Els Àngels des de Mas Vidal (Madremanya)

Més informació a "Veure més" o a https://reptesmuntanyencs.cat/els-angels/

No fer cas de la línia recta que figura al track. Aquesta es deu al fet que he enganxat dos tracks en un per intentar explicar els dos recorreguts fets. El real, que passa per llocs amb molta vegetació i altre que és una alternativa, faig una drecera, per evitar aquests llocs.


Començo a caminar en pujada, en sentit nord-est, en direcció a Madremanya i deixo a l'esquena el camí de Madremanya a Mas Vidal, que segueix en baixada en sentit nord-est i la pista que va al Montigalar pel pont de la Font Picant, que se'n va en baixada en sentit sud. Aquesta última serà la pista per la qual tornarem. Al cap d'uns 350 metres surt per l'esquerra una altra pista, aquesta una mica més precària. La prenc i giro en sentit nord-oest, primer en lleugera pujada i una mica més endavant planejant per voltar un petit turó. No camino gaire temps per pista, ja que al cap de poc trobo un sender, senyalitzat amb una fita, que agafa pendent, encarat al puig de la Magrana. El sender puja pel mig de la vegetació, estret però franc i ràpid es fa força pendent per arribar de forma ràpida a la carena de la zona de les Pasquales i a un coll entre el puig de la Magrana i una cota sense nom. Segueixo ara per un camí molt més ample i còmode, planer i fins i tot en descens i finalment em trobo amb una pista transversal. M'incorporo a aquesta nova pista i la segueixo en sentit nord-oest i segons avanço vaig deixant diversos viaranys que surten al pas fins que arribo a un nus de camins. Deixo a l'esquerra i a la dreta altres camins i segueixo en el mateix sentit de la marxa, amb un vell mur de pedra, en molts llocs ja caigut a terra, a la meva esquerra, finalment la pista gira cap a l'oest i surto a un altre encreuament de pistes, amb la carretera a la meva dreta.
Aquest pot ser un bon lloc alternatiu per començar a caminar.
Com que l'asfalt no és una opció, continuo per la pista que en sentit oest segueix en ascens, paral·lela a la carretera i passo al costat d'uns ruscs, a una distància prudencial. En aquest punt el camí endureix el pendent per voltar pel solell un altre puig de la Magrana. No passo per la cota cimera, ja que aquests cims estan voltats de vegetació i no tenen gens d'interès. Em planto així a un altre coll i un encreuament de pistes. La que trobo ara també té, per la dreta, un enllaç amb la carretera així que també pot ser un altre punt alternatiu per iniciar la caminada. Encara en trobarem un altre més endavant, ara però toca anar a la cerca d'un dipòsit d’aigua de bombers que es veu a l'oest del lloc al qual sóc. Segons el mapa sóc a la zona de les Pasquales. Abans de superar el dipòsit surt per la dreta una vella pista. Prenc aquest nou viarany i deixo així, en ascens, el dipòsit a la meva esquerra. De nou em trobo dins la vegetació i sempre en pendent de pujada arribo a un punt en el qual la pista, molt malmesa des de fa una estona, esdevé sender, o millor corriol. Es tracta d'una traça molt maca que transita entre alzines i bruc i amb no gaire pendent. Pel camí em trobo enun punt on s'ha de prendre una decisió. Seguint el trencall que segueix recte s'arriba a una pista per la qual puc fer camí però el trencall de la dreta sembla més curt i arriba al mateix lloc sense fer servir pistes. Enfilo, en suau pendent, el ramal de la dreta, en sentit nord-oest i deixo la traça que segueix en sentit sud-est. Aquest sender volta el puig d'en Llac per la part obaga, pròxima a l'asfalt, que de tant en tant anirem veient. Em planto així a una mena de plaça en la qual destaca la carretera que puja als Àngels i connecta Madremanya amb Girona. Aquí s'ha de tenir cura i trobar la connexió amb la pista de terra que ens ha de portar pel bon camí. Al sud de punt al qual he sortit hi ha un petit talús de terra. A l'altra banda hi ha la pista. Aquí l'any 2010 ja hi havia la tanca. Ara però ja és història. Continuo en sentit nord-oest per pista cada vegada