El Vendrell, Idiada, La Casa Murada, El Papiolet, Llorenç del Penedès, Saifores, Santa Oliva

Pedra seca.

La Casa Murada.

La Casamurada, situada a Banyeres del Penedès (tarragona) és una masia fortificada del s XII. La seva torre de defensa presideix aquesta edificació mitjaval. Tant la torre com la casa està feta amb forjat de tàpia, tipica de l'època. La masia està rodejada d'un mur de pedra. Dintre el conjunt hi ha la casa principal, el celler i una esglèsia del s.XVIII

Cal Pruset. Casa Murada.

La Societat del Papiolet.

Església de la Mare de Deu dels Àngels al Papiolet.

Es construí davant a causa de la necessitat de posar fi a l'inconvenient de desplaçar-se a Sant Jaume dels Domenys. La iniciativa sorgí del sr. Pau Gener, i la secundà tot el poble, oferint el seu treball i els seus donatius. L'església s'inaugurà el 6 d'agost de 1950, sent rector de la parròquia Antoni Ros i Leconte.

Cal Figueras.

La Cumprativa de Llorenç del Penedès.

Fundada l'any 1918 per un grup de persones que pretenien una alternativa social, cultual i econòmica a les ja existents al poble, amb la finalitat d'ajudar i ensenyar sobre les tasques del camp als seus associats. Actualment és una societat cultural i recreativa. Al llarg de l’any organitzen multitud d’activitats de tot tipus, com els espectaculars balls de saló setmanals, als quals hi assisteixen més de 400 balladors, conferències, tallers nadalencs, exposicions, carnaval,... Durant el mes de maig aquesta societat organitza les tradicionals “Festes de maig” per commemorar la reobertura de l’entitat després que va estar 25 anys tancada a causa del franquisme. També s’hi organitzen diverses activitats vinculades a la cultura catalana.

Església de Sant Llorenç.

L'església de Llorenç del Penedès es menciona per primera vegada l'any 1309 en una visita pastoral feta a la parròquia. Aquesta primitiva església quedà petita davant les necessitats del poble, i es decidí, ja en època moderna, construir-ne una de nova. L'església actual també és dedicada a Sant Llorenç. La seva façana és d'estil neoromànic de factura relativament moderna. Una inscripció a la façana lateral esquerra que dona a la Plaça del Castell cita: «Aquí fou lo cementiri fins lo any 1777», i corrobora l'existència d'una restauració que segurament no fou la darrera. L'església pertany a l'arxiprestat del Vendrell. La pica baptismal data del segle VIII, segons el Dr. Trenchs, antic director del Museu Diocesà de Barcelona. L'any 1952, en l'última pàgina de la «hoja dioscesana» del 23 de març, Mossén Lluís i Brossa, aleshores rector de Llorenç, va escriure: en el nostre temple parroquial han començat les obres de construcció del nou Baptisteri, que, si Déu vol, serà emplaçat en el costat esquerre del nostre temple, a prop de la porta principal. Fou en aquest moment quan, al fer caure la paret per construir el nou Baptisteri-paret que separava l'església de l'antic cementiri fins a l'any 1777-, es trobà incrustada la pica dins el mur. Aquesta fou enviada a Barcelona per restaurar-la i una vegada fou acabat el Baptisteri es col·locà al mig. El 19 de juny del 1953, dia de la visita pastoral feta pel Bisbe Dr. Gregorio Modrego Casaus, la pica fou beneïda.

Celler Cooperatiu, obra de l'arquitecte vallenc Cèsar Martinell i Brunet.

Llorenç del Penedès posseeix un dels primers cellers de la comarca, ja que l'edifici data del 1918. L'edifici aixopluga les tines i els cups, amb capacitat per acollir 40000 hL. La collita de raïm produeix generalment uns 25000hL. Es conreen dos tipus de vi, el negre i el blanc. Aquest últim, com en la majoria dels pobles de la rodalia, és venut a les cases xampanyeres de Sant Sadurní d'Anoia. Posteriorment la cooperativa de Llorenç tingué cent noranta socis viticultors (1982).[1]

Ermita de Sant Pere.

Sant Pere és una església de petites dimensions a la Plaça de Sant Pere a Saifores (Baix Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La façana principal té un arc semicircular a la porta d'entrada, i és rematada per una espadanya d'un sol cos que conté una campana. Les cobertes són de dues vessants. L'edifici és arrebossat i emblanquinat. L'interior presenta una sola nau i un gran arc rebaixat. A la part esquerra de l'altar hi ha una imatge de Sant Pere. La capella, propietat de Cal Mata, data, segons una inscripció que hi ha a l'interior, del 1755. Però la propietària té documents del 1475 que esmenten dita ermita. Així, sembla que fou construïda en el segle xv i que en el 1775 fou restaurada per Ramon Mata. Es recorda un retaule gòtic amb alguna restauració barroca (1775), del qual no hi ha cap vestigi.

Bassa.

