El Salt d'Aigua de Can Raimundet

Sant Llorens d'Ortons

L'actual nucli de Sant Llorenç d'Hortons o Hortons, per diferenciar-lo dels altres nuclis del municipi, és el resultat d'una transformació que va començar en el segle XVIII. L'any 1750 no existia res, només l'església parroquial i les masies. El creixement es vertebra sobre dos eixos viaris: el carrer Major, que travessava la zona de nord a sud, entre Pas de Piles i la carretera de Lleida, i el carrer de Santa Filomena. Es formen tres barris aïllats: el del Roser, el de Sant Antoni i el de Santa Filomena. Aquesta estructura es manté fins l'any 1926 quan es presenta el primer pla d'ordenació urbana elaborat per l'arquitecte municipal Josep Ros Ros (1914-41). Els carrers més antics són: Sant Isidre, Roser, Sant Antoni, Santa Filomena, Migdia, Major i el de la Font. Les parròquies de Sant Llorenç d'Hortons i Sant Joan Samora depenien de la baronia de Gelida i l'any 1818 s'independitzen en municipi.

Església de Sant Llorenç d'Hortons

L'església parroquial de Sant Llorenç d'Hortons té els seus orígens a l'alta edat mitja (975), però la construcció actual es d'estil neoclàssic i es realitza entre els anys 1845 i 1847, sobre una part de l'església romànica. Aquests vestigis es van poder identificar l'any 1977 i són visibles des de la rectoria. Consisteixen en el mur sencer de ponent, en el qual es conserven els muntants d'un campanar de cadireta de dues obertures, i part del mur de migdia, on es conserva una finestra de doble esqueixada, i part de la porta d'entrada amb una arquivolta amb guardapols, repicada que emmarca les dovelles de l'arc. Per aquestes restes es pot deduir que l'església romànica era d'una sola nau amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular, els fonaments del qual es trobarien sota el paviment de l'actual edifici. Molt semblant a la capella de Sant Joan Samora, fins i tot amb el campanar de cadireta. L'església actual també és d'una sola nau, amb un absis semicircular, capelles laterals entre els contraforts i un campanar de base quadrada i secció octogonal a la part superior. L'altar major i els laterals es decoren amb retaules d'obra d'estil neoclàssic. En un moment indeterminat anterior al segle XIII, el primer edifici de la rectoria es va construir de manera aïllada al costat oest de l'església romànica. Amb el pas del temps i com a conseqüència de successives ampliacions, la casa acaba adossant-se al mur oest de l'església. Actualment, és un edifici de planta quadrangular, compost de planta baixa, pis i golfes, la façana principal està orientada al sud on hi ha un portal d'arc rodó, un rellotge de sol i una galeria superior amb arcades. A l'interior s'hi conserva una pila baptismal encastada a la paret en un angle format pel que seria la part exterior del mur romànic i una paret de construcció posterior pertanyent a la sagristia. És de forma troncocònica amb els laterals concavats i degut el seu estat és difícil d'apreciar si té decoració. El diàmetre exterior a la boca és de 108 cm, l'interior de 88 cm; l'alçada és de 70 cm i la profunditat del vas és de 47 cm (les mides són estimades). El primer document on surt referenciada aquesta església data de l'any 945, en l'acta de fundació del monestir de Santa Cecília de Montserrat, on Riquilda, comtessa de Barcelona i esposa del comte Sunyer, llega a aquest cenobi l'església de Sant Llorenç d'Hortons, situada al terme de Gelida, amb el seu cementiri i sagrera. El monestir montserratí posseïa altres alous a Hortons, com el de Sorba, donat pel monjo Geldemir l'any 978. En un plet entre el senyor Umbert de Gelida i els habitants de l'alou de Sorba, es denuncià que Umbert obligava l'església de Sant Llorenç d'Hortons a lliurar-li una lliura de cera. Es va dictaminar que a partir d'aquell dia la cera havia de ser donada al monestir de Santa Cecília per la seva festivitat. L'actual església i l'ampliació de la rectoria responen a unes reformes del segle XIX. Pila baptismal de Sant Llorenç d'Hortons Pila baptismal feta de pedra local de secció circular amb un diàmetre de 65 cm i una alçada de 30 cm. La part inferior és semi esfèrica i està recolzada damunt una columna cilíndrica de 23 cm d'alçada que alhora està damunt un pedestal quadrangular amb els angles retallats, que fa 46 d'un costat, 48 cm d'un altre costat i 24 cm d'alçada. Aquest està damunt una base de la mateixa pedra d'1 x 1'10. El primer document on surt referenciada l' església de Sant Llorenç d'Hortons data de l'any 945, en l'acta de fundació del monestir de Santa Cecília de Montserrat, on Riquilda, comtessa de Barcelona i esposa del comte Sunyer, llega a aquest cenobi l'església de Sant Llorenç d'Hortons, situada al terme de Gelida, amb el seu cementiri i sagrera. El monestir montserratí posseïa altres alous a Hortons, com el de Sorba, donat pel monjo Geldemir l'any 978. En un plet entre el senyor Umbert de Gelida i els habitants de l'alou de Sorba, es denuncià que Umbert obligava l'església de Sant Llorenç d'Hortons a lliurar-li una lliura de cera. Es va dictaminar que a partir d'aquell dia la cera havia de ser donada al monestir de Santa Cecília per la seva festivitat.

Creu de Nostra Senyora

Creu commemorativa situada al començament del carrer de l'església. La creu és e ferro forjat en forma de Crismó i amb les lletres Alfa i Omega a la part inferior del braç longitudinal. Està situada damunt un pilar de secció quadrada aixecat amb peces rectangulars de revestiment de pedra. Aquest pilar està en el centre d'un pedestal aixecat i circular. En un dels costats hi ha l'escut municipal de Sant Llorenç d'Hortons i l'any 1996, en un altre una placa que explica que l'ajuntament va fer fer aquesta creu en record de l'antiga Creu de Nostra Senyora l'any 1995; en un altre costat s'hi pot llegir AVE i el símbol de Maria encerclat per estrelles; i en el darrer costat l'escut amb les quatre barres. Construïda per l'Ajuntament en record de l'antiga creu de Nostra Senyora i col·locada el 24 de setembre de 1995.

Ajuntament de Sant Llorenç d'Hortons

Sant Llorenç d'Hortons és un municipi de la comarca de l'Alt Penedès, de 2.419 habitants. És a l'extrem NE de la comarca, al límit amb l'Anoia i el Baix Llobregat. El nostre municipi us ofereix un gran nombre de possibilitats per gaudir de la naturalesa, l’oci i la gastronomia. Estem situats al nord-est de la comarca de l’Alt Penedès, terra on predomina la vinya. El nostre paisatge és ondulat, presidit per petits pujols boscosos, a les zones planes trobareu conreus i a les fondalades, prop de fonts o torrents, encara es conreen horts. És per això, que l’activitat econòmica més tradicional és l’agrària amb nombroses explotacions vinícoles i diversos cellers i caves, tot i que en els darrers anys ha aparegut una important activitat de petites indústries. Actualment, el terme de Sant Llorenç d’Hortons està format per diversos nuclis de població, el més importants són, a més de la pròpia vila de Sant Llorenç, la Beguda Baixa, Sant Joan Samora, el Torrentfondo, La Vinya del Pollastre, Can Bargalló i el Grandet. Esteu convidats a gaudir del nostre municipi. La nostra privilegiada situació geogràfica, en un immillorable entorn natural, fa de Sant Llorenç un dels municipis amb més encant de la comarca del Penedès. En nom de l’Ajuntament i de cadascun dels seus veïns, sigueu benvinguts/des a Sant Llorenç d’Hortons.