més precària, alternant pendent i planúria i de cop em trobo que la pista acaba de forma sobtada. Un senyal de pintura verda i groga, molt brasilera, i una gran fita enfilada a dalt del marge ensenyen per on cal seguir. Rastres de terra remoguda a causa dels treballs de retirada de la tanca ajuden a seguir l'inexistent camí. Al cap de poc el pendent s'accentua i sóc al puig Redó. Ara sí que faig cim, ja que el camí m'hi porta. Tinc la primera visió del dia del cim. Ja s'albira l'edifici de l'hostatgeria i les antenes de telecomunicacions. El camí a seguir és evident. Endavant que fa baixada. Bé tirant pel dret o bé fent camí per la pista de l'esquerra baixo al coll de Portell. A l'esquerra deixo una pista barrada amb una cadena i segueixo en sentit oest, paral·lel a la carretera. Aquest camí em porta a caminar sota una línia elèctrica i quan sóc a la torre puc fer també una bonica foto del cim. Un suau descens i sóc de nou a tocar de la carretera. Aquesta vegada sí que trepitjo l'asfalt. Ho faig per passar a la pista que em rep a l'altra banda. Vaig fent sense ensurts fins a trobar el camí que puja de Sant Martí Vell. Ara canvio les escadusseres marques de pintura verda i groga per la groga d'Itinerannia. Segueixo aquests senyals en sentit sud-est i, després de superar una edificació que sustenta una instal·lació elèctrica arribo a un dels aparcaments i a l’àrea de lleure de la zona. De l'edifici anterior surt una pista que també es pot fer servir, més llarga però, per fer el cim. Jo pujo més directe al puig Alt, ja que tinc ganes d'arribar.
Al davant de l'edifici religiós i de l'hostatgeria ens rep una esplèndida terrassa que temps enrere era un magnífic mirador. Avui en dia, una espectacular vegetació ens treu panoràmica. El lloc es mereix una llarga estona per gaudir-lo.
Aprofito per fer un mos, recuperar líquids i fer fotos fent petant la xerrada amb el personal, molt amable, de l'hostatgeria – ben d'hora al matí es poden fer aquestes coses – i quan ho tinc tot fet, inicio la tornada.
La plantejo rodejant tot el perímetre de l'edifici i sortint així a una altra zona d'aparcament, al final de la qual veig l'edifici de Movistar. M’hi dirigeixo i em planto al senyal del camí d'ascens als Àngels des de Girona. El segueixo i deixo l'edificació a l'esquerra. Trobo finalment l'asfalt. El creuo i camino per la zona arbrada de l'altra banda, sense traça però sense problema fins a la porta principal d'accés a la finca de Can Llac. Aquí encara resisteix la tanca metàl·lica.
La vaig resseguint en sentit sud-est sense veure per on lliurar-me’n i veig un dipòsit dels bombers. Hi pujo. Des de dalt veig que algú ha tirat a terra el tancat. Es pot baixar directament i passar-hi per sobre en sentit sud-est o es pot fer amb orientació directa al sud i baixar a la pista sense haver de saltar cap tanca. Això s'explica pel fet que desapareix uns pocs metres més al sud-oest del punt al qual han tirat a terra el tancament. Penso que els propietaris han deixat aquest tall com a sistema dissuasiu.
Sigui com sigui, ja som a la pista bona, que ens ha de baixar al clot de la riera de Rissec. Pel camí, sempre en pendent de baixada, deixo diverses pistes, barrades amb cadena i cartell de circulació prohibida però no es diu res del pas de persones. Vaig baixant per pista en un estat òptim fins que havent fet un llarg descens em trobo amb el torrent de Resclosons. Aquí ja veig que la vegetació acabarà creant, d’aquí a poc temps, problemes. Ara per ara la vegetació, les ortigues i els esbarzers no emprenyen massa. Poc després de superar el torrent trobo per l'esquerra una altra pista barrada amb una altra cadena. Tot i el seu indici de precarietat hauria d'haver agafat aquesta pista. Aconsello al lector que ho faci si no és el cas que porta un podall i té interès a netejar els punts conflictius que es trobarà més endavant si segueix la meva proposta. Repeteixo, és millor seguir per la pista precària que puja en sentit sud-est i deixar la que segueix cap al sud-oest.
