Els Tres Salts del Llobregat-Tines de la Riera de Mura.

Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya amb més hectàrees de vinya i producció d’hectolitres de vi. El 1860 el 64% de les terres conreades eren dedicades a la vinya.
El bon preu de vins i aiguardents va fer que els pagesos plantessin vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de tines i fabricació del vi al peu mateix de les vinyes.
La irrupció de la fil·loxera a la dècada de 1890, va matar els ceps i va fer abandonar les vinyes. Els bancals que ocupaven resten avui engolits per la pineda.
Hi ha escampades tines arreu de la meitat sud de la comarca, en diferent estat de conservació. Bona colla als termes de Talamanca, Mura i Rocafort.
A l’entorn de la riera de Mura i el Llobregat, entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Talamanca i Pont de Vilomara i Rocafort, se n’hi apleguen una bona colla. No són tant conegudes com les de la veïna vall del Flequer, però prou interessants i n’hi ha de restaurades. Aquest itinerari en visita una bona part.
La riera de Mura, tributària del marge esquerre del Llobregat, és coneguda també com de Sant Esteve, en passar pel llogaret de Sant Esteve de Vila-rasa, i com a riera de Nespres.
Aquest itinerari transita bona part per pistes de terra i antics camins de bast, tots fàcils de seguir i fressats. Però, excepte alguns trams coincidents amb els GR 4 i 270, no són senyalitzats.
Sortida - arribada: Aparcament dels Tres Salts del Llobregat. Anirem per la pista en direcció al sud i pocs metres després trobem la cruïlla del camí que puja (direcció est) a trobar la Tina del Llobregat que tenim a sobre. Continuem per un corriol que ens portara a una bonica talaia, des de la que podem albirar bona part de la Riera de Mura, el seu aiguabarreig amb el Llobregat, la casa de les Tines, els Tres Salts. Ens cal estar atents al camí que baixa a mà dreta. Pot passar desapercebut o confondre’s amb una rasa. En realitat és un altre antic camí prou fressat que, en còmodes llacades, creua el de Generes i continua fins a un altre de paral·lel a més baixa cota. Podem continuar recte pel camí pel que veníem, però ens perdrem la visita a un parell de tines.
El topònim Generes ve del mas homònim situat al marge esquerre del Llobregat, en terme de Talamanca, poc més amunt de la resclosa de la Mina.
Quan atenyem el camí de Generes, que és una ampla pista per on discorre el GR 4. Tines del camí de Generes. A mà esquerra localitzem una primera tina solitària i dos-cents trenta metres més enllà la segona, en estat més precari.
Pista enllà, al bell mig d’una pujada, retrobem a mà esquerra el camí de bast que hem deixat abans i el seguim. A l’alçada d’un olivar albirem un conjunt de dues tines unides per la barraca de les boixes que comparteixen. Restaurades i en bon estat de conservació. Separada uns metres hi ha una altra barraca. Retornem a la pista per tornar-la a deixar al cap de uns metres, trobem un camí que porta als camps tancat amb una cadena , resseguim el camp fins arribar a una bonica cabana totalment restaurada, fem un mos i retornem a la pista per seguir el camí, El GR segueix la pista que, a mà dreta, baixa al mas de les Generes i a creuar el riu. Hi ha dues pistes més. No prenem cap d’aquestes sinó un camí a mà dreta, paral·lel a una d’elles, que aviat comença a davallar en direcció a la riera. És força aixaragallat però per poc que ens hi fixem veurem que conserva restes de trams empedrats i, per les generoses llaçades, podem endevinar que es tracta d’una altre camí de bast. La creuem a gual per unes passeres precàries de forma que, si porta gaire cabal, ens caldrà descalçar-nos. És termenal entre Talamanca i Rocafort (Pont de Vilomara i Rocafort). Continuem per la pista fins arribar a les Tines de la Baga de les Cucoles. Són tres tines separades entre sí uns centenars de metres. La primera és al costat del camí de Sant Esteve. Un corriol poc definit per sobre d’aquesta ens mena a les segones, uns cent metres i escaig més a llevant. Són dues tines adossades. Una d’elles de planta quadrada i l’altra, circular, sembla inacabada.
Encara n’hi ha una tercera però, si volem visitar-la, és millor tirar enrere pel camí de Sant Esteve i seguir un centenar de metres un ramal a mà dreta. Pista enllà, just a l’alçada on hem creuat per primera volta la riera, ens cal prendre un ramal precari a mà dreta i continuar, fora de camí, pel marge esquerre. Podem seguir per la pista, però és més interessant fer-ho per la riba on el pas hi és franc.
El Triangle resclosa que fa un bonic gorg. Reprenem la pista i ens cal tornar a creuar la riera continuant ara pel marge dret. Poc més enllà, si ens separem del camí per un altre a l’esquerra que passa vora d’un gran bloc després, podem albirar un bonic gorg sota un altre bloc encastat. Tines Transformada i Solitària. Aïllades, a dreta i esquerra del camí i separades uns seixanta metres entre sí. En bon estat de conservació. Prou més enllà deixem a mà dreta les instal·lacions d’una antiga granja d’ànecs. A la bifurcació retrobem el GR.
Baixem a retrobar la riera per un tram pavimentat i ens cal tornar a creuar-la per visitar el proper grup de Tines de Solanes. També anomenades d’en Toni, és un grup d’onze tines. Vuit adossades a les parets d’una edificació que ha perdut la coberta i reconstruïdes. Són de planta quadrada. Tres més, en ruïnes, de planta circular i alineades.
En aquest punt coincideixen els GR 4 i 270 i comparteixen camí vers el sud cap el Pont de Vilomara. Aiguabarreig. Desguàs de la riera de Mura al Llobregat en una bella raconada on el riu fa un meandre i l’aigua s’escampa calma per l’ampla llera.
Continuem per un corriol paral·lel a la pista.
Els Tres Salts. Conegut així perquè el riu salta, en un curt tram, tres esculls calcaris. L’erosió del rocam de la llera li confereix un atractiu especial. També se’ls anomena Ulls del Llobregat.
i retornem al punt d’origen.