La Sala - Centre Cultural i Recreatiu Hortonenc

Edifici de planta rectangular alineat al carrer Major i fent cantonada amb el carrer de Valls. És d'una sola nau amb coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. La façana del carrer Major té una composició simètrica a partir de tres eixos de verticalitat formats per la porta d'accés de mig punt i dues finestres laterals, també amb arc de mig punt; remata l'eix central un ull de bou damunt la porta. A la façana del carrer Valls s'intercalen dues portes i dues grans finestres de les mateixes característiques que les descrites a la façana principal. Els paraments són de paredat mixt amb maó i pedres irregulars. Els maons s'utilitzen com element decoratiu en les obertures, tant portes com finestres, com a brancals i arcades i en els escaires. Promoguda com a seu de l'associació de treballadors del camp. Actualment es la seu de la Societat Cultural Hortonenca que desenvolupa un ampli ventall d'activitats lúdiques i culturals. Es va construir en uns terrenys propietat de Can erra anomenat vinya del Joan del Corn. L'any 1926 s'hi va instal·lar un envelat per la Festa Major. L'any següent es va inaugurar la Sala Observacions: També es coneix com la sala de dalt

Waypoint

Intersecció GR 5

Intersecció Camí Vell de Sant Llorens d'Hortons

Can Batllevell

Can Batllevell és una masia de Gelida (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Aquesta masia es compon d'un cos principal de planta baixa i pis amb coberta a dues aigües. Posteriorment s'hi han afegit els cossos laterals que consten de planta baixa, pis i golfes. Destaca el ritme i la uniformitat de buits que es repeteixen en tots els volums. La porta d'accés és d'arc de mig punt i les obertures de les golfes són tres finestres en forma d'arc. La masia té el seu origen al segle xiv o xv, però fou refeta a mitjan segle xx juntament amb els annexes.

Intersecció Planes de Can Batllevell

Camí de Sant Esteve i Can Raimundet

Mas La Talaia

La Talaia és una casa de Gelida (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.Petita masoveria d'aspecte humil, de planta rectangular, amb planta, pis i una petita golfa, bastant modificada d'obertures i amb coberts annexos i dues cisternes. A la façana, rellotge de sol del 1883 i les inicials "A.P.N." i diverses espitlleres als angles de l'edifici, el qual divisa -constituint una autèntica atalaia- gran part del Penedès, l'Anoia i el Baix Llobregat. Cal remarcar una curiosa comuna penjada a la part posterior de la casa.

Les Flandes

GR 5

Intersecció la Rierusa

Torre de l'Albelt

La Torre de l'Albet és una obra eclèctica de Gelida (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ampli casal a quatre vent, terrat i torratxa. disposa debaixos amb atrevidíssimes voltes de rajola i 2 plantes on s'hi accedeix exteriorment per una escala tipus monumental de dos braços. Restes de jardí romàntic a l'entorn. És una de les primeres mostres de l'estiueig a Gelida per part dels burgesos barcelonins. A l'interior existia fins al 1936 un oratori dedicat a El Salvador, que segons tradició, suplia la capella romànica que des del segle xii fins a primeries del segle passat existí al barri veí de Sant Salvador de la Calçada, nom d'indubtable procedència romana. A poca distancia del camí particular que porta al mas, a la dreta, veureu la gran torre del molí de Vent-Pou de la Finca. De fet sols queda la torre, es de gran presencia, amb molt finestrals, segurament una escala interior puja fins a dalt de tot, on podem apreciar una barana de ferro que el rodeja. Ja des de fa moltes dècades, no hi queden les aspes del Molí.

Intersecció pont de Sant Salvador

Sant Salvador de la Calçada

Fuente

Camí de Gelida - Sant Esteve Sesrovires

Ermita de sant Joan Samora

Església romànica d'una nau, de planta rectangular amb la volta de canó de perfil apuntat i reforçada per dos arcs torals. Està orientada a llevant per la capçalera amb un absis semicircular, obert per un arc presbiteral. La coberta és de teules àrabs a dues aigües. La façana principal orientada a ponent té un portal d'entrada d grans dimensions amb dues arquivoltes amb imposta, d'arc de mig punt amb pedres adovellades i tota la volta orlada amb estries. El campanar és d'espadanya i s'alça sobre el mur de la façana. Té dues obertures d'arc de mig punt, coronat per una cornisa a dues aigües. S'hi accedeix per una escalinata de pedra ubicada a la façana de migdia. L'aparell és de carreus regulars ben tallats i disposats uniformement, però força erosionats. A la façana nord s'hi ha afegit una capella i la sagristia. A l'interior es conserva una pica baptismal de secció troncocònica assentada damunt un peu afegit posteriorment. La part superior està decorada amb dos grossos bordons. A sota mateix hi ha una sanefa en relleu de motius triangulars invertits. A la part inferior hi ha una altre bordó i, en sentit ascendent, una altra sanefa en relleu formada per una mena de punta de llances o bé, triangles acabats amb petits rombes. Tota la superfície està coberta d'una pintura de color terrós. El diàmetre exterior de la boca és de 90 cm, l'interior és de 68 cm; l'alçada és de 89 cm i la profunditat del vas és de 45 cm. El territori de la parròquia estava format per la Beguda Alta, la Beguda Baixa, ca l'Almirall, Can Bosc, Can Carafí, Can Raimundet, la Casa gran i Can Casanoves. Juntament amb la parròquia de sant Llorenç d'Hortons, pertanyien a la baronia de Gelida fins el segle XIX. L'any 1304 era sufragània de la parròquia de Gelida, però a partir de 1453 ja figura integrada a la parròquia de Sant Llorenç d'Hortons. El primer document on surt referenciada aquesta església data de l'any 1080, en una donació que fa el clergue anomenat Ramon Seniofred, a l'abat Andreu del monestir de Sant Cugat. A canvi, aquest, concedeix a Seniofred l'administració de l'església de Sant Joan Samora amb totes les seves terres. L'any 1163 la capella és anomenada com a sant Joan Moragrega en una donació de Bernat de Puigalt a la Canonja de la Catedral de Barcelona, de tres masos que són "apud sanctum Johanem de Mora Greca" (libri Antiquitatum núm. IV, foli 81-81, núm. 217). L'any 1182 es renova aquesta donació afegint la càrrega de celebrar un ofici solemne al cor de la Seu el dia de la consagració de l'altar de Sant Andreu. La documentació posterior sobre Sant Joan és escassa fins el segle XIV on un document de la Pia Almoina datat el 17 de novembre de 1316, cita un Bernat de Fonollar que pren possessió de la quadra de Sant Joan Samora, del terme del castell de Gelida, que els comtes de Pallars i senyors de Cervelló, Hug de Mataplana i Sibil·la, li han atorgat mentre no li facin lliurament total de 15.000 sous de Barcelona, pel dot de Blanca, filla de Ferrer d'Abella, amb qui ell es casa. Per aquesta ocasió reten homenatge i fan jurament de fidelitat a Bernat de Fonollar els habitants de dita quadra de Sant Joan. Observacions: L'any 1975 es trasllada el cementiri. Gràcies a la donació de Rosa Ollé Càlix es poden realitzar les obres de la restauració, que s'inaugura el 30 de desembre de 2001.

