El Ferran

Itinerari majoritàriament circular que ens durà al cim d’El Ferran, muntanya de 985 metres d’alçada, que es troba al municipi de Montagut i Oix, tractant-se d’un dels cims més emblemàtics de l’Alta Garrotxa, malgrat la seva modesta alçada. Nosaltres hi anirem tota l’estona per camins, però cal recordar que també hi ha una exigent ruta d’ascensió que arrenca de la seva base SW a través d’una cresta calcària, molt estètica, tècnica i exposada, alhora que realment llarga.

Pocs metres després de deixar el cotxe, passat el Pont Trencat, sobre la riera d’Oix, ens trobem amb un trencall de la pista, on agafem la ruta del Grau d’Escales en direcció a la Mare de Déu de les Escales, seguint un camí molt definit fitat amb les característiques marques grogues de la xarxa de senders Itinerànnia, que ens trauran de dubtes a l’hora de decidir per on anar a les bifurcacions que anirem passant. Creuarem la riera de Beget en una bonica zona erosionada gràcies a una palanca metàl·lica (una mica malmesa, però encara sòlida) i desprès de superar un tram rocallós arribarem a l’encreuament d’El Puig, collet d’on marxem a la dreta, fins trobar-nos amb un grupet d’antigues edificacions, en el que s’alça l’església romànica de Santa Maria d’Escales, documentada l'any 977, que acull un petit refugi, ben conservada des del 1976, quan els Amics de l'Alta Garrotxa van iniciar la neteja i restauració de l'edifici. A partir d’aquí desapareixen les marques grogues i ens guiarem per les fites de pedra i l’evident traçat del sender, que dibuixa un seguit de giragonses, amb algun tram obrat, avançant en franca pujada per les antigues feixes de conreu, avui convertides en un espès alzinar. També veurem unes velles marques de pintura vermella, que de fet trobem al llarg de tota la ruta, però que no ens poden servir de referència de pas, a l’estar força esborrades.

Arribem així a un trencall i deixem el sender pel que pugem per marxar a la dreta fins al gran mas del Maranyó, que està en millor estat del que ens esperàvem, denotant que hi ha algú que potser no hi viu, però sí fa ús d’ell. Tornem a la ruta principal en un encreuament d’on surt un sender que puja directament al coll de Terres, però si hi anéssim ens perdríem la següent visita, la balma del Corneta. Per tant, seguim amunt i a la dreta, fins al coll de la Bassa, on farem un tram d’anada i tornada. Marxem en direcció a la cinglera, perdent alçada per un camí de grau, trencat, però força ben traçat i fitat, que ens baixaria a Sadernes, per coll de la Veta, la riera d’Escales i el coll de Jou. En un fort revolt a l’esquerra, cal parar compte a la dreta a un trencall que ens farà salvar un graó de roca, d’uns 2,5 metres d’alçada, equipat amb una cinta, que ens deixa a una lleixa des d’on marxarem en direcció a aquesta gran cavitat, ben espectacular, amb una boca d’uns 22 metres d'amplada i uns 14 d'alçada, que dona pas a una cambra de 22 metres de fondària, amb un sostre que va minvant d’alçada a mesura que ens endinsem. Hi veurem un petit toll protegit per uns murs de pedra que recull l'aigua dels escassos regalims que es generen després de les pluges. Diu la llegenda que el nom li prové d'un soldat liberal que va morir en aquesta cova després d'una topada amb les forces carlines.

Retornem fins al coll de la Bassa i tirem a la dreta i amunt fins arribar a l’indret conegut com a Planseserres, als peus del seu puig homònim, on el sender fa un canvi de direcció, girant al NW, perdent alçada fins al coll de Terres, cruïlla de camins, sense senyalitzar, on per l’esquerra arriba el camí provinent del mas del Maranyó, mentre que per la dreta baixaríem a la riera de Sant Aniol pel grau de Sadidorta. Nosaltres seguim recte, remuntant fort per un antic camí de bast, amb un bonic tram obrat, que s’inicia en un flanqueig arran d’una paret de roca. Poc a poc, el terreny es torna més esquerp i pedregós, en una mena de relleu càrstic, fins que, seguint unes marques de pintura vermella (cada cop més evidents), arribem al capdamunt del cim, amb unes fantàstiques vistes sobre l’Alta Garrotxa.