Castell de Santa Oliva.

Castell de Santa Oliva.

El castell de Santa Oliva o castell del Remei de Santa Oliva és un castell termenat, documentat el 1012.[1] Està situat al cim d'un petit turó, al mig del corredor penedesenc, al nord del Vendrell i als afores del municipi de Santa Oliva (Baix Penedès). Fou construït inicialment com a avançada comtal vers els dominis musulmans, i més enllà del segle xi, es va destinar a usos més civils i menys bel·licosos. Les terres de conreu que l'envolten han propiciat el desenvolupament de la vila del mateix nom. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. La reconquesta de les terres situades a l'oest del riu Llobregat es va fer de forma progressiva. Sorgiren una sèrie de fronteres de la Marca barcelonesa, les quals eren defensades mitjançant un castell. Es creu que el castell de Santa Oliva formà part d'aquesta frontera a finals del segle x o principis del segle xi.[1] El lloc ja s'esmenta l'any 938 en un precepte atorgat per Lluís el d'Ultramar al monestir de Sant Cugat del Vallès confirmant les seves possessions. Al principi del segle xi l'abat del monestir va concedir al noble Isimbert el castell i l'església per al repoblament, conreu i defensa d'un territori que devia estar molt despoblat. El 1045, Ramon Isimbert donà a dos matrimonis un alou del terme del castell de Santa Oliva perquè hi erigissin una torre de pedra i calç. Isimbert i els seus fills apareixen ben documentats des del segle xii i segurament foren l'origen del llinatge Santa Oliva on apareixen com a propietaris però sota la senyoria del monestir. L'any 1012 el castell fou atacat per les ràtzies dels almoràvits. En conseqüència, es portà a terme la batalla de Còrdova. Després s'inicià un període de pau que va permetre la repoblació de la zona. La primera vegada en la qual es fa menció del castell (Castrum Santa Olivae) és l'any 1045. durant tot el segle xii trobem documents que ens parlen del castell. D'aquest període es coneixen Pere de Santa Oliva, sots-castlà del castell d'Eramprunyà el 1143, Berenguer de Santa Oliva, abat del monestir de Sant Cugat (1205). Un germà d'aquest, Bernat de Sant Oliva, litigà amb els monjos de Sant Cugat. El plet fou resolt el 1183 resolent l'atribució de castell i terme a Bernat però sota la senyoria directa del monestir vallesà, condició confirmada per Jaume I el 1234. El 1243 Saurina de Santa Oliva ven el castell amb el seu terme i pertinences al monestir de Sant Cugat. Durant el segle xiv passà al rei Pere el Cerimoniós. En el segle xvii era de nou propietat de l'abat de Sant Cugat, el qual fou propietari fins al segle XIX. L'interior de l'església va ser restaurat el 1984.

Imatge de la Verge del Remei.

Monestir de Santa Maria.

El Priorat de Santa Maria data del segle XII. L’any 1158 el bisbe de Barcelona va cedir l’església de Santa Maria, que ja existia des de temps antics, al cenobi de Sant Cugat perquè hi fundés un monestir benedictí. Està documentat que aquest Priorat ja funcionava el 1170 amb una petita comunitat de monjos dirigida per un prior que depenia directament de Sant Cugat del Vallès...” Al marge d’aquesta ressenya extreta d’un estudi històric, les restes romanes, trobades en el subsòl durant l’excavació arqueològica que es va fer abans de procedir a la recuperació i consolidació del Monestir, delaten que els orígens del conjunt arquitectònic són molt reculats en el temps. Al llarg de la història l’edifici del Monestir ha anat evolucionant, tal com ho demostren les empremtes que han deixant les diferents etapes constructives. Aquestes s’han volgut conservar com a testimonis de cada època. Al marge dels usos ancestrals, les dependències del Monestir (anomenat popularment “La Rectoria”) també van ser utilitzades al segle XX com a seu del primer jardí d’infants rural creat a Catalunya -sota els auspicis de la pedagoga Marta Mata-, com a escola d’educació primària i també com a biblioteca i espai lúdic sota l’impuls d’un dinamitzador social de referència, mossèn Josep M. Mas. RECUPERACIÓ I CONSOLIDACIÓ Iniciades el 2003, l’any 2009 van finalitzar les obres de rehabilitació de l’edifici i de remodelació urbanística de tot el seu entorn. El Monestir recuperat vol ser un referent a la comarca. Les restes arqueològiques del subsòl es poden admirar gràcies a un paviment de vidre i el conjunt monumental llueix ara amb tota la seva esplendor. El nou equipament del Monestir (RECTORIA 2.0) vol ser un centre d’experimentació i d’innovació; un marc carregat d’història que aixoplugui iniciatives culturals, comercials i empresarials fonamentades transversalment en la tradició i les noves tecnologies.

La colla al monestir de Santa Maria.

Plantació de menta.

Pedra seca.

Farigola.

Vinya sense emparrar, preciosa.