Cementiri de Sant Joan Samora

Turó de l'Ermita de Sant Joan Samora

La Casa Gran

Aquesta era una de les propietats més grans de la parròquia de St. Joan Samora. L'edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. La porta principal és de mig punt adovellada i dóna accés a la cuina amb un foc de rotllo amb escons, amb xemeneia octogonal sustentada sobre quatre petxines d'obra, recentment restaurada. Als fogons de la cuina hi ha un pany de paret fet de rajoles de mostra policromades. L'escala d'accés al primer pis duu a una gran sala amb habitacions als costats. Al paviment de la sala hi ha un forat o espiell per veure qui entrava a la casa des de la planta pis. A la façana hi destaca un rellotge de sol i la data de 1920, que assenyala la darrera restauració o reforma. L'origen de la casa Gran és la unificació de les propietats de Can Canals i de Can Ràfols, quan a l'any 1641 en Miquel Canals compra a Joan Ràfols la finca. La primera referència de Can Canals es remunta a 1453 i es manté a la mateixa família fins que a l'any 1704, Pau Canals ven a Ramon Avella de Subirats tots els masos i terres En un capbreu de l'any 1513 fet per Miquel Canals es pot llegir "lo mas ses cases, la peça de terra qui és dins ses parets, lo mas derruït nomenat lo mas mora ab una gran peça, una peça de terra, l'altre peça gran, los farreginals, lo mas de ses tres? (o tries), la peça nomenada de sareell, altre peça de terra prop lo mas roig, la peça prop lo mas pinyana, la peça de pertinències del mas des puig, los domenys, la peça nomenada honrada, la part del vall, la peça nomenada des cocó, la casa den tortosa ab una peça contigua, una petita peciola de terra". L'any 1513, Joan Ràfol capbrevà: "los masos Mir y Vendrell, la peça del hort den Miró, la peça bosca, altre peça de bosch appellada formàs, la peça qui és den Pere Martí, una peça de terra de pertinències del mas Viver". Observacions: Als patis posteriors hi ha diverses plataformes de pedra amb motllures per a pedres de molí. També hi ha una cisterna de recollida d'aigua de pluja i diversos annexos, alguns dels quals s'estan reconstruint perquè s'havien ensorrat. Pou de la Casa Gran Pou de secció circular ubicat en un camp adjacent a la Casa Gran, d'on rep el nom. Parament fet de paredat mixt de pedres irregulars i maons lligats amb morter de calç i reparacions amb ciment, tancament en volta de maó i obertura protegida amb reixat de vergues de ferro.

Veïnat de Sant Joan Samora

Aquest poble neix d'un primer carrer de només 8 cases entre mitgeres que es delimita entre els anys 1818 i 1889 i que s'anomena el Caseriu de Can Carafí o les Casetes de Can Carafí. Es forma a redós, però al marge, de l'església romànica de Sant Joan Samora, en un moment tardà de finals del XVIII o principis del XIX, a partir de treballadors i parcers de les masies de la parròquia (Cal Raimundet,, Ca l'Almirall, Can Carafí, la Casanova, la Casa Gran o Can Bosch). Les cases es construeixen a llevant del camí que travessa de nord a sud, de Cal Raimundet o Gelida per enllaçar amb el Camí Ral. El territori de la parròquia estava format per la Beguda Alta, la Beguda Baixa, Ca l'Almirall, Can Bosc, Can Carafí, Can Raimundet, la Casa Gran i Can Casanoves. Juntament amb la parròquia de Sant Llorenç d'Hortons, pertanyien a la baronia de Gelida fins el segle XIX. L'any 1304 era sufragània de la parròquia de Gelida, però a partir de 1453 ja figura integrada a la parròquia de Sant Llorenç d'Hortons. El primer document on surt referenciada aquesta església data de l'any 1080, en una donació que fa el clergue anomenat Ramon Seniofred, a l'abat Andreu del monestir de Sant Cugat. A canvi, aquest, concedeix a Seniofred l'administració de l'església de Sant Joan Samora amb totes les seves terres. L'any 1163 la capella és anomenada com a Sant Joan Moragrega en una donació de Bernat de Puigalt a la Canonja de la Catedral de Barcelona, de tres masos que són "apud sanctum Johanem de Mora Greca" (libri Antiquitatum núm. IV, foli 81-81, núm. 217). L'any 1182 es renova aquesta donació afegint la càrrega de celebrar un ofici solemne al cor de la Seu el dia de la consagració de l'altar de Sant Andreu. La documentació posterior sobre Sant Joan és escassa fins el segle XIV on un document de la Pia Almoina datat el 17 de novembre de 1316, cita un Bernat de Fonollar que pren possessió de la quadra de Sant Joan Samora, del terme del castell de Gelida, que els comtes de Pallars i senyors de Cervelló, Hug de Mataplana i Sibil·la, li han atorgat mentre no li facin lliurament total de 15.000 sous de Barcelona, pel dot de Blanca, filla de Ferrer d'Abella, amb qui ell es casa. Per aquesta ocasió reten homenatge i fan jurament de fidelitat a Bernat de Fonollar els habitants de dita quadra de Sant Joan.

Can Carafi

Mas documentat des del segle XIV que ha patit moltes reformes i ampliacions al llarg del temps i amb una llarga i pròspera activitat econòmica. El seu cos principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. Té adossats diferents cellers i cossos que tanquen un pati amb barri d'entrada. La façana principal està reformada en el segle XIX, aixecant un pis i realitzada amb un llenguatge neoclàssic on destaca la simetria marcada per pilastres estriades. A l'alçada de la primera planta s'hi va afegir una balconada que dóna accés al cos lateral. L'antic arc adovellat de mig punt s'entreveu al costat dret de la nova porta d'accés de llinda recta. En els cossos afegits s'hi han col·locat elements arquitectònics, com llindes, finestra gòtica, pedres, arcades, provinents d'altres masies enderrocades del municipi veí de Martorell. Un document de l'any 1327, parla d'un tal Guillem de ces Corts de Sant Joan de sa Mora, que és el nom del mas que posteriorment serà Can Carafí. L'any 1453, Antoni Bertran, senyor de Gelida, estableix el mas a Antoni Viver, i anys més tard (1486) la seva filla Joana Viver, casada amb Benet Pla d'Esparreguera, ven els masos de ces Corts i les Parellades a Rafel Carafí. Aquest deixa per testament el mas al seu nebot Pere Carafí i aquest ho capbreva al senyor de Gelida, Francesc Bertran (1513) que li fa nou establiment. Fins l'any 1906, quan mora la pubilla Maria Carafí Massana, casada l'any 1860 amb Pau Bargalló i Padura, la casa manté el nom de Carafí. Actualment continua la pubilla Montserrat Elies Bargalló, casada amb Josep Arqué. D'aquesta casa procedeix Salvador Ferrer Canyelles, nascut l'any 1852, conegut a l'època amb el sobrenom del Quefe, que va participar sota les ordres de Josep Martí (el xic de les barraquetes) en l'enfrontament contra el cop d'estat del General Pavía, i a favor de la primera República (1874-75). També va participar a la Guerra de Cuba 1895-1898). Observacions:  A la part posterior hi ha un altre pati amb barri on hi ha annexos de treball i una gran bassa.