Com que l'any 2010 jo havia passat bé per aquest mateix lloc vaig decidir fer-ho també ara. No vaig trigar gaire a penedir-me’n. Va ser acostar-me al Rissec i començar a patir. No per trobar-me amb problemes però si per no saber si l'aventura arribaria a bon terme. La vegetació va fer acte de presència i, tot i no impedir el pas, sí que el dificultava, sobretot per la presència d'esbarzers en un parell de punts. Res d'important. Dues o tres rascades i diverses enganxades de roba que hagués pogut evitar si hagués tingut els bastons. Error de principiant que segur que el lector no tindrà.
Passat el tràngol, quan la pista gira en sentit nord, després d'una petita i curta pujada, en trobo amb una altra pista, per l'esquerra, que en el cas d'haver-la agafat, m'hagués tret problemes de sobre, però que tampoc vaig gosar fer-ho. Qui va dir por. De nou em torna l'ànim torna, ja que veig que la pista es fa més neta i mancada de vegetació. A veure quant dura. Segons vaig avançant em vaig acostant de nou a la llera de la riera i la vegetació torna a fer-me dubtar. Encara sóc a temps de fer-me enrere. Finalment les meves pors es tornen realitat i el camí sembla que desapareix entre la vegetació. Antics records, i el GPS, em porten a trobar la traça que haig de seguir. A terra s'intueix aquesta, i la vegetació, no tant intensa, permet avançar amb no gaires problemes. Aquí sí que els esbarzers fan la seva feina i acabo amb els braços ben esgarrinxats. I les cames també, tot i els pantalons llargs. Tot i així aconsegueixo sortir ben parat de la zona i quan més ufanós estic em trobo que el camí s'acaba. Per l'esquerra s'intueix una trepada que permet escapar del forat al qual estic. No queda altra sortida. Tornar enrere no està permès. Amb el terra humit o mullat la trepada se suposa impossible. En aquesta ocasió es puja suficientment bé. A dalt del marge s'intueix per on passar per pujar, en fort pendent, a trobar una pista que passa 75 metres més amunt. La trobo. Per tal d'esvair dubtes i facilitar la informació al lector agafo la pista en sentit de pujada i orientació sud-est per confirmar que aquesta hauria sigut la bona pista que m’hauria estalviat les zones brutes. I certament ho és. Em porta a trobar en primer lloc un encreuament de pistes, dues d'elles amb cadena. La que segueix cap al nord-oest, sense cadena, baixa del barri dels Àngels. La de la cadena, que puja per l'esquerra, ve de la riera del Rissec i la que tenim de cara, en sentit oest, ve del torrent de Resclosons. Aquestes dues últimes comprovades sobre el terreny, ja que vaig fer els recorreguts.
Apa, mitja volta i a seguir amb la caminada. Una vegada al bon camí de nou ja no vaig tenir més ensurts fins a l'acabament. Seguint sempre per la pista em vaig acostar al molí de Can Llac, en estat ruïnós i menjat per la vegetació. Allà el mapa dibuixa un camí, però sobre el terreny no el vaig saber trobar, ni ara ni fa 10 anys. Així que torno sobre les meves passes uns 200 metres per agafar un corriol, molt difús al començament però que segons vaig avançant es va esclarissant i guanyant amplada. Així , amb el cap fent memòria dels fets succeïts, em trobo amb la carretera de terra que porta a Montigalar. Aquest punt també pot ser un excel·lent lloc per plantejar l'inici. Uns metres més endavant, a la meva esquerra, o de cara, veig el pont de la Font Picant i m'hi adreço. Ja estic a les acaballes. Ja tan sols em resta seguir sempre per la pista més ampla per acabar al punt d'inici d'aquesta caminada.
Comentari final:
Torno a fer palès que és millor prendre la pista alternativa esmentada anteriorment, des del pas del torrent de Resclosons, per tal de fer aquesta caminada molt més agradable, si no és que es porta un matxet o podal per anar trencant la vegetació al nostre pas. Si és aquest el cas, altres passejants que vinguin al darrere ho agrairan.