El Solà de Surp

Sortida adequada per fer-la a la tardor o a l’hivern atès que es volta el Solà de Surp. Alternarem trams de camí perfectament visible i marcat, amb d’altres per camins mig perduts i, encara, amb trams sense camí. Un d’aquests darrers és la baixada per l’alzinar de la carena de Cortinos, potser la part més bonica de l’excursió. Es tracta d’un bosc absolutament verge d’alzines migrades i sofertes cobertes de liquen. Com que l’alzina és de fulla permanent, tant hi fa l’època, sempre és igual de bonic.
Al llarg de l’itinerari aprofitarem per passar pels diversos promontoris del Solà, indrets sovint de localització imprecisa, motiu pel qual la informació cartogràfica i la que s’obté sobre el terreny poden divergir.


Descripció de l’tinerari

Tot just sortir de Surp en direcció a Rodés, a mà esquerra, hi ha l’inici del camí, marcat amb pintura groga. Poc després de començar deixem, a la dreta del camí, l’oratori de Sant Antoni de Pàdua. Arribem a una pista i la creuem; el camí continua a l’altra banda. Sortim a la pista de nou, en fem una cinquantena de metres i trenquem a l’esquerra pel camí. Tornem a creuar la pista i continuem pel camí a l’altra banda. Així que el camí fa un gir a la dreta, deixem un camí a l’esquerra –menys marcat, però que ens podria fer dubtar–, fem el gir i continuem fins a les Bordes de Surp; la de Betran, a la dreta, està més o menys malmesa; la de Bellera, a l’esquerra, està habilitada per viure-hi i està habitada.
Arribant a les bordes (just abans de la de Betran i de l’accés a la de Bellera, prenem el camí ample a l’esquerra, que en cent metres ens porta al revolt d’una pista; en prenem el ramal de la dreta fins que la pista gira a la dreta. No fem el gir sinó que anem recte enllà per un tros on hi ha pins. Travessem tot el tros i en sortim per l’altra punta; hi hem de trobar un corriolet (pot ser que hi passi un tub de poc diàmetre de conducció d’aigua). Seguim per aquest corriol, més o menys visible, fins que, en arribar al ser-rat, gira a la dreta (N); després tornarem en aquest punt.
Ara, traiem el nas al serrat i, en direcció SO, veurem la Roca Picosa; hi arribem per terreny rocallós més o menys cobert d’argelagues, per bé que s’hi pot anar passant. Tot i que la localització és imprecisa, a la cartografia sembla que Roca Picosa hagi de ser a RP, però l’única roca prou significada dels encontorns és la que hem senyalat.
Tornem al punt on el corriol girava al nord, on triem entre dues opcions. La primera és continuar pel mateix corriol; es tracta d’un camí en vies de desaparició, per la qual cosa de vegades el veiem i de vegades l’intuïm; la vegetació és d’argelagues, però ens van deixant passar i tan sols aquí i allà ens faran desviar. A empentes i rodolons, el corriol acabarà desembocant al camí per on arribaríem si triéssim la segona opció.
La segona opció consisteix a desfer el camí fins a aquell revolt a la dreta on l’hem iniciat. Fem el gir a la dreta i, més endavant, un a l’esquerra; podem continuar per la pista o fer drecera trossos amunt; en tot cas, acabarem arribant al camí –que surt a l’esquerra de la pista– que ens portarà fins on surt el corriol de la primera opció.
Hi hàgim arribat per on hi hàgim arribat, som en un camí de debò, però no ens en gaudirem gaire estona; tot just si hi farem un tram breu en pujada, al capdamunt de la qual l’abandonarem i sortirem recte enllà per un vial que, tènue però visible, ens por-tarà fins un collet marcat amb una fita (fins aquest collet arriba una pista des d’Escàs); poc més enllà, el Serrat de Posa.
Sortim enllà cap a Roca Villa, un indret de nou imprecís. D’acord amb la cartografia, hauria de ser on l’hem marcat; sobre el terreny no s’hi veu res de destacable. Hi ha, això sí, un parell de roques: RV 1 i RV 2 i, per sota, un tarter.
Per sobre de RV1 i RV2, el camí té l’amplada d’una pista que abans de dos-cents me-tres acaba en un cul-de-sac. No hi fa res perquè no hi hem d’arribar, sinó que de seguida abandonem la pista i ens desviem a l’esquerra per la carena sud del serrat de Cortinos, enmig d’algunes alzines i pins. Més avall, entrem decididament a l’alzinar: cent vint-i-cinc metres de desnivell per un bosc magnífic d’alzines espesses, sense camí però amb el sotabosc franc.
Al capdavall del serrat, interceptem el camí Escàs - Surp.
Per anar al Peironet, ens caldrà fer una mica més de carena, per la dreta de l’aflorament rocós que acaba a lo Peironet.
Remuntem el seixanta-cinc metres de desnivell fins al camí i el prenem cap a Surp (dreta). Poc abans d’arribar a Surp, a peu de camí, a l’esquerra, hi ha l’Oratori de Santa Llúcia. Immediatament arribem a la carretera i entrem a Surp.
L’església de Sant Iscle i Santa Victòria és a la part baixa del poble.

Dificultat: l'hem graduat de moderada perquè hi ha trams sense camí.