Camp de la Bota

Cal Raimundet

Gran masia situada en n lloc privilegiat dominant la Rierussa, lloc ancestral de pas entre Sant Llorenç i Gelida i que domina 110 hectàrees. Està formada per diversos conjunts de masoveries i cossos annexos que inclou dos patis tancats, un a la part meridional i l'altre a la part posterior, on hi ha una bassa de recollida d'aigua pluvial. El cos original de la masia queda ocult darrera una galeria porticada amb baranes de terracota a la façana principal i lateral. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. A l'esquerra s'hi va afegir en un moment indeterminat del segle XIX una masoveria de planta baixa, pis i golfes. A la part posterior hi ha els cellers, amb els cups, les boixes, el moll de descàrrega i la bodega. Des del celler, una escala condueix a l'antiga residència de l'amo, on hi havia un foc a terra amb escons, taula, clemàstecs forjats interessants i una xemeneia exterior. Actualment el conjunt està llogat a diverses famílies. Masia documentada des de l'any 1587 amb el nom de casa d'en Raimundet. Per altra banda, als arxius parroquials i municipals de Gelida s'hi troben sovint càrrecs públics que havien ostentat membres d'aquesta família. L'any 1818, el propietari de la casa i regidor de la Universitat de Gelida, Joan Bonastre, inicià els tràmits de segregació de Sant Llorenç d'Hortons i esdevé el primer alcalde del nou municipi. Tot i que li van fer costat 32 caps de casa, sembla que va acabar pagant tots els costos del procés. Bona part de l'aspecte actual es deu a una reforma promoguda per Joan Bonastre i Jané de l'any 1881. Observacions: Havia tingut dos rellotges de sol, un de matí i l'altre de tarda. Actualment només se'n veu un. Rellotge de sol de Cal Raimundet Rellotge de sol, del tipus vertical declinant amb orientació sud-est. Es troba ubicat en un coronament de la façana d'un dels cossos afegits a l'antiga masia de Cal Raimundet. Es tracta d'un rellotge policromat sobre fons blanc en el que s'hi representa l'angle nord-est del conjunt i el gran xiprer monumental. El gnòmon, de ferro, surt del centre d'una esfera solar de color groc intens. La numeració és de xifres romanes pintades de color vermell. Del centre cap a l'esquerra hi ha les XII fins a les VII i a la dreta, esborrades aniria de la I (que encara es pot observar) fins a les VI. No té lema o llegenda. El rellotge està signat i datat en color blau a la part dreta, just per damunt de la motllura de la façana: "Joan Duran" i la data, a l'esquerra i en xifres romanes, indica que es va pintar el cinc de maig de l'any 2010. Observacions: No consta en l'inventari dels rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica. Xiprer de Cal Raimundet Xiprer centenari que presideix la masia de Can Raimundet. Els seus 25 metres d'alçada el fan visible des de ben lluny. Les dimensions i la simbologia que el caracteritzen com un arbre singular són el seu port piramidal i el seu llarg tronc rectilini de 5 m d'alçària per una capçada màxima de 3,5 m. Mesura 1,90 m de volt de canó (mesura presa a 1,30 m des de terra) i 2,30 m de volt de soca (mesura presa arran de terra seguint la circumferència del tronc). Les fulles dels xiprers són imbricades i la floració és monoica, amb flors masculines i femenines en el mateix arbre. La pol·linització es produeix entre els mesos de febrer a març. Els fruits són arrodonits, en forma de gàlbuls d'uns 3 a 4 cm de diàmetre. El troc es va esquerdant amb el pas del temps i presenta una tonalitat que va del marró al grisós. Observacions: Aquest arbre és originari de l'Orient, concretament des de d'Iran fins a Líbia, trobant-lo actualment en llocs on les glaçades no superin els deu graus sota cero. Pot arribar a ser centenari i mesurar 35 metres d'alçària si les condicions del lloc on hi creix són les idònies. L'emissió de pol·len pot tenir efectes molt desagradables per les persones al·lèrgiques. La seva fusta és apreciada en ebenisteria i construcció pel seu alt poder de resistència a la podridura. En aquells indrets on hi ha molt de vent s'utilitza en plantacions al·liniades per tal de frenar-lo. bibliografia sobre la relació dels xiprers amb les masies és força extensa, en podeu trobar un resum a Roma (2000). Segons Víctor Balaguer (1893) l'origen de xiprers en masies prové de la necessitat dels ordres religiosos d'establir aliances amb les famílies més importants de l'època per fer-les o nomenar-les "germanes dels convents". El xiprer ben visible a l'entrada era el senyal d'aquesta aliança, com a compromís d'obrir les seves portes a canonges frares i pelegrins. Cels Gomis (1912) ratifica aquesta idea per la zona de la Garrotxa quan documenta que el xiprer indicaria als frares mendicants que allí se'ls donaria acolliment de franc. Martí Boada (1992) observa per la zona del Vallès, Bages i Garrotxa que l'existència d'un xiprer davant al casa era indicatiu que els viatgers tenen dret a un petit àpat; si n'hi havia dos, tenien dret a un àpat complet i si n'hi havia tres, podien fer-hi nit.

Pedrera Romana de la Rierussa

Pedrera situada entre La Rierussa i el camí de Can Raimundet. Segons anàlisis geològics realitzats als diferents tipus de carreus utilitzats per la construcció del Pont del Diable de Martorell, alguns d'ells eren del mateix tipus de pedra que aflora en aquest indret, on s'observen encara ara traces d'extracció de pedra. La manca de notícies documentals d'utilització d'aquesta pedrera en època medieval o moderna, aquestes traces podrien correspondre a l'època romana, sense que es pugui precisar més. L'any 2003, amb motiu de l'afectació de la zona per la construcció del Subtram XI-B de la línia d'alta velocitat Madrid-Saragossa-Barcelona-Frontera francesa (Gelida - Sant Llorenç d'Hortons, Alt Penedès), es van fer seguiments arqueològics sense que signifiqués l'aportació de noves dades.

