EL VENDRELL- TORRE DEL PUIG- MAS DE LA FONT- CALAFELL POBLE- PLATJA DE CALAFELL- LES MADRIGUERES- VIA AUGUSTA- EL VENDRELL

Ruta circular per terres del Baix Penedès entre El Vendrell i Calafell.
Caminada molt variada i amena, amb molts punts d'interès tant paisatgístics i de conservació de l'entorn, com d'interès històric.

PUNTS D'INTERÈS EN AQUESTA RUTA:

TORRE DEL PUIG:
La Torre del Puig és una torre de defensa de planta circular, del tipus fort fuseller, construïda al cim del Puig del Vendrell per tal de protegir la localitat durant la tercera guerra carlina. Fou declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1949. Presenta la mateixa fàbrica que la veina Torre del Botafoc. En destaquen els dos nivells d'espitlleres, de notable profunditat.

CASTELL DE CALAFELL:
El Castell de Calafell és un edifici del municipi de Calafell (Baix Penedès). Està situat al cim d'un turó, a pocs quilòmetres del mar. A l'extrem sud del turó hi havia el castell i a l'altre l'església. La seva ubicació, allunyada de posicions encimbellades demostra que va esdevenir un pas endavant en la progressiva conquesta de les terres tarragonines en poder dels sarraïns. És un bé declarat bé cultural d'interès nacional.

El Castell de Calafell, bastit sobre un petit turó a 1,5 quilòmetres de la costa a la part antiga del poble, apareix documentat per primer cop l'any 1037, amb motiu d'un plet de terres. El castell era propietat de Bernat Otger. El 1189, un llegat testamentari informa que l'església era dedicada a la Santa Creu. Hi ha documents del 1671 que diuen que el castell ja era destruït.

Fou propietat dels Castellbisbal, de Joan II (fill de Pere III) i dels Palou. al regnat de Ferran II (Tastàmares) començà la política de retorn a la corona reial de totes les possession que havien estat malvenudes en temps del rei Pere, entre les quals hi havia el castell de Calafell. A l'església de la Santa Creu es venerava una Verge de la Cova, patrona de Calafell. La imatge era una talla romànica del segle XII que es cremà durant la Guerra Civil. Va ser parròquia de la vila i capella del cementiri fins a l'any 1935.

CONFRARIA DE PESCADORS SANT PERE DE CALAFELL:
L'edifici de l'antiga confraria de pescadors, l'emblemàtic Pòsit, s'ha convertit en el centre d'interpretació del Calafell pescador, que té per missió explicar una part del passat col·lectiu, de la història més recent del barri marítim. Un espai creat per a mantenir viu el llegat de la platja “amb més fusta” del litoral català, tal com la descrivia en Carlos Barral. El centre permet al visitant conèixer com vivia i s'estructurava la comunitat de pescadors: la relació entre patrons i remitgers, els treballs d'en mar i d'en terra, les seves expressions socials i culturals, en definitiva, una forma de vida que ens transporta al segle passat.

La Confraria de Pescadors Sant Pere de Calafell és un edifici de planta rectangular, d'una sola planta i coberta plana, amb la façana principal que dona a l'avinguda de Sant Joan de Déu i la posterior a la platja al terme de Calafell (Baix Penedès). A l'edifici originari es van adossar posteriorment diversos cossos. Un al costat nord-oest, amb coberta de teula aràbiga de tres aiguavessos, i dos a la banda de la platja; un amb coberta plana i l'altre amb coberta d'un aiguavés de fibrociment. Al del costat sud-est, que es va construir l'any 1969, hi ha la llar del pescador jubilat. Exteriorment, l'edifici té una composició molt senzilla. Els únics elements formals són un sòcol, un llistell i una cornisa. Els paraments de façana són arrebossats i pintats de color blanc i blau. A la façana principal hi ha un plafó de rajoles, col·locat recentment, amb la representació de Sant Pere. Al cos de la banda nord-oest hi ha la màquina per arrossegar les barques. El sistema constructiu emprat és de tipus tradicional amb murs de càrrega i sostres unidireccionals. Els murs són de maó massís i totxana perforada units amb morter.

EL BOT SALVAVIDES DE CALAFELL:
El treball a la mar ha estat sempre difícil i perillós. I encara més si es tenen en compte les condicions en què desenvolupaven la seva feina els pescadors calafellencs del final del segle XIX i el principi del segle XX. Sense cap tipus de suport tecnològic que permetés preveure situacions de risc, els mariners havien d’encomanar-se a l’ajut diví per tal d’evitar accidents i naufragis.

Pel que fa als estralls que ocasionaven els temporals a les embarcacions que es trobaven feinejant, es tenen notícies de naufragis des del començament del segle passat. Segurament n’hi havia hagut abans, però no se’n coneixen dades. Com a mínim se sap que hi va haver dos naufragis amb mariners ofegats el 1910 i el 1915, i un altre sense víctimes el 1912, quan una barca que feia el bou va topar amb un explosiu que, pel que sembla, s’havia desprès d’un vapor francès que havia naufragat prop de Barcelona i deixat una part de la seva càrrega a la deriva. A causa d’aquestes circumstàncies, i atès el fet que, quan es produïa un temporal, les barques que es trobaven en mar quedaven desvalgudes, el Pòsit de Pescadors de Calafell va adquirir el bot salvavides l’any 1920, després de viure diferents entrebancs.

