El Turó de l'Ullar i l'Ullar des de Riells del Fai

La Sagrera de Riells del Fai

L'església de Sant Vicenç de Riells del Fai, ja documentada al 971 com a basílica Sancti Vicencii, al 1045 és cedida pel Bisbe de Barcelona al monestir de Sant Miquel del Fai i al segle XVI, la poca població existent fa que se la vinculi amb Sant Pere de Bigues. Per un assumpte relatiu a Sant Miquel del Fai, que forma part de la parròquia de Riells, des de l'any 1957 pertany al bisbat de Vic. és consagrada a Sant Vicenç.

L'actual edifici data del 1618 i va ser ampliat durant el segle XVIII. De l'edifici original només resta el mur nord-oest, que es troba sota el campanar, de torre, que es troba construït sobre l'antiga espadanya. És rectangular fins al segon pis, on després pres forma ortogonal de cantons desiguals. L'alçada aproximada és de 25 metres, amb una base que mesura, aproximadament, 5'5 x 3'5 metres. Els gruix de les parets és desigual, però oscil.la al voltant dels 90 centímetres. Com a curiositat cal destacar que a la coberta del campanar hi ha arrelada una figuera, que sembla que ja existia a mitjans del segle XIX, segons una tradició oral que ha passat de pares a fills.

Carrer de Riells

Antic camí que unia el nucli de Riells del Fai amb la barriada de la Vall Blanca i que seguia cap a Bertí. Un cop creuada la carretera BV-1483, creua a gual el torrent de Vallderrós abans de tornar a la carretera, una mica més enllà de l'anomenat Camí Antic de Bertí.

Camí antic de Bertí

Tram d'un antic camí que avui en dia s'ha integrat en la trama urbana de Riells del Fai i porta fins a can Corona i cal Cadiraire.

La Vall Blanca

La Vall Blanca és un petit veïnat de cases al voltant del qual ha crescut una urbanització del terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, dins del territori de Riells del Fai. Està situada al nord-est de Riells del Fai i al nord-oest de Vallderrós, als peus dels Cingles de Bertí, a la dreta del torrent de Llòbrega.

Les cases d'aquest veïnat són, de ponent a llevant: can Galló, can Panoi, can Balloté, can Nasset, can Jep, can Víctor, can Griera, can Corona i can Quelot. En acabar el carrer, es pot accedir a tres cases més per un camí lleugerament estret, que són: can Cadiraire, can Sau i can Miquel. Antigament, la gent del poble s'estranyava d'aquelles cases, ja que Riells era un poble en el qual els habitants vivien majoritàriament al nucli i en veure aquell petit barri mig abandonat i tan separat del poble els produïa un xic d'estranyesa.

Aquest nucli de cases va ser l'origen de la resta de cases que s'hi han construït posteriorment, en forma d'urbanització.

El nom d'aquest veïnat es deu al contrast de colors que es dóna en aquesta vall, dominada pels conglomerats rogencs, que contrasten amb la terra del fons de la vall, on és el veïnat.

Pujant del Call d'en Jep

És el pujant més directe a les Costes d'en Batlles des de la Vall Blanca.

Costes d'en Batlles (PR®-C 227)

Les Costes d'en Batlles són les costes dels Cingles de Bertí a la vall del torrent de Llòbrega, en el terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, en terres del poble de Riells del Fai. Són la part baixa de la cinglera, al costat meridional dels Cingles de Bertí, justament al nord del poble de Riells del Fai i al nord-oest de la Vall Blanca i de Vallderrós. Reben aquest nom per fet que pertanyien a la masia de Can Batlles. Antigament eren totes conreades en estretes feixes que contenien alguns rengles de ceps. La fil·loxera va arruïnar aquestes vinyes i actualment romanen abandonades, si bé són apreciables des de lluny les feixes separades per marges de pedres.

Mirador d'en Vittorio

Vittorio Pedrocchi, traspassat a finals del mes de febrer de 2023, va ser president del Grup Excursionista de Bigues i Riells Amics dels Cingles de Bertí (GEBRACB) entre els anys 2006 i 2010. L'entitat vol recordar-lo en aquest indret, mirador de la vall de Riells i situat prop de casa seva.

Camí del Grau de l'Ullar (Deixar PR®-C 227)

Pas de muntanya que puja del corriol de les costes d'en Batlles fins a la part superior dels Cingles de Bertí, en el sector que s'anomenen Cingles de Sant Quirze. Davant per davant queda el gran casal de l'Ullar, que és el que li dóna nom, i passa tocant les parets del sortint del Turó de l'Ullar.

Camí a la Plaça de les Bruixes

GR®5

El GR®5, o Sender dels miradors, és un sender de gran recorregut d'uns 234 km que discorre per l'Alt Penedès, Anoia, Baix Llobregat, Garraf, Maresme, i els dos Vallesos, entre Sitges i Canet de Mar. Forma un gran arc, entre les costes del Garraf i del Maresme, que rodeja la ciutat de Barcelona a una distància d'entre 40 i 50 km.

Seguir uns metres a llevant.