Reculem una cinquantena de metres per on hem vingut i parem compte a una bifurcació a l’esquerra, fitada amb pedres i marques vermelles, on comença un descens directe i força empinat, que decididament ens fa perdre alçada seguint entre alzines i boixos el cordal NE de la muntanya. Hi ha un pas equipat amb una corda que ens ajuda a salvar un graonet de roca on, amb el terreny humit, seria fàcil relliscar, arribant finalment al coll de Talaixà, important cruïlla de camins, que comunica la vall de Beget amb la de Sant Aniol d'Aguja. Havia estat un punt estratègic en el control del contraban per la seva proximitat amb la frontera francesa, des d’on, abans de res, anirem a visitar aquest petit nucli de població, que pertany al terme municipal de Montagut i Oix. Va patir un fort despoblament a la segona meitat del segle XX i, tot i que sembla abandonat, la veritat és que hi ha alguna casa restaurada i un refugi lliure de muntanya. També hi destaca l'església romànica de Sant Martí de Talaixà, esmentada al segle X.

Un cop feta la visita, tornem al coll i seguim a la dreta el traçat del GR 11 en direcció a Oix, fins que, al cap d’uns 250 metres arribem a una bifurcació. El sender de gran recorregut marxa a la dreta, mentre que per l’esquerra comença el camí del Bac del Vaquer. Una apreciació que creiem molt important. La nostra recomanació és que a partir d’aquí millor NO SEGUIR el track, sent més convenient tirar avall pel GR 11 fins a la palanca del Samsó, on podem tornar al punt d’inici, ja sigui pel PR 186 o pel camí del Grau d’Escales. En tot cas, nosaltres hem optat per baixar pel Bac del Vaquer, doncs apareix al mapa de l’editorial Alpina que portem (edició 2004/2005) i també surt a la cartografia digital que portem al GPS (OpenStreetMap). És obvi que en el seu moment va ser una via freqüentada, ja que hi ha trams amb marges de pedra seca, però a dia d’avui, tot i que segueix existint la seva traça, hi ha punts molt bruts i trencats, on la vegetació va guanyant protagonisme. Les fites i alguna que altra marca vella de pintura vermella ens ajuden a guiar-nos pel mig de la boscúria.

Finalment, entronquem amb la ruta del Grau d’Escales, on recuperem les marques grogues de la xarxa Itinerànnia, que ens duran a passar per l’únic camí que existia antigament per anar d’Oix a la vall d’Hortmoier abans d’obrir la pista que va per l’altra banda de la riera de Beget. Es tracta d’un sender parcialment obrat i encinglerat, que passa pel Salt dels Lliberals, estimball per on es veu que van ser obligats a llençar-se uns presoners durant la primera guerra carlina, fins que ens tornem a trobar amb l’encreuament d’El Puig. Aquí podríem tancar la circular, que és l’opció més còmoda, però en el nostre cas decidim baixar fins a la riera de Beget per un senderó bastant evident. En arribar a la seva llera s’ha de travessar recte i parar compte a un parell de fites en una gran roca, on s’ha de tenir una mica de fe, doncs encara que no ho sembli, per darrere segueix el corriol, que acaba enllaçant amb la ruta oficial, una mica abans de la zona de pont metàl·lic, que no ens caldrà passar, tancant així el recorregut circular, tornant sobre els nostres passos fins a la zona del Pont Trencat.

Dificultats tècniques: Podem dir que no hi ha gaires, com a molt el grauet equipat previ a la balma del Corneta i el descens des d’El Ferran fins al coll de Talaixà, molt dret, també amb un breu tram equipat amb una corda, i, en certa manera, la tipologia de l’entorn que trobem al Bac de Vaquer, força embrossat. La resta de l’itinerari avança majoritàriament per camins i corriols fressats i evidents, en part seguint marques grogues i/o vermelles i fites de pedra

Accés al punt d’inici: Pista forestal que, a partir de que passa a gual la riera d’Oix, on hi ha una petita zona per aparcar, tan sols és apta per a vehicles 4x4 i SUV, doncs es troba força malmesa. Per accedir-hi des de l’autovia A-26, hem de deixar-la a la sortida 75, marxant en direcció a Montagut i Oix, per la GIP-5233. Passarem dues rotondes i a la segona anem cap a Oix per la N-260z, fins trobar a la dreta el trencall que mena a Oix i Beget, en aquest cas per la GIV-5221. A l’entrada d’Oix hem de trencar en direcció a Beget, seguint aquesta carretera fins trobar a la dreta la cruïlla que porta a la casa de turisme rural Can Pei. La pista segueix endavant en direcció al Pont Trencat però, com hem dit, cada cop es va deteriorant més, per tant, si anem en un turisme normal millor no seguir endavant i fer el que resta a peu