El Martanyà circular des de can Gustí de Riu

Caminants: Toni Bach, Lluís Busquets, Xevi Vergés, Ramon Fort, Miquel Colomer i Josep Rius

El Martanyà és un puig que no ha fet sort. Això de tenir per veí el Bassegoda, el cim més emblemàtic de l'Alta Garrotxa, li ha comportat que al llarg de l'any només pugem a visitar-lo quatre gats. I si hi afegim que de març a desembre s'ha de deixar el cotxe a Sadernes, ja només hi ascendim dos gats mal comptats. Ningú més. Misèria i companyia. Sabeu quanta gent hem trobat avui caminant per aquests verals? Ni una ànima. Sols com pregadeus de rostoll!

Hem saludat uns joves que tallaven bosc i hem vist de lluny els abnegats masovers de Can Gustí que, grans com són, en qualsevol moment baixaran cap a vila de manera definitiva. I ja es podrà tancar la porta de tota la vall de Riu, amb les seves magnífiques ermites romàniques de sant Feliu i de santa Maria d'Agulles. Nihil novum sub sole. El mateix ha passat a Ribelles, a Hortmoier, a Talaixà, a la Vall del Bac... Quedem alguns nostàlgics a qui ens entristeix enormement aquest despoblament del cor de la Garrotxa, però bé hem d'entendre que és un territori de vida molt dura, que mantenir obertes les masies com a tals és una batalla perduda. Almenys de moment. Tanmateix, sempre hi ha lloc per a l'esperança. Qui pot predir com i on es viurà d'aquí a cent, dos-cents, tres-cents anys? Jo no. Potser és buscarà una vida més relaxada, recollida, solitària, de ple contacte amb una natura potent, de paisatges majestuosos, d' entorns idíl•lics. Potser no és descabellat imaginar una manera diferent de viure i d'entendre la vida. Potser...

De fet, ja ara, la vida a l'Alta Garrotxa -també la nostra de jubilats- és un palimpsest, un reescriure una nova història sobre un llibre vell. Tempus fugit, a cremadent.

Deixem-nos d'històries... a les vuit ja estem baixant per sota can Gustí cap a la llera del Tumany ( quin topònim tan bonic!, té la sonoritat d'una esquella de vaca). Passem per l'immens roure centenari de Can Gustí, que de sempre ens fa de fita, i comencem la pujada seguint la direcció de les busques del rellotge per un camí garrotxí com pocs. Rocs i llaçades, més rocs i més llaçades, una marrada (quantes fites inútils!)... fins a arribar a la cara nord de la muntanya, on les recargolades alzines donen pas a espectaculars faigs i pins que creixen en terreny humit i gras. Les dues cares dels boscos propers a la frontera. Terra de trabucaires i de maquis. De carboners i de pastors. De contrabandistes i de guàrdies civils. I sobretot de pagesos i de bosquetans, que es guanyaven, amb penes i treballs, la vida, sempre amb la suor del seu front, amb vent de cara, sense saber si culpar el cel o la terra de les maltempsades.
Ara resseguim aquest territori quatre excursionistes granats, algun caçador, a qui pesa massa l'escopeta, i infinitat de senglars que crien com conills.

Al moment d'entrar al bac, deixem el camí principal i seguim un corriol, trepitjat altres vegades, que hem d'estar amatents a no perdre. Tenim un trac, però estem en territori encinglerat i sabem que els errors poden sortir cars. Ens hem de refiar, també, de la memòria, tal com a mi m'agrada, i ens en sortim de manera excel•lent, malgrat que el sender no és gens fàcil de seguir. En sis quarts hem arribat al Coll de les Motxilles ( topònim de vida curta, de menys de cinquanta anys), on enllacem amb el camí de baixada. Lloc generós de pinetells i de vaquetes de pi, quan n'és anyada.

En un quart fem cim. Sense cap vista, sense cap vèrtex geodèsic, sense res de destacable. Anodí. Ja hem dit que el Martanyà no ha fet sort, però tant el camí de pujada com el de baixada s'ho valen a bastament. Agrestos, de mala petja, generosos per als boletaires, amb alguna vista espectacular. Dels que romanen a la memòria.

Les muntanyes humils també tenen dret a ser conegudes i visitades. O no? Nosaltres, al Martanyà, hi hem pujat força vegades i potser encara hi tornarem.

Baixem pel fressat, savi i pedregós camí de llevant. Penjat sobre el Tumany ens obre la vista als interessants senders del Bassegoda: Caire de Comadells, Placeta Blanca, Balmes del Cànem, Clot de Principi, Agulles, Coll de Riu... Tots menen, si ve de gust, a l'amo, al majestuós Bassegoda, senyor indiscutible i mai qüestionat de la contrada.

Però, desconegut i esvelt, el Martanyà també hi és. Avui hi hem anat... I ara, cap a casa a esperar l'enyorada pluja.

Dimecres de cendra. Quants en celebrarem, encara?

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. (Recorda, home, que ets pols i en pols et tornaràs).

Com diu Pere March: Al punt c'om naix comensa de morir. Indiscutible!

Davant d'aquestes perspectives, Carpe diem!