El Pas del Temps: Isil - la Pobla de Segur

LA TRAVESSA DEL PALLARS DE NORD A SUD

Per a la navegació, a part del mapa guia El Pas del Temps (Ed. Alpina), són de força ajuda les dues guies que va editar el Consell Comarcal del Pallars Sobirà l’any 1996: Itineraris culturals i de natura pel Pallars Sobirà. Rutes de senderisme 1 i 2. Quan es poden seguir aquests itineraris, són ben útils les marques rodones grogues amb el punt negre al mig, tot i que ja no estan tan fresques com fa uns anys. Quan ens referim a tal o tal altre itinerari ens estem remetent a aquestes dues guies.
Val a dir que els senyals verticals estan tots en bon estat.
Els horaris que proposa El Pas del Temps són generosos i és difícil picar-s’hi els dits; llevat, naturalment, dels trams en que el camí es fon i cal dedicar temps –de vegades molt– a retrobar-lo o a inventar-lo.

Isil – Esterri
Aquest tram es pot convertir en un itinerari circular: Esterri – Isil – Esterri. Els itineraris 23 i 24 de Rutes de senderisme 2 són força útils.
El camí no és perdedor, però si ningú no el manté pot ser que es deteriori.
L’itinerari de llevant, el que passa per Isavarre, per bé que no és tan bonic (i molt calorós segons en quines hores d’estiu), es pot considerar una alternativa, una mica més curta però tampoc gaire. Per aquesta banda, d’Isil a Isavarre el camí està força bé; d’Isavarre a Esterri, el camí es desdibuixa en alguns punts, per bé que hi són d’ajuda alguna fita escadussera i les marques, espaiades, del GRT.
En resum, l’etapa Isil – Esterri que proposa El Pas del Temps es pot fer, ara per ara, sense problemes.

Esterri – Berrós Jussà
El tram que va d’Esterri a Dorve (que coincideix amb part de l’itinerari 21) està francament bé: es coneix que hi passa més gent i, a més, es beneficia de les marques gorgues i negres.
De Dorve a Berrós podria ser força perdedor, però està molt ben marcat amb les marques grogues i no hi ha, doncs, problema.

Berrós Jussà – Llavorsí
En aquest tram, dificultat i marques s’inverteixen respecte del tram Dorve – Berrós, és a dir, les marques són força més espaiades i antigues (han esdevingut del color groc dels pollets de les mones de Pasqua), però la direcció que s’ha de seguir no dóna gaires maldecaps, ja sigui perquè és força evident, ja sigui perquè, a més d’evident, es veu la propera destinació. En alguns punts, però, el camí tot just si es deixa intuir.
Els dos pitjors segments els trobem poc abans d’Aidí i una mica després de sortir-ne, perquè els esbarzers han tapat el camí: unes vegades, cal esgarrinxar-se, i d’altres, abandonar-lo i mantenir-s’hi paral•lel per trossos i prats una mica deixats.
En síntesi, doncs, si ningú no té cura d’aquest tram, pot acabar sent força precari.

Llavorsí – Altron
De Llavorsí a les bordes d’Arnui (que coincideix amb l’itinerari 8), s’hi puja sense cap problema. De fet, l’únic tram conflictiu és el que remunta de les bordes d’Arnui cap al serrat de Canaledo: dins del bosc; el camí de vegades no és evident i amb prou feines visible, i les marques (punts grocs a les soques dels pins) s’han de buscar posant-hi els cinc sentits. Tan bon punt se surt del bosc, quan al serrat es canvia de vessant, tot és força més evident a pesar que les marques són escasses; a partir de Rodès, diria que ja no n’hi ha (tampoc és que hi facin gaire falta), i ja no en tornarem a trobar fins a les envistes de la mola de Sall (les rodones grogues i negres).

Altron – Estac
D’Altron a Enviny, el camí és força evident i es beneficia, a més, de les marques grogues i negres, tot i que cada dia més velles.
El track passa per Castellviny; però, si no s’hi vol passar, sortint d’Olp es pot prendre un camí que va directament a Pujalt.
Entre Enviny i Montardit de Dalt, en ser una variant no tan sovintejada de l’itinerari 4, el camí és menys visible i les marques, més difuses. A prop de Montardit, un tros de camí està ja força tapat.
A partir de Montardit, és veritat que el camí és força perdedor, però també és cert que està prou ben marcat per anar-lo seguint sense problemes fins al coll que hi ha damunt la masia de Santa Creu. No gaire més enllà, tanmateix, quan canviem de vessant i passem de l’alzina al pi, el camí es perd –o jo el vaig perdre–; ho atribueixo a una tala que s’ha fet.
Alguns problemes, doncs, en aquest tram.

Estac – Peramea
Des d’Estac fins al barranc de Milleres, cap problema; a partir d’aquí, si no es té la sort de trobar el camí, hom arribarà seguint el track fins a la borda de Pubill per una ruta que no deu ser la millor, però que hi arriba.
A partir de Mencui, poc després del poble, el camí es perd en algun punt, però amb l’ajuda del track es retroba i s’arriba a la borda de Cossant, des d’on s’enllaça amb l’itinerari 2, i arribar a Balestui i a Peramea no és cap problema.
(Si es té intenció d’anar fins a Gerri, on hi ha transport públic, alguns mapes encara marquen el camí vell que comunicava Peramea i Gerri. La veritat, però, és que no en queda ni el més trist vestigi, sinó només bosc aspre, pendents de mil dimonis, tarteres dretes i, actualment, soques socarrades del darrer incendi. S’arriba a Gerri abans que pels 4,5 km de carretera, però no s’ho val.)

Peramea – Masia de Peracalç
A partir d’aquí, la travessa és una delícia: camins ben visibles, força ben marcats i un paisatge –fins a la Pobla– rigorosament nou.
De Peramea a Cortscastell, hom es beneficia de les marques grogues i negres (itinerari 1); però a partir de Cortscastell, mentre ens anem acostant a la planta dels peus de la Geganta Adormida, tampoc no hi ha problemes; un cop al coll de l’Escala de Peracalç, a més, tenim una vista insòlita de la Pica, el Sotllo, el Monteixo, les muntanyes de Baiau, les de l’estany Gento... A les envistes de Peracalç, això sí, un indicador vertical despista una mica: a l’esquerra, Peracalç; a la dreta, Montsó i la Pobla. Vaig anar cap a Peracalç, però crec que per l’altra banda també hi hauria arribat. A la masia de Peracalç, els indicadors verds habituals han estat substituïts per rètols de fusta, però les marques grogues es mantenen i, cada cop més, les fites són habituals.

Masia de Peracalç – la Pobla de Segur
S’hi manté la placidesa del segment anterior, amb l’afegit que a Montsor, a més de la vista pirinenca (a la qual s’afegeix la Torreta de Sort, que crec que des del coll de l’Escala no es veia), tenim la vista de la destinació última: la Pobla. Per arribar-hi em va semblar més atractiu l’itinerari del Salt del Llop; no puc parlar, doncs, de l’altre, però intueixo que deu estar tan bé o millor.