Salt d'Aigua de Can Raimundet

El salt de Can Raimundet, est roba situat en el torrent de la Rierussa, un curs d'aigua de la Depressió Prelitoral que neix prop de Masquefa (Comarca de l'Anoia) i travessa tot el terme municipal de Sant Llorenç d'Hortons, unint-se per l'esquerra al riu Anoia, tocant a Gelida. El salt d'aigua és a pocs metres, per sota de la línia ferroviària de gran velocitat que travessa el municipi i a tocar del jaciment arqueològic de la pedrera romana. En aquest tram del torrent, les argiles blaves, més erosives, deixan pas a una plataforma rocosa formada per arenisques ben cimentades per on l'aigua transcorre fins caure per un salt d'uns sis metres d'alçada,produint un gorg, d'un metre i mig a dos metres de fondària. A partir d'un rocar que aflora en superfície a mà esquerra baixant per la carretera, s'endevina una rampa, parcialment emboscada per alzines joves que forma part dels talls de la roca que en època romana era explotada com a pedrera. En el mateix salt, en el costat lateral esquerra podem observar el retall d'una pedra per a canalitzar les aigües a un antic molí i, tal vegada, fou un antic carreu romà a mig explotar. La totalitat de la plataforma rocosa està completament farcida de de mol·luscs i fragments de restes fòssils d'Ostrea sp, Cardium sp., Turitella , Anomia , i altres lamelibranquis. Les petxines es troben generalment ben conservades com per exemple la Potamides (Pirenella) pictus mitralis, l'Acteocina lajonkaireana, Sandbergeria perpusilla, seila turritella, Dorsanum nodosocostatum, Nassa (Phrontis) duja dini schonii, Cancellaria (Trigonostoma) scrobiculata, Mytilus sp., i Polimesoda sp. Per sota d'aquesta plataforma, hi ha una capa de llims de color gris amb elements detrítics formats bàsicament per biotita, quars i micro-fòssils en carbonat càlcic. Al dessota d'aquesta , s'observa una capa visible de llims de color ocre, de gra fi a molt fi on hi predomina el quars i la biotita. En aquesta capa hi ha absència de fòssils. La zona del salt agrupa una bona mostra dels diferents ecosistemes forestals i comunitats faunístiques que hi troben refugi, nidifiquen o hi viuen durant tot l'any. A les zones més obagues hi ha presència d'algunes alzines joves alternada amb una bona part de pineda secundària de pi blanc, amb ginesta, fanals, romaní i més a proximitat de les lleres va deixant pas un bosc de ribera pobre, que en aquest sector es combina amb herbassars higròfils, arç blanc, bardissa, roldor, roser salvatge, l'herba sabonera (Saponaria officinalis), l'ortiga gran (urtica dioica), la menta borda (Mentha suaveolens) etc.., i gran predominança de canyissar i canyís, amagatall ideal per a moltes espècies animals. Pel que fa a l'herbassar predominant a proximitat de l'aigua i per sota del gorg, es distingeixen entre altres, la llapassa borda (Xanthium italicum), l'herba presseguera (Polygonum persicaria), la panissola (Echinochloa crus-galli), i falgueres com la capil·lera (Adiantum capillus). La fauna vertebrada hi és molt ben representada amb una comunitat faunística ben conservada i detectada durant la realització del Mapa de Patrimoni per la gran quantitat de rastres (petjades i femtes) de mamífers com la fagina, la geneta, la guineu i el senglar . També s'ha detectat presència de rapinyaires a través de la visualització directa d'algunes espècies que sobrevolen la zona i d'altres gràcies a les egagròpiles i plomall. Pel que fa al amfibis,malgrat és difícil detectar-ne per l'època de l'any, si que hi ha presència de gripau i granota verda i algunes serps com la verda, la blanca, etc. Observacions: El contacte de materials durs com les arenisques bioclàstiques i les argiles i marges d'origen marí produiexen un paisatge erosiu molt típic en el Penedès amb la presència de salts d'aigua en d' altres indret com Can Parts i la Pedrera . Destaquem un càrreu retallat com a testimoni de l'aprofitament humà d'un antic molí i possible explotació en època romana. El salt es troba dins l'àrea del jaciment arqueològic de La Pedrera romana. Els torrents i rieres de Sant Llorenç d'Hortons tenen un rol molt important com a corredor biològic, ja que gràcies a la vegetació que s'hi desenvolupa afegit a la presència d'aigua, la fauna hi pot trobar refugi, aliment i circular lliurement d'una zona a l'altre.

Panoramica Montserrat

Can Mata d'Abello

Can Mata d'Abelló és una obra eclèctica de Gelida (Alt Penedès) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Al damunt d'una part d'una antiga masia a dos vents, encara visible parcialment, els volts del 1880 s'hi construí un elegant casal rectangular de planta, dos pisos i terrat coronat per balustrades i gerros de terra cuita. Cal destacar-hi el porxo d'accés suportat per dues columnes de ferro colat i barana de terra cuita amb accés pel primer pis, l'interior tradicional: gran entrada, menjador, cuina, el pis superior amb la sala repartidora carregat de mobiliari antic, i una bona col·lecció de rodes de molí piques i corrons, acuradament col·locada a l'entorn de la casa. A la masia antiga s'hi conserva un interessant foc de rotllo amb els tradicionals bancs escó, utilitzat pels masovers de la finca. ASPECTES HISTÒRICS En la confessió de 1513 feta per Bernat Miquel i la seva muller Gràcia diuen que tenen els masos Llobet antigament anomenat el mas Pellicer i el mas Barceló aglevats. A més el mas dez Vilar al terme de la parròquia de Sant Llorenç d'Hortons. L'any 1736 igualment confessen els mateixos masos i ens especifica que el mas Vilar era derruït i deshabitat El nom de la masia és pres del cognom Mata i l'Abelló [Abayó, Bayó, Balló] prové d'un sobrenom aplicat a Jaume Terme i Miquel a finals del segle XVI. Hem optat per escriure Abelló. Els Miquel són els primers hereus fins als Terme que entren al mateix segle XVI i poc després els Mata de Tribes, provinents del Bruc, per no confondre's amb els Mata de Garriga, de Pierola. Al segle XVIII en haver-hi un altre cop pubilla entren els Castells, d'Abrera, fins que a finals del segle XVIII entren els Guitard, de can Guitard de Cervelló. Al segle XVIII ja s'ajunten els patrimonis de can Mata, can Batllevell i can Guitard de Cervelló. Al segle XIX amb Gertrudis Guitart i Vilardell que es casa amb l'hereu de can Raimundet, Josep Bonastre i Fumadó, de Sant Joan Samora (Sant Llorenç d'Hortons) el patrimoni s'amplia. Els Bonastre ja havien comprat a Corbera de Llobregat dues propietats, can Roig de la Riera i possiblement les Feixes. El patrimoni esdevé gran al segle XX que en morir l'hereu, Joan Ferrer i Bosch d'Anoia, de la Freixeneda de Mediona, fa hereves de forma indivisa de la propietat a les filles Montserrat, Glòria i Concepció, de la seva germana Montserrat Ferrer i Bosch d'Anoia, muller de Joan Bonastre i Guitart. Durant el mateix segle es fa la venda algunes d'aquestes propietats foren de nou venudes, com ara can Batllevell, de Gelida, al comte de Sert, a Miquel Canals, i aquest després a Victòria Giró, junt amb la Talaia. Actualment les propietats restants són de la família repartides entre les tres germanes o successors. ARBRE DELS HEREUS I BERNAT MIQUEL ( = a 1513) fill? II LLUÍS MIQUEL ( T, Gelida 1557) fill: III JOAN MIQUEL (T, Gelida, 1559) illa: IV MARGARIDA MIQUEL ( = CM, Martorell 1574) fill: V JAUME TERME i MIQUEL ( = CM, Vilafranca del Penedès, 1605)) filla: VI ELISABET TERME i MARTÍ ( = v 1626) fill: VII ISIDRE MATA i TERME ( = Gelida 09-06-1657) fill: VIII JOAN MATA i VALLS sine prole germana: VIII MARIA ÀNGELS MATA i VALLS ( = Abrera 1687) fill: IX JOAN CASTELLS i MATA ( = Gelida 1751) fill: X ALEIX CASTELLS-MATA i CODINA ( = Gelida 1769) filla: XI MARIA CASTELLS-MATA i OLLER de la Muntanya = Gelida 1783 CLIMENT GUITARD i FREIXES, de Cervelló, hereu de can Guitard de Cervelló i de can Batllevell de Gelida fill: XII JOSEP GUITARD i CASTELLS-MATA (= Cervelló 1821) fill: XIII CLIMENT GUITARD i GONZÁLEZ (= Cervelló 1881) filla: XIV GERTRUDIS GUITART i VILARDELL = JOAN BONASTRE i FUMADÓ, hereu de can Raimundet, de St. Joan Samora (St. Llorenç d’Hortons) fill: XV JOAN BONASTRE i GUITART (+ Cervelló 1974) = Montserrat Ferrer i Bosch d'Anoia, germana de l'hereu, Joan, de la Freixeneda, de Mediona. filla: XVI MARIA CONCEPCIÓ BONASTRE i FERRER (*Corbera 1934). La Concepció, la Montserrat i la Glòria heretaren tots els patrimonis de Cervelló, Corbera de Llobregat, Gelida, Sant Llorenç d'Hortons i de Mediona fills: XVII Germans: Joan, Ramon i Jordi Alemany i Bonastre