El Bot Salvavides és una embarcació d’unes característiques molt singulars. Va ser construït a les drassanes Corbeto de Barcelona igual que la majoria d’embarcacions de salvament de les mateixes dècades. Malgrat les coincidències cap tenia, ni té, un equilibri tan aconseguit entre la seva estructura i l’encertada distribució dels compartiments estancs i contrapesos. És tan perfecte i tan harmònic que fins i tot en la mar més bonança, la tripulació es permet de bolcar-lo expressament perquè en pocs moments retorni a la seva posició original.

A mitjans dels anys quaranta va heretar la patronia del seu pare el Ramon Ortoll, el Monis, un home que per pròpia iniciativa va engrescar la tripulació per tal d’intentar fer donar la volta al Bot Salvavides en mar plana.

Malgrat que la qüestió de les voltes va començar a finals dels anys 40, l’empenta definitiva d’aquestes exhibicions no es va produir fins l’any 1954 quan l’Estació de Salvament de Sitges va convidar les de Vilanova i Calafell a participar en una regata amb els seus bots de salvament. Aquesta cursa es va celebrar durant l’última setmana d’agost, coincidint amb la seva Festa Major de Sant Bartomeu.
L’embarcació de Calafell aviat va perdre la regata i la tripulació de Calafell, ferida en el seu amor propi i amb el del seu patró al capdavant, es van confabular per fer alguna cosa que restituís el seu malmès orgull. Va ser aleshores quan, per primera vegada de manera més oficial van oferir l’espectacle de fer tombar diverses vegades el bastiment.

SANATORI ANTITUBERCULÓS DE SANT JOAN DE DÉU:
La tuberculosi no tenia aturador a les escoles barcelonines dels anys vint. Era una malaltia que encara no disposava de cap tractament químic i s’aconsellava, com tractament guaridor, que els afectats estiguessin en un ambient saludable i assolellat.
L’espai que es va considerar ideal per les seves virtuts curatives va ser la platja del Vendrell, tocant al barri marítim de Calafell. Els estudis dels Germans de Sant Joan de Deu, fets a tota la costa catalana, van determinar que la platja penedesenca era la millor pels nens malalts, molt segura per la mainada, de sorra molt fina i on el mar tenia una gran quantitat de iode.
Primer van portar la canalla a una vella masia a la que afegiren unes casetes de fusta. L’any 1924 una subscripció popular va permetre disposar dels diners suficients per construir un edifici especialment dissenyat pel germà Rodriguez Arias. Fou una de les primeres construccions del racionalisme arquitectònic a Catalunya. Tota la construcció estava aixecada sobre pilars per afavorir la ventilació i per permetre la circulació de l’aigua del mar si aquest creixia. El sanatori de Sant Joan de Deu el va inaugurar, el 23 de maig de 1929, Alfons XIII.
El 23 de juliol de 1936 un grup de milicians penedesencs van assassinar sis germans del sanatori, cosa que va comportar la dispersió de la resta. Els assassinats van ser beatificats pel papa Joan Pau II el dia 25 d’octubre de 1992. L’establiment va ser utilitzat durant la guerra com a hospital de reraguarda del front de l’Ebre, en ell exercí el Dr. Josep Trueta.
Ocupat el Penedès per les tropes franquistes i retornats els germans al Sanatori, la moral nacionalcatòlica va fer posar cartells demanant als banyistes que no passessin per davant del sanatori amb banyador.
L’any 1969 la comunitat va optar per vendre’l. Va adquirir l’edifici, i les 2,5 hectàrees de terreny, una empresa d’assegurances de Julio Muñoz Ramonet. Múñoz va ser una icona de totes les misèries morals del franquisme. Gràcies a les seves connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó. Va posseir quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns Bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona, el Palau del Marquès d’Alella del carrer Muntaner, i l’Hotel Ritz. Ramonet fou un malalt del poder i de la glòria: En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz, fins que va explotar.
L’edifici del Sanatori patí les conseqüències “muñoz” i durant anys va estar abandonat. En una subhasta ho va comprar una immobiliària per enderrocar-lo i fer-hi pisos. Calafell va organitzar una campanya per salvar-lo i l’ajuntament del Vendrell el va catalogar i protegir. Finalment l’any 1999 aparegué un comprador per convertir-lo en un hotel balneari de luxe.

LES MADRIGUERES:
Les Madrigueres, situades al barri marítim de Sant Salvador, al municipi del Vendrell, és l’únic espai del litoral del Baix Penedès que no ha estat urbanitzat. Representa només el 4% del litoral comarcal, l’última finestra al mar. Aquesta definició és prou acurada: des del tren que va paral·lel a la costa, el tram de les Madrigueres és l’únic que permet una visió àmplia del litoral. I a l’inrevés, des de la platja, a les Madrigueres, és dels pocs punts on es pot veure el Montmell. Té una superfície de poc més de 30 ha i queda delimitat pel rectangle que formen la Riera de la Bisbal, el camí del Romaní, la via del tren i el mar. És aquí on la Riera de la Bisbal desemboca al Mediterrani, convertint així Les Madrigueres en un espai estratègicament situat, tant en l’àmbit territorial com en l’ecològic i el paisatgístic. La Riera de la Bisbal, és el principal curs fluvial del Baix Penedès amb una conca hidrogràfica que comprèn i vertebra tota la comarca. Aquesta es va canalitzar i desviar a finals dels anys cinquanta, originàriament travessava els terrenys de manera diagonal.