Els Muntanyans - Creixell - Roc de Sant Gaietà

𝗘𝗹𝘀 𝗠𝘂𝗻𝘁𝗮𝗻𝘆𝗮𝗻𝘀

Fa una bona pila d’anys, quan amb els meus companys anàvem a estudiar a Barcelona, ens cridava l’atenció un conjunt de llacunes i dunes baixes que observàvem des del tren tot passat Torredembarra. Tan ens atreia aquest paisatge que un dia vam decidir anar-hi a veure sortir el Sol, i evidentment a fer-ne unes quantes fotografies.

El record és molt idíl·lic, un espai verge, sorra, tolls i solitud. Amb els anys vaig aprendre que el lloc és deia els Muntanyans i era un espai protegit, i amb el temps em va passar pel cap que podia ser un bon lloc per tornar a trepitjar.

Doncs bé, aquest dimecres me’n vaig anar amb la tropa cap a la Torre amb la intenció de caminar. Vam sortir just al costat de la primera llacuna i lo primer que vam fer va ser pujar a un aguaït per observar ocells, tal i com haureu vist en un post anterior, la primera impressió va ser ben decepcionant, les rodalies esteven plenes de deixalles. no tenim remei.

Aquest paisatge que jo recordava havia canvia substancialment, la pressió urbanística l’havia transformat i segurament la meva memòria no era prou fidel, haure de buscar les diapositives per comprovar-ho.

Tot i amb això no tinc cap mena de remordiment, a mida que la caminada anava avançant un paisatge diferent m’anava enamorant. Primer una platja encara deserta, desprès més a l’interior aquestes dunes, els estanys salats, i tota aquesta vegetació que s’aferra a la vida en un ecosistema fràgil on ha de ser difícil sobreviure-hi. Probablement un lloc molt semblant a les platges de les nostres costes durant centenars d’anys.

A mig estany del Saler vam girar a l’esquerra cap a Creixell, de cara a fer una ruta circular enlloc d’una d’anada i tornada. Quan vam arribar-hi vam aprofitar per esmorzar, com no, fer-ho assentats i amb una cervesa fresca és d’agraïr en aquests dies calorosos. Vam donar un tomb pel poble passant per església de Sant Jaume amb un bonic campanar de Jujol, el castell i el nucli antic.

Desprès ja vam marxar cap a l’ermita de la Mare de Déu de Fàtima, l’única pujada del dia i lloc on vam aprofitar per refrescar-nos amb una bona remullada a la font. A continuació per camins i senders vorejant camps conreats amb molta cura, saludant cavalls, rucs i serp vam fer cap al Roc de Sant Gaietà, una curiosa urbanització construïda a la vora del mar els anys seixanta del segle passat.

Les cases del Roc representen un ampli ventall d’estils arquitectònics, gòtic, renaixentista, romànic etc. Amb els anys aquest entorn ha agafat una patina d’autenticitat i m’ha agradat donar-hi un cop d’ull.

Acabada la curta visita vam agafar el GR-92 per començar a tancar el cercle de la tornada, uns quants penya-segats la platja llarga de Creixell, altre cops espais protegits per a la posta de la tortuga babaua, i caminar i caminar, ara ja descalços per la vora del mar, fins arribar altre cop als Muntanyans i visitar un bocí que ens havíem saltat.

Per finalitzar un llarg i reconfortant bany just arribar a Torredembarra i cap a dinar.