Els Alamús - Tossal de la Moradilla ( 100 Cims )

Bell-lloc d'Urgel
EL TEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANY DE MUNTANYA JOSEP CASTELLS

Avui fem una matinal per la comarca de l'Urgell per fer tres ascensions modestes d'alçada però que malgrat això son tres 100 cims. La tercera i última del dia es sortir de Els Alamús i fer camí per assolir el Tossal de la Moradilla, un nom ben exòtic per aquestes comarques.

Bona part d’aquesta excursió passa per planes de conreu i alguns llocs per la vora de cursos d’aigua i zones de reg fet que fa que sigui
agradable i fresca i puguis gaudir d'algunes vistes dels canals i també de diverses basses d'aigua per regar.

El recorregut et proposa arribar al Tossal de Moradilla, un element de gran valor històric, on hi trobem restes arqueològiques del Castell dels Alamús i les seves fortificacions, amb les restes d’un búnquer semi rupestre. La ruta també permet l’abundant observació d’avifauna (agrons, martinets, esparvers, milans…) lligada a les bases de reg que hi ha repartides entre els cultius i al canal d’Urgell.

La fita d'avui és assolir el tossal de Moradilla que contsitueix un dels cims més interessants de l'entorn urbà de la ciutat de Lleida. La seva ubicació l'ha convertit en un dels elements de la història local més interessant de les nostres contrades. Personalment em dur molts bons moments viscuts allí. Entre d'altres, aquí vam fer la foto del llibre Itineraris pel Front del Segre.
Vaig a situar-vos una mica sobre els elements culturals que trobarem en el cim del tossal de Moradilla:
- Jaciment de l'edat del bronze (ja estudiat per l'arqueòleg Rodrigo Pita Mercé.
- Jaciment de l'edat de ferro-ibèric.
- Poblat medieval. Observar algunes sitges que trobarem per tota la serra.
- En el segle XVIII es va construir una torre de comunicacions que enllaçava tota Espanya amb senyals visuals i que es va provar durant les guerres carlines com forma de comunicació però aviat es va descartar aquest sistema per les dificultats meteorològiques i l'aparició del telègraf.
- Durant la Guerra Civil es van bastir unes fortificacions que són molt interessants que envoltaven aquest indret que domina la carretera de Lleida a Barcelona. No va arribar a entrar en combat.
- L'any 1959 es va filmar en els seus vessants la pel·lícula "La Fiel infanteria" que tanta transcendència va tenir en aquella Lleida grisa i avorrida de la postguerra.
- Vèrtex geològic.
- Està inclòs en el llistat dels l00 cims de la FEEC
Ja veieu una fita de primer ordre que els lleidatans haurien de córrer amb assíduament per valorar el nostre patrimoni. L'altre vegada que hi vaig estar vaig trobar un altre niu de metralladores que malgrat haver-hi estat molt cops encara no havia localitzat.
Característiques:
Proposta molt interessant al voltant del terme de Lleida. Interessant pels seus vestigis històrics. Baixo per la carena oposada. Trobo l'estructura d'un niu de metralladores volant i que costa de reconèixer.

En l'interior d'una roca arenisca hi ha trinxera que la recórrer (una cinquantena de metres) amb espitlleres als dos costats encara que en el vessant que dona a la carretera hi ha sortides on hauria peces d'artilleria encarades a la carretera N-II de Lleida a Barcelona. En la part central trobem la joia de la corona. Una placa que ens recordo els soldats que la van construir i defensar encara que ja he comentat que no va entrar en combat ja que el 6 de gener de 1939 quan els feixistes van ocupar la riba esquerra del riu les tropes republicanes havien abandonat la ciutat abans de ser encerclats per l'avançament dels franquistes.

El tossal de Moradilla és un dels grans tossals que envolten la ciutat de Lleida, presidida per l’omnipresent gran tossal (m’agradaria molt més dir-li així que no pas turó) de la Seu Vella. En el sentit de les agulles del rellotge trobem el de la Nora (Alcoletge-Vilanova de la Barca), el de Moradilla (Lleida), el de Pedrós (Albatàrrec) i el de Gardeny (Lleida) com a importants referents en el paisatge, testimonis de com era casa nostra fa uns trenta milions d’anys, resistents a la imparable erosió, que amb l’ajuda de l’home ens ha portat a l’actual panorama territorial.

Un ric patrimoni. A la vàlua geològica, paisatgística i natural dels nostres tossals s’hi afegeix la patrimonial. La majoria han estat ocupats temps abans i esdevenen importants jaciments arqueològics.

