Els Xaragalls de la Tossa i la Tossa de Montbui pel pas equipat de la cinglera

Tinc un bon record de la primera i única vegada que havia anat a la Tossa de Montbui. Ho vaig fer amb la meva filla gran que en aquell temps no gaudia massa de les caminades. S’ho va passar bé i jo també. L,’únic aspecte negatiu va ser que hi havia una boira molt espessa que ens va impedir gaudir de les vistes que ofereix el cim. Vam pujar per pistes. Ara ho volia fer pel pas equipat de la cinglera i cercant rutes a Wikiloc vaig descobrir l’existència dels xaragalls. Semblaven bonics i a partir de les rutes que hi havia vaig decidir muntar un recorregut cortet que fes una anada-tornada als xaragalls de la Riera de les Bruixes combinada amb una ruta circular a la Tossa. Vaig optar per començar a caminar des de la zona d’aparcament que hi ha al costat de l’esglèsia. Es el primer cop que començo a caminar des de dalt d’un cim!. Es per tant una ruta que surt del Conjunt Històric de la Tossa , que baixa cap a la plana per anar cap als Ermots ( una primera formació de xaragalls) i anar resseguint després la Riera de les Bruixes fins arribar als Xaragalls. Després es desfà el camí, tornant a passar pels Ermots i va a cercar, per pistes, el corriol que puja cap a la cinglera i al cim de la Tossa.




M’ho he passat bé, he gaudit de la ruta, inclús els xaragalls m’han agradat més del que em pensava. Es una ruta curteta i amb poc desnivell, amb molt bones vistes, unes formacions geològiques ( els xaragalls) molt intetessants i boniques de veure, uns passos equipats molt senzills i amb un Conjunt Monumental romànic preciós. Reuneix doncs un seguit de característiques que la fan ideal per a tothom a qui agradi caminar. Al meu entendre però presenta dos aspectes que cal valorar abans de fer-la, ja que no es tant senzilla com podría pensar-se del que acabo d’escriure. El primer d’aquests aspectes es que el terreny es molt relliscós . Les baixades acostumen a ser molt dretes i el terra està totalment descompost. Es fàcil relliscar i caure, pel que es necessari anar ben calçat, sobretot amb calçat que no tingui les soles gastades i recomanable portar bastons per ajudar-se en aquestes pendents. Es questió d’agafar-se les baixades amb calma i ben concentrats. L’altre aspecte a considerar es el pas per la cinglera. El corriol allà es estret i per tant també demana d’anar ben concentrat. No presenta cap altre dificultat.




Abans d’entrar a escriure més detalls de la ruta inclouré el que diu la web de l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui sobre els xaragalls : “
Degut a la geologia en que està enmarcat el municipi, destaquen les formacions de Xaragalls, Badlands geològicament parlant, que ocupen una gran extensió. Els xaragalls són formes erosives, que generen un paisatge molt particular i de gran bellesa, i són modelades principalment per l’acció de l’aigua. Aquests materials tous (lutites carbonatades i margues) són dipòsits d’origen marí d’edat eocena (concretament del Bartonià, fa uns 38 milions d’anys) de l’antiga conca marina que dominava a les nostres terres “





Com he escrit abans vaig començar la ruta des del parking que hi ha a la Tossa de Montbui. S’hi arriba per carretera asfaltada pel que no hi ha cap problema d’accés amb cotxe. Allà ja t’encares directament amb el conjunt romànic dels segles X-XI format per l’esglèsia de Santa María de Gràcia i per la Torre de defensa. Es un paratge preciós i una bona manera de començar a caminar. Des del parking es travessa l’esplanada a on hi ha el conjunt romànic fins que s’arriba a l’altura de la Torre de defensa. Allà s’ha de girar a la dreta per anar a parar a un petit jardí botànic, passat el qual ja s’entra en un corriol que baixa molt fort per terreny totalment descompost. Es fàcil relliscar i caure de cul. Ho sé perqué em va passar. Superada la part mës dura de la baixada, aviat s’arriba a la zona dels Ermots. Son la primera formació de xaragalls per la que passaré. El camí passa per sobre dels xaragalls. El terra dels xaragalls també està descompost pel que, quan s’ha de baixar, també s’ha de vigilar molt per evitar relliscar i caure. Passats els Ermots el camí es normaliza fins que s’entra a la Riera de les Bruixes. Aquesta Riera es com un petit torrent. S’ha de travessar quatre o cinc vegades. Avui estava pràcticament seca pel que ni m’he embrutat. He llegit que en èpoques de pluja pot baixar-hi aigua i sobretot trobar-te amb terreny totalment enfangat. Com he dit avui es podia passar sense cap mena de problema. Només vull remarcar que els primers 200-300 metres es fan per una zona plena de vegetació que quasi tapa el camí. Aviat s’arriba a la bonica zona dels Xaragalls. Un cop vistos vaig desfer tot el camí fins tornar als Ermots. Allà ja vaig entrar en diverses pistes que em van acostar a la cinglera de la Tossa. Un cop abandonada l’última pista vaig entrar en un corriol que cada cop s’anava fent més dret, fins que vaig entrar en altre corriol amb marques vermelles rodones. Aquest ja puja de manera molt decidida a cercar la cinglera. Es molt dret i relliscós, em penso que ha de ser complicat fer-lo de baixada, però ajudat pels pals es va pujant fins arribar a tocar de la cinglera. Allà vaig perdre les marques vermelles , que havien estat molt seguides fins ara, i vaig tindre un moment de dubte. Via el que semblava un clar senderò a mà esquerra i en canvi el track em marcava que havia d’anar a la dreta a on el camí no era tant clar però a on es veia una marca de color rosa pintada a la roca. Vaig girar doncs cap a la dreta per anar voltant la cinglera. El camí es estret pel que, sense que sigui massa perillós, demana anar ben concentrat. Al cap d’uns centenars de metres s’arriba al començament del pas equipat que queda a l’esquerra, una mica amagat però amb una marca de color vermell a la roca.. S’ha d’estar atent al track però al davant es veu una roca amb una gran pintada de color blau ( no m’hi vaig acostar pel que ignoro el motiu de la pintada). Per tant si arribeu a aquesta pntada es que us heu passat el punt a on comença el pas equipat que us hauría quedat 20-30 metres darrera vostre. El pas equipat comença amb tres - quatre grapes que es veuen molt noves i continúa amb una corda. Es molt senzill de fer. Passada la primera corda en comença una segona que ajuda a pujar per un tram molt dret. Queda una mica curta de manera que des del lloc a on està lligada fins al punt a on acaba la pendent hi ha menys d’un metre que costa de pujar sense agafar-se als troncs dels arbres que hi ha . Després d’aquest tram de corda n’hi ha un altre que ja es més senzill de fer, per arribar uns centenars de metres després de passar-lo al cim de la Tossa