Intersección

Font de Can Mata

Font de Can Mata és una font a Província de Barcelona. Font de Can Mata està situada a prop del bosc Bosc del Pi Pujol i del celler Finca Parera.

La Cova

Masia situada al sud del Camí de Can Canyes o de La Roca, a tocar amb el límit municipal de Gelida, amb La Rierussa al sud i les seves propietats al nord. No en destaca cap element arquitectònic. Està formada per dos casals de planta rectangular i actualment cadascun pertany a un fill. El més meridional consta de planta baixa i pis i l'altre de planta baixa i dos pisos. Els dos tenen la coberta de teules àrabs a dues aigües i els careners paral·lels a la façana principal, orientada a sud-oest. Entre els dos hi ha u desnivell del sòl que es salva mitjançant unes escales adossades a les façanes. Davant hi ha un terrat pla amb balustrada i a sota garatges que abans havien servit de galliners i magatzems agrícoles. El casal més meridional originàriament era de planta baixa, però l'any 1918 es va ampliar amb una planta més i es reformà tot l'interior, conservant una gran entrada i gran sala distribuïdora de les habitacions al pis superior. L'origen del nom d'aquesta masia prové d'una cova molt propera a la casa ensorrada el 9 d'abril del 1969. En aquesta cova s'instal·laren l'any 1682 Francesc Sàbat Capmany i Anna Maria Castany Pastaller. En Francesc provenia de la masia de Gelida de Can Sàbat. La seva dona també era de Gelida. Hi van viure tres generacions, fins que el net de Francesc i Anna Maria, en Francesc Sàbat Figueras, es va casar amb Isabel Miquel Serra, l'any 1717, i van construir la masia La Cova, que es va inaugurar l'any 1773. Un dels descendents, en Josep Sàbat Estruch, va ser alcalde de Sant Llorenç entre 1897 i 1904. L'any 1905 promou en uns terrenys de la seva propietat la construcció de la sala social del Centre Recreatiu Agrícola Hortonenc, amb el sobrenom dels Blancs. A partir de 1919 es perd el cognom de Sàbat i passa a ser el de Torrents. Observacions: A la casa es conserva una caixa amb documents que s'inicien el segle XVIII que ha permès a la filla dels actuals propietaris fer un estudi històric de La Cova (TORRENTS, Gemma :2010).

