel pont nou i enfilem carrer de la Molina amunt. En arribar a la font, comença el camí, que té marques grogues.
El camí desemboca en un altre camí que també prové d’Isil; el prenem cap a la dreta (05); sempre és molt clar, però té un desnivell notable.
Poc abans d’arribar a les palanques de les bordes d’Airoto, un arbre mig ajagut emmarca el camí (06); no hi hem d’arribar, sinó que, uns 15 m abans, fem un gir a l’esquerra de gairebé 180o per agafar el camí cap al Faro. Els primers metres no són gaire clars, però de seguida es converteix en un corriol evident (amb alguna marca de pintura blava –07–). Travessem la mollera d’un barranquet (08) i, sempre planejant, arribem al Faro (09), que les restes de la foguera delaten. Al fons de la vall, Isil.
El camí cap al Faro Vell està molt perdut i tot just si en queden algunes traces; a més, discorre pel mig del bosc (en sentit O-SO). Per tot plegat, pot arribar a ser perdedor. És una bona ocasió per disposar d’un track. Al primer tram, fins que arribarem a uns roures notables, s’intueix un corriol. Arribant als roures (10), els anem enllaçant costa amunt. Poc abans d’arribar al Faro Vell, és possible que trobem algunes marques de pintura blava força antigues (11, 12). El Faro Vell (13) està senyalat per una creu de ferro. Més enfonsat encara per sota nostre, Isil.
Tornant, podem passar per les bordes d’Airoto. Arribant al camí d’Isil, el prenem enllà; passem per sota d’aquell arbre mig ajagut (06), deixem a la dreta unes palanques velles que travessen el riuet d’Airoto, i el travessem poc més amunt per una palanca nova (14). Les bordes d’Airoto (15) estan en estat ruïnós. En una pedra llegim que són del 1800 i que el 1935 se’n devia fer alguna ampliació o remodelació. Sic transit gloria mundi.
Podem tornar de les bordes travessant per les palanques velles (16, tres de consecutives i en força mal estat).
Tornem a Isil desfent el camí de pujada.