Els Tres Mils (des de l'embassament de Cúber)

Ens disposam a fer sa mítica excursió des Tres Mils (sa Rateta, na Franquesa i l’Ofre) des de s’embassament de Cúber, pujant al primer dels cims per es camí des nevaters. Sa perspectiva no era massa clara, ja que els tres cims estaven tapats per boira i hi havia un petit risc de pluja a partir del migdia.

A devora sa barrera que dona accés a l’embassament de Cúber hi ha lloc abastament per deixar més d’una dotzena cotxes, respectant sa barrera d’entrada. En cas de que estigui ple, a uns 150 m en direcció a Lluc hi ha s’área recreativa de sa Font d’es Noguer, amb molt d’espai per aparcar.

No mos cansarem mai de dir que en trobar una barrera tancada no s’ha de deixar MAI oberta. Ses barreres solen ser per impedir que els animals surtin. A sa tornada, varem trobar sa barrera peatonal oberta i dos ases que “pasturaven” per damunt sa carretera.

------------------------

Seguim sa pista asfaltada que va cap a sa presa, al costat esquerra de s’embassament. Just devora sa pressa hi ha una caseta d’obra, darrera la qual comença un tirany que va devallant cap al torrent d’Almadrà (wp.01). Es camí passa per damunt sa canonada d’Emaya i va baixant) fins al llit del torrent (wp.02). Es fàcil de creuar, per devora on passa sa canonada, ja que hi ha un “carrerany” de pedres que mos permeten passar sense banyar-nos els peus (que faríem sense botes impermeables!).

A s’altre part d’es torrent giram cap a l’esquerra, on el tirany discorre per l’esquerra d’un petit mur de formigó que conté sa canonada.

Aquí s’ha d’anar alerta, perquè el camí està ple de punts blaus als quals no hem de fer molt de cas. Després d’una pujada, deixam el camí pujant al mur de formigó de la dreta, o hi ha una petita fletxa vermella i una fita (wp.03).

Una vegada més, no ens hem de confiar amb ses fites i es punts pintats, que no sabem on mos duran.

Es camí va pujant i enllaça amb so camí d’es nevaters que, a damunt marges de sosteniment i parcialment empedrat, va pujant amb revolts cap a sa rateta. S’estat d’es camí es bastant bò però, al igual que qualsevol cosa que no està amb us, no te manteniment i està espenyat o envaït per sa vegetació en alguns trams.

Es camí finalitza a devora un avenc-clot de neu i, a uns metres d’aquest, n’hi ha un altre de poca profunditat. També es poden veure les restes del que sembla una barraca o magatzem dels nevaters (wp.05), que ens va servir per resguardar-nos del vent mentre recuperàvem ses forces amb una mica de berenar.

Ja sense camí, seguim pujant cap a la serra de sa Rateta, amb varies petites crestes, de les que sa mes alta està a 1113 m d’altitut. Afortunadament, sa boira s’ha esvaït temporalment, donant-nos una treva que ens permet embadalir davant les meravelloses vistes que d’aquí dalt es poden contemplar (wp.06).

En direcció SO es veuen ses crestes de na Franquesa i l’Ofre, cap allà on ens dirigim, amb lleugera tendència a l’esquerra, seguint les “massa nombroses” fites.

Sense massa problemes, baixam fins al coll d’es Gats (wp.08), petita llanura coberta de herba i creuada per una paret seca.

Per pujar a na Franquesa (1067 m), prenim cap a l’esquerra del cim, on es troba un tirany que, a uns 20-30 m gira a la dreta, començant l’ascens, pràcticament sense traçes del camí però sembrat de “fites”,
totalment inútils, perquè el que s’ha de fer es pujar per allà on sigui més còmode (wp.09).

En sa mateixa direcció cap al puig de l’Ofre, que de cada vegada està mes a prop, descendim amb relativa facilitat cap al coll d’es Cards (wp.12). Aquest es un bon “punt de sortida” cap a l’embassament de Cúber en cas de mal temps, perquè sa baixada des de es coll dels Gats es una mica més complicada.

Com que es nostre objectiu es pujar el tercer cim, ens dirigim cap a un pal de electricitat i començam es darrer ascens per dins el bosquet. Es camí passa per una bifurcació (wp.13), que convé recordar a la baixada, des de la qual giram cap a la dreta per pujar fins a dalt del puig de l’Ofre (1091 m) (wp.14).

S’acaba sa treva que ens havia donat sa boira i sa cosa se comença a embrutar, per lo que decidim no extasiar-nos massa en ses vistes i començar el descens sense perdre massa temps.

Lo seu seria tornar a sa bifurcació que abans havia indicat (wp.13) però, una vegada mes la gran quantitat de fites col·locades per algú (o alguns) que no coneixen massa be les tresques, mos va fer agafar el que semblen tiranys fets per les ovelles. Al mapa, em semblava que anavem amb paral·lel per la dreta del camí correcte, però ens va semblar que no era necessari tornar arrera: si hi ha tantes fites, algú els ha posat i d’una manera o una altra arribarem a bon port. Efectivament, sense perdre de vista el mapa arribam el camí correcte (wp.15), que deixa de ser un tirany de ovella per convertir-se en un camí una mica més conforme i que ens deixa a la pista que ve des de Orient en es coll d’en Poma (wp.16). Un dia haurem de tornar passar per aquí per verificar es track del GPS.

Pràcticament al mateix punt on mos trobam, hi ha una desviació a l’esquerra que mos duu a un mirador des de el que es poden contemplar les imponents moles del puig d’Alaró i puig de s’Alcadena (wp.17). Una anècdota es que al mirador hi ha un antiga "trompa de mirar enfora" (rovellada i inservible), d’aquelles que van amb monedes i que es troben a llocs freqüentats per els turistes a moltes ciutats.

Tornant a la anterior pista, anam voltant es puig de l’Ofre, en direcció al coll del mateix nom, deixant de banda un camí que ve de l’esquerra (wp.18), que es la GR-221 que acaba d’ascendir per el barranc de Biniaraix. Una mica més envant, un petit desvio a l’esquerra (wp.19) mos du al mirador del coll de l’Ofre (wp.20), amb una espectacular perspectiva de Sóller, i on també es troba un vella trompa de mirar enfora.

En pocs metres, arribam al coll de l’Òfre, on es troba una gran creu de ferro (Creu de la Pau), damunt un caramull de pedres (wp.21). Just devora i al peu del puig de l’Òfre hi ha un pinaret, que va ser un bon lloc per dinar.

Aquí el temps ens va dir “basta!” i va començar a amenaçar pluja una mica mes “en serio”, per lo que decidirem continuar es camí cap al cotxes.

Un tirany, poc visible per sa vegetació, que comença a devora un pal de la GR-221 (wp.22), ens baixa cap a l’embassament de Cúber. No hem de fer cas a un camí mes ample a la dreta, que fa una volta una mica mes llarga però ens duria allà mateix.

El tirany passa per el torrent de l’Òfre (wp.23), amb unes pedres en forma de pilonets que ens permeten evitar de trepitjar s’aigo.

Una mica abans d’arribar a l’embassament, podem elegir entre els dos camins que passen un per cada vorera (wp.24), deixant enmig un petit refugi (wp.25), i que mos duen a sa barrera on varem deixar els cotxes.

Alçant el cap a la dreta, no varem poder contemplar els cims dels tres puigs que havíem coronat, perquè estaven totalment ocults per una espessa boira que, al manco, ens havia respectat unes hores abans.

I quina millor manera d’acabar una excursió en un dia fred, ventós i una mica plujós que davant una xocolata calenta al Mirador de ses Barques!.