Can Canyes

La masia de Cal Canyes es troba situada a la sortida del nucli urbà de Sant Llorenç d'Hortons, pel costat de llevant, al començament del camí que porta el seu nom i que era la ruta que conduïa de Sant Llorenç a Gelida, passant per La Rierussa. Està situada enmig de vinyes i formada per un conjunt de construccions tancades en forma de baluard per un clos emmurallat amb un pati al mig. La masia principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. En destaca el portal adovellat d'entrada. En el transcurs dels segles, a banda i banda, s'hi han fet ampliacions, la que li dona l'aspecte actual fou la de l'any 1874. En el costat dret hi havia l'antiga residència dels masovers i ara s'han convertit amb noves dependències de la masia. L'interior està format per tres cossos paral·lels a la façana. La disposició actual de la coberta, podria correspondre a una modificació posterior a la planificació original d ela masia. Això explicaria la asimetria de la façana principal. Possiblement la coberta primigènia podria haver tingut el carener paral·lel a la façana. En tot cas caldria una recerca acurada per determinar-ne aquest procés. Del primer cos parteix l'escala que condueix al pis superior del qual cal remarcar la tradicional sala repartidora de les cambres moblades. També s'hi observen espitlleres i un plat de ceràmica catalana "de la ditada" enganxat a un mur, que en origen era exterior i actualment està sota coberta on hi havia l'assecador. Tornant a la planta baixa, al costat dret del rebedor hi havia l'antiga cuina i al costat esquerre un menjador pairal amb una capelleta de Sant Josep. El cos següent hi trobem l'antic forn de pa, conservat íntegrament i una gran columna de secció quadrada de pedra treballada que suporta l'embigat; a la dreta hi ha la resta d'uns cups de secció circular; tot decorat amb estris i elements antics de la casa. Finalment, el darrer cos és l'antic celler. Adossat a la façana de llevant hi ha els dos cups antics de la casa, de secció circular, amb una escalinata per accedir-hi amb els esglaons a l'alçada de les mules, ja que no ho feien amb carros, sinó amb èquids. Posteriorment es van fer uns cups de secció quadrada a la façana de ponent. Per la part posterior es pot veure el moll de càrrega, ara si a l'alçada dels carros. Al costat d'aquests cups hi havia el celleret; un celler més petit i complementari al gran celler de la part posterior.També a l'angle septentrional del clos hi ha un gran pou o cisterna de recollida d'aigües pluvials. A la part davantera del clos, al costat de l'entrada hi havia estables i corts pel bestiar que s'han reconvertit amb habitatges. Observacions: L'aspecte actual de la casa, amb un gran pati tancat al davant és fruit d'una reforma de l'any 1874. En aquesta reforma quedaria tapat un interessant rellotge de sol de tarda, ubicat en el que era la part exterior de la façana de ponent. La façana principal també tenia un rellotge de sol, però actualment no se'n conserven les traces. En alguna foto antiga es veu una mica, però només es pot dir que era circular d'un color ocre. Estava entre les dues finestres de la planta pis. La planta baixa es va reformar l'any 1990 i actualment està previst reformar la planta pis. Masia documenta des del segle XVI, quan en un document de l'any 1587 es coneix amb el nom de casa de Ca l'Almirall. En una data de principis del segle XVIII (1723?) la família Esteve compra el mas als Almirall. Segons l'Inventari del Patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1982), la casa es comprà el segle XVIII als frares agustins del Convent o Casa de Déu de Miralles (al costat de Gelida), desamortitzat posteriorment per la llei de Mendizabal. A la casa hi ha un arbre genealògic fet a partir de la documentació conservada a la família que comença amb Pau Esteve, dit del Pujol, que l'any 1712 es casa amb Maria Esteve, de Ca l'Esteve de la Riera. La casa va passar d'hereu a hereu, conservant el cognom Esteve fins l'any 1913, quan la pubilla Rosa Esteve es casa amb Josep Mestre. La fila d'aquest matrimoni i pubilla de la casa Maria Dolors Mestre Esteve, era la mare de l'actual propietària, Maria Dolors Roig Mestre, casada l'any 1977 amb Valeri Sánchez del Papiol. Rellotge de sol de Can Canyes Rellotge de sol de tarda, ubicat a la façana orientada al sud oest de Can Canyes. Actualment no és visible degut a les reformes de l'any 1874. És del tipus vertical declinant, de superfície quadrada i policromat. Es troba pintat directament sobre l'arrebossat de la façana. El rellotge està compartimentat en varis espais separats per línies pintades de color vermell. El més important d'ells és un espai quadrat on es troba dibuixat el rellotge. Es tracta d'un sol antropomorfa ubicat a l'extrem superior esquerra. La cara és d'estil naïf, amb uns ulls ametllats, boca somrient i celles i nas enganxades. Del nas sortia el gnòmon de vareta de secció circular que es va treure durant la reforma de l'estança sense malmetre la pintura. Emmarcat per un segon cercle hi ha una corona solar de grans dimensions pintada a base de pinzellades grogues, ocres i vermelles. De l'exterior neixen les franges horàries que estan repartides des de les 12h. (per la línia més vertical) amb una campana i badall de color negre senyalant l'hora de l' Àngelus i avançant cap a la dreta, fins a les 7h. El rellotge també marca les mitges hores. Les xifres són àrabs, i actualment només són visibles les 12h., la 1h. i les 2h. Per damunt, hi ha una sanefa de cinc centímetres de gruix disposada horitzontalment on s'hi ha escrit en majúscules la següent llegenda: "POLO IO ANNO 1773 STE(VE)". Quatre sanefes de formes irregulars emmarquen el rellotge. Estan disposades de la següent manera: per sobre del lema una sanefa visible de vuit centímetres de gruix (la resta es desconeix si havia desaparegut o bé va quedar parcialment amagada per sota de l'enguixat modern). Per sota del lema i al costat esquerra fins baix, una segona sanefa de vint-i-dos centímetres de gruix emmarcada per una línia de color negre, que continua cap a la dreta, amb un gruix de quinze centímetres i puja en forma d' “U”. La decoració interior està feta a base de pinzellades i conserva una gran varietat de colors com el vermell, el negre, el groc i diversos tons d'ocres. Els motius ornamentals estan fets a base gargots circulars on es sobreposen els diferents colors. Observacions: Consta en l'inventari dels rellotges de sol dels Països Catalans de la Societat Catalana de Gnomònica, amb el número 1474. Aquest rellotge va ser tapat fruit de les reformes de l'any 1884. Precisament en aquestes reformes es va aprofitar per pintar-ne un altre a la façana principal, orientada a migdia, actualment desaparegut, però que sabem que deia "Jo sense sol i tu sense fe no som res".

Font del Camí de Can Canyes

Avituallament al Café de Sant Llorenç

Un dels millors llocs per anar a dinar és El Cafè de Sant Llorenç, és a la ciutat de Sant Llorenç d'Hortons, la seva ubicació no podia ser millor. La carta és variada, si tens gana, veuen aquest restaurant a tastar els seus deliciosos plats de menjar pasta i pizzeria, segons els crítics, aquí es cuina molt bé. La relació qualitat preu és l'adequada per a un restaurant com aquest, no és un restaurant car i el seu menjar i servei mereixen molt la pena, en aquest restaurant accepten mastercard, visa, american express, tiquet restaurant i diners clubs. Durant els sopars dels caps de setmana se sol omplir, així que reserva si no vols quedar-te sense taula. La seva bonica decoració crida l'atenció des del primer moment, és el lloc adequat per venir amb nens, no pararàs de recomanar-ho a tots els teus familiars. Fes-li un ull al seu Instagram si no saps què demanar

Plaça de Mossèn Comerma

Depuradora de Sant Llorens d'Hortons

Cal Matador

Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Al costat s'hi veuen les restes de Cal Bernat amb l'arrencament d'un arc i part de les dovelles del portal d'entrada. L'interior de Cal Matador està molt desfigurat. Observacions:  Cal remarcar que és la casa pairal dels famosos flabiolaires germans Pau i Ton Orpí (aquest darrer de motiu "El xamós", els quals durant la primera meitat d'aquest segle eren els flabiolaires més cercats per acompanyar els gegants de la Festa Major de Barcelona, de Vilafranca del Penedès i d'arreu del nostre país. Les seves melodies tradicionals, apreses de llurs pares i avis, foren transcrites la majoria per l'Aureli Capmany, insigne folklorista i el Sr. Joan Roca, autor d'un llibre sobre els Bastoners de Gelida. Segons (Bosch: 2009) Joan Tomàs i Joan Amades van enregistrar la seva música (1927-29). Podria correspondre a un caseriu documentat al segle XVII format per tres cases amb capella i cementiri. Potser el Caseriu del Ros, mencionat l'any 1871.