El de Moradilla és el tossal amb la riquesa patrimonial més destacada de tots, evidentment amb el permís del de la Seu Vella! És el més oriental, ja en el confí del terme municipal de Lleida, i té restes d’un poblat ibèric amb dos fossats que defensaven el nucli habitat situat al cim. En la plataforma rocosa situada al sud-oest encara hi ha tombes medievals excavades a la roca. El central és el més alt i destacat, sobretot per l’existència de la torre de telegrafia òptica bastida a mitjans del segle XIX: formava part de la línia que unia Barcelona amb Lleida per poder enviar missatges oficials, militars i civils, en un termini no superior als tres quarts d’hora si les condicions atmosfèriques no impedien la visió de cada estació a sis i deu quilòmetres una de l’altra.
La torre de Moradilla, una de les poques bastides expressament de tota la línia i la millor conservada, tot i el lamentable estat d’abandonament i de perill d’enderrocament, tenia la mateixa manera de funcionar que les velles torres de guaita medievals: envoltades per un fossat, porta al primer pis, al qual s’accedia per una escala retirable; l’única cosa que té de peculiar la més moderna són les espitlleres adequades per defensar-la amb fusells. Si observem el fossat comprovarem que quan s’excavà va tallar sitges, corresponents a un poblat medieval que ocuparia sobretot el replà de llevant i que sembla que donaria origen al nom del lloc: Almenarilla.

Restes d’una vetusta antena volen competir amb l’estructura de pedra, de la qual també parteix una xarxa de trinxeres excavades l’any 1938 com a segona línia de defensa de l’exèrcit republicà al front del Segre i, sobretot, per dominar la carretera de Barcelona (també des de l’autovia), des d’on es contempla la silueta inconfusible de Moradilla.

Finalment a ponent resta l’elevació més allargassada, amb un destacat paleocanal de gres, grans blocs del qual llisquen pel vessant, sobretot el meridional. Tant dalt del rocam com als seus peus hi ha indicis d’una important ocupació de l’edat del Bronze (de 1.300 a 1.100 aC). De totes maneres, excavat a les margues de sota la pedra hi ha una curiosa fortificació bastida pel “XII CE/BOF 37/2º cia/ X-XII-38”, és a dir pel Dotzè Cos d’Exèrcit de la Brigada d’Obres i Fortificacions 37, Segona Companyia, el 10 de desembre de 1938... Tretze dies després l’exèrcit franquista començava la definitiva ofensiva sobre Catalunya! Aquestes fortificacions serviren per a la poderosa escena final de La fiel infatería (la pel·lícula que es rodà totalment a Lleida –Atarbe en el film– l’any 1959) quan l’exèrcit franquista lluita per conquerir el Cerro Quemado i posar finalment la bandera dalt de la torre després de vèncer una formidable resistència dels “rojos”. Una estima especial. Personalment, el tossal de Moradilla té uns valors emotius força importants. Recordo una primera visita feta caminant per la carretera amb els meus amics aprofitant les vacances d’estiu, quan érem batxillers. L’experiència fou tan gratificant que repetirem sovint l’excursió, que a més era una manera de sentir la llibertat adolescent fora de la ciutat. Després el tossal va esdevenir un mena d’autèntic amic, on de vegades passejava sol o amb l’estimada, tot veient la magnífica posta de sol sobre la Seu Vella (una experiència del tot recomanable). Més endavant vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo professionalment, realitzant el 1983, entre altres treballs, el primer estudi geoarqueòlogic de casa nostra amb José Luís Peña i Josep Ignasi Rodríguez; disciplina a partir de la qual hem dedicat part del nostre interès científic. Fins i tot l’homenatjo al meu correu electrònic, que té com a nom el del tossal, i així puc fer didàctica de la seva singularitat quan el dono per primer cop. Algunes de les caminades organitzades des de l’Associació Amics de la Seu Vella foren unir els dos tossals, tot i que les noves carreteres i polígons industrials fan el camí més feixuc de l’habitual, si bé per sota passa el potenciat camí de Sant Jaume. Caminades a trenc d’alba, nocturnes i un sentit homenatge al recordat Juanjo Garra són algunes activitats fetes al tossal.Cal recuperar-lo de l’oblit. Tot i la seva proximitat als Alamús, que d’alguna manera se’l considera seu, no hem d’oblidar que és al terme municipal de Lleida, en zona comunal, i per tant és de tothom. Malauradament la seva relativa llunyania: uns sis quilòmetres de la ciutat, ha fet que resti oblidat de qualsevol inversió o projecte de rehabilitació. Alguns dels elements citats són al Catàleg de Béns Protegits, però cal anar més enllà i consolidar amb urgència la torre, protegir la inscripció de la guerra civil, arranjar tot l’espai i seguir la recerca científica. És una part del nostre patrimoni que cal conèixer. Enguany, que farem més turisme d’interior, serà una bona ocasió per arribar-s’hi.

Informació extreta de la Viquipèdia, Diari Segre, article d'Oriol Miró Serra.






l