Camí al Mirador del Turó de l'Ullar (Deixar GR®5)

A la dreta, un corriol que al principi potser està un xic brut, però que es pot anar fent sense més problema.

Mirador del Turó de l'Ullar

El Turó de l'Ullar és una muntanya de 648 metres d'altitud dels terme municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca natural del Moianès.

El cim del turó pertany a Sant Quirze Safaja, però els vessants oest, sud i est són en terme de Bigues i Riells. Forma part dels Cingles de Bertí. És a llevant del poble de Riells del Fai, a l'extrem nord del terme biguetà i al del sud-est del de Sant Quirze Safaja.

Camí a l'Ullar (Deixar GR®5)

L'Ullar

L'Ullar és una gran masia deshabitada situada a la part superior dels Cingles de Bertí, prop del penyasegat format per les Costes d'en Batlles i, per tant, amb bona vista vers la vall de Riells del Fai. Molt a prop d'ella hi transcorre el GR-5, també conegut com a Sender dels Miradors, i que uneix Sitges amb Canet de Mar passant pel Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, els Cingles de Bertí, el Montseny i el Montnegre.

De tres cossos i amb teulada de dues vessant perpendicular a la façana, té planta baixa, primer pis i golfes, va ser edificada o reformada durant el segle XVI, concretament l'any 1580 per Salvador Ullar, com resa la inscripció que hi ha a la clau de la porta de la masia. Bona part de les finestres de la casa es troben tapiades, i la majoria de les dependències exteriors de la masia estan enrunades.

Apareix documentada en el fogatge dels masos de Sant Quirze de l'any 1497, i llavors ja era un dels només 9 masos que constaven a la parròquia de Bertí.

GR®5

El GR®5, o Sender dels miradors, és un sender de gran recorregut d'uns 234 km que discorre per l'Alt Penedès, Anoia, Baix Llobregat, Garraf, Maresme, i els dos Vallesos, entre Sitges i Canet de Mar. Forma un gran arc, entre les costes del Garraf i del Maresme, que rodeja la ciutat de Barcelona a una distància d'entre 40 i 50 km.

Seguir a ponent, sense deixar-lo fins a Sant Miquel del Fai.

La Casa dels Frares

La Casa dels Frares són les restes d'una edificació situada a la banda esquerre del camí (GR5 -a la foto es veu marca del GR-) direcció Sant Miquel del Fai. Es conserva una petita part del mur que delimita amb el camí, però l'enderrocament i la vegetació no permeten dibuixar-ne la planta. El parament del mur és de pedra irregular lligada amb argamassa amb les cantonades amb pedra més ben treballada.

A la zona de l'antiga parròquia de Bertí, entre els segles XVII i XVIII consta l'edificació alguns masos. Segons el llibre del Compliment pasqual de l'any 1882 apareix la Casa dels Frares.

Torrent del Gat Menjat

El Torrent del Gat, en alguns mapes anomenat Torrent del Gat Menjat i en d'altres Torrent de la Bauma de l'Onyó, és un torrent que discorre pels termes de Sant Quirze Safaja, al Moianès, en terres del poble rural de Bertí, i de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, dins del territori del poble de Riells del Fai.

Es forma en el vessant sud-oest del Turó de l'Onyó, a llevant del lloc on romanen les ruïnes de la masia de l'Onyó, des d'on davalla cap al sud-oest discorrent paral·lel pel costat de migdia del Serrat de l'Onyó i dels Cingles de l'Onyó, deixant a la dreta el paratge del Gatosar, fins que arriba a la vora superior dels Cingles de Bertí, on, per tal de baixar cap ma la vall del Tenes fa un vistós salt d'aigua, en el cas que hagi plogut i el torrent porti prou aigua.

Superat el salt d'aigua, baixa cap al sud-oest, deixa a migdia les Fontetes, passa a frec de la petita urbanització de les Torres de la Madella i, passant al nord de la Madella, s'aboca en el Tenes a ponent de la Madella.

Pujant del Serrat de l'Onyó

Seguir recte.

El Rossinyol

El Rossinyol és el principal afluent del Tenes, al qual tributa per l'esquerra en els espectaculars saltants de Sant Miquel del Fai. Es tracta d'un col·lector de la majoria de les aigües que davallen dels Cingles de Bertí, resultat de la unió de diversos torrents, els de més longitud procedents del Pla de la Garga.

Tant el Rossinyol com tots els seus torrents tributaris corren constantment engorjats en congosts modestos, això sí, però molt pintorescos, fet que origina que siguin, potser, tingui els paisatges i racons més atractius de la zona, tot i que es troben força amagats.

Pont del Rossinyol (Enllaç PR®-C 227, deixar GR®5)

Per assegurar-ne la subsistència, sobretot quan ell faltés, Gombau de Besora va donar el monestir de Sant Miquel del Fai al conegut monestir provençal de Sant Víctor de Marsella. Aquest fet es produïa l'any 1042 i durant els segles següents, el Priorat del Fai es va mantenir gràcies al suport i la vigilància de l'abadia mare.