Font de Cal Matador

Font ubicada en un marge de terra orientat a llevant, prop de Cal Matador, al costat d'una petita feixa amb un hort, a tocar del torrent de Can Serra. Un cop s'arriba a la casa, hem d'obrir un barri que permet baixar per una rampa, a mà esquerre fins a la mateixa font, que es troba en un mur fet de pedra. Un arrebossat de forma pentagonal decorat amb una sanefa triangular porta el nom gravat de la font: "Font Matadó / Propietat/ de/ Pablo. Orpí. / 05-06-1940". Al damunt hi ha una rajola de ceràmica representant l'ofici d'escorxador o matador de porcs (ofici de l'antic propietari de la casa). A la dreta del mur de pedra antic, l'any 2012 s'hi ha construït dos esglaons i s'ha ampliat el mur per desviar les aigües pluvials i retenir la terra del marge i una petita barbacoa. A l'esquerra dels esglaons, per sobre de la xapa de ciment hi ha gravada la data de restauració i el nom dels germans que ho han fet:"Hermanos / Prados / 8-1-2013" L'aigua que alimenta la font prové d'una deu d'aigua que sobreneix uns metres més amunt, on ja al segle XVIII s'hi va construir un pou. D'aquí baixa per un tub fins a la font. Actualment no hi ha broc i l'aigua queda recollida en un petit dipòsit (40 cm x 40 cm)al costat del qual hi ha un sobreeixidor (30 cm x 30 cm) que permet dirigir l'aigua sobrant al safareig que es troba al davant mateix a través d'un tub de PVC. El safareig és de planta rectangular ( 2,75 m x 2,20 m x 1,50 de fondària), fet de maons i restaurat amb totxo. Té tres esglaons pels quals es pot accedir al seu interior. Està arrebossat amb ciment. La rentadora ha desaparegut. L'aigua del safareig s'utilitza per regar l'hort. Observacions:  Fa una mica més d'un any, el Sr. Manuel Prados Aragon, buscava un hortet per sembrar que tingués aigua per poder regar. El Sr. Jaume de Cal Matador li va comentar que dins de les bardisses hi havia un safareig i una font i, un pou molt antic amb aigua. A l'abril de l'any 2012 juntament amb els seus germans, l'Antonio i l'Assumpció començava amb les tasques de desbrossament. L'espai on es troba la font i el safareig estava força malmès, cobert parcialment de terra i amb una gran quantitat de bardisses. Un cop acabada la neteja general va aixecar el muret de contenció de terres del marge i va restaurar i desembussar la font. Llavors amb el seu germà Antonio van localitzar el pou, que es troba gairebé a sota mateix del marge , a uns 15 metres per sobre de la font amb una xapa circular de pedra al damunt. L'any 1734 Pau Orpí Ràfols va comprar la masia de Cal Matador, coneguda antigament com a Casa Fèlix, Casa Gimferrer i Can Bernat. A sota de la casa hi havia unes feixes que s'utilitzaven com a horta, i hi havia un marge on s'aplicava aigua, i un pèlag (forat fet a terra on s'hi recollia l'aigua; espècie de bassa per a regar). A partir d'aquest moment va néixer el que es coneix com a Font de Cal Matador. Per aquelles èpoques la família Orpí ja es dedicava a l'activitat de matar porcs de diferents llocs de la comarca; d'aquí n' esdevé aquest nom de Cal Matador. Anys més tard, Pau Orpí Gili construí un pou on hi havia la deu d'aigua. El pou el va bastir un paleta anomenat en Pere Valent ho feu construint una rasa per a conduir l'aigua a la bassa. Per aquella època, ambdues cases (Cal Bernat i Cal Matador) anaven a rentar la roba dins el bosc de Can Serra, en el qual s'hi havia fet una font i una bassa; era conegut com la Font i la bassa dels Porrons; actualment tot ha estat menjat per les bardisses. L'any 1914, Pau Orpí Gili, va conduir l'aigua del pou mitjançant un tub de ceràmica i elevà un mur al marge on hi havia un degotall, i el pèlag l'enfonsaren, construint una bassa que a més a més de servir per a regar fou utilitzada per rentar la roba. El paleta que va fer les obres era en Pere Figueras (besavi de l'Alba Estragué Carreras). També es posà una aixeta al salic. Un any més tard, un paleta a qui anomenaven en Jaume de Can Rajoler, la va arreglar i li col·locà un petit quadre de ceràmica amb un dibuix d'un home matant un porc i al mateix temps es conduí l'aigua fins a la casa mitjançant una bomba elèctrica muntada pel Ferrer Nou; aquesta bomba pujava l'aigua fins a la casa que en temps actuals encara existeix i es coneix com a Cal Matador.

Can Serra

Conjunt de construccions, edificis i restes arquitectòniques de llarga tradició format bàsicament per l'actual masia, del segle XIX (1865) envoltada d'edificis destinats a la producció i magatzematge i la façana de l'antiga masia, convertida posteriorment en masoveria. L'habitatge actual és un edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. Però la meitat meridional de la coberta hi ha terrat en comptes de teulada. La façana principal té una composició simètrica a partir de quatre eixos de verticalitat delimitats per les diferents obertures en planta baixa i pis. A la planta baixa hi ha la porta d'accés, en l'eix central esquerre, amb una finestra a l'esquerra i dues a la seva dreta. A la planta pis hi ha quatre balcons amb barana de ferro amb sengles obertures de llinda recta. Els paraments són llisos arrebossats i pintats de blanc i la façana té un coronament amb balustrada i un plafó enrajolat central amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. A l'interior es distribueix seguint la línea de les masies clàssiques amb adaptacions a l'època. A la planta baixa hi ha la cuina i el menjador i a la planta pis, una gran sala central fa de distribuïdor a les vuit habitacions, quatre per banda, que tenen una sortida per la part del darrera que comunica amb un passadís comú que va paral·lel a les façanes laterals. També destaquen les dependències annexes destinades a la producció i emmagatzematge. Hi ha cups de vi construïts en diverses fases, les restes d'un trull (pedra d'1'5 metres de diàmetre i 40 cm de gruix), pedres per posar-hi fites de propietat, una màquina de ventar gra, etc. En el soterrani hi ha una gran cava. Observacions: A l'interior hi ha una capella. L'any 1541 la senyora de Gelida Marquesa Estaper, vda. de Francesc Bertran, establí diverses propietats a Bernat Serra. Masia documentada l'any 1587 amb el nom de casa d'en Serra. La propietat es forma a partir de la unió de terres dels masos Escamart i Porcell, anteriors al segle XVI. Francesc Serra i Almirall és qui va adquirir diverses propietats entre les quals podem destacar la casa d'en Baró abans dita de la Guixera. Més endavant s'afegeixen les terres de Can Baró i de la Casa vella o Comallitera. La darrera gran reforma és de l'any 1865. El llinatge iniciat per Bernat Serra canviar de cognom amb els hereus de la pubilla Rosa Serra que es casà amb Sadurní Raventós, de St. Sadurní d'Anoia. El llinatge dels Raventós continuà fins la unió de Montserrat Raventós, pubilla de Can Serra, amb Pere Torrents i Almirall, hereu de Can Torrents de les Oliveres de Gelida. El llinatge continua avui amb els germans Torrents i Raventós. Durant la primera meitat del segle XX, el creixement urbà del poble es deu a terrenys d'aquesta propietat.

Creu de Sant Isidre

Creu de terme que va patir un accident i es va partir en tres trossos. La van traslladar tal com es troba en l'actualitat al davant de la rectoria. És una creu de secció quadrada de 25 cm de costat; el primer tram fa 44 cm d'alçada, el segon tram en fa 50 cm i el tercer 120 cm. El pilar anava damunt una base de secció quadrada de 36 cm de costat i una alçada de 12 cm i aquesta anava damunt un pedestal de 93 cm de costat i una alçada de 19 cm. La part alta del pilar hi ha un rebaix que sembla fet per encabir-hi una creu, possiblement de ferro i uns medallons octogonals a cada costat. Era una creu de terme del límit de ponent. Estava col·locada a l'extrem superior del camí de la Creu de Sant Isidre, tocant a la carretera. Assenyalava el límit de les processons parroquials. Fou enderrocada per la topada d'un camió l'any 1992.