Però Marsella va anar perdent importància dins l'Església i al 1567, el Papa va posar el Fai sota la tutela de la Catedral de Girona, època en què es va construir el pont sobre el Rossinyol i el pas de la Foradada, ja que fins aleshores s'accedia al monestir per un difícil pas amb graons conegut, des de l'any 1303, com les Escales de Sant Miquel. Aquests datarien del 1592, ja que la inscripció que hi ha a la llinda del pas de la Foradada així ho acredita.

Sant Miquel del Fai

El priorat benedictí de Sant Miquel del Fai forma part del terme municipal de Bigues i Riells i de Sant Quirze Safaja, literalment penjat a la confluència del riu Tenes amb el Rossinyol, que es precipiten en cascada, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma.

Es troba en un bell paratge natural, a la capçalera d'una vall envoltada de cingleres, el Perer a una banda i el Bertí a l'altra. A l'any 997 va ser fundat el monestir per Gombau de Besora, que més endavant va passar a ser tutelat per Sant Víctor de Marsella, i va estar actiu, amb més o menys problemes, fins al 1835, coincidint amb la desamortització de Mendizábal.

Actualment és un lloc d'interès natural i turístic, ja que a banda de l'església troglodítica i l'enorme casal gòtic, els salts d'aigua del Rossinyol i, sobretot, el Tenes, són un focus d'atracció innegable.

Costes de Sant Miquel (PR®-C 227)

L'antiga central elèctrica del Tenes, visible al fons de la vall, és un edifici de planta rectangular, de quatre plantes d'alçada i amb parets de càrrega de maó massís vist. Els forjats eren de bigueta metàl·lica i revoltó ceràmic, i les cobertes, a dues aigües i de teula àrab, descansaven sobre encavallades de fusta. Hi havia un annexe a aquest cos principal, de la mateixa alçada, però de menors dimensions en llargada i amplada. Encara es conserven parts de la canonada que duia l'aigua de l'embassament que es va construir abans dels saltants de Sant Miquel, així com el mateix embassament. És una mostra dels edificis industrials de principis de segle XX, molt auster i sense decoracions.

La Madella i el molí de la Madella

La Madella és una masia d'estil gòtic tardà (segle XVII) amb diversos cossos afegits, situada en el recinte que tanca un barri, on a més hi trobem pallisses i estables per als animals. L'edifici principal és de grans dimensions, de planta baixa, pis i golfes, de tres cossos d'amplada i coberta a dues aigües. Les obertures estan emmarcades amb carreus escairats de pedra sorrenca de la zona i el portal és d'arc de mig punt adovellat. El lloc és conegut per una llegenda relacionada amb un element que es pot trobar a la porta principal de la casa.

El Molí de la Madella és un edifici d'estil popular del gòtic tardà (segle XVII) de planta rectangular, de dues alçades, en un estat avançat d'enrunament. Conserva l'estructura de molí, amb els carcavans a la part inferior i algunes moles a dins. En una paret lateral encara s'endevina el forn de pa que tenien molts d'aquests edificis. Les llindes i brancals de les obertures són de carreus de pedra arenisca, ben treballats. Les parets exteriors eren de paredat, amb pedres de riu carejades.

Gorg d'en Jeroni

Al llarg de la vall de Sant Miquel, el Tenes forma tot un seguit de gorgs, alguns d'ells més fàcilment accessibles que d'altres. Quan el Tenes comença a deixar enrere els Cingles de Bertí, aproximadament a l'alçada de la Madella, hi ha el gorg d'en Jeroni, possiblement un dels més macos i fàcilment accessibles de la zona, un lloc sorprenent ple de pau i tranquil·litat.

Plataner i font de la Pineda

Plàtan (Platanus hispanica) de la Font de la Pineda és un arbre de grans dimencions situat al davant de la font que li dóna nom, concretament al mig del camí de la Pineda (que va a Sant Miquel del Fai), on a l'alçada d'aquest arbre el camí es bifurca en dos i el plàtan queda al mig del camí dins d'un test de pedra. Té un perímetre de 4'72 metres, un DBH de 1'51 metres i està declarat com a Monumental pel Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca dins del Decret 214/1987 d'arbres Monumentals.

La Font de la Pineda, a diferència del seu entorn més immediat, aparentment està molt poc antropitzada. Únicament consta d'un broc metàl·lic.

La Pineda

La Pineda és una masia antiga que forma part de les cases pairals del municipi del municipi de Bigues i Riells amb interès arquitectònic. Actualment habitada en relació amb explotació agrícola, també funciona com a turisme rural i educació en el lleure.

És una masia de grans dimensions, amb molts edificis annexes, de diferents èpoques (segles XI-XVI). La construcció principal és de planta baixa, pis i golfes, amb tres cossos perpendiculars a la façana i coberta de teula àrab a dues aigües, amb el carener també perpendicular a façana. Tot el recinte està protegit per un muret o, en els punts on no és necessari, pels mateixos cossos annexos.

Plaça Viaplana

La parada de l'autobús de Riells es troba a la Plaça Viaplana, al costat de la casa que li dona nom, i amb una escultura de ferro que representa la llegenda de l'hereu Viaplana i la